Pier Paolo Pasolini, Poeta de les cendres

(...)

Vaig fugir amb la meva mare i unes poques joies 

[que van resultar ser falses,
en un tren lent com un mercant,
per la plana friülana coberta 
[per una lleugera i dura capa de neu.
Anàvem cap a Roma.
Havíem abandonat el meu pare
al costat d'una estufeta de pobres,
amb el seu antic abric militar
i les seves horribles fúries de malalt 
[de cirrosi i síndromes paranoics.
He viscut [...] 
aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
la resta -què voleu-
he viscut en una lírica, com tot obsés.
Tenia amb els meus manuscrits 
[la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Ladri di biciclette
i els literats estaven descobrint Itàlia.
(Ara ja no sóc un literat,
evito els altres, no tinc res a fer
amb es seus premis i les seves estampes).

Vam arribar a Roma 

ajudats per un dolç oncle meu,
que em va donar una mica de la seva sang:
vivia com pot viure un condemnat a mort
sempre amb aquell pensament 
[com un pes al damunt
—deshonor, desocupació, misèria.
La meva mare es va rebaixar 
[durant un temps a servir.
I jo no me'n curaré mai més d'aquest mal.
Perquè sóc un petitburgès i no sé somriure...
com Mozart...

(...)

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 - Ostia, Roma, 1975)
Fragment del llarg poema autobiogràfic Poeta delle ceneri, de mitjans anys seixanta, publicat per primera vegada l'any 1980 a la revista Nuovi Argomenti, i editat en edició bilingües el 2015 per Edicions Poncianes. La traducció és del manresà Gerard Cisneros Cecchini.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada