Narcís Oller, Un divendres de la Solís (fragment inicial)

Narcís Oller 

UN DIVENDRES DE LA SOLÍS

(Fragment) Dins de 

Rurals i urbanes (1910)

Text íntegre, aquí.

Un divendres de la Solís és un «quadro» del recull de narracions costumistes Rurals i urbanes. Tot i que el va ser publicat el 1910, Un divendres de la Solís és un estudi de personatges escrit a final del segle XIX que serviria de base per a la novel·la Pilar Prim del 1906.

Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a que es dediquen amb tanta assiduïtat els homesd'altres països, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmet

dels plaers més exquisits de la vida, ha arribat atrobar que no n'hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salons que obren aquí les senyores desa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatre barat. 

Ferm en aquesta convicció, un dia que a la penya tothom se li'n reia, ens va demanar permís per a posar-nos un exemple demostratiu de la seva tesi. Els més enraonadors, que es van veure amenaçats d'estar mitja hora sense badar boca, pretextant excuses van retirar-se; però els més indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben bé en els balancins, vam dir-li: 

– Vinga, Muret, vinga. 

I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, començà així: 

– Diguem-ne un divendres de la Solís. Hi vaig concórrer poc després d'haver conegut mare i filla en un viatge. Prescindeixo del pare, perquè. a còpia de veure'l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig començar a prescindir-ne jaen el viatge, i perquè, ademés, jo ni sé si ell sabia que la seva dona rebés els divendres. Jo anava, doncs, únicamenta veure donya Olímpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per... En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de la tarda quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tan enlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conèixer sinó la Berteta, única persona també que em va allargar la mà. Tot eren dones, i en aquella ocasió totes estaven dretes al voltant d'una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcada complacència, sobretot per les Solís. Per fi , aquestes van sortir amb ella, el criat va donar força al gas de l'aranya,i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que allí quedaven i que s'havien tornat a asseure molt callades. Primer la Camil·la Borràs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dins de la butaca de mà dreta, ni hauria pas arribat a descobrir si no és pel rastre de la seva veu parda i la lluentor dels quevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, després, saludar la que feia més tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis. una tarragonina fenomenal que ocupava mig sofà, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacció, encara que amb la pena amb què poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaigi nclinar-me lleument davant d'una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta, rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peònia tarragonina; i vaig fer encara una reverència més freda a la parella que quedava, mare i filla Rodés: la mare una morena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l'Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada, d'edat indefinible i d'aires bastant descompassats. 

Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre «la calor impròpia del temps», i, al punt en que l'Assumpteta Rodés va aixecar-se per badar una mica més un dels balcons, van tornar les Solís i va rependre's la conversa. 

Donya Olímpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camil·la i aquell monument tarragoní, amb un apressament tot afectuós i agraciat, després d'haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d' haver-nos deixat sols, ella i sa filla. 

– És la primera visita – va dir-nos – que fa aqueixa bona amiga meva al treure's el dol. Era del cas correspondre a la seva distinció: no és veritat? 

– No faltava més! 

– Pobra Pilar! –va fer, en to d'assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc compàs el seu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l'abultament enorme del seu pit. 

– És viuda, aquella senyora? – va preguntar la Camil·la, donant al qualificatiu pobra l'única interpretació que va creure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant. 

– Ai ai! que no la coneix, Camil·la? ... ¡I jo no les he presentades! ¡Ai, que distreta que sóc, Mare de Déu! 

—Sí, que la coneix, Camil·la, sí! – van exclamar tres o quatre veus alhora.

—És una ricatxa: la viuda Güell. Al menos n’ha d’haver sentit parlar.
—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’olvida així com així: és guapíssima!

Narcís Oller, La papallona (1882) Fragment inicial

La papallona

Narcís Oller

Capítol 1  (fragment inicial)

Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita més primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.

Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.

L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.

—Jo ja duré la fruita acabà per dir-li, remenant amb ses mans de pell matxucada un gran mocador agafat pels quatre caps com bossa pesant i plena d'objectes boteruts-. Vés, noia, vés. No et descuidis de res del que et dic.

—Està bé, senyora Pepa. Vaja, estiguin bones -féu, tot anant-se'n, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa per al caçador del nostre exèrcit, en el sentit doble de son inconcebible delit i de sa figura migrada. -Anem, doncs, a la nostra començà la Madrona, un cop se li tombà de cara la senyora Pepa-. Vostè haurà dit: «Quin paper que em fa, aquesta dona, davant de la fideuera!». Ja m'explicaré. Veurà: ahir ja me'n va parlar, la fideuera; però em va dir que vostè té dispeses.

—Certament.

—Permeti'm. No hi vol dir res; sinó que la gent enraonant s'entenen, i a poc a poc es va lluny: sap?... Jo sóc d'una llei que m'agrada cada cosa en son lloc. La noia que li ofereixo per cosidora no és filla meva; però com si ho fos: sap?... No té pare ni mare (Déu els hagi perdonats), un i altra eren bona gent, i es feien molt amb nosaltres quan encara vivia el meu marit, que al cel sigui. Vull dir que, veient la Toneta...

—¿Es diu Toneta, la noia?

—Per a servir-la, mentre Déu vulgui. Anava dient, doncs, que veient la Toneta, quan va perdre els pares, que van morir de desgràcia a la fràbica on treballàvem també el meu home i jo, allí al bafor d'en Castellfort; una fràbica que hi havia al peu de Muralla de Terra, a quatre passes de Sant Antoni... que avui, com que tot es trasmuda, ja me l'han enterrada les cases del carrer de Ronda: sap?...

—Ah!, sí, sí: que tenia un reixat gran, amb un castellet de ferro al cim: oi?

—Ecoli quà! Vull dir, doncs, que la Toneta, aleshores, era una nena per l'estil de la meva Ció (tindria uns cinc anys, si fa no fa); i anem a dir que, veient-la sense haca ni barraca, ¿què havia de fer, jo? La vaig emparar... 

(...)

La il·lustració inicial correspon a Les Halles, de Léon-Auguste Lhermitte (1895) que es troba al museu del Petit Palais, a Paris. No és la Boqueria, és clar, però exemplifica magníficament un mercat d'abastiments del tombant dels segles XIX a XX.

Joan Salvat-Papasseit, una síntesi (Manresa, Tocats de Lletra 2024)

 

Michela Murgia, L'acabadora (2009)

L'acabadora

Capítol U

Fillus de anima

És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra. Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai, era filla d'aquest segon part.

    Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l'error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d'una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d'alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru. No va ser fins temps després que la Maria va entendre què era exactament.

(...)

No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

   La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts. Entrava a l'habitació sense fer soroll, s'asseia davant del llit on ella dormia i la mirava en la foscor. En aquelles nits, la nena, que creia que ocupava el primer lloc en els pensaments de Bonaria Urrai, dormia sense comprendre encara el pes de ser la seva única preocupació.

L'acabadora, de Michela Murgia (Accabadora, 2009). Publicada en català per Ed. Proa, 2011, amb traducció de Mercè Ubach.

Pastissos bons i bonics, «com ho poden ser les coses dolentes»: a L'Acabadora s'hi flairen amaretti, gueffus, pirichittus, capigliette, tiliccas i aranzade fragants i deliciosos —i els vasets d'abbardente per les ànimes dels difunts. Però la història de la Bonaria i la Maria, fruit d'una pràctica àmpliament acceptada —el fill'e anima— és molt més que un tomb per la Sardenya del segle passat, ancestral i primitiva: ens acara a una manera radical d'entendre la vida... i la mort. 

Narcís Comadira, Els moviments humans (2022)

            

Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles

i també ple d'horrors.

Horrors i meravelles fan un teixit espès

i és molt difícil destriar-los.

Així les meravelles

sempre ens causen dolor

i els horrors, per sort, solen tenir una escretlla

per on es filtra, furtiva, l'esperança. 

Estrelles perfumades de la xeringuilla!

Viure és difícil. Tot un hivern de silenci,

de fred, de vent, de pluja esgarriada,

per florir, quan ve la primavera.

Llavors, tot el dolor s'oblida,

els vendavals, les pluges, el silenci i la fred.

I apareix aquest tresor reïntellant,

les papallones blanques i oloroses de les flors.

Morir també és difícil,

vaig pensant mentre passejo

pel cementiri Central de Viena.

Un gran jardí amb avingudes

de til·lers que aviat, quan floreixin,

inundaran tot l'aire

de perfum malaltís i letàrgic.

Veig les tombes dels músics:

la de Beethoven, la de Schubert,

la de Brahms. Mozart no hi és.

El van cobrir de calç a correcuita

a la fossa comuna d'un altre cementiri.

Calia que no es poguessin veure

els efectes paorosos del verí: inflor i pudor.

I no pas el verí de Salieri

com conta la llegenda.

Sinó el medicament

que prenia per la sífilis.

De fet, esclafat per la malaltia,

en prenia i prenia: va morir

de sobredosi. La viuda, els seus amics,

van afanyar-se i van tapar amb la calç

una mort poc honrosa.

Mozart no hi és, però hi ha la seva música.

Només la seva música alada

que ara sento portada per l'oreig

que passa entre les fulles dels til·lers

i les estrelles dolces de la xeringuilla.

Mozart encara se'm fa més entranyable

perquè la seva mort va ser una mort

extremament humana.

Schubert també se'ns moria de sífilis,

encara que, de fet, qui el va matar va ser el tifus.

I Beethoven no ho sé de què se'ns va morir.

Però la seva mort segur que va ser horrible.

Tota la seva música, la de tots tres,

revela aquest dolor de l'ànima esqueixada,

del plany i la revolta,

i ens provoca les llàgrimes.

Estrelles perfumades de la xeringuilla,

música pura,

vetlleu i protegiu aquests cossos

que un dia van ser actors d'allò que Dante en deia

els moviments humans:

el desig cobejós i l'orgull, la còlera i l'enveja,

les febleses carnals, la venjança,

les vacil·lacions...

...

Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898) Biografia, comentaris i transcripció.

Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona, el 25 de febrer de 1861, i va morir a Aranjuez, on havia anat a pintar, el 13 de juliol de 1931. La família de Santiago Rusiñol es dedicava a la fabricació de teixits, i ell, que era el més gran de tres germans, semblava destinat a continuar aquesta tradició. Així, a la mort dels pares, anà a viure amb l'avi patern, que el preparà perquè es pogués fer càrrec de l'important negoci familiar. Però les inclinacions de Santiago començaren ben aviat a portar-lo per uns camins del tot diferents, ja que se sentia fortament atret per la pintura, que fou, de fet, la seva veritable vocació. Deixeble, primerament, de Tomàs Moragues, es va inscriure més endavant a l'Escola de Llotja i esdevingué un dibuixant excel·lent. Amb Ramon Casas, gran amic i com ell interessat pels ambients pintorescos, donà la volta amb carro per Catalunya i demostrà la seva afecció a l'humorisme i la facècia. L'any 1884 participà en l'exposició inaugural de la nova Sala Parés i el 1888 féu un primer viatge a París, on, durant més de deu anys, visqué llargues temporades, amb una vida de bohèmia daurada. Col·leccionador important de ferros artístics, els va traslladar a una casa que ell i els seus amics denominaren "Cau Ferrat", a Sitges, que, posteriorment, esdevindria museu. A París comprà dos Grecos que traslladà al Cau l'any 1894, el de la tercera festa modernista. L'any 1890 va fer una exposició a Barcelona amb Casas i Clarassó, que significà el reconeixement d'un art nou que fou precisament per aquesta raó denominat modernista. Un viatge que féu a Itàlia amb Zuloaga (1894-1895) fou important per a la seva evolució, en consolidar el seu pre-rafaelisme, i Rusiñol es decantà pel simbolisme, tendència que centrà en els jardins arran d'un viatge a Granada. Jardins d'Espanya (1903) és una mostra d'aquesta temàtica, que ocupà, preferentment, els darrers trenta anys de la seva vida. Freqüentà la tertúlia dels Quatre gats, centre, en gran part, de la vida artística i literària de la Barcelona de final de segle, d'on procedeix un humorisme determinat que el caracteritza, i col·laborà a "L'Avenç" i a "Pèl & ploma".

Rusiñol és, també, un escriptor important i polifacètic que conreà tots els gèneres amb una obra molt extensa. Anant pel món (1896) aplega narracions de caire autobiogràfic que fan referència als viatges que féu, però també a la seva infantesa. En canvi Oracions (1897) amb una prosa refinada i poètica, ha estat considerada el manifest més important del modernisme. El problema de l'artista i la societat, tema ben modernista i que tractà al teatre, es decanta cap a la crònica social en la seva obra més ambiciosa i unànimement reconeguda, L'auca del senyor Esteve (1907), primerament novel·la i, després, obra teatral que fou estrenada el 1917. Les tres novel·les següents fan referència a un tòpic novel·lístic: El català de la "Mancha" (1914) és una caricatura de tema quixotesc, de la qual féu, més endavant, una adaptació teatral; La "Niña gorda" (1917) deforma caricaturescament el bovarisme, mentre que En Josepet de Sant Celoni (1918) evoca la figura d'un pícaro però català i modern. Totes tres novel·les reflecteixen una desil·lusió que correspon a l'eclipsi del modernisme. Amb els anys Rusiñol, progressivament aïllat del món cultural, esdevé gairebé un símbol d'una època que representa amb un aspecte físic ben característic. A "L'Esquella de la Torratxa" féu una rèplica al Glosari de Xènius. Viatjà a Amèrica Llatina i literàriament el resultat en fou un llibre interessant: Del Born al Plata (1911). Arran d'una estada que va fer a Mallorca amb Mir, per a pintar, va escriure L'illa de la calma (1913), que és, segons Josep Pla, el document més tendre que ens ha deixat. Amb Màximes morals i mals pensaments (1927) es tanca una obra literària caracteritzada per la varietat i la quantitat. Trets aquests que són característics del seu teatre, el gènere que més àmpliament cultivà.

El teatre de Santiago Rusiñol és d'una gran extensió i diversitat: es va desenrotllar al llarg de quaranta anys de la seva vida i abraçà el drama i la comèdia però, també, el sainet, la farsa i el quadre líric. Inicialment, fou una novetat estimulant per al teatre català en concordar amb l'esfondrament dels seguidors de Dumas a la península, però progressivament s'inclinà per la facilitat i l'èxit i perdé vitalitat. Rusiñol, en referir-se al gènere teatral, repetia sempre el mateix: "Al públic li agrada xiular o aplaudir. El que no resisteix ni un moment és avorrir-se". L'autor buscarà, doncs, la fórmula perquè les seves obres entrin en contacte directe amb el públic, cosa que aconseguirà principalment a través d'un diàleg sovint incorrecte però molt viu, que era, en definitiva, com ha notat Carles Soldevila, el de la seva conversa: "Podem afirmar categòricament que Rossinyol (sic) no va patir el suplici de l'estil. No. L'estil rossinyolesc és el de la conversa, el de la seva conversa, ni més ni menys". Corroborant aquesta afirmació, Josep Pla ha apuntat que, de tot el que va escriure Rusiñol, el teatre és el gènere que va més íntimament lligat a la seva personalitat.

La seva primera peça teatral important fou L'alegria que passa, quadre líric en un acte, publicada el 1898 i estrenada públicament el 1901, amb música d'Enric Morera, que consolidà la qualitat de l'obra. L'alegria que passa, com és característic de la primera etapa de Rusiñol, té un tema eminentment modernista i presenta un dels assumptes més tractats per aquest teatre: l'exaltació de l'individu a la recerca de l'ideal, un individu enfrontat amb una societat rutinària i materialista; es tracta, en definitiva, de la problemàtica de l'artista, que Rusiñol sintetitza en l'oposició irreconciliable entre la Poesia i la Prosa. En aquest cas concret l'artista o la poesia és representada per un grup de còmics que treuen momentàniament un poble del sopor en què viu: "Mira't el poble —diu Joanet, el protagonista de l'obra—. No et fa l'efecte que tot dorm? Aquests plàtanos que ni creixen ni es revifen, que ni es belluguen ni es moren; aquesta plaça que fa mil anys que treu pols i que mai no l'acaba de treure." Els còmics revifen, amb l'animació que arrosseguen, el poble, però amb llur partença, especialment amb la de Zaira, que és un somni fugisser de llibertat per a Joanet, en definitiva, la poesia, torna a regnar al poble l'ensopiment o la prosa que l'ha caracteritzat sempre. Segons sembla el tema de l'obra té com a base una anècdota real que tingué Sitges per escenari.
Cigales i formigues, estrenada i publicada el 1901, té un tema similar al de la peça anterior, que Rusiñol, en elaborar-lo molt més, porta al paroxisme...
(...)
Posteriorment, Rusiñol es decantà pels conflictes col·lectius com ho demostra Llibertat (1901), on critica l'estretor de mires de dretes i esquerres, però, també, a L'héroe (1903), on desmitifica la guerra colonial, i on comença a rectificar les seves posicions anteriors i a distanciar-se del modernisme. (...) L'estrena pública provocà, pel seu antimilitarisme, un escàndol considerable, i l'obra fou, finalment, suspesa de manera definitiva. De fet, L'héroe planteja la degradació moral del protagonista...
(...)
Rusiñol, autor polifacètic, conreà també la farsa, el sainet i la comèdia, on, com a gran observador que fou, satiritzà la realitat que l'envoltava: Els savis de Vilatrista (1907), El malalt crònic (1902) on segueix el model d'El malalt imaginari de Moliére o Els Jocs Florals de Canprosa (1902) on satiritza la literatura de Guimerà i dels jocfloralistes, que s'inspiren en tòpics mancats de vitalitat i parlen amb un llenguatge tan pompós com buit. Rusiñol escriví, també, gèneres menors com el vodevil, però el signà amb el pseudònim Jordi Perecamps: El senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l'home. El teatre de Rusiñol, amb més de seixanta títols i tocant tots els subgèneres representa, doncs, el gruix de producció literària més representatiu i important de l'autor.


Carme Arnau,
Introducció a
Rusiñol, Santiago. Teatre. MOLC. 1a. edició. Barcelona, 1981. 

- - - - -

L'ALEGRIA QUE PASSA

(...)

L'obra, considerada deutora de l'estètica decadentista, planteja un dels temes més tractats en la literatura rusiñoliana: l'enfrontament de l'artista –representat simbòlicament per la faràndula- i la societat -identificada amb els habitants del poble. L'arribada sobtada del circ
(Poesia) al poble (Prosa) provoca l'enfrontament dels dos col·lectius i el desenllaç final: la irreconciliabilitat de la Prosa i la Poesia, la marginació de l'artista per part d'una societat materialista i prosaica i la condemna de Clown als vilatans que viuen eternament en la Prosa sense poder gaudir de la bellesa de l'art.

A L'alegria que passa, Rusiñol se serveix d'elements consumistes a l'hora de descriure el poble de carretera i nucli de l'acció. Així, a través de l'adjectivació («poble indiferent, vulgar i ensopit», «la carretera ben polsosa», «mitja dotzena de plàtanos ben polsosos i malalts», «el carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormits), de l'ambientació musical i d'elements sonors (la cançó dels boters, la cançó dels ferrers o el toc de campanes) es crea un escenari dominat per la monotonia i l'ensopiment. De sobte, aquest clima de nyonya es trenca, a l'escena V,
amb l'arribada d'un circ ambulant que capgira l'atmosfera del poble.

(... )

Dins del grup dels artistes, representants de la bohèmia, la figura del Clown i Zaira prenen una importància significativa. Així, el Clown és «la concepció rusiñoliana de l’artista» i s’identifica amb aquell ésser privilegiat que ha de treure la societat del seu immobilisme i que espera, a canvi, el reconeixement del seu art. El Clown, com l’alcalde,
són personatges que estan convençuts del seu món i de la seva manera de viure. En una cançó plena de ressonàncies decadentistes, Zaira sintetitza la vida de l’artista i el sacrifici d’aquest en la seva missió transformadora de la societat a través del seu art.

ZAIRA: Les fulles que ens cauen

són cançons bohèmies

que sembren poesia

i la prosa enterren.

De l’arbre del món

som les fulles seques,

regades de llàgrimes

i rodolant sempre.

Tant si plorem, com si patim,

hem de fer riure,

hem de cantar per viure.

És aquesta mateixa cançó la que descabdella, com veurem més endavant, el final de l’obra i l’enfrontament dels dos bàndols.

Són precisament el Clown i Zaira, en el seu diàleg amb en Joanet, els qui articulen el nus de la peça teatral que cal situar a les escenes VI i VII. En Joanet, que pertany al món de la Prosa, és l’únic que es planteja la possibilitat d’escapolir-se’n (potser hi ajuda el fet que ha viscut a ciutat, símbol de progrés i modernitat, i que és un personatge que ha llegit força).

(...)

És Zaira qui, amb la cançó de l’escena IX, que l’auditori no entén, accelera el final de l’obra. A banda del contingut de la cançó —que ja hem apuntat més amunt—, cal analitzar l’esclat del conflicte: un cop acabada l’actuació, i sense l’aplaudiment de ningú, Zaira passa la safata i l’únic que hi deixa una moneda és en Joanet. Zaira la llença a terra i l’alcalde, indignat perquè els saltimbanquis rebutgen els diners, que és allò que la gent del poble més aprecia, els fa fora: 

L’ARCALDE: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui an aquest poble! El diner és lo més sagrat que tenim!

És en aquest punt quan la ruptura dels dos mons es fa més evident i s’expressa de manera més enèrgica en boca del Clown:

CLOWN: Què se’ns en dóna, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable!

Aquesta afirmació és concloent i s’ha d'entendre com la voluntat dels artistes de reservar el seu art per un grup minoritari que sigui capaç d’entendre’l i de valorar-lo. Per tant, Rusiñol ataca la burgesia perquè no és capaç de concedir a l’art i a l’artista el tracte que es mereixen i perquè no valora el sacrifici que fan aquests artistes per treure-la del seu ensopiment. En síntesi, el que Rusiñol reclama és el reconeixement de l’art. 

L’obra, doncs, acaba, tal com ha començat, amb un Joanet que es plany davant l'evidència que mai no sortirà de la seva situació, i amb una atmosfera de monotonia i nyonya suggerida per la descripció de l’escena («cau una pluja de fulles seques») i per la cançó dels ferrers.

JOANET: (...) Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa [...] Sou l’alegria que passa [...] Com que sóc fill del terròs, m’haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.

Transcripció d'Isabel Canudas, Lorena Hergueta, Stella Martín i Alba Soler

Ramona Bosch i Bosch, Introducció i propostes de treball a:

Rusiñol, Santiago. L'alegria que passa. El jardí abandonat. 

Proa Edicions, Col. Les Eines. Barcelona, 2012.

Per saber-ne més...

 
http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0046/495d47dd-906b-45ab-87fc-4063c1ffb964/Rusinol_2001.pdf

 

Exemple PAU: https://www.selecat.cat/pau/pau_lica03jl.pdf

 

https://books.google.es/books/about/Santiago_Rusi%C3%B1ol.html?id=cKDWjpvKs1EC&redir_esc=y

 

L'ALEGRIA QUE PASSA

Quadro líric en un acte

(1891)

Estrenada com a prova d'estudi, l'any 1891 en una sessió 

del Teatre Íntim d'Adrià Gual, i de forma comercial l'any 1901 

al Teatre Tívoli de Barcelona. 

La primera edició d'aquesta obra és de 

1898 (Barcelona, Tip. "L'Avenç"), 

i ha tingut nombroses reedicions. 

Ha estat traduïda al castellà, al francès i a l'italià. 

El text que reproduïm a continuació segueix 

la primera edició d'Edicions 62, 

col·lecció MOLC, vol. 64, de setembre de 1981.

Transcripcions de Patrícia Benito, Farah Imla, Niama Konate



PERSONATGES


L'ARCALDE, home fort i de mal gènit   60 anys
JOANET, fill de l'Arcalde. Jove de poble
que ha llegit i s'ha omplert el cap de
cabòries mal païdes.                                 24 anys
AGNETA, promesa d'en Joanet. Noia
indiferent, adotzenada, del rengle de
virtuoses per tendència.
TÒFOL, panxacontent del poble.
Bon home i mandra.                                40 anys
TUIES, la seva dona. Directora del
marit i escarràs de la botiga.
ZAIRA, ballarina o cantanta bohèmia. 

Tipus exòtic. Bon cor i mala vida. Mare de
família esguerrada pels tràngols de la
fortuna. Símbol de la poesia que passa.
CLOWN, bohemi, amb bons sentiments,
burlant-se fins d'ell mateix.
COP-DE-PUNY, veritable bruto ambulant.
Dominat per la força bruta.                     40 anys
JERONI.
UN PAGÈS.
UN VELL.
EL MICO, mico de carro. Feliç els dies
que menja bé; desgraciat quan falten
els aliments.
EL CAVALL, criatura resignada.
PAGESOS, DONES, CAPELLANS, POBRES, CARRETERS I CRIATURES.


Música de n'Enric Morera.


Estrenat al TEATRE TÍVOLI, de Barcelona, el dia 8 de gener de 1901.

ACTE ÚNIC

L'escena passa en un poble indiferent, vulgar i ensopit. En el fondo, travessant l'escenari, hi ha la carretera, ben polsosa, i dos o tres guarda-rodes. Al voltant es veuen algunes botigues. Un carreter, amb una roda al peu del portal, cremant encenalls a l'entorn; un fuster, amb una caixa de morts; un estanc; un baster, amb bots de vi inflats a la porta, i un hostal, amb una tauleta a fora, on, mentres duri la funció, un menestral farà el solitari, sense dir mai ni una paraula i sense distreure's per res. A primer terme, una placeta. A l'esquerra, una iglésia sense estil ni ordre d'arquitectura, amb tres esglaons al portal, i una capelleta amb un fanal apagat. A la dreta, un ferrer, amb ferradures a la porta. Al mig de la plaça, mitja dotzena de plàtanos, ben polsosos i malalts, i dos bancs corcats, de pedra. Comença la tardor. De tant en tant caurà alguna fulla seca. Mentres duri la comèdia, per la carretera passaran uns pobres amb un carretó, un noi arreplegant fems, un peó, un capellà i, si pot ser, un carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormit. Són dos quarts de cinc de la tarda.



ESCENA I


En JOANET i en TÒFOL, mig ajaguts en un banc del peu de la iglésia; L'ARCALDE i dos o tres vells adormits en els pedrissos.

(A l'aixecar-se el teló els boters cantaran Tú eres la flor, en terceres; la campana tocarà tres batallades, de tant en tant, anunciant el rosari, que cantaran dintre, procurant donar a l'escena un aire d'ensopiment.)

ELS BOTERS (cantant):

"Mis ocos se commobieron, ay!,

al contremplarte,

mi carubín.

¿Cómo no amarta,

siendo tan bella?

Tu eres l'astrella

precioza ahurí.

¿Cómo no amarta,

siendo tan bella?

Tu eres l'as...tre...lla

precio...za ahurí.

Sí."

NOIES (dintre la iglésia, cantant): Déu vos salvi, Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el Fruit del vostre Sant Ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort. Amén, Jesús.
JOANET (amb un llibre a la mà): Ja acaben?
TÒFOL: Em sembla que diuen les últimes avemaries.
(A dintre canten una altra avemaria.)
JOANET: Esperem.
TÒFOL: Per mi si que... ja tinc totes les feines fetes. Fa uns quants anys que, gràcies a Déu, estic en vaga.
JOANET: Que esperes que surti la dona?
TÒFOL: Doncs qui vols que esperi? M'ha dit: "No et moguis", i això de no moure'm, per ara, és el meu ofici. Si em digués "belluga't", serien els mals de cap! Jo compto que se'm fa molsa... a les frontisses. Sobretot aquí, a l'esquena, hi tinc un enrampament, que aquest rosari dels ossos s'ha tornat tota una dena.
JOANET: Quina vida!
TÒFOL: Pitjor no en vingui! Poble de pau, Joanet. Aquí sí que ja en poden venir, de guerres, i baralles de nacions, i això de la integritat, i dels drets i torts de l'home! Si no fossin els governs, que ja ens hi saben, lo que és per mi no tindríem ni governs, ni nació, ni mapa, ni diputat, ni sereno! Bon llit i pilota a l'olla!
JOANET: Tu no tens aspiracions.
TÒFOL: Ni menos sé lo que són.
JOANET: Mira't el poble. ¿No et fa l'efecte que tot dorm? Aquests plàtanos, que ni creixen ni es revifen, que ni es belluguen ni es moren; aquesta plaça, que fa mil anys que treu pols i mai no l'acaba de treure; i la campana, i les teranyines de l'hostal, que van de pares a fills, no et donen nyonya?
TÒFOL: Jo estic amb el "con qué" que la vida té de ser una cosa reposada. El món és un catre a la vora d'una taula: ara puges i ara baixes. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar a dintre.
JOANET: Que ets feliç!
TÒFOL: Sí, noi. Déu m'ho conservi. La dona diuen que em mana. Que em mani! Menos feina! El manar vol el seu tràngol. Jo bado. Per a ser ric se'n té d'ésser de la mena. Si en fos, en comptes de jugar a la barrotada de llobí, hi jugaria de pesseta; tindria dos matalassos, una altra flassada i potser la dona més grassa. Ve't aquí què hi guanyaria.
JOANET: I no voldries veure món?
TÒFOL: Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són tallats del mateix modo. Hi ha més homes i més dones: amb això, hi ha més raons. Jo estic per lo positiu.
JOANET: I què entens per positiu?
TÒFOL: No encaparrar-se. Prendre el sol de dia, de nit l'ombra i dormir les hores de reglament amb una mica de torna, menjar amb sossego, i tornar a jeure, i...
JOANET: I jeure i tornar a menjar.
TÒFOL: Aquests són. Veus? Tu, llegint, t'omples el cap de cabòries; la lletra se t'entra cap endins, se't fa un nus al païdor i la tinta t'ennegreix tot el rebost de la vida.
JOANET: Tòfol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m'ha fet néixer somnis que no pots comprendre.
TÒFOL: Ni ganes.
JOANET: He tastat una altra vida, però no he fet res més que tastar-la. Voldria veure de prop el caliu d'unes mirades que sols he vist en dibuix. Ja saps com és fet el pare. És arcalde i tot ho mana a cops de vara. Diu que essent ric no té de saber res més que comptes per evitar que t'estafin; que amb diners s'aconsegueix tot; que la moneda sols es descanvia amb finques; i que el que en té hi té de viure a sobre, vigilant-les nit i dia.
TÒFOL: En quant això de les finques, encara m'avinc a tenir-les, però no pas a guanyar-les. Per mi, amb els meus pocs coneixements i escassetat de llegir, qui els té de guanyar és la dona. L'home, la gran vigilància, i concedir an elles el dret que ens facin homes. Ja ho sé, que se n'alaben; però fas veure que no ho sents.
JOANET: Ditxosa mandra!
TÒFOL: Sí, i ditxós "noble trabajo"! Que treballin els solters. Per això en són. Però nosaltres, els pilans de la societat, com va dir-nos aquell senyor del "maiting", els responsables de la classe laboriosa; en fi, els homes madurs i...! Ca! ¿Qui portaria les "riendes" del carro de la família? Això: ¿qui portaria les "riendes" del carro de la família?
JOANET: No em parlis de la família.
TÒFOL: ¿Que no te'n parli, i et cases un d'aquests dies, i tens la promesa abocada trona avall, i...?
JOANET: Sí, però ja t'he dit per què em caso. Què faria? En què vols que mati el temps? Ja saps com la vaig conèixer: per retrato. Va sortir el pare, com aquell qui va a mercat, a caçar pubilles, i em va portar un mostruari. N'hi havia tres per triar, però a sota d'un deia "aquesta", escrit amb lletra del pare. Quan va venir aquí al poble, ja venia contractada.
TÒFOL: Oh! També són retrato aquelles que tu somnies!
JOANET: D'això em queixo. Em casaré, viuré com viviu vosaltres, m'adormiré sota els plàtanos, com el pare (assenyalant-lo) i els seus amics de conversa (assenyalant els altres adormits), i esperaré la vellesa, lo mateix que un cocodrilo de poble.

(Van sortint dones de missa.)

ESCENA II


En JOANET, en TÒFOL i la TUIES.


TUIES (sortint de missa i dirigint-se al seu home): Noi, què hem de fer?
TÒFOL: Dona, jo no porto pressa.
TUIES: No véns a berenar?
TÒFOL: Veus? Això ja és altra cosa. No deixar-se decandir és "el deber del ciudadano". Anem Joanet, "alanta".
JOANET: Fins a més jeure.



ESCENA III


En JOANET i aviat l'AGNETA.

(JOANET es queda pensatiu i recolzat en el banc, amb aire d'indolència. A dintre de la iglésia se sent el final del rosari. La mateixa música dels Goigs fa de melodia a lo que diu en JOANET que comença: "Ja passem un altre dia..." , i acaba: "Quina quietud més somorta!")

JOANET: Ja passem un altre dia. Un dia de joventut malgastada. (La campana toca.) Aquesta campana sembla que toqui l'enterro de les meves il·lusions. ¿Per què no he de viure com els altres, pasturant el meu destí, com aquests moltons que em volten? Ara em caso, i digueu-me per què em caso. El pare, el poble, els amics, la mandra i la rutina, tot m'empeny cap a l'altar, com un torrent d'aigua mansa. Veig la plana de la vida sense una onada que es mogui, sense un tràngol, llisa i llarga com un desert sense flors. Quina quietud més somorta! (Es queda capficat.)

(Surten dones de missa, i entre elles, l'Agneta, que veient a en Joanet pensatiu, des de dalt des esglaons li diu:)

AGNETA: Joanet!

JOANET: Hola, Agneta!

AGNETA: Et veig molt motxo! En què penses?

JOANET: Pensava en tu.

AGNETA (mig rient): Mentider!

JOANET: T'ho juro: pensava en tu.

AGNETA: Ja has vist que ha anat la segona?

JOANET (distret): De què?

AGNETA: Home, d'amonestacions. 

Amonestació: De manera general, amonestar és fer una crítica amb la intenció que no es repeteixi un comportament indesitjable. En el dret canònic, però, es tracta de fer públic en una església, sigui de paraula o per escrit, del nom i d’altres circumstàncies dels qui volen contreure matrimoni, per tal de requerir dels fidels la manifestació dels impediments que puguin ésser oposats a aquesta unió. Hom acostuma de fer l’anunci durant tres diumenges o festes consecutius a la parròquia o a les parròquies dels contraents. Per això AGNETA comenta que "ja ha anat la segona", és a dir, la segona de les tres amonestacions, suggerint que el matrimoni és cada vegada més proper.

JOANET: Ah! És veritat.

AGNETA: Ja saps la doctrina?

JOANET: Com un vicari.

AGNETA: Ja has comprat la calaixera?

JOANET: D'això se'n cuida el pare. Ja saps que tot ho preveu i no faltarà cap detall per al benestar que ens espera.

AGNETA: Mira'l com dorm!

JOANET: També dormirem nosaltres, quan tindrem la seva edat.

AGNETA: Que vindràs després?

JOANET: Sí, abans de sopar.

AGNETA: Vine, que hem de parlar d'uns assumptes.

JOANET: No faltaré.

AGNETA: D'aquí a després, Joanet.

JOANET: Adéu, Agneta. (Amb una miqueta de postura.) Pensa en mi.

AGNETA: Tonto! Ja ens vagarà de pensar-hi.

(Han sortit totes les dones. Els ferrers treuen un ferro roent i picant sobre l'enclusa, canten.)

ESCENA IV

En JOANET, L'ARCALDE, VELLS i FERRERS

(A l'acabar es repeteix més piano la cançó dels ferrers amb la lletra de la tercera estrofa: Cantem, companys...)

ELS FERRERS 

Al dolç compàs del bressol de la manxa, 

anem cantant per no caure ensopits,

anem cantant per distreure la mandra,

anem cantant per no caure adormits.

Pim, pam, pim, pam! 

Piquem, germans! 

Del treball en ve el descans.

Quan fa un bon sol, i que bona n'és l'ombra! 

Quan fa un bon fred, i que tou que és el llit! 

Diu que el treball redimeix an a l'home. 

Treballem, doncs, per deixa'l redimit. 

Pim, pam, pim, pam! 

Piquem, germans! 

Del treball en ve el descans.

Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
pensant en l'hora del dolç no fer res,
pensant en l'hora d'aquella dormida,
del son etern a la pau dels xiprers. 

Pim, pam, pim, pam! 

Piquem, germans! 

Del treball en ve el descans.

(En Joanet llegeix, L'Arcalde i un altre vell es desperten.)

L'ARCALDE: Quina dormideta, Jeroni! 
EL VELL: Quin benestar! 

L'ARCALDE: Quina hora és?
EL VELL (badallant): Deuen ser les cinc.
L'ARCALDE: Jo me'n vaig.
EL VELL: On aneu?
L'ARCALDE: A jeure a l'era. 

EL VELL:  Jo us acompanyo.
L'ARCALDE (veient al noi): Que véns, noi ?
JOANET: Anem, pare.
L'ARCALDE: Deixa't de llibres. Llegeix les lletres dels duros. Totes diuen lo mateix, però sempre alegren la vista. 

(Se'n van tots. A la plaça no hi queda més que un vell adormit en un banc i el menestral que juga al solitari. Els ferrers treuen un ferro roent i canten, encara més a poc a poc que abans:)

 

Cantem, companys, la cançó de la nyonya,

pensant en l'hora del dolç no fer res,

pensant en l'hora d'aquella dormida,

del son etern a la pau dels xiprers. 

Pim, pam, pim, pam! 

Piquem, germans! 

Del treball en ve el descans.

(Moment de silenci. Un vell ronca i, donant capbussons an a l'arbre, fa caure algunes fulles. Toquen les cinc molt acompassades. Tot calla.) 

ESCENA V

(A un costat de la carretera se sent venir una gran cridòria de criatures i homes. Arriba un carro de gimnastes. El carro, verd, destenyit i molt empolsinat. A darrera, una mica de plataforma, amb algunes plantes tísiques; al mig, una finestreta amb cortines de llustrina desllustrada, i, a sobre, cèrcols, cadires i altres eines de l'ofici. El cavall, lo més magre que pugui aguantar la pobra bèstia i, a sobre, un mico vestit de "conde", de Raül dels Hugonots o de mosqueter. Guiant el carro, en COP-DE-PUNY, l'Hèrcul de la companyia, desenrotllat de musculatura i prim de ventre, vestit de gimnasta, amb la imitació de carn ben sufocada, un tros de feltre imitant la pell de tigre, tot ell ben empolsat i l'americana posada. Quan se la tregui, en el braç se li veurà tatuat un cap de fera. A la finestra treurà el cap ZAIRA vestida de ballarina de carro. A la plataforma del darrera, el pallasso. Si pot ser, tan magre com el cavall, amb la cara alegre i intel·ligent, despintat, sense perruca i també amb l'americana sobre el vestit de clown. Toca el timbal de tant en tant i mou molta saragata. A l'arribar el carro a la plaça, s'atura, toca l'orquestra, tothom crida, surt gent dels portals i dels balcons i de pertot criatures. L'ensopiment d'abans es converteix en gran gatzara i alegria.)

CLOWN (Des de dalt del carro): Escolteu amb atenció, ciutadans d'aquest poble. (Redoblant i cop de bombo.) L'alegria ja s'apropa. Vinguin d'aquí a una hora a veure i sentir de prop el daltabaix que es prepara. (Gran cop de redoblant i crits del poble.) Silenci, poble! (Para l'orquestra). La funció que donarem no és de "papadineru": treballem per la instrucció i el "recreiu" de les persones honrades. No demanem caritat: passem la safata. Venim d'uns pobles que no els volem anomenar perquè tampoc els sabríeu, i sols us diré que són més enllà de la França, tirant a mà dreta de l'altra banda del mapa... Noi, no inquietis el cavall!... No diré que siguem propietaris però tot aquest bé de Déu de carro, i de bestiar, i de persones, tot és nostre, i, al dir nostre, vostès han pres possessió del piset com si fos a casa seva. Noi, que no tirem pinyols!... Aquest carro, vist per dintre, ve a ser una finca de recreu. Tal com el veuen, amb aquest posat modest, té dues arcoves, menjador (tararit), cuina, sala de rebre, quarto pel mico i jaç per a un servidor. No hi falta més que aliments. Aquest carro és l'estoig meravellós, 1'arca de la nigromància, el palau de tota la força bruta, i de la roba també bruta, i del joc de la llestesa, i de tot lo que veuran, si tenen vida i salut, abans que aquest sol es pongui. (Redoblant. Baixa del carro i la presentació.) Preparar-se a badar boca ciutadans d'il·lustració! Al senyor, diguem l'Hèrcules (en Cop-de-puny saluda) li diuen en Cop-de-puny, i el nom solament ja expressa. Aquests bonys que té als braços tot és força concentrada que li surt an els defores; aquests sacsons de vianda de les cames són la força de la coça, i aquests turons del ventrell no es creguin que siguin els aliments: tot surt de la fortalesa. Quan ell dona un cop de puny, comptin que fa trencadissa. Aixeca un carro amb les dents...

UN DEL PÚBLIC: Bola!

CLOWN: ...ple de palla; aguanta un canonge amb la mà esquerra, amb la dreta es grata, amb els peus esclafa dugues criatures, si les hi deixen esclafar, i encara li queden forces sobreres per a malmetre qualsevulga friolera. Amb aquest aire reposat que li noten, cregui-me a mi, cavallers, que és subjecte de respecte; però, això sí, aquest pilot de fenòmeno, aquesta torre de muscles, aquest portentós portento, veuran que, si no l'inquieten, és manso com un moltó. An ell, com podran notar, deixin-li donar cops de puny, menjar estopa encesa, alçar pesos de cent lliures, i el tenen entretingut lo mateix que una criatura. Amb això, vinguin, cavallers, a veure'l, que de peces així, no en crien totes les dides. (Redoblant i crits). Alto, senyors. El segon número que tinc l'honor de presentar-los és la filla del portento. Ella, de força, no en té, que ja n'hi ha ben bé prou amb un forçut a la família. La seva força és la veu. Ha cantat per tots els camins d'Europa, per totes les planes, per totes les capitals de teulada, i mai ha cantat en bardissa. És cantant de carretera, lo mateix que les cigales. Canta vint-i-cinc quilòmetres quan convé, i porta cançons de banda a banda de terra. Vinguin, companys, a sentir-la, que és l'aucell que alegra la nostra gàbia. (Bombo). Ara ve el bo, cavallers! El tercer número són dos números: el mico i un servidor. Tal com el veuen, amb el seu vestit de "conde", no han vist mai bestiola més modesta. Sap de llegir, però no sap de parlar, al revés de moltes dames, amb perdó de les que escolten. Lo mateix que jo mateix, menja avellanes, escudella o tomàquets. No ens vinguin amb requisits, que "quiten" la lleugeresa. Ell i jo ens hem criat amics des de l'edat de deu anys, i el nostre ofici és fer riure, però ell ha tingut més estudis. (Orquestra.) Amb això, vinguin a riure, senyors. No facin falta d'aquí a una hora. No faltin pas, que justament portem pressa i altres pobles ens esperen. (Redoblant. El Clown baixa del carro.) Apa, nois, a "despejar"! 

(Tothom va marxant. La Zaira es fica dintre el carro. En Cop-de-puny posa el morralet al cavall i se'n va a la taverna, i sols queden algunes criatures entretenint-se amb el mico, que acaben també per anar-se'n.)

ESCENA VI

El CLOWN i en JOANET

(El fill de l'Arcalde s'ha quedat mirant; desapareix la ZAIRA i a una mica de distància es queda mirant an el CLOWN.)

CLOWN (parlant sol i arreglant la pista): "Buenu"; ara l'alfombreta arnada; ara els pesos buits de dintre, com son amo i tants altres que en conec; aquí la tauleta de les trampes, el "banco azul", aquí...

JOANET (apropant-se): Ja està tot a punt, això?

CLOWN: Només falta baixar el mico.

JOANET (allargant-li un cigarret): Que no fumeu?

CLOWN: De vegades. Això va a pobles. En aquest fumaré mentre vulgueu. Que en sou, vós, del poble?

JOANET: Sóc el fill de l'arcalde.

CLOWN (fent una reverència): Tan jove! (Assenyalant el carro.) Mireu, aquí és casa vostra.

JOANET: Gràcies. Sou tres a a casa?

CLOWN: I el cavall i el mico.

JOANET: I escolteu: ¿Aquella noia és filla d'En Cop-de-puny?

CLOWN: I què ha ser, sant cristià! Això es diu per salvar l'honor del carro. Ella és filla d'algun tombant de camí, d'alguna casa de peó, o d'un palau de guarda-agulles. Segur que nasqué de passo, com nosaltres perdonam.

JOANET: I per què va amb aquest... home?

CLOWN: La va domar de petita.

JOANET (mirant al carro, pensatiu): Pobra noia! I vós, d'on sou? 

CLOWN: D'on sóc! I que ho sabem mai, nosaltres? Segurament que vaig néixer a un costat de carretera. ¿Heu vist, després d'una gran ruixada, que, a cada gota de pols, hi neix una granoteta? Doncs aixís devia néixer.

JOANET: No em feu riure!

CLOWN: Res de riure. Una llàgrima de broma que degué caure a la pols, i jo entremig de la llàgrima: apa noi, un salt mortal i a la vida.

JOANET: Això és néixer a la ventura.

CLOWN: Això és néixer com una llavor perduda, com un gra de blat que ha caigut del sac d'un carro i que els pardals no han volgut.

JOANET: Sense bressol.

CLOWN: Sense res. De segur que degueren batejar-me al regueró de la cuneta.

JOANET: I, per confits, una bona pedregada.

Confit: m. Pinyó, avellana, ametlla o gra d’anís envoltat d’una capa de sucre fi endurida. Tradicionalment s'ofereixen a parents i amics amb motiu de bateigs (confits de bateig) i casaments (confits de casament) bé sigui en un petit estoig de cartró, bé llançats a l'aire a la sortida de l'església. Es tracta d'una ironia de JOANET que ja ha vist que el CLOWN "no té bressol" i doncs no hi ha un padrí que es faci càrrec dels confits: si de cas fou un pedregada...

CLOWN: Què, pedregada! Un sol més gran que un tortell. Això, sí, quan vaig ser al món ja van començar els treballs. A quatre anys ja servia de pilota.

JOANET: De pilota?

CLOWN: De pilota voladora. El bandarra que em cuidava els aliments, posat d'esquena al coixí, em rebotia amb les cames, amb tant de garbo, que encara no caminava i ja sabia de volar. Tot jo era un desllorigament. Per aquest joc de carnadura i un somriure de criatura aventurera que tenia, a l'istiu sempre omplia la safata. 

JOANET: A l'hivern, no?

CLOWN: A l'hivern no se'n fa, de caritat. Tothom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca.   

JOANET: ¿I aquell Hèrcules és aquest que ve amb vosaltres?

CLOWN: I què ha de ser? Al menos pesava cent quilos més. Si això és una papallona! Li deien en Barra-fixa.

JOANET: En Barra què?

CLOWN: Fixa. Mireu. Penjat de cap per avall del trapezi, hi bevia unes quantes absentes, pegava a la dona i s'hi gronxava, fins que el vi li pujava peus amunt, i allavores queia, i es quedava adormidet lo mateix que una vedella!

JOANET: Quin aguant!

CLOWN: Jo vaig tenir-ne! Deu anys vaig passar al costat d'en Barra-fixa.

JOANET: Ja és barra.

CLOWN: Que si ho és! Creieu-me; no en sabia, de menjar. L'aliment meu era pols de carretera. Es pot dir que vaig estrenar el dentat a la vora de quinze anys.

JOANET: Ja us planyo!

CLOWN: Ca, home! Allò eren les olives, els bolquers de la carretera. Quan vaig ésser clown, quan me vaig veure la perruca, la blanca cresta sobre el cap, cap gall ha fet quiquiriquí com la rialla burleta de tot lo que em rodejava.

JOANET: I no voldríeu ser ric?

CLOWN: Tan sols voldria tenir una carretera meva. Una carretera llarga, amb tots els peons a les meves ordres i jo anant amunt i avall, lo mateix que una oreneta.

JOANET: I estimar?

CLOWN: Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l'altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per tornar a estimar de nou.

JOANET (entusiasmant-se): Quina vida!

CLOWN: No sabeu que és la dolçor de la recança?

Recança: f. Greu que sap de fer o d’haver fet quelcom, de deixar-ho o d’haver-ho deixat de fer.

JOANET: Però m'ho figuro.

CLOWN: L'agredolç de veure l'amor que passa.

JOANET: Prou que ho endevino.

CLOWN: De no  esbrinar mai el cor, de no malmetre la vida! No sabeu què és la il·lusió de lo que fuig ni lo que és la llibertat!

JOANET: L'he tastada. Tancat en aquest poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m'empresona per fora. Voldria anar-me'n, i em sento encastat al poble.

CLOWN: Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: "Tot és meu!" Dir: "No tinc parets que m'ofeguin, no tinc arrels ni afeccions; la vida és meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat, com la boca del meu mico!"

JOANET: No encengueu els meus desitjos, que prou encesos que estan.

CLOWN: Què és la misèria quan es té la joventut?

JOANET: Per a mi, l'esperança.

CLOWN: Què són les penes, tenint ales per fugir?

JOANET: Potser misèries que es deixen.

CLOWN: Diuen que fem riure als altres. I què? Per ventura no em ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot és un gran camp de cebes, que no saben com els desprecio i de quina manera em fan riure. Tots ells no valen un tros de cel al fons d'una planura, amb un caminet que hi porti.

JOANET: Al sentir-vos em sembla que em surtin ales.

CLOWN: Company, teniu ja l'esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.

(Zaira ha sortit a la plataforma del carro, i, veient el Clown que ella ha sentit el final de la conversa, li diu:)

ESCENA VII

CLOWN: No és veritat, Zaira?

ZAIRA: Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d'alba i no veus venir la posta.

JOANET: I, a vostè, no l'entusiasma?

ZAIRA: No tant com an ell. (El Clown se n'anirà a dintre el carro, es posarà la perruca, s'emblanquinarà i amb el timbal i el mico entrarà als carrers del poble.) Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitgem triar-nos l'esclavitud, i, si es troba, ella és el goig de la vida. 

JOANET: Quina esclavitud voldria?

ZAIRA: I què en trauria, de dir-l'hi?

JOANET: Treure'm l'estranyesa de sentir-li dir lo que diu.

ZAIRA: I per què?

JOANET: Perquè parlar-me d'estimar l'esclavitud, vostè, que em sembla l'aucell de l'aire, no ho entenc.

ZAIRA: No ho vulgui entendre.

JOANET: Potser abuso... 

ZAIRA (somrient): No abusa, no. No tots els homes que es troben per aquests camins que segueixo parlen amb tanta prudència.

JOANET: Perquè no tots la miren com jo la miro.

ZAIRA: I com me mira? 

JOANET: La miro com si fos una falcia que passa i que no sé què senyala. 

Falcia: f. ZOOL. Au de la família dels apòdids, amb el cos en forma de fus, la cua i les potes curtes, les ales llargues i estretes, en forma de falç, i el plomatge de color negre amb una petita taca blanca sota la gola. La seva vida transcorre en gran part a l’aire, on caça, s’acobla, canta amb un xiscle agut i reposa tot volant.

ZAIRA: Una falcia sense niu sols senyala indiferència.  

JOANET: Oh, no! La miro i a mida que més la miro més m'inspira una estranya simpatia.

ZAIRA (se'l queda mirant una estona): Pobra de mi! N'he sentit moltes, de flors, corrent aquests camins d'espines. Compti que tinc divuit anys i es pot dir que en fa divuit que camino món enllà. Compti quantes vegades m'han dit que sóc simpàtica! M'ho han dit gimnastes, carreters, pagesos, senyors i fins borratxos! M'ho han dit pregant-me i amenaçant-me; m'ho han dit amb els ulls encesos i fins ensenyant-me diners. Vostè em sembla noble, i, a vostè, l'hi agraeixo.

JOANET: Miri: jo no he après de fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Sóc com aqueixes parets, dur i matusser, sense ratlles ni dibuixos. M'he apropat perquè, des que l'he vista entrar... no sé com dir-l'hi... n'ha semblat veure arribar l'hermosíssima figura d'una estampa que tinc a la meva arcova; és a dir... una dona que no és com les altres, una dona... que sols veiem en pintura els que vivim arrupits sota d'aquestes teules. Els cabells; els ulls d'un mirar brillant i fosc; el riure, i una espece de tristor... m'ha semblat que no era aquella tristesa ni l'alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles són més fines, com si fossin... més poncelles i marcides, més de dona somniada i temptadora, portant una estranya flaire de terres desconegudes, de països que em represento a les fosques i... que no sabria explicar-los.
ZAIRA: Prou que s'explica. I perquè vegi que l'escolto, deixi'm dir i ser franca. No el conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure i que acostumen a parlar-me. No porta a la boca ni el fel ni la maldat dels cors eixuts abans d'hora; no té els sentiments malalts, com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida; oferint-me el seu amor entre un munt de vasos buits de cervesa; no és un cadàver vivent oferint-se'm a que servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany... i, amb el modo de parlar-me, una febre d'il.lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.
JOANET: No ho cregui.
ZAIRA: Dintre d'aquestes parts no faltarà qui l'estimi.
JOANET: Si l'ànima em fuig del poble!
ZAIRA: Aturi-la.
JOANET: I com aturar-la?
ZAIRA: Què sé jo! Apagui les il·lusions.
JOANET: Si jo voldria fugir terres enllà, amb aquella que estimés!
ZAIRA: Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb qui triés el meu cor!
JOANET: Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si ródes per mes plantes, relliscar ran de la terra, a bracet de ma estimada, córrer pobles i fronteres, portats del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.
ZAIRA: Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc es pensa, quan, ja fosc, travessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota el quinqué aquells grupos de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l’enyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquil·la sobre els seus braços honrats! Quan veig això tot passant, quin fred que fa dintre el carro! Quina fosca... i quina vida! “Déu meu—penso—, si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l’ànima!”
JOANET: I per què no ha de trobar-ho?

ZAIRA: Qui vol que em vulgui, per sempre?
JOANET: Aquell que l'estimi.
ZAIRA: Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova que el considero.
JOANET: Prova que veu que el meu cor voldria seguir-la.
ZAIRA: Cregui’m: jo sóc un núvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.
JOANET: I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aquesta pluja de llàgrimes.
ZAIRA: Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per a res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consum la tristesa!
JOANET: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parelles d’orenetes?
ZAIRA: I qui li diu…?
JOANET: Per Déu, digui!
ZAIRA: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet dir coses sèries an a mi, la filla del riure?
JOANET: Escolti, abans d’anar-se’n. Jo amb vostè aniria a l’altra banda de terra. Es quedaria per mi?
ZAIRA (pensativa): Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!...

(En Joanet li agafa la mà i li hi fa un petó llarg. En aquest moment en Cop-de-puny, que els sorprèn, se li tira a sobre, i a empentes la condueix dintre el carro.)

 

ESCENA VIII


COP-DE-PUNY (an ella): Molt bé! Continueu, coloms de carro! Aneu fent! Ja marxaré un ratet. (Canviant de to.) Tu, a dintre. (Donant-li una empenta.) I tu (an ell) sabràs la meva força!
JOANET: A on aneu?
COP-DE-PUNY: A casa nostra. (Entra dintre el carro, tanca, i a dins se senten cops de bastó i plors.)
JOANET: Covard! Per a això fas servir la força? (Trucant.) Obre, covard! Bruto! Domador! Negre! Indigne! Obre si tens tanta ànima com força. (Paren els cops.) Però, què em passa? Per què tinc que defensar-la? No és seva? Quins drets tinc? ¿I quins drets té ell per a pegar-li? (Transició.) Si n’estaré enamorat? No puc estar-ne, però aquesta dona en un moment ha embellit la meva vida i m’ha filtrat dintre el cor sentiments estranys que fa poc no coneixia. (Es queda pensatiu.)

ESCENA IX

(...)

ZAIRA: 

De terres enllà

portem la tristesa,

la portem pel món

per deixar-la enrera.

Pertot on passem,

passem ben de pressa,

per no encomanà’ns

el mal de la terra.

El mal de l’amor,

el mar que s’arrela

i deixa en el cor

enyorança eterna.

Tant si plorem, com si patim,

hem de fer riure,

hem de cantar per viure.

Com flors esmortuïdes

creixem en la serra

i anem desfullant-nos

per la carretera.

Les fulles que ens cauen

són cançons bohèmies

que sembren poesia

i la prosa enterren.

De l’arbre del món

som les fulles seques,

regades de llàgrimes

i rodolant sempre.

Tant si plorem, com si patim,

hem de fer riure,

hem de cantar per viure.

(Ningú aplaudeix. No ho han entès. Acabada la cançó, pren la safata i comença a fer capta. Alguns es retiren dissimuladament mentres el Clown va dient:)

CLOWN: Ara ve lo trist, cavallers! Resignin-se i vesteixin-se d’una bona voluntat per rebre la sotragada. Que la safata els atrapi amb un somrís resignat, escrit al bell mig dels llavis. Això és un ai! Resolució i pit enfora! Els dos dits a la butxaca i llençar lo que tinguin voluntat (i tinguin-ne, si pot ser), lo més de pressa que puguin, per no ressentir-se’n tant. Un desprendiment sobtat, abans que es presenti el dubte. Sentir una cançó val més que trenta mongetes a l’olla.

(Al ser Zaira davant del fill de l’Arcalde se sufoca de demanar-li caritat. Escena muda. Se sufoca i abaixa els ulls. En Cop-de-puny la vigila, en Joanet no sap què fer, I per fer alguna cosa deixa 
caure una pesseta a la safata. Zaira la rebot per terra.)

UN: Una pesseta!

UN ALTRE: Malaguanyada
L’ARCALDE: I l’ha llançada, la grandíssima! 

(En Cop-de-puny hi acut i li dóna un cop de puny i una empenta. En Joanet va per tirar-se-li a sobre i els agafen, formant dos grupos. El Clown ha recollit la pesseta i la safata i, agafant a Zaira, quasi desmaiada i plorant, la porta al carro, i ell puja a la plataforma. Al mig dels dos grupos, l’Arcalde; crits del poble contra els gimnastes.)

COP-DE-PUNY (a Zaira): ¿Per què has llençat la pesseta?
ZAIRA: Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY: No? Doncs té aquesta! (Li dóna una bufetada.)
JOANET: Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY (an ella): A dintre! (An en Joanet) A tu, haig d’arrencar-te la llengua!
L’ARCALDE: Fora del poble!
TOTS: Fora!
L’ARCALDE: Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d’aquí, somiatruites! 

(En Cop-de-puny agafa les regnes del carro i comença a marxar; Zaira, en la plataforma, i el Clown s’ha enfilat dalt del carro.)

COP-DE-PUNY: Feres manses! Ja us domaria!

TOTS: Fora!
L’ARCALDE: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui an aquest poble! El diner es lo més sagrat que tenim!
CLOWN (tirant tots els quartos per la cara): Què se’ns ens dóna, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!

(Zaira, des de la plataforma, tira un petó el fill de l'Arcalde, I, com si l'hagués tocat, es posa la mà el cor i es tapa la cara. Tot el poble segueix el carro, els crits es van allunyant i encara se sent el timbal del Clown i les rialles, fins que tot es perd i l'escena queda sola.)

ESCENA ÚLTIMA

(És quasi fosc. ELS CARRETERS ja pleguen; ELS FERRERS, no encara.)

JOANET (mirant per on ha marxat el carro): Déu meu! Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit el cor, d'un trosset de joventut que corre darrere vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per els que passen i els que es queden! Com que sóc fill del terròs, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. (S’apoia en un plàtano i cau una pluja de fulles seques.) Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.


ELS FERRERS (cantant):

Al dolç compàs del bressol de la manxa, 

anem cantant per no caure ensopits, 

anem cantant per distreure la mandra, 

anem cantant per no caure adormits.

T E L Ó

(Desde

d.1lt

dd

C<Zrro.)

fucolteu

amb

ateo-

ció,

ciutadans

d'aquL-st

poblct.

(

ReJob/Jnt

i

cop

de

bombo.)

L'alcgria

ja

s'apropa.

Vinguio

d'aquí

una

hora

a

veure

i

sentir

d'aprop

el

dahabaix

que.

(Gmu

mp

de

re.loblant

i

crits

drl

pobleabrieu,

i sois

us

diré

que

són

més

cole

tirant

a

ma

drcta

de

l'a!tra

banda

del

mapa

...

Noi,

no

enquietis

eJ

cavall

1

...

No

dir~

que

siguem

pro-

...

L'ALECRIA

QUE

I'ASSA

29

• ,

1

u·

15

pero

tot

aquest

b~

de

D~u

de

carro,

i

rn"

.u

•

•

-

•

•

•

de bestiJ.r,

1

de

personL'S,

tot

es

no~trc,

1,

al

dtr

1105

ue,

vostes

han

pres

posSL'S3ÍÓ

dd

piset

com

si

fos

a

casa

seva

...

Xoi,

que

no

tircm

pi-

11vols!

...

Aqucst

carro,

vist

pcr

c.líntre,

ve

a 5er

u~a

finca

de

recreu.

Tal

com

el

\'Cuco,

amb

aqucst

posat

modest,

té

c.los

:m:ovcs,

menjador

(tararit

),

cuina,

sala

de

rcbrc,

quarto

pelmico

¡

¡a~

per

un

senidor.

No

hi

falta

més

que

ali-

111ents.

Aquc

st

carro

es

l'cstoig

mcravcllós,

1'

arca

de

la

nigromancia,

el

palau

de

tota

la

for<;a

bruta,

i

de

la

roba

tambO:

bruta,

í

dd

joc

de

la

lle>tesa,

i de

tot

lo

que

veuran,

si

t¡,:ncn

vida

i salut,

abans

que

aqucst

sol

~e

pongui.

(

ReJobl,mt.

B.zixa

dtl

mrro

i

fa

J,z

prm11tació.)

Prepar-se

a

hadar

la

boc:t,

ciutadans

d'ilus-

tr~lció!

An

el

senyor,

c.ligucm

1'

herculcs

(m

Cop-de-puny

;altul,r

),

li

diucn

en

Cop-dc-puny,

i

el

nom

~olamcnt

ja

exprcssa.

Aqm:sts

bonys

que

té

en

cls

bra<;os

tot

es

for<;a

concentrada

que

li

surt

an

els

dcforcs;

aquests

sacsons

de

vianda

de

les

cames

es

la

for~a

de

la

cóssa,

í

aquests

turons

del

vcntrcll

no

's

creguin

que

síguín

els

aliments:

tot

surt

de

la

fortah.:sa.

Quant

ell

dóna

un

cop

de

puny,

comptin

que