Català al Catà Literatura
Material de literatura per als alumnes de l'Institut Guillem Catà de Manresa
Carles Soldevila, Fanny (1930) Fragment inicial
Crisi i represa de la novel·la - Carme Arnau a Història de la literatura catalana
«Efectivament, la neutralitat durant la (primera) guerra va crear a Catalunya un públic benestant que s’acostarà a la lectura, preferentment de novel·les, amb la voluntat d’assolir una cultura i alhora una distracció. Podem esmentar, entra aquest nou públic, la presència femenina que, amb la seva progressiva alliberació i instrucció, ha esdevingut una lectora preparada —és pensant en ella, per exemple, que Carles Soldevila escriurà una trilogia, centrada en personatges femenins: Fanny, Eva i Valentina».
Carme Arnau. Història de la literatura catalana. Vol. 10, Ed. Ariel. Barcelona, 1987
L’any 1925 Josep Maria de Sagarra deixa constància d’un públic àvid de novel·les que siguin escrites en català i parlin de la vida del país (La por a la novel·la) i el mateix any, Carles Riba tot i ser-ne encara reticent, a Una generació sense novel·la proposa emprendre el camí de la traducció: «fer arrelar en el sòl catalanesc una branca d’una novel·lística estrangera, fins a la seva independència (...) viva, fruitosa, nodrida der substàncies realment catalanes».
Tot i les moltes empreses editorials nascudes al tombant de segle, precisament durant la dictadura de Primo de Rivera en proliferaran de noves. En destaquen la Llibreria Catalònia i, sobretot, l’Editorial Proa, pensada ja com una empresa moderna: la seva col·lecció «A tot vent» que inaugurà 1928 sota la direcció literària de Joan Puig i Ferreter assolí un gran èxit: hi trobarem l’obra d’autors catalans consagrats però també la majoria dels llibres guanyadors del nou Premi Crexells —Llor, Arbó, Benguerel, Bertrana, C. A. Jordana...— així com traduccions dels russos i dels grans narradors del dinou (Dickens, Balzac, Scott, Stendhal) així com d’altres de més innovadors en els quals s’emmirallaren els nous novel·listes catalans: Proust, Woolf, Huxley, Duhamel i Moravia sobretot.
Narcís Oller, Un divendres de la Solís (fragment inicial)
—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’olvida així com així: és guapíssima!
Narcís Oller, La papallona (1882) Fragment inicial
La papallona
Narcís Oller
Capítol 1 (fragment inicial)
Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita més primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.
Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.
L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.
—Jo ja duré la fruita acabà per dir-li, remenant amb ses mans de pell matxucada un gran mocador agafat pels quatre caps com bossa pesant i plena d'objectes boteruts-. Vés, noia, vés. No et descuidis de res del que et dic.
—Està bé, senyora Pepa. Vaja, estiguin bones -féu, tot anant-se'n, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa per al caçador del nostre exèrcit, en el sentit doble de son inconcebible delit i de sa figura migrada. -Anem, doncs, a la nostra començà la Madrona, un cop se li tombà de cara la senyora Pepa-. Vostè haurà dit: «Quin paper que em fa, aquesta dona, davant de la fideuera!». Ja m'explicaré. Veurà: ahir ja me'n va parlar, la fideuera; però em va dir que vostè té dispeses.
—Certament.
—Permeti'm. No hi vol dir res; sinó que la gent enraonant s'entenen, i a poc a poc es va lluny: sap?... Jo sóc d'una llei que m'agrada cada cosa en son lloc. La noia que li ofereixo per cosidora no és filla meva; però com si ho fos: sap?... No té pare ni mare (Déu els hagi perdonats), un i altra eren bona gent, i es feien molt amb nosaltres quan encara vivia el meu marit, que al cel sigui. Vull dir que, veient la Toneta...
—¿Es diu Toneta, la noia?
—Per a servir-la, mentre Déu vulgui. Anava dient, doncs, que veient la Toneta, quan va perdre els pares, que van morir de desgràcia a la fràbica on treballàvem també el meu home i jo, allí al bafor d'en Castellfort; una fràbica que hi havia al peu de Muralla de Terra, a quatre passes de Sant Antoni... que avui, com que tot es trasmuda, ja me l'han enterrada les cases del carrer de Ronda: sap?...
—Ah!, sí, sí: que tenia un reixat gran, amb un castellet de ferro al cim: oi?
—Ecoli quà! Vull dir, doncs, que la Toneta, aleshores, era una nena per l'estil de la meva Ció (tindria uns cinc anys, si fa no fa); i anem a dir que, veient-la sense haca ni barraca, ¿què havia de fer, jo? La vaig emparar...
Michela Murgia, L'acabadora (2009)
Capítol U
Fillus de anima
És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra. Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai, era filla d'aquest segon part.
Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l'error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d'una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d'alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru. No va ser fins temps després que la Maria va entendre què era exactament.
(...)
No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts. Entrava a l'habitació sense fer soroll, s'asseia davant del llit on ella dormia i la mirava en la foscor. En aquelles nits, la nena, que creia que ocupava el primer lloc en els pensaments de Bonaria Urrai, dormia sense comprendre encara el pes de ser la seva única preocupació.
Narcís Comadira, Els moviments humans (2022)
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles