La papallona
Narcís Oller
Capítol 1 (fragment inicial)
Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita més primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.
Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.
L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.
—Jo ja duré la fruita acabà per dir-li, remenant amb ses mans de pell matxucada un gran mocador agafat pels quatre caps com bossa pesant i plena d'objectes boteruts-. Vés, noia, vés. No et descuidis de res del que et dic.
—Està bé, senyora Pepa. Vaja, estiguin bones -féu, tot anant-se'n, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa per al caçador del nostre exèrcit, en el sentit doble de son inconcebible delit i de sa figura migrada. -Anem, doncs, a la nostra començà la Madrona, un cop se li tombà de cara la senyora Pepa-. Vostè haurà dit: «Quin paper que em fa, aquesta dona, davant de la fideuera!». Ja m'explicaré. Veurà: ahir ja me'n va parlar, la fideuera; però em va dir que vostè té dispeses.
—Certament.
—Permeti'm. No hi vol dir res; sinó que la gent enraonant s'entenen, i a poc a poc es va lluny: sap?... Jo sóc d'una llei que m'agrada cada cosa en son lloc. La noia que li ofereixo per cosidora no és filla meva; però com si ho fos: sap?... No té pare ni mare (Déu els hagi perdonats), un i altra eren bona gent, i es feien molt amb nosaltres quan encara vivia el meu marit, que al cel sigui. Vull dir que, veient la Toneta...
—¿Es diu Toneta, la noia?
—Per a servir-la, mentre Déu vulgui. Anava dient, doncs, que veient la Toneta, quan va perdre els pares, que van morir de desgràcia a la fràbica on treballàvem també el meu home i jo, allí al bafor d'en Castellfort; una fràbica que hi havia al peu de Muralla de Terra, a quatre passes de Sant Antoni... que avui, com que tot es trasmuda, ja me l'han enterrada les cases del carrer de Ronda: sap?...
—Ah!, sí, sí: que tenia un reixat gran, amb un castellet de ferro al cim: oi?
—Ecoli quà! Vull dir, doncs, que la Toneta, aleshores, era una nena per l'estil de la meva Ció (tindria uns cinc anys, si fa no fa); i anem a dir que, veient-la sense haca ni barraca, ¿què havia de fer, jo? La vaig emparar...
(...)
La il·lustració inicial correspon a Les Halles, de Léon-Auguste Lhermitte (1895) que es troba al museu del Petit Palais, a Paris. No és la Boqueria, és clar, però exemplifica magníficament un mercat d'abastiments del tombant dels segles XIX a XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada