La Setmana Tràgica de 1909

Tramvia elèctric bolcat i travesser enmig del Torrent de l'Olla, al barri barceloní de Gràcia, per tal 

d'ésser utilitzat com a barricada durant els fets de la Setmana Tràgica, del dilluns 26 al dissabte 31 de juliol de 1909.

Una insurrecció obrera i popular 

L'anomenada Setmana Tràgica va ser una autèntica insurrecció obrera i popular que va sotragar Barcelona i altres ciutats catalanes durant una setmana llarga en un moviment en què es van barrejar dos dels ingredients més importants que havien configurat en el decurs dels anys les motivacions de les classes populars urbanes catalanes: l'antimilitarisme i l'anticlericalisme.

L'origen fou l'inici d'una nova guerra tot just encetada pel Govern espanyol amb una nova campanya militar al nord d'Àfrica que va acabar essent extraordinàriament desgraciada per Espanya. (…) La conferència internacional d'Algesires de l'any 1906 havia consagrat els interessos francesos però també va atorgar a Espanya el control del nord del territori (…) Espanya va iniciar la seva penetració pacífica en direcció a l'interior del Marroc. Al mateix temps es varen fundar dues companyies amb l'objectiu d'explotar la riquesa minera del nord d'Àfrica: la Sociedad Española de las minas del Rif i la Compañía Norteafricana.

La presència francoespanyola al Marroc no va ser, però, ben acceptada per la población autòctona (…) i un primer atac de les càbiles rifenyes contra les mines i el ferrocarril l'octubre de 1908 va obligar a paralitzar els treballs. (…) Quan es reinicià la feina el 1909, els espanyols van haver d'enfrontar-se a l'oposició declarada d'un important conjunt de tribus, encapçalades per Mohammed el Mizien, anomenat El Chaldi (…) fins la derrota clamorosa d'aquell estiu al Barranco del Lobo, on les tropes espanyoles sofriren unes 1.200 baixes.

(…) L'esclat de la guerra, que el Govern va intentar presentar, en els primers moments, com una operació de policia, va motivar de manera immediata una intensa campanya antibel·licista, en la qual varen participar totes les forces de l'esquerra catalana, particularment les organitzacions obreres. Els obrers, que no podies pagar les 1.500 pessetes de redempció per alliberar-se del servei d'armes, tornaven a ser els protagonistes d'un nou "tribut de sang", ara a fi de defensar els interessos dels grups financers espanyols al Marroc. I el record de les expedicions cap a Cuba, només onze anys abans, era encara mol recent. Les primeres manifestacions públiques contra la guerra, en una societat sensibilitzada pel tema des de feia dècades, començaren a Barcelona el dilluns dia 12 de juliol, i en el decurs de la setmana la tensió va anar pujant de graus.

Quan el diumenge següent, dia 18 de juliol, va sortir una nova expedició militar, formada per soldats i reservistes, del port de Barcelona, es va anar formant una manifestació completament espontània, al voltant dels soldats, que va culminar al moll, on les dames de l'alta societat barcelonina repartien entre els soldats medalles, escapularis i cigarretes. Aquesta escena va encrespar encara més els ànims de la multitud al moll, on a més es produïren moments d'una gran emotivitat, amb soldats reservistes acomiadant-se de les seves dones i fills. Els plors es barrejaven amb crits de "que hi vagin els rics", "que hi vagin els frares", "llenceu els fusells", "a baix Comillas" -en referència a Comillas, propietari dels vaixells que portaven els soldats al Marroc- i, una vegada embarcats els soldats, la policia va haver de disparar trets a l'aire per tal de dispersar la multitud i va detenir els manifestants més destacats.

A partir d'aquest moment el conjunt de forces polítiques de l'esquerra catalana va optar per prendre posicions davant d'un moviment que es preveia de caràcter estatal, per bé que Barcelona n'havia de prendre la iniciativa (…).

La nit del dilluns dia 19, quan varen comenar a circular de boca en boca les notícies de la derrota espanyola al Marroc del dia anterior, es varen reiniciar les manifestacions, i a partir de l'endemà la idea de tirar endavant una vaga general contra la guerra va començar a prendre cos. (…). La vaga, de caràcter pacífic, havia de començar el dilluns dia 26 de juliol.

Fragments de "La Setmana Tràgica de 1909", de Pelai Pagès i Blanch, publicat dins Història del moviment obrer als Països Catalans, Edicions del País Valencià, València 2001.


Pous i Pagès, "Per a les dames blanques"

El diumenge 18 de juliol, després de recórrer diferents carrers de la ciutat, va embarcar al port de Barcelona un batalló. Per fer la cosa encara més ultratjant, quan els soldats estaven a punt d'embarcar-se, unes quantes senyores de l'aristocràcia van intentar donar-los medalles, escapularis i tabac. Això va provocar els primers aldarulls populars. Josep Pous i Pagès ho descriu així:

"Ab gest de suposada pietat, aristocràtiques dames reparteixen, arran de moll, tabac i medalles an els soldats que embarquen cap a la guerra. La medalla diu "In hoc signo vincis", davall d'una creu. L'estoig que tanca'l present de la dotzena i mitja de cigarrets, mostra de la munificació femenina y aristocràtica, porta per lema dedicatori: "Al soldado español".

(…) Oh, caritatives y aristocràtiques dames! El vostre gest heroic es grotesc: el present del vostre esplèndit patriotisme y del vostre zel apostòlic, un escarni y un sarcasme. Ja que la llei us ofereix el privilegi de no haver de passar el dolor de veure com s'embarquen, camí de la mort possible, els que són carn de la vostra carn, amor de la vosra ànima, lo millor que podríeu fer, fora no insultar ab l'espectacle del vostre privilegi, ab l'ostentació de la vostra inútil y mesquina caritat, el dolor dels infelissos que la manca de trescents duros obliga a passar l'aigua per oferir llur vida a l'escomesa de les càbiles rifenyes".

Fragments de l'article de Josep Pous i Pagès "Per les dames blanques", publicat a El Poble Català el 20 de juliol de 1909. Reproduït a J. M. Huertas Clavería, Obrers a Catalunya. Manual d'història del moviment obrer (1840-1975). Ed. Avenç. Barcelona, 1982.


Joan Maragall, "La ciutat del perdó" 

Extret de MARAGALL i GORINA, Joan: Elogi de la paraula i altres assaigs. MOLC, Edicions 62 i "La Caixa". Barcelona, 1981.

Comentari de Xtec:
Aquest article intimista de Joan Maragall i Gorina (1860-1911), escrit el 10 d'octubre de 1909, demanava el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) que estava a punt de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. Al mateix temps denunciava la greu responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana en els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909). Enric Prat de la Riba (1870-1917) no va deixar publicar aquest article.

Algunes nobles veus que aquí mateix s'han alçat i altres que n'he sentit per altra banda m'han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d'ésser l'objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat? -Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment. I quan tristament pressento que més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!
   ¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!
   ¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
   I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes, i els que s'esperen...!
   No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n'hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar i se l'abandoni i se'l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d'una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l'amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d'ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?
   Si an aquest home l'haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.
   I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-; -An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: -Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes" sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
   Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat. Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!
   I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.