He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.
Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.
Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.
Àngels Gregori Parra
Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans.
La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada