Dickens: lliures, xílings i penics

Ho recordo des que, molt jovenet, em vaig capbussar en l'Oliver Twist de Charles Dickens, que el Círculo de lectores ens va fer arribar a casa, en castellà és clar, com a "Libro del mes". En un moment de redempció, i ja gairebé salvat pel vellet de Pentonville, aquest el posa a prova, i fa tornar a Oliver un grapat de llibres amb un bitllet de cinc lliures per pagar un deute de 4,50. El bitllet seria després fatalment pispat pels seus mateixos companys, però allò que em sorprenia del fragment és que el vellet esperava un canvi de 10 xílings. De 4,50 a 5 lliures, 10 xílings de canvi? No cal dir que ben aviat vaig donar per impossible el sistema monetari anglès, que en la mateixa novel·la combinava lliures amb xílings i penics, però també de tant en tant guinees, sobirans i corones, i encara mitjos penics i quarts de penic (o farthings). I com que aleshores no disposàvem del Google, per molt elevat que fos el meu interès en les monedes d'arreu del món —que ho era!— em vaig quedar amb les ganes de comprendre aquell embolic.

No va ser fins l'estiu passat que després de llegir Bleak House (El Casalot o, literalment, Casa desolada, publicada en vint lliuraments entre 1852 i 1853) vaig recuperar la dèria del sistema monetari anglès. El casalot és un llibre enorme, amb una cinquantena llarga de personatges, que qüestiona els procediments de la justícia anglesa en qüestió d'herències, herències que es fonen procedimentalment a mans de la cancelleria deixant sense recursos els pretesos beneficiaris. En fi, no cal dir que a El casalot hi sovintegen les referències monetàries, tal com recull aquest fragment, extret de la traducció que en va fer en Xavier Pàmies:   

—Doncs pago –diu el Sr. Guppy– i hi anem. ¿Quant serà, Small?
     L'Smallweed, reclama la presència de la cambrera amb un parpelleig, i respon el següent tot seguit:
—“Quatre de vedella amb pernil són tres xílings; més quatre de patates, tres xílings i quatre penics; més una de col, tres xílings i sis penics; més tres púdings, quatre xílings i sis penics; més sis de pa, cinc xílings; més tres de Cheshire, cinc xílings i tres penics; més quatre gerres de rossa i negra, sis xílings i tres penics; més quatre gots petits de rom, vuit xílings i tres penics; més tres de propina, vuit xílings i sis penics. Vuit xílings i sis penics a cobrar de mig sobirà, Polly, són divuit penics de canvi!
     Gens ni mica alterat després d'aquests càlculs prodigiosos, l’Smallweed acomiada els seus amics amb un desmenjat moviment de cap i es queda al reservat per admirar una mica més la Polly, si es dona el cas, i per llegir els diaris, que es veuen tan grans en proporció a la seva figura sense barret que, quan obre el Times per donar un cop d'ull a les notícies, sembla que se n'hagi anat a dormir i estigui colgat sota el llençol.

          
      Charles Dickens, El casalot
      Traducció de Xavier Pàmies (pàg. 370) Ed. 62, col·lecció La butxaca, Barcelona, 2012.

Sigui com sigui, ara les possibilitats internàutiques —i les vacances d'estiu— em permetien capbussar-me en un tema que mai de mai hagués pensat que pogués ser tan complex i apassionant!

Si comencem per la Lliura (Lliura esterlina) veurem que el nom deriva de la unitat de massa de 407 grams de plata sobre la que es va basar el sistema monetari carolingi per dotar a la seva unitat monetària, el diner. Així, de cada lliura se n'havien de produir 240 unitats monetàries de diner. El terme el trobem a Anglaterra o a Itàlia —la lira, fins a la incorporació de l'euro. També a la Catalunya medieval, on la lliura de plata d'ençà el rei Pere III es divideix en 20 sous i cadascun d'aquests sous en 12 diners. Un sistema, al capdavall, d'arrels romanes, amb librae, solidi, i denarii. D'aquell pes en lliures —libra pondo— en queda el nom de la lliura actual o pound i les abreviatures «£sd»: 1 lliura = 20 sous = 240 diners, que Anglaterra va mantenir viu fins l'any 1971!

Pel que fa a l'adjectiu esterlina vol referir-se al tipus de plata que la composava, un aliatge amb més d'un 90% de plata i la resta d'altres metalls.

La resta de monedes serien aparentment senzilles. Fins 1971 i, doncs, a tota l'obra de Dickens, cada lliura es dividiria en 20 xílings —els sous medievals— que els anglesos encara abreugen en "s". 

I cada xíling es dividiria en 12 penics (penny en singular, pence en plural). És fàcil: 1 lliura = 20 xílings = 240 penics, que els anglesos encara abreugen en "d".

La cosa s'embolica quan descobrim que encara hi ha més monedes fraccionàries: és quan trobem la corona, equivalent a cinc xílings. De manera que quatre corones també constituïen una lliura. 

Però el més espectacular és la presència en paral·lel de guinees i sobirans! Una guinea valia 21 xílings o, el que és el mateix, una lliura i un xíling. La guinea —en referència a l'or d'origen guineà que inicialment formava la moneda— va desaparèixer físicament a començament del segle XIX però sovint la noblesa i les professions liberals la mantenien com a eina comptable per tal com consideraven les guinees més elegants que no pas les lliures, del tot usuals per al comerç. En qualsevol cas, fins a tres vegades a Oliver Twist apareixen encara guinees, que no feien altra cosa que complicar la comptabilitat dels productes! 

I pel que fa a sobirans... doncs és el mateix! Dos noms per referir-se a la mateixa quantitat: 21 xílings per cadascun. Recordeu el fragment d'El casalot? El senyor Guppy paga amb mig sobirà a la suma que la cambrera compta en veu alta, i que Dickens qualifica de prodigiosa. Ara, si féu números, veureu que s'entén tot!

D'ençà el 15 de febrer de 1971 la lliura va quedar dividida en cent penics, i més enllà dels embolics dels primers anys —la convivència de penics nous amb penics vells: sistema decimal de costat a l'antic duodecimal— el sistema comptable es va anar normalitzant, fins arribar a avui, quan a les portes del Brexit, hom informa de nous cataclismes per a l'antiga moneda anglesa, que queda en paritat al nostre euro!  


Si voleu riure, en el seu blog Memoria residual, en Miguel Angel Hernandez ho explicava així.

Fragment original de Bleak house:
—"Then I'll pay," says Mr. Guppy, "and we'll go and see him. Small, what will it be?"
     Mr. Smallweed, compelling the attendance of the waitress with one hitch of his eyelash, instantly replies as follows: 
—"Four veals and hams is three, and four potatoes is three and four, and one summer cabbage is three and six, and three marrows is four and six, and six breads is five, and three Cheshires is five and three, and four half-pints of half-and-half is six and three, and four small rums is eight and three, and three Pollys is eight and six. Eight and six in half a sovereign, Polly, and eighteenpence out!"
     Not at all excited by these stupendous calculations, Smallweed dismisses his friends with a cool nod and remains behind to take a little admiring notice of Polly, as opportunity may serve, and to read the daily papers, which are so very large in proportion to himself, shorn of his hat, that when he holds up the Times to run his eye over the columns, he seems to have retired for the night and to have disappeared under the bedclothes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada