Ponç Pons, Camp de Bard (2015). (Tres poemes)

Ponç Pons
Camp de Bard












Prefaci

La vida, l'art, la biografia d'autors que admir, les històries bíbliques, el desconcert del món i la recerca de sentit existencial són les llavors d'aquest llibre que he escrit pel camp i en matinades de te verd i jazz.
     Neruda va confessar: «Mi vida es una vida hecha de todas las vidas: las vidas del poeta», i totes les que jo he viscut fins ara neixen d'una poesia que vol ser ofrena i redempció, conjurament, exorcisme, celebració, cant, viatge, exploració.
     Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d'un petit poble d'una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta.

La resta és Literatura

                                      Sa Figuera Verda, tardor de 2014  

Hortus conclusus

                                      Ara visc en pau a una cabana
                                              escoltant la música dels ocells.
                                                              RYOKAN


Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins…

Viure és fer versos.


Carta de Nadal a mon pare 


Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit 
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.


Lara
JULIE CHRISTIE

Si jo fos, Lara amiga, un poeta romàntic
com aquells que enfebrits a una pobra mansarda 
es morien d'amor a la llum d'una espelma,
t'escriuria de nit, sospirant, un poema
ple d'enyor com aquest i al final, desvalgut,
en un món que no entenc ni on puc viure com vull,
em pegaria un tret desesperat al cor
i abans de tancar els ulls, tot ple de sang, ferit
mortalment de tendresa, diria el teu nom
que té flaires de musa i encants de conjur,
però trob que és millor que t'estimi en secret
i valori la màgia de ser més que amics.
Em conform amb saber que existeixes, que hi ets,
que la lluna que veig és la lluna que et veu.
M'és igual si és un altre qui besa els teus pits
o qui té el privilegi de fer-te l'amor.
Jo si puc parlar amb tu i que m'expliquis com va,
com estàs o què sents ja sóc al paradís.
No t'amag que a vegades et mir de reüll
i voldria abraçar-te cremat de desig,
però sé que seriosa i honesta com ets
trobaries que açò no és formal ni està bé.
Si jo fos un poeta romàntic, el món
sense tu no tindria interès ni sentit,
però sé que val més agrair la gran sort
de poder imaginar-me que anam pel camp junts
o ens besam a una platja on nedam de nits nus.
Així lliure del corc rutinari del temps
que refreda passions, passional et puc fer
a la llum d'una espelma poemes d'amor 
menorquins com aquest que t'envii enflamat
perquè sóc el poeta romàntic del tret
en el cor que sospira per tu i ple d'enyor
en tu estima feliç, Lara, totes les dones del món.

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar (2015) (Tres poemes)

Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d'alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m'ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d'un director d'orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s'alçava el dia.
Per descomptat, el cant d'aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d'allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.


Amistat de tardor

S'han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci i el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d'un desordre
que s'endinsa en la greu comprensió de l'hivern.


Coneixement 

Cavar entre les pedres, els terrossos

i les arrels que mai no arrencaràs.

Però aquest és el preu del que és profund.

Cavar és religiós.

És una forma de bondat.

Cavar de nit. Després agenollar-se

i aixecar els ulls a les estrelles

sabent que cal buscar-ho tot a terra:

com construir una casa, com escriure un poema.

I fins i tot des d'on tornar a estimar

en aquest temporal de la memòria.

Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)

El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:


1

La bàscula


El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
     Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb  una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
      L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
 (…)

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (2013)

   «—Això t'ha dit, aquella farnaca? No us en cregueu ni un pèl, més falsa que l'ànima de Judes! La cosa va anar així. Jo no em vaig moure d'allà dalt en tota la santa tarda, t'ho juro, nena! Ja era ben de nit quan van arribar ells dos. Acalorats, nerviosos, empastifats de sang fins a les orelles. I jo que els dic, Jesús de Cristo, què us ha passat! Que us heu esbatussat amb un porc fer? I ell, més serio que una trumfa, càgon lo cap de Déu, amb una porcellada de porcs que ens les hem tingut! Però tu no m'has vist, aquesta nit. Ho entens, oi? Si xerres, et faré la mateixa feina que els porcs. I va fotre el camp de seguida, sense sopar ni re. La Xica, igual que ell, despentinada, la brusa tacada de sang, feta un eccehomo. Em va donar la brusa i em va dir que l'hi rentés de seguida. I encabat es va treure les espardenyes i les va colgar de cendra a la cendrera. Em va dir que l'endemà vindrien els civils, que em farien preguntes i que no els digués re de lo que havia vist. Encara que et matin, Quima. Donques, així va anar la cosa. M'has de creure, nena. T'ho juro pels set dolors de Maria Santissimeta».

Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.

Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immediat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa".

Joan F. Mira

El tramvia groc

(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Àngels Gregori, New York, New York (2010)

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.

Àngels Gregori Parra 

Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans. 

La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.