Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)

El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:


1

La bàscula


El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
     Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb  una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
      L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
 (…)

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (2013)

   «—Això t'ha dit, aquella farnaca? No us en cregueu ni un pèl, més falsa que l'ànima de Judes! La cosa va anar així. Jo no em vaig moure d'allà dalt en tota la santa tarda, t'ho juro, nena! Ja era ben de nit quan van arribar ells dos. Acalorats, nerviosos, empastifats de sang fins a les orelles. I jo que els dic, Jesús de Cristo, què us ha passat! Que us heu esbatussat amb un porc fer? I ell, més serio que una trumfa, càgon lo cap de Déu, amb una porcellada de porcs que ens les hem tingut! Però tu no m'has vist, aquesta nit. Ho entens, oi? Si xerres, et faré la mateixa feina que els porcs. I va fotre el camp de seguida, sense sopar ni re. La Xica, igual que ell, despentinada, la brusa tacada de sang, feta un eccehomo. Em va donar la brusa i em va dir que l'hi rentés de seguida. I encabat es va treure les espardenyes i les va colgar de cendra a la cendrera. Em va dir que l'endemà vindrien els civils, que em farien preguntes i que no els digués re de lo que havia vist. Encara que et matin, Quima. Donques, així va anar la cosa. M'has de creure, nena. T'ho juro pels set dolors de Maria Santissimeta».

Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.

Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immediat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa".

Joan F. Mira

El tramvia groc

(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Àngels Gregori, New York, New York (2010)

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.

Àngels Gregori Parra 

Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans. 

La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.

Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial

                      

                             T O C C A T A

Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor  (…)

LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez

Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.