Jaume primer d'Aragó
pujà al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
Pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l'estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de prendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front
sota un cel d'ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besós,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s'hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors:
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
«Què puc fer per ma estimada?»,
va dient tot amorós.
«Si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo».
«No vol del cel una estrella»,
una veu dolça respon,
«la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cignes
prop d'on volava el voltor».
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
«Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls».
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
«A rescatar les captives,
Maria, guiau-me vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
'vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!».
Pàtria (1888)
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors:
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
«Què puc fer per ma estimada?»,
va dient tot amorós.
«Si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo».
«No vol del cel una estrella»,
una veu dolça respon,
«la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cignes
prop d'on volava el voltor».
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
«Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls».
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
«A rescatar les captives,
Maria, guiau-me vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
'vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!».
Pàtria (1888)
Llena: municipi del Solsonès situat als vessant de la serra de Llena, que separa les conques del Segre i del Cardener.
Albiol: municipi del Baix Camp, situat als límits del camp de Tarragona i de les muntanyes de Prades.
Albera: serra que s'estén entre l'Alt Empordà i el Rosselló i Vallespir.
messes: sembrats de plantes segadores.
messes: sembrats de plantes segadores.
Aquest poema, guardonat el 1880, primer formà part de La llegenda de Montserrat (1880), fou inclòs a Pàtria (1888) tal com recull aquest apunt, i finalment va passar a Montserrat amb algunes variacions.
Extret de l'Antologia poètica Jacint Verdaguer. Edició a cura de Joan Vilamala, Hermes editora general, Barcelona 1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada