Jacint Verdaguer, Plus Ultra (1903)


PLUS ULTRA


                                  Estello, fai-te clara,
                                  car cerque moun camin.

Allà dellà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

Inclòs al llibre Al cel, editat pòstumament el 1903.
Recitatiu d'Enric Casasses amb música de Pascal Comelade, La manera més salvatge, aquí.
Si en voleu saber més, aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari