Jacint Verdaguer, Sum vermis (1896)

Verdaguer va publicar Flors del Calvari. Llibre de consols el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors. Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts a la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció del poeta.
(Extret de l'edició de Ed. Columna, a cura de Narcís Garolera, Barcelona, 1995)

El títol del poema fa referència al salm 22, de David: Sum vermis et non homo (Sóc un cuc i no un home). Joan Vilamala, a la seva Antologia. Jacint Verdaguer (Barcanova, 1997) ens recorda que es tracta d'un salm que la litúrgia catòlica recita per Setmana Santa "al·ludint als sofriments de Crist a la creu". Verdaguer, a imitació de Crist, també percep que la mort l'acosta a Déu i que l'allibera, ell que no és sinó un cuc. Aquesta mort que ens estalvia més dolors i fatigues -més calúmnies, més sofrences en el seu cas…


SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius moriatur     1a Cor., 15, 26   
      (No s'arriba a la vida si abans no es mor)      Sant Pau, als Corintis

E carcere ad aethere.
Dant vincula pennas
      (De la presó al cel.
        Les cadenes donen ales)


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine'm a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.

Flors del Calvari. 1896

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada