"Escriure i reescriure l'holocaust perquè tot allò que va passar no torni a repetir-se. Aquest és també el sentit d'aquest llibre, la música d'aquest poemari: escrit des del límit de la seva condició humana, recorda als homes que han de ser homes. Joaquim Amat-Piniella ja és mort, però la seva paraula resta".Fragment de "La paraula en els camps d'extermini", extret del pròleg de Jordi Castellanos a l'edició de Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946) de Joaquim Amat-Piniella. Ed. Columna-L'Albí, 1999. Introducció i edició a càrrec de David Serrano i Blanquer.
Els gira-sols
Tot és fred a l'entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l'alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l'eco de l'afusellada...
El matí serà llarg perquè el sol s'amaga
i el fred fixa l'angoixa de la imobilitat.
La sentor del crim s'eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l'aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l'ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l'espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien...
K. L. Mauthausen, 1944
Cambra fosca
He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.
No sé per què el temps es desentén d'aquest dolor.
El món és silenci.
La vida és espera.
La mort és solitud.
No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?
Ningú que portés el guiatge del potents,
ningú que aixequés la veu dels cabdills.
Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?
Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?
I jo entre aquests murs,
entre cortines de sang infecunda...
Jo que espero collites generoses,
i amors prolífics,
i universos de pau.
Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:
ferides les mans d'anar a les palpentes,
encès el pensament del preguntar sense resposta,
sordes les oïdes d'aquest mutisme martellejant.
Qui voldrà treure'm d'aquesta cambra fosca?
Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!
Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré...
K.L. M., novembre de 1944
L'hora blanca
A l'hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d'aigües somnolents,
sota el cel d'un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.
Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d'unes portes esbatanades!
No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.
Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d'una vida sòrdida.
Que a poc a poc es remogui l'aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m'acompanyi a les meravelles!
La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l'amor, difuminant les ratlles de l'odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m'han ajudat,
inútils les precaucions de l'instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.
Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l'hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!
Ebensee, maig de 1945
La fotografia, de tamany carnet, fou feta poc temps després de la sortida d'Amat-Piniella del camp de Mauthausen. Original a l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGràcies pel poema
ResponEliminaVigila jordi