Bonaventura Carles Aribau, La Pàtria (Ant 11)

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar inmens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaher, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.


Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat
.



La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major, escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema portà realment per títol La Pàtria (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.

El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor", es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana. El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada