Francesc Vicent Garcia, tres poemes

Francesc Vicent Garcia, reconegut literàriament amb el nom de “el rector de Vallfogona” va néixer a Tortosa devers l’any 1579. Suposadament cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, tot i que va ser ordenat sacerdot a Vic l’any 1605, on va exercir de secretari del bisbe Francesc Robuster. Dos anys després, guanyà per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), on va romandre fins al 1621. Aquest mateix any, fou nomenat secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada. El 1622 es doctorà en teologia a Tortosa. Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623.

Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica d’aleshores el va considerar culpable d’haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Arran d’aquest fenomen sovint se li han atribuït tota mena de composicions de caire groller.

Com a poeta seguí els models dels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo). Entre les poesies més conegudes destaquen: A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps (tots tres de temàtiques ben diferents). Com a autor teatral escriví la Comèdia de Santa Bàrbara, en motiu de la inauguració de la capella de Santa Bàrbara de Vallfogona (1617).

Tot i la fama i l’extensa producció, gran part de la seva obra no va ser publicada fins després de la seva mort (en vida, Garcia només es va preocupar d’estampar el Sermó, predicat a Girona en les exèquies de Felip III). El 1703, l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona va treure a la llum, sota l’atenta mirada de la Inquisició, un recull dels seus escrits La armonia del Parnàs.

Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa.

Extret de
http://www.escriptors.cat/, i altres. 


A una hermosa dama de cabell negre 
que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
 
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja
en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari, més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i, temorós d’alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.


Per saber-ne més, recull de Josep Bargalló, cliqueu aquí


A l’hermosura d’una donzella nomenada 
Madrona, passejant-se per los camps de 
Barcelona, present son galant
 
Per eixos ulls te jur, gentil Madrona,
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que Amor volgués que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona.

Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia
que el cel volgué cifrar en ta persona;

fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven;

jo, fet un pom d’amor, estava entre elles
mirant que les que més m’enamoraven
eren de ton cos les meravelles.


A una monja gravada de verola 

Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
e estava ja de cucs mig rosegada

Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta
 
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada