Els comtes-reis catalans, de Guifré el Pelós a Martí l'Humà


"Dins l'Imperi carolingi hi havia una forta tendència a fer hereditaris els càrrecs. Quan l'hereditat va esdevenir un fet, es va donar un primer pas cap a l'emancipació dels diversos països, entre ells els comtats catalans, perquè els comtes ja no eren nomenats per l'emperador; no calgué sinó aprofitar l'afebliment de la monarquia franca, dominada per lluites civils. Aquests comtats, emancipats de la sobirania franca, van ésser la base on es dreçà la nostra nacionalitat".

Ferran Soldevila, Resum d'Història dels Països Catalans, Cap. 9, "Els comtats catalans", Ed. Barcino. Barcelona, 1975.
El dibuix, de Llucià Navarro, presenta el mite de Guifré el Pelós, i està extret del disc "Història de Catalunya en cançons".


Relació dels comtes-reis catalans, amb els anys de regnat, des de Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú i Girona, que inicia una dinastia de cinc segles, fins el Compromís de Casp (1412).

878-897 : Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I. Inicia la dinastia del Comtat de Barcelona.
897-911 : Guifré II (dit també Borrell I), fill de Guifré I
911-947 : Sunyer I, germà de l'anterior
947-966 : Miró I, fill de l'anterior, amb el seu germà
947-988 : Borrell II, germà de l'anterior

El 988 Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, ja que tres anys abans no havia rebut l'ajuda demanada quan Almansor atacà Barcelona. Borrell II instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França. Amb Jaume I, i el tractat de Corbeil (1258), la independència serà també de dret.

988-992 : Borrell II. Inicia la dinastia sobirana del Comtat de Barcelona
992-1017 : Ramon Borrell, fill de Borrell II, amb la seva esposa Ermessenda de Carcassona, associada al govern pel seu marit.
1017-1035 : Berenguer Ramon I el Corbat, fill de l'anterior.
1035-1076 : Ramon Berenguer I el Vell, fill de l'anterior.
1076-1082 : Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes, fill de l'anterior, amb el seu germà
1076-1097 : Berenguer Ramon II el Fratricida, germà de l'anterior
1095-1097 : amb Ramon Berenguer III el Gran, nebot de l'anterior, associat al govern pel seu oncle
1097-1131 : Ramon Berenguer III el Gran. 1112 casament amb Dolça de Provença.
1131-1137 : Ramon Berenguer IV el Sant, fill de l'anterior.

L'any 1137 Ramon Berenguer IV rep de Ramir II d'Aragó el Regne d'Aragó en donació, i esdevé príncep sobirà i dominador del regne. El 1150 es casa amb Peronella, la filla de Ramir II.

1137-1162 : Ramon Berenguer IV el Sant. Corona Catalano-Aragonesa.
1162-1196 : Alfons I el Cast, fill de l'anterior. 
1196-1213 : Pere I el Catòlic. 1204, casament amb Maria de Montpeller. Pere I mor a la desfeta de Muret. Fi de la influència transpirinenca.
1213-1276 : Jaume I el Conqueridor.

Pere I el Catòlic, vençut i mort a Muret el setembre de 1213, deixava el seu fill Jaume en poder del seu vencedor, Simó de Montfort. Però el papa Innocent III ordenà lliurar-lo als seus súbdits que l'educaren al castell de Montsó. Rei als deu anys, Jaume I destinà el primer temps del seu regnat a sobreposar-se a la noblesa. Després van venir les grans conquestes (Mallorca el 1229; Eivissa el 1235; i la campanya del País Valencià, des de 1232 fins 1245, i fins Múrcia el 1266). I és per això que se'l considera el pare des Països Catalans.

Jaume I va viure 68 anys, que era molt en aquella època. També va tenir moltes dones i almenys 14 fills. La seva segona muller, Violant d'Hongria (1216-1251) va participar en moments molt importants del seu govern, i hi va concebre fins a 9 fills -5 noies i 4 nois. Precisament, amb la intenció de fer reis els seus fills, Violant enemistà Jaume I amb el fill del seu primer matrimoni (Alfons d'Aragó, mort el 1260) i al capdavall aconseguí que el rei dividís els seus estats entre Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller. Ferran Soldevila no dubta a qualificar d'"error" la decisió, per tal com "aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites". 

1276-1285 : Pere II el Gran o "dels francesos" per la victòria de coll de Panissars el 1285. Fill de l'anterior.
1285-1291 : Alfons II el Franc, fill de l'anterior. Desposseeix les Balears al seu oncle Jaume de Mallorca, que havia col·laborat amb els francesos.
1291-1327: Jaume II el Just. Germà de l'anterior. Inicialment rei de Sicília, promourà la gran expansió mediterrània a Sardenya i sobr els ducats d'Atenes i Neopàtria.
1327-1336 : Alfons III el Benigne, fill de l'anterior.
1336-1387 : Pere III el Cerimoniós, fill de l'anterior.
1387-1396 : Joan I el Caçador, fill de l'anterior. 
1396-1410 : Martí I l'Humà, fill de l'anterior. A la seva mort no hi ha una descendència legítima ja que l'any abans havia mort el seu fill, Martí el Jove, rei de Sicília. 

1412 - Compromís de Casp. Després d'un interregne de dos anys, farcit d'intrigues, els compromissaris reunits a Casp voten Ferran d'Antequera, el que suposa l'entronització d'una nova dinastia de prínceps castellans a la corona catalano-aragonesa.


Trobareu més informació encara a a Vikipèdia


3 comentaris:

  1. Respostes
    1. Fou un regnat molt bel·licós, però territorialment em penso que només hi ha la incorporació de la ciutat de l'Alguer, a Sardenya...

      Elimina
  2. "Amb Jaume I, i el tractat de Corbeil (1258), la independència serà també de dret"

    Gracias, no veas lo que me está costando convencer a los catalanistas de que la independencia de derecho respecto a Francia no se consigue con el acto de "insumisión" de Borrell II, sino con el Tratado de Corbeil.

    Ahora ya solo me queda convencerles de que esa independencia de derecho trae consigo la dependencia de derecho respecto a la Corona de Aragón. Por éso en la redacción literal del tratado aparece la figura de Jaime I como rey de Aragón, no como Conde de Barcelona (cosa que también era).

    Es decir, lo que era el Condado de Barcelona en ningún momento de su historia fue independiente de derecho al mismo tiempo de ambos reinos, Francia y Aragón. Y para explicar éso bastaría el hecho de que ninguno de los Condes de Barcelona fuera proclamado o se autoproclamara Rey de Barcelona en ningún momento de su historia ligada a los francos, entre otras razones porque esos territorios dependían eclesiásticamente del Arzobispado de Narbona, bajo influencia franca, y habría necesitado su visto bueno.

    ResponElimina