Bernat de Ventadorn, Quan veig l'alosa aletejar

"... els trobadors gaudien d'un gran prestigi, tenien una sòlida formació retòrica i musical, i eren ben considerats en l'estratificada societat feudal. (...) Guillem de Peitieu (1071-1126) va ser el primer trobador occità i el més representatiu de la primera generació de trobadors. Posteriorment destacaren Jaufré Rudel, Marcabrú, Cercamon, Bernat de Ventadorn, Giraut de Bornelh i Arnautz Daniel. També hi va haver dones trobadores, trobairitz en occità, com la comtessa de Dia i Azalais de Porcaraigues. De trobadors catalans n'hi ha documentats vint-i-quatre. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans, van ser Guillem de Berguedà i el rei Alfons II. Al segle XIII destaquen les figures de Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Ramon Vidal de Besalú, Ceverí de Girona i Jofre de Foixà".

Roser Armengol, Literatura Catalana. Matèria de Modalitat. Castellnou edicions, Barcelona 2009.


Probablement, la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca sigui aquest "Can vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, en versió d'Alfred Badia, "Quan veig l'alosa aletejar", (de l'antologia d'Ed. 62, col. MOLU, vol. 14. Poesia trobadoresca, Barcelona, maig de 1982). El comentari final és un fragment de la notícia amb què Lola Badia encapçala cada trobador en el recull.


"Quan veig l'alosa aletejar..."

I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.

II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós,

IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

VI
De pietat ja no n'hi ha
-jo mai no en fui coneixedor-
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!

VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant camí, a exili ombrós.

(Versió catalana d'Alfred Badia)

Notícia de Bernat de Ventadorn

"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)
"Quan veig l'alosa aletejar" és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca (...). És un poema de desesperació i mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L'alosa planejadora de la pimera estrofa, paral·lel figurat de l'abandonament íntim a la joia, també és merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís). El Tristany de la tornada, confident del poeta, sembla que designa Raimbaut d'Aurenga (*)".

Lola Badia


(*) Raimbaut d'Aurenga és un trobador coetani de Bernat de Ventadorn, senyor de diverses terres i castells al nord d'Avinyó, a la Provença.  

Mètrica:

Quan / veig /  l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar              (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor,              (b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar,   (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor,           (b)
(...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada