Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta (3 contes)

"Aquest recull és una obra clau dins la narrativa caldersiana i va representar el descobriment, per part del públic, d'un narrador extraordinari. L'humor i la fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat..."

Fragment de la introducció de Carme Arnau a l'edició de Cròniques de la veritat oculta (MOLC, 1979) 


- - - - - -
Comentari de text a un fragment de
La revolta del terrat

(...)   "Així, doncs, una nova gent d'una altra qualitat humana va habitar la casa. Poetes, pensionistes, funcionaris, una vídua que encara feia bo de veure, i algun matrimoni dels que poden viure en espais petits van poblar el terrat. Van anar-hi, també, uns quants éssers d'esperit nòmada, que podien canviar de casa cada mes sense que l'ànima els fes mal, i entre ells jo i un gos que em pertanyia. Era un gos notable per moltes circumstàncies, d'un intel·lecte que, tard o d'hora, tothom que feia la seva coneixença acabava per envejar-li. Era serè, mesurat, no formava mai cap judici sense sospesar les coses des de punts de vista oposats i quan prenia un determini el guiava sempre la justícia. Mai m'havia suggerit res que suposés obrar torçadament o que m'induís a error. Però, difícil com és trobar cap cosa sense tara, el meu gos tenia una salut delicada, patia del pit i era precís tenir-ne cura.
   L'habitació que ens va correspondre estava bé. A mi m'agradava, però el gos s'hi va entusiasmar resoltament. Em va donar a entendre que en un estatge d'aquesta mena s'inclinaria a prendre's la vida amb més calma i a dedicar-se conscientment a les coses que perduren.
   Jo no havia fruït mai, com aleshores, d'unes matinades tan mestresses del món. Muntanyes altes servien el desvetllament del sol, i la primera llum de cada jornada omplia de blanesa la meva sortida de les nits. La inquietud em va donar una treva i va semblar-me que podia ancorar sorra endins d'un port amic. No sabria com explicar-ho, perquè cap ciutat no m'havia ofert abans fins aleshores una pau tan adormidora.
   Però hi ha designis que fan tossudament la seva via, i no se sap mai si la carícia d'una calma servirà per congriar amb més força una tempesta, o bé quina placidesa protegeix la cara fosca de les agitacions."

Fragment del conte "La revolta del terrat" dins la primera part  (La imprevista certesa) de Cròniques de la veritat oculta.

La singularitat d'aquest fragment del conte "La revolta del terrat", que pertany al recull Cròniques de la veritat oculta (...) es fonamenta en l'ús del llenguatge. El narrador ens introdueix "gent d'una altra qualitat humana", matrimonis que "poden viure en espais petits" o éssers "que podien canviar de casa cada mes sense que l'ànima els fes mal" d'una manera determinada: amb tota la seriositat expositiva. De la mà de Calders entrem en un món que conté aquesta galeria de personatges i on, per tant, és possible que s'esdevinguin fets sorprenents. La primera lliçó que ens dóna l'autor és que no cal introduir la fantasia a través d'ambientacions i de recursos cridaners. Ben al contrari, la màxima naturalitat en el to i en el desenvolupament de l'acció afavoreixen que ja estiguem a punt d'encaixar situacions i personatges encara més extraordinaris. La presentació del gos del narrador es realitza mitjançant referències que són pròpies dels éssers humans: es parla del seu intel·lecte envejat; és serè, mesurat; manifesta un judici equilibrat i just; es mostra incapaç de suggerir res incorrecte o equivocat.

Arribats en aquest punt, hem d'acceptar que la perfecció de l'animal quedi compensada per la salut fràgil: un element que encara humanitza més el gos. Així, amb una facilitat que sorprèn, ens trobem immersos en una situació gairebé surrealista, en què el gos ha de ser capaç d'expressar uns propòsits tan lloables com els que s'enuncien. Heus aquí l'humor de Pere Calders i la seva aposta per una literatura fantàstica que s'imposa sense exageracions ni truculències. És aquesta manera de dir, la que ens facilita entrar en el joc que ens ofreix l'autor. Sovint, es tracta d'icloure elements fantàstics en un context quotidià o de deformar fets banals fins a convertir-los en inexplicables. Però la seva perspectiva és irònica, perquè posa en qüestió els codis de la literatura fantàstica (...)"

Extret de Llengua catalana i literatura - 2, d'Editorial Teide (Carbonell, Cassanyes, Gallart, Macià i Muñoz)

Més informació aquí (Xtec)
- - - - - -
 
De la primera part (La imprevista certesa) de Cròniques de la veritat oculta. Text complet.


La consciència, visitadora social

Per una escletxa prima, un raig de bonhomia il·lumina l’esperit de Depa Carel·li, l’assassí.

    Es deixondeix estirant els braços, com tantes i tantes persones normals i, ben bé de passada, aparta el petit escrúpol i es limita a pensar que possiblement es repetirà aquella visita, a punt d’esdevenir familiar.

    Per la finestra de la seva mansarda, mira el despuntar del dia en el paisatge de terrats, i el mandrós desplegar-se dels fumerols de cada xemeneia, les tentines de bandera dels llençols bressolats per l’oreig de l’alba, i qui sap quin encís que es desprèn del perfil d’una muntanya llunyana l’inclinen cap a la poesia. Una mena de poesia, és clar. Allarga un dit i prem el dispositiu que para el timbre del despertador.

    Aleshores, el primer silenci de la jornada li retorna una cavil·lació del vespre anterior. Usarà la corda, avui, a l’arma de foc, o la blanca? La feina és senzilla, però la llarga tradició de l’arma blanca li fa fer un somriure aprovador, s’alça, obre el calaix d’una taula esvinçada i en treu un manyoc de punyals i ganivets. La contemplació d’un d’ells li dóna la lleu esgarrifança que provoquen de vegades els tendres records de joventut. Una llegenda opaca la brillantor de la fulla de dalt a baix: “A Depa, perquè tingui present, cada vegada, l’amor de la seva Coloma. 10-11-04”.

    “Coloma, Coloma!”. Clou els ulls evocant l'idil·li i el desenllaç, els set anys de reclusió a Santa Lèida i la fuga a través de les dunes marítimes. Guarda l'eina, únicament, per aquest lligam sentimental, perquè una gran osca es menja una part de la “l”, de la segona “o” i de la “a” del nom de la seva antiga enamorada. Una taca de rovell prop de l'empunyadura li encomana sempre el dubte de si es tracta d'una relíquia de la sang d'ella.

    Pel que necessita en aquesta ocasió, li anirà bé el tallapapers d'or de Toledo, hàbilment esmolat. L'agafa i l'esgrimeix amb un gest d'assaig ple d'experiència, i que té el braç endarrera, a posta per carregar el pes del cos per donar al cop el bon impuls necessari, el deixa glaçat una coneguda sensació: és com si milers de pinzells de pèl de marta li resseguissin l'esquena fent-li un pessigolleig metafísic. “Deu ser ell!”. Es gira i, en efecte, es topa amb l'àngel.

    En diu “l'àngel” per expressar la seva hibridesa, però se'n adona que en cap història sobrenatural no se'l podria classificar així.

    La figura mou el cap i un dit negativament, i, amb una veu sense sexe, diu:

    -No facis això, Carel·li. Mira que encara hi ets a temps.

    Ell se'l mira gairebé sense sorpresa. La mateixa mena de bata blanca fins als peus, amb una roba de punts lluminosos que el fa pensar en la manera com s'interpreta la neu en els aparadors nadalencs, i els cabells rossos a la romana, amb el caient senyor de sempre. Li repassa amb la mirada les galtes rosades, les pestanyes llargues i, penjant del braç dret, el conegut maletí de pell vermella. Com cada vegada, a desgrat de trobar-lo ell mateix estúpid, se li acudeix un qualificatiu francès que li sembla el més definidor de tots: és un àngel démodé. Exactament.

   Fa temps que, pensant-hi, va arribar a la conclusió que es tractava d'un artifici evangèlic. Una manera de fer catòlica vestiria l'aparició amb un hàbit negre i quasi amb tota seguretat li arreglaria els cabells al gust franciscà. No podria explicar en què consistia aquest gust, però creia cegament exacta la seva presumpció. Oh!, i no tan sols l'intuïa de precedència evangèlica, sinó d'inspiració nord-americana. Cada cop que se li presentava, li feia l'efecte que d'un moment a l'altre obriria el maletí i en trauria una cinta amb les següents paraules estampades: “Escolteu la veu de la vostra consciència i deduïu-ne sucosos ensenyaments per a l'exercici 1947-1948”.

    De per què ell, tan vinculat a les vores del Mediterrani, havia de tenir relacions amb un àngel d’aparença publicitària i ultramarina, no en podia dir res ni sabia explicar-s’ho. Per altra banda, coneixia molt bé el contingut del maletí de pell vermella: no res de cintes amb lletres impreses.

     En realitat, el maletí contenia les futures conseqüències de les accions que projectava. I com que les accions eren dolentes, sempre que mereixien l’atenció d’aquell personatge tan objectiu, físicament parlant, els resultats eren també dolents. Tem, doncs, el maletí i per virtut seva sent un gran respecte per l’àngel. Fins al punt que ell, que es diu de tu amb tothom sense distinció de jerarquies, s’adreça a l’àngel tractant-lo de vostè.

    -Segui –li diu assenyalant-li un balancí.

    La figura s’asseu i, en el moment de fer-ho, la túnica blanca li cruix com el gebre en ésser trepitjat. Es posa el maletí damunt els genolls, perquè es vegi bé, i comença a gronxar-se lentament, mentre amb el dit estirat reprèn una filípica que l’altre se sap de memòria.

    -No anem bé, Depa. Ja veus quina vida has portat i de què t’ha servit. Estàs a punt d’entrar a la vellesa i ets pobre. Oh, i el que és aquesta llinda de l’ancianitat no la passaràs pas. El mal torna sempre al lloc d’on ha sortit, com les processons, les bromes i aquella coneguda arma australiana. Fins ara t’has escapat per miracle, i encara a mitges, perquè estàs congriant damunt teu tot d’elements que acabaran per destruir-te.

     L’al·lusió a la seva pobresa el torba més que no pas l’anunci d’un perill. Instintivament tapa amb el cobrellit un tros de matalàs esquinçat per on s’escapen uns quants flocs de borra. En un intent desesperat per mostrar-se pròsper, ofereix:

     -No vol prendre alguna cosa?

     Ja sap que aquell hoste no prendrà res, i s’avergonyeix tardívolament de la seva beneiteria. L’àngel, com és natural, mou novament el cap per negar i els cabells a la romana branden com el serrell d’un riquíssim domàs de seda.

     El respecte que li inspira el seu visitant no ha exclòs, en cap cas, una mena d’urc que l’obliga a enfrontar-s’hi. D’una cambra de mals endreços en treu una mola de pedal i es posa a esmolar l’esfullador d’or de Toledo. La vocació, quan se sent fortament, exerceix un gran domini i, per altra banda, ell no ha estat mai covard. S’ha proposat matar la vella i ho farà, a desgrat del seny que respiren les paraules de l’àngel.

     Del contacte de l’acer amb la pedra, neix un xiulet que es clava en els racons més amagats de la golfa. Per un moment, quan alça l’eina per provar el llos amb la gema del polze, Depa Carel·li sent  alguna cosa que li produeix ofec. La direcció del so és tan clara que, sense dubtar, acosta la orella al maletí de l’àngel i escolta un tic-tac inconfusible.

     Fa anys que, a l’Illa Negra, el director del penal, cometent un veritable abús d’autoritat, va obligar els còmplices d'un assassí famós a presenciar la seva execució. Entre ells, el jove Carel·li assistí amb els ulls esbatanats a la desaparició de l’amic, que lligat a una cadira i amb l argolla al coll se’ls mirava amb una mirada terrible. En aquella sala hi havia un gran rellotge de pèndola, i quan Depa es cobrí la cara amb les mans, de tanta pena, el rítmic batec del mecanisme va omplir-li tota l'ànima. I l’ha recordat sempre amb tanta precisió que ara el pot identificar sense esforç i es torna pàl·lid. Però, després de tants anys d’ofici, qui retrocediria? Acaba de preparar l’instrument escollit, fa una gest a l’àngel i surt cap al carrer.

     Una boira de bon mati enfosqueix el sol, que malapte, cerca la terra com una gran nineta glauca.

     Carel·li tomba per dos xamfrans i surt a una ampla avinguda. Camina al llarg de la reixa d’un ministeri i, amb el mànec del tallapapers, ressegueix els barrots de ferro produint un soroll tot ple de joventut. S’atura per esperar un òmnibus i, abans que n’arribi cap, encara té temps de dir a unes noies una galanteria de vell trinxeraire refinat.

     L’autobús el deixa en un barri distingit i silenciós. Segur d’ell mateix, cerca una petita porta en un racó d'una paret de pedra i l’obre hàbilment; travessa un jardí procurant evitar el craquejar de la grava i s’enfila per un engraellat de fusta, cobrint-se tot ell amb la verdor de l’heura. Salta la barana del primer balcó i, aleshores, el pes dels anys l’obliga a aturar-se per reprendre el bleix. Obre una altra porta, separa unes cortines i vet aquí la vella en el seu llit, amb una gran còfia plena de puntes que li mig tapen els ulls closos. Dret al seu costat, gairebé fluorescent de tan blanc, l’àngel l’espera per increpar-lo.

     -No la matis, Carel·li. No n'hi ha necessitat. Pots robar sense tocar-la. Ja veus que dorm profundament.

     En dir-li això, li passa el maletí de pell vermella per davant del rostre. Però cada u es deu a allò que és, i ell està ben decidit. Tot empenyent l'àngel amb suavitat, li diu:

     -Aparti's, que podríem esquitxar-lo.

     La comunitat establerta entre ell i la víctima per aquest plural li dóna la sensació de plenitud, d'harmònica consecució d'un superior propòsit. Clava l'eina destrament i ofega la ranera amb el coixí. Ja està. Es lliura després a un savi saqueig i se'n torna pel mateix lloc per on ha vingut.

     Novament en el carrer, es gira per dir a l'àngel:

     -No es molesti més, no, que jo tot sol em faré les inútils reflexions del cas.

     Diu això i s'allunya cantant a baixa veu, amb una gran tristesa.

                                                            
                                                                                                  1947

- - - - - - - - - - - - - - - -
De la segona part (Ver però inexplicable) de Cròniques de la veritat oculta. Tots dos contes amb el text complet.

Els catalans pel món

Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d’Espanya.

   El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m’oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus (1), aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia proposat.

   Perquè la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir.

   Les residències reials d’aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte.

   L’estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però, com que jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica.

   El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa.

   Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes ballarines, que es posaren a dansar d’una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera d’expansió, en català i alçant la veu:

   -Mal per mal, m’agraden més les danses de Castellterçol...

   El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué:

   -No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu perdut.

   Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva història. Era un lloro català, de Cadaquès, i havia arribat fins allí per atzars de la vida.

   Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns.

   Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada.

(1) No n'hi havia cap. (Aclariment de consciència) 

Història natural

Tothom que tingui quatre lectures sap que en el tròpic hi ha ciutats bones que tenen una retirada amb les veritables ciutats d'Occident.
   Però abans de formar-se un judici definitiu sobre la matèria, cal conèixer ben bé tots els extrems, i jo estic en condicions d'aportar dades que posaran la qüestió sota una nova llum.
   Perquè una vegada, per descansar de no recordo quina fatiga, me'n vaig anar a viure en una ciutat tropical. Era una ciutat asfaltada, amb construccions a l'americana i semàfors a cada xamfrà, policies de carrer, uns tramvies que anaven bé i un servei de cultes que omplia folgadament les necessitats dels habitants i de la gent que els visitava.
   Vaig llogar un pis modern, tot ell de ciment armat i ferro, amb uns serveis sanitaris que, segons declaració explícita de l'amo de la casa, eren triats del catàleg més recent d'una fàbrica que diu que tenia tanta fama.
   Feia tot l'efecte que, en aquell pis, s'hi havia de viure bé. Però no era pas veritat. El primer dia d'estar-m'hi van començar a sortir insectes per totes les escletxes i em voltaven i em miraven esperant que m'adormís per picar-me. Contra ells tenia les defenses que la indústria moderna posa al servei del llogater en casos com aquests, i em va fer l'efecte que no m'havia de preocupar massa.
   Però l'endemà ja vaig descobrir unes cuques estranyes que s'havien de matar, precisament, esclafant-les, i després rates, un rèptil tropical que canta de nits, escorpins, la perillosa mimeola-alleuquis que es menja les orelles de les criatures i, quan aquestes manquen, les dels grans, termites blanques, etc.
   Tenia la sensació d'ésser un sobrevingut en aquell pis i, efectivament, algun cop havia sorprès una mirada plena de retrets d'una d'aquelles bestioles. Però ja sabeu com som els europeus. No cedim, anem a la nostra i tenim un temperament bel·licós. Vaig decidir plantar cara i em passava lluitant del matí al vespre, amagant-me pels racons amb una fusta a les mans, esperant el pas de qualsevol animal.
   Però un dia, un dimecres, vaig trobar un tigre a la cuina. Això sí que em va indignar i em va fer veure que ja n'hi havia prou.
   Vaig anar a trobar la portera, saltant els graons de quatre en quatre.
   -Tinc un tigre en el pis! -vaig dir-li.
   -Ja? -respongué-. Aquest any s'ha avançat la temporada...
   -Ah, sí?
   -Sí -diu-. Quan vénen les pluges les femelles cerquen aixopluc en els pisos, per tal de criar. Si no la molesteu, no us farà res. El millor es fer veure que la ignoreu, i sobretot procurar no repitjar-la. Ben portades, aquestes bèsties encara fan companyia.
   -Ah, sí?
   -Sí. Només causen molèstia en el moment de donar a llum; però vos mateix podeu vigilar-la, i quan comprengueu que s'acosta l'hora us n'aneu a passar un parell de dies a l'hotel. L'amo us rebaixarà del pis la despesa que fareu en aquest sentit.
   Vaig emprendre el retorn al pis amb el cap cot, ple de pressentiments. Quan era a mitja escala, la portera va cridar-me:
   -Oblidava recomanar-vos que li feu un jaç de palla a la cuina, i -d'això feu-vos-en ben bé càrrec- que li tingueu sempre una galleda d'aigua neta a punt.  

-------

Tots els contes publicats dins Cròniques de la veritat oculta. Editorial Selecta. Barcelona, 1955. 
Transcripció de Cristian Bellido, Ariadna Cordón, Aina Fernandez, Yoania La Guardia, Yorman López i Claudia Anabel Prieto.
La fotografia pertany al primer muntatge d'Antaviana, l'espectacle de Dagoll Dagom sobre contes de Pere Calders. En el paper -inoblidable!- de Depa Carel·li -a primer terme, el de la samarreta de ratlles- ni més ni menys que Pepe Rubianes...
-Més informació, aquí.