D'El vigilant en el camp de sègol se n'han venut més de 60 milions d'exemplars arreu del món. La novel·la explica el retorn d'amagat d'un adolescent, Holden Caulfield, des de l'internat de Pencey, d'on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família. Aquí podeu trobar més informació i enllaços. Però el text comença així (capítols 1 i 2):
(al final, NOTES de consulta)
El vigilant en el camp de sègol
J. D. Salinger
1
Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m'avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d'hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells. Són molt sensibles amb coses així, sobretot el meu pare. Són bona gent —no dic pas que no—, però també són més sentits que una veixina. A més, no us explicaré pas tota la seva remaleïda autobiografia. Només us explicaré la mà de bestieses que em van passar als voltants del Nadal passat just abans d'acabar ben desinflat i de venir cap aquí a prendre-m'ho amb calma. Vull dir que això és tot el que vaig explicar a en D.B., i això que ell és el meu germà. S'està a Hollywood, que no és pas gaire lluny d'aquest forat, i ve a visitar-me gairebé cada cap de setmana. Em portarà a casa quan marxi d'aquí, potser el mes que ve. S'acaba de comprar un Jaguar. Un d'aquells trastos anglesos que agafen quasi dues-centes milles per hora. Li va costar gairebé quatre mil dòlars. Ara té pela llarga. Abans no en tenia pas. Abans era només un escriptor normal, quan vivia a casa. Va escriure un llibre de contes boníssim: El peix secret, si és que no n'heu sentit parlar mai. El millor conte era “El peix secret”. Anava d'un nano que no deixava veure a ningú el seu peix de colors perquè l'havia comprat amb els seus estalvis. Em va deixar de pedra. Ara és a Hollywood, en D.B., prostituint-se. Si hi ha una cosa que odio, són les pel·lícules. Ni me'n parleu.
Vull començar pel dia que vaig marxar de Pencey. L'institut Pencey és a Argerstown, Pennsilvània. Segurament n'heu sentit a parlar. Segurament n'heu vist els anuncis, si més no. S'anuncien a prop de mil revistes, i sempre ensenyen algun tio ben parit dalt d'un cavall que salta una tanca. Com si l'única cosa que fessis a Pencey fos jugar a polo tota l'estona. Mai, ni una sola vegada, no vaig veure cap cavall a prop d'allà. I a sota de la foto del tio amb el cavall sempre posa: "Des de 1888 forgem els nois fins a convertir-los en joves esplèndids i de ment lúcida". Sense comentaris. A Pencey forgen igual que a qualsevol altra escola, ni més ni menys. I jo no coneixia allà ningú que fos esplèndid i de ment lúcida i tot això. Potser dos tios. Si és que arribaven a dos. I segurament ja ho eren quan van entrar a Pencey.
És igual. Era el dissabte del partit de rugby contra Saxon Hall. Se suposava que el partit contra Saxon Hall era festa gran a Pencey. Era l'últim partit de l'any, i se suposava que havies de suïcidar-te o alguna cosa així si Pencey no guanyava. Recordo que aquella tarda, cap a les tres, jo era ben amunt, a dalt de tot del turó de Thomsen, just al cantó d'aquell canó idiota que havia fet la Guerra de la Independència i etcètera. Des d'allà podies veure el camp sencer, i podies veure els dos equips barallant-se els uns amb els altres pertot arreu. La tribuna no es veia gaire bé, però podies sentir cridar tothom: uns crits forts i terrorífics a favor de Pencey, perquè pràcticament tot l'Institut menys jo era allà baix, i uns crits fluixos i efeminats a favor de Saxon Hall, perquè l'equip visitant mai no duia gaire gent.
Mai no hi havia gaires noies als partits de rugbi. Només els més grans podien portar-hi noies. Era un institut horrible, t'ho miris com t'ho miris. A mi m'agrada ser en un lloc on com a mínim puguis veure alguna noia de tant en tant, encara que només es grati el braç o es moqui o encara que només faci rialletes o coses així. La Selma Thurmer —la filla del director— anava sovint als partits, però no era exactament la mena de noia que et fa tornar boig de desig. Era prou agradable, això sí. Un cop vaig seure al seu costat a l'autobús d'Agerstown i vam tenir una mena de conversa. Em va agradar. Tenia un nas gros i les ungles ben rosegades i a punt de fer-s'hi sang, i duia aquell cony de pits postissos que apunten a tot arreu, però et feia una mica de pena. El que em va agradar d'ella és que no s'emmerdava i que no t'explicava que el seu pare era un tio tan fabulós. Segurament sabia que era un brètol hipòcrita de campionat.
La raó que m'estigués allà dalt, al turó de Thomsen, en comptes d'allà baix al partit, era que tot just acabava d'arribar de Nova York amb l'equip d'esgrima. Jo era el remaleït cap de l'equip d'esgrima. Quin gran honor. Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al cony de metro. No va ser pas tot culpa meva. M'havia d'anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes de cap a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. Segons com, va ser prou divertit.
L'altra raó per què no era a baix al partit era que anava a dir adéu al vell Spencer, el meu professor d'història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria a Pencey.
M'he oblidat d'explicar-vos això. M'havien fotut fora. Després de les vacances de Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m'havien tombat quatre assignatures i no m'esforçava gens. Sovint m'advertien que comencés a esforçar-me —sobretot al voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer—, però jo no ho vaig fer. O sigui que em van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bo, Pencey. De debò que sí.
És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al cim d'aquell estúpid turó. Només duia l'anorac, sense guants ni res. La setmana abans, algú m'havia robat l'abric de pèl de camell de l'habitació, amb els meus guants folrats de pell a dins de la butxaca i tot. Pencey era ple de lladres. Força gent venia de famílies molt riques, però és igual, era ple de lladres. Com més cara és una escola, més lladres hi ha. No és broma. És igual, jo m'estava allà al costat d'aquell canó idiota, mentre em mirava el partit i se'm gelava el cul. Només que no em fixava gaire en el partit. La raó de debò perquè m'estigués allà dalt era que intentava sentir alguna mena d'adéu. Vull dir que he marxat d'escoles i d'altres llocs sense ni saber que en marxava. Detesto aquestes coses. No m'importa si és un adéu trist o un adéu dolent, però quan marxo d'un lloc m'agrada saber que marxo. Si no ho saps, encara et sents pitjor.
Vaig tenir sort. Em va venir de sobte una cosa al cap que em va ajudar a saber que fotia el camp d'allà. Vaig recordar tot d'un plegat aquella vegada, cap a l'octubre, que jo i en Robert Tichener i en Paul Campbell ens anàvem passant una pilota de rugbi, davant de l'edifici de l'administració. Eren bons xicots, sobretot en Tichener. Era just abans de sopar i s'anava fent ben fosc, però nosaltres no paràvem de passar-nos la pilota. S'anava fent més i més fosc, i ja gairebé no podíem veure la pilota, però no volíem deixar de fer el que fèiem. Al final ho vam haver de deixar. Un professor que ensenyava biologia, el senyor Zambesi, va treure el cap per una finestra de l'edifici i ens va dir que tornéssim als dormitoris i que ens preparéssim pel sopar. Però, de totes maneres, si recordo coses com aquesta, puc aconseguir un adéu quan el necessito, com a mínim la majoria de les vegades. De seguida que el vaig tenir, vaig fer mitja volta i vaig començar a córrer turó avall cap a l'altra banda, cap a casa del vell Spencer. No vivia al campus. Vivia a l'avinguda Anthony Wayne.
Vaig córrer ben bé fins a la porta principal, i després vaig esperar un segon fins que vaig recuperar l'alè. No aguanto gens, si voleu que us digui la veritat. Per començar, sóc molt fumador, vull dir que ho era. M'ho han fet deixar. Una altra cosa: l'any passat vaig créixer setze centímetres i mig. També és per això que gairebé vaig arreplegar tuberculosi i vaig venir cap aquí a fer-me tot aquell cony de proves. Estic molt sa, de totes maneres.
És igual, de seguida que vaig recuperar l'alè vaig travessar la carretera 204. Feia un fred de pebrots i de poc em va anar que no caigués. No sé ni per què corria. Suposo que em venia bé i prou. Quan vaig haver travessat el carrer, vaig sentir com si estigués desapareixent. Era una d'aquelles tardes de bogeria, amb un fred de por, sense sol ni res, i era com si estiguessis desapareixent cada cop que travessaves un carrer.
Hosti, quan vaig arribar a casa del vell Spencer vaig picar el timbre tan de pressa com vaig poder. Estava congelat de debò. Em feien mal les orelles i gairebé no podia moure gens els dits.
—Vinga, vinga —vaig estar a punt de dir en veu alta—, que algú obri la porta.
Al final va obrir la senyora Spencer. No tenien cap criada ni res i sempre obrien la porta ells mateixos. No tenien gaires calés
—Holden! —va dir la senyora Spencer—. Quina alegria de veure't! Passa, rei! Estàs mort de fred!
Em sembla que estava contenta de veure'm. Jo li agradava. Com a mínim, em sembla que li agradava.
Hosti, vaig entrar en aquella casa com un coet.
—Com es troba, senyora Spencer? —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer?
—Dóna'm l'abric, rei —va dir. No va sentir que li preguntava com es trobava el senyor Spencer. Era una mica sorda.
Va penjar el meu anorac a l'armari de l'entrada, i jo em vaig mig pentinar els cabells cap endarrere, amb la mà. Me'ls tallo ben curts molt sovint, i mai no me'ls he de pentinar gaire.
—Com es troba, senyora Spencer? —vaig repetir, però més fort, perquè em sentís.
—Molt bé, Holden. —Va tancar la porta de l'armari—. I tu, com et trobes?
Per la manera de preguntar-ho vaig veure de seguida que el vell Spencer li havia dit que m'havien fotut fora.
—Bé —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer? Ja se li ha curat aquella grip?
—Curat?! Holden, es comporta com un perfecte..., no sé pas què. És a la seva habitació, rei. Ja pots entrar-hi.
És igual. Era el dissabte del partit de rugby contra Saxon Hall. Se suposava que el partit contra Saxon Hall era festa gran a Pencey. Era l'últim partit de l'any, i se suposava que havies de suïcidar-te o alguna cosa així si Pencey no guanyava. Recordo que aquella tarda, cap a les tres, jo era ben amunt, a dalt de tot del turó de Thomsen, just al cantó d'aquell canó idiota que havia fet la Guerra de la Independència i etcètera. Des d'allà podies veure el camp sencer, i podies veure els dos equips barallant-se els uns amb els altres pertot arreu. La tribuna no es veia gaire bé, però podies sentir cridar tothom: uns crits forts i terrorífics a favor de Pencey, perquè pràcticament tot l'Institut menys jo era allà baix, i uns crits fluixos i efeminats a favor de Saxon Hall, perquè l'equip visitant mai no duia gaire gent.
Mai no hi havia gaires noies als partits de rugbi. Només els més grans podien portar-hi noies. Era un institut horrible, t'ho miris com t'ho miris. A mi m'agrada ser en un lloc on com a mínim puguis veure alguna noia de tant en tant, encara que només es grati el braç o es moqui o encara que només faci rialletes o coses així. La Selma Thurmer —la filla del director— anava sovint als partits, però no era exactament la mena de noia que et fa tornar boig de desig. Era prou agradable, això sí. Un cop vaig seure al seu costat a l'autobús d'Agerstown i vam tenir una mena de conversa. Em va agradar. Tenia un nas gros i les ungles ben rosegades i a punt de fer-s'hi sang, i duia aquell cony de pits postissos que apunten a tot arreu, però et feia una mica de pena. El que em va agradar d'ella és que no s'emmerdava i que no t'explicava que el seu pare era un tio tan fabulós. Segurament sabia que era un brètol hipòcrita de campionat.
La raó que m'estigués allà dalt, al turó de Thomsen, en comptes d'allà baix al partit, era que tot just acabava d'arribar de Nova York amb l'equip d'esgrima. Jo era el remaleït cap de l'equip d'esgrima. Quin gran honor. Aquell matí havíem anat a Nova York a una trobada d'esgrima amb l'institut McBurney. Només que no vam fer la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al cony de metro. No va ser pas tot culpa meva. M'havia d'anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres en comptes de cap a l'hora de sopar. L'equip sencer em va fer el buit durant tot el camí de tornada, al tren. Segons com, va ser prou divertit.
L'altra raó per què no era a baix al partit era que anava a dir adéu al vell Spencer, el meu professor d'història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria a Pencey.
M'he oblidat d'explicar-vos això. M'havien fotut fora. Després de les vacances de Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m'havien tombat quatre assignatures i no m'esforçava gens. Sovint m'advertien que comencés a esforçar-me —sobretot al voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer—, però jo no ho vaig fer. O sigui que em van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bo, Pencey. De debò que sí.
És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al cim d'aquell estúpid turó. Només duia l'anorac, sense guants ni res. La setmana abans, algú m'havia robat l'abric de pèl de camell de l'habitació, amb els meus guants folrats de pell a dins de la butxaca i tot. Pencey era ple de lladres. Força gent venia de famílies molt riques, però és igual, era ple de lladres. Com més cara és una escola, més lladres hi ha. No és broma. És igual, jo m'estava allà al costat d'aquell canó idiota, mentre em mirava el partit i se'm gelava el cul. Només que no em fixava gaire en el partit. La raó de debò perquè m'estigués allà dalt era que intentava sentir alguna mena d'adéu. Vull dir que he marxat d'escoles i d'altres llocs sense ni saber que en marxava. Detesto aquestes coses. No m'importa si és un adéu trist o un adéu dolent, però quan marxo d'un lloc m'agrada saber que marxo. Si no ho saps, encara et sents pitjor.
Vaig tenir sort. Em va venir de sobte una cosa al cap que em va ajudar a saber que fotia el camp d'allà. Vaig recordar tot d'un plegat aquella vegada, cap a l'octubre, que jo i en Robert Tichener i en Paul Campbell ens anàvem passant una pilota de rugbi, davant de l'edifici de l'administració. Eren bons xicots, sobretot en Tichener. Era just abans de sopar i s'anava fent ben fosc, però nosaltres no paràvem de passar-nos la pilota. S'anava fent més i més fosc, i ja gairebé no podíem veure la pilota, però no volíem deixar de fer el que fèiem. Al final ho vam haver de deixar. Un professor que ensenyava biologia, el senyor Zambesi, va treure el cap per una finestra de l'edifici i ens va dir que tornéssim als dormitoris i que ens preparéssim pel sopar. Però, de totes maneres, si recordo coses com aquesta, puc aconseguir un adéu quan el necessito, com a mínim la majoria de les vegades. De seguida que el vaig tenir, vaig fer mitja volta i vaig començar a córrer turó avall cap a l'altra banda, cap a casa del vell Spencer. No vivia al campus. Vivia a l'avinguda Anthony Wayne.
Vaig córrer ben bé fins a la porta principal, i després vaig esperar un segon fins que vaig recuperar l'alè. No aguanto gens, si voleu que us digui la veritat. Per començar, sóc molt fumador, vull dir que ho era. M'ho han fet deixar. Una altra cosa: l'any passat vaig créixer setze centímetres i mig. També és per això que gairebé vaig arreplegar tuberculosi i vaig venir cap aquí a fer-me tot aquell cony de proves. Estic molt sa, de totes maneres.
És igual, de seguida que vaig recuperar l'alè vaig travessar la carretera 204. Feia un fred de pebrots i de poc em va anar que no caigués. No sé ni per què corria. Suposo que em venia bé i prou. Quan vaig haver travessat el carrer, vaig sentir com si estigués desapareixent. Era una d'aquelles tardes de bogeria, amb un fred de por, sense sol ni res, i era com si estiguessis desapareixent cada cop que travessaves un carrer.
Hosti, quan vaig arribar a casa del vell Spencer vaig picar el timbre tan de pressa com vaig poder. Estava congelat de debò. Em feien mal les orelles i gairebé no podia moure gens els dits.
—Vinga, vinga —vaig estar a punt de dir en veu alta—, que algú obri la porta.
Al final va obrir la senyora Spencer. No tenien cap criada ni res i sempre obrien la porta ells mateixos. No tenien gaires calés
—Holden! —va dir la senyora Spencer—. Quina alegria de veure't! Passa, rei! Estàs mort de fred!
Em sembla que estava contenta de veure'm. Jo li agradava. Com a mínim, em sembla que li agradava.
Hosti, vaig entrar en aquella casa com un coet.
—Com es troba, senyora Spencer? —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer?
—Dóna'm l'abric, rei —va dir. No va sentir que li preguntava com es trobava el senyor Spencer. Era una mica sorda.
Va penjar el meu anorac a l'armari de l'entrada, i jo em vaig mig pentinar els cabells cap endarrere, amb la mà. Me'ls tallo ben curts molt sovint, i mai no me'ls he de pentinar gaire.
—Com es troba, senyora Spencer? —vaig repetir, però més fort, perquè em sentís.
—Molt bé, Holden. —Va tancar la porta de l'armari—. I tu, com et trobes?
Per la manera de preguntar-ho vaig veure de seguida que el vell Spencer li havia dit que m'havien fotut fora.
—Bé —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer? Ja se li ha curat aquella grip?
—Curat?! Holden, es comporta com un perfecte..., no sé pas què. És a la seva habitació, rei. Ja pots entrar-hi.
2
Cadascú tenia la seva pròpia habitació i tota la pesca. Tots dos tenien cap a setanta anys, o potser més i tot. S'ho passaven bé, però a mig gas, és clar. Ja sé que sona cruel, però no vull pas que soni cruel. Només vull dir que pensava en el vell Spencer força sovint, i si pensaves en ell massa sovint, et preguntaves per què coi vivia, encara. Vull dir que anava ben geperut i tenia un posat horrible, i, a classe, quan era a la pissarra i li queia un tros de guix, sempre s'havia d'aixecar algú de la primera fila per recollir-lo i donar-l'hi. A mi, això em sembla terrible. Però si pensaves en ell ben just i prou, no pas massa, t'adonaves que no ho portava pas malament. Per exemple, un diumenge que uns quants tios i jo érem a casa seva per prendre xocolata calenta, ens va ensenyar una manta navaho atrotinada que ell i la senyora Spencer havien comprat a algun indi al parc de Yellowstone. Es podia veure que el vell Spencer s'ho havia passat bé de debò comprant aquella manta. Això és el que vull dir. Agafa algú més vell que Matusalem, com el vell Spencer, i veuràs que s'ho passa de primera, comprant una manta.
La porta era oberta, però vaig trucar igual, per educació i tota la pesca. I això que el veia i tot. Seia en una gran butaca de pell, ben embolicat amb aquella manta que us acabo de dir. Em va mirar quan vaig trucar.
—Qui és? —va cridar—. Caulfield? Entra, noi.
Sempre cridava, fora de classe. A vegades et posava nerviós.
De seguida que vaig entrar, em va saber greu haver-hi anat. El vell Spencer llegia l'Atlantic Monthly, hi havia pastilles i medecines pertot arreu, i tot feia olor d'esprai nasal Vicks. Era força depriment. Els malalts, no es pot dir que m'agradin gaire, però el que ho feia tot encara més depriment era que el vell Spencer duia una bata ben trista i arnada, que semblava que ja devia dur posada quan va néixer. Tampoc no m'agrada gaire veure tios vells en pijama o en bata. Sempre se'ls veu el pit bonyegut, i les cames. Les cames dels vells, a la platja i a llocs així, sempre són blanques i pelades.
—Hola —vaig dir—. He rebut la seva nota. Moltes gràcies. —M'havia escrit una nota per demanar-me que passés per allà a dir adéu abans no comencessin les vacances. Com que jo ja no hi tornaria...—. No ho havia pas de fer. Hauria vingut igual a dir-li adéu.
—Seu allà, noi —va dir el vell Spencer. Volia dir al llit.
Hi vaig seure.
—Com va la seva grip?
—Fillet, si em trobés millor hauria de fer anar a buscar el metge —va dir el vell Spencer. Això el va fer petar de riure. Va començar a riure per sota el nas com un boig. Després, a la fi es va redreçar i va dir—: Per què no ets a veure el partit? Em pensava que avui era el gran dia.
—Sí que l'és. Ja hi era. Però és que tot just acabo de tornar de Nova York amb l'equip d'esgrima —vaig dir. Hosti, aquell llit era de pedra.
Va començar a posar-se més seriós que en un funeral. Jo ja sabia que ho faria.
—Així que ens deixes, eh? —va dir.
—Sí senyor. Es veu que sí.
Va començar a fer allò que feia tan sovint i anava fent que sí amb el cap. No veuràs mai ningú en tota la vida que ho faci més vegades que el vell Spencer. No saps mai si és que ho fa tant i tant perquè pensa i totes aquestes coses, o només perquè és un vellet agradable que no hi toca gaire.
—Què et va dir el doctor Thurmer, noi? Tinc entès que vau tenir una bona xerradeta.
—Sí que és veritat. I tant que la vam tenir. Vaig estar al seu despatx un parell d'hores, em sembla.
—Què et va dir?
—Oh..., doncs, que la vida és un joc i tot això. I que s'ha de jugar segons les regles. Va ser molt amable, tota l'estona. Vull dir que no va pujar per les parets ni res d'això. Només anava parlant que la vida és un joc i etcètera. Ja sap què vull dir.
—La vida és un joc, fillet. La vida és un joc que es juga segons les regles.
—Sí senyor. Ja ho sé que ho és. Ja ho sé.
I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc.
—El doctor Thurmer ja ha escrit als teus pares? —em va preguntar el vell Spencer.
—Va dir que els escriuria dilluns.
—T'hi has posat en contacte tu mateix?
—No senyor, no m'hi he posat en contacte perquè segurament els veuré dimecres al vespre quan arribi a casa.
—I com et sembla que s'ho prendran?
—Doncs..., em sembla que s'enfadaran força —vaig dir—. S'enfadaran de debò. Aquest és el quart institut on he anat. —Vaig fer que no amb el cap. Faig que no amb el cap molt sovint—. Hosti! —vaig dir. També dic «hosti!» molt sovint. En part perquè tinc un vocabulari pobríssim i en part perquè actuo com si fos molt més jove del que sóc, a vegades. Llavors tenia setze anys, i ara en tinc disset, i a vegades actuo com si en tingués tretze. És molt irònic perquè faig metre vuitanta-nou i tinc els cabells grisos. De debò. Tinc una banda del cap (...)
—Qui és? —va cridar—. Caulfield? Entra, noi.
Sempre cridava, fora de classe. A vegades et posava nerviós.
De seguida que vaig entrar, em va saber greu haver-hi anat. El vell Spencer llegia l'Atlantic Monthly, hi havia pastilles i medecines pertot arreu, i tot feia olor d'esprai nasal Vicks. Era força depriment. Els malalts, no es pot dir que m'agradin gaire, però el que ho feia tot encara més depriment era que el vell Spencer duia una bata ben trista i arnada, que semblava que ja devia dur posada quan va néixer. Tampoc no m'agrada gaire veure tios vells en pijama o en bata. Sempre se'ls veu el pit bonyegut, i les cames. Les cames dels vells, a la platja i a llocs així, sempre són blanques i pelades.
—Hola —vaig dir—. He rebut la seva nota. Moltes gràcies. —M'havia escrit una nota per demanar-me que passés per allà a dir adéu abans no comencessin les vacances. Com que jo ja no hi tornaria...—. No ho havia pas de fer. Hauria vingut igual a dir-li adéu.
—Seu allà, noi —va dir el vell Spencer. Volia dir al llit.
Hi vaig seure.
—Com va la seva grip?
—Fillet, si em trobés millor hauria de fer anar a buscar el metge —va dir el vell Spencer. Això el va fer petar de riure. Va començar a riure per sota el nas com un boig. Després, a la fi es va redreçar i va dir—: Per què no ets a veure el partit? Em pensava que avui era el gran dia.
—Sí que l'és. Ja hi era. Però és que tot just acabo de tornar de Nova York amb l'equip d'esgrima —vaig dir. Hosti, aquell llit era de pedra.
Va començar a posar-se més seriós que en un funeral. Jo ja sabia que ho faria.
—Així que ens deixes, eh? —va dir.
—Sí senyor. Es veu que sí.
Va començar a fer allò que feia tan sovint i anava fent que sí amb el cap. No veuràs mai ningú en tota la vida que ho faci més vegades que el vell Spencer. No saps mai si és que ho fa tant i tant perquè pensa i totes aquestes coses, o només perquè és un vellet agradable que no hi toca gaire.
—Què et va dir el doctor Thurmer, noi? Tinc entès que vau tenir una bona xerradeta.
—Sí que és veritat. I tant que la vam tenir. Vaig estar al seu despatx un parell d'hores, em sembla.
—Què et va dir?
—Oh..., doncs, que la vida és un joc i tot això. I que s'ha de jugar segons les regles. Va ser molt amable, tota l'estona. Vull dir que no va pujar per les parets ni res d'això. Només anava parlant que la vida és un joc i etcètera. Ja sap què vull dir.
—La vida és un joc, fillet. La vida és un joc que es juga segons les regles.
—Sí senyor. Ja ho sé que ho és. Ja ho sé.
I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d'acord. Però si ets a l'altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc.
—El doctor Thurmer ja ha escrit als teus pares? —em va preguntar el vell Spencer.
—Va dir que els escriuria dilluns.
—T'hi has posat en contacte tu mateix?
—No senyor, no m'hi he posat en contacte perquè segurament els veuré dimecres al vespre quan arribi a casa.
—I com et sembla que s'ho prendran?
—Doncs..., em sembla que s'enfadaran força —vaig dir—. S'enfadaran de debò. Aquest és el quart institut on he anat. —Vaig fer que no amb el cap. Faig que no amb el cap molt sovint—. Hosti! —vaig dir. També dic «hosti!» molt sovint. En part perquè tinc un vocabulari pobríssim i en part perquè actuo com si fos molt més jove del que sóc, a vegades. Llavors tenia setze anys, i ara en tinc disset, i a vegades actuo com si en tingués tretze. És molt irònic perquè faig metre vuitanta-nou i tinc els cabells grisos. De debò. Tinc una banda del cap (...)
J.D. Salinger, El vigilant en el camp de sègol. Fragment inicial (Capítols 1 i 2)
Extret d'Ed. Empúries, Col·lecció Labutxaca. Grup Ed.62. Barcelona. Maig de 2001.
Tradució d'Ernest Riera i J. M. Fonalleras el 1990.
Títol original: The Catcher in the Rye. J. D. Salinger 1945.
Salinger contra la simplificació
Jordi Nopca. Diari Ara, dissabte 16 de març de 2019. "Ara llegim".
Una de les escenes més reveladores d’El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger (1919-2010), és aquella en què Holden Caulfield, narrador i protagonista principal de la novel·la, es troba a casa del senyor Antolini i li explica com va suspendre l’examen d’expressió oral a Pencey, l’escola de la qual l’han expulsat recentment —fet que desencadena el vagareig del personatge, que acaba en un psiquiàtric—. Holden diu a l’exprofessor i amic dels seus pares que la prova consistia en un discurs sobre un tema, escollit pel mateix alumne, i mentre el desenvolupa davant els companys a l’aula, si es desvia de l’assumpte principal, se li pot retreure amb un crit: “Divaga!” El protagonista de la novel·la de Salinger, després de rebre el consell d’Antolini, diu: “Moltes vegades no saps què t’interessa més fins que comences a parlar d’una cosa que no és la que t’interessa tant”. I una mica més endavant, afegeix: “Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis”.
El vigilant en el camp de sègol, publicada el 1951, és una novel·la contra la simplificació. Ho és perquè la seva veu narradora és hiperbòlica, contradictòria i provocativa des del primer paràgraf (“la meva fastigosa infantesa”, “els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res personal sobre ells”). Holden Caulfield té rampells de misogínia, d’homofòbia i de racisme. És un noi amb una mirada desencantada sobre l’existència, que a mesura que avança l’acció del llibre es va ennegrint, en paral·lel a la pèrdua del control sobre les seves reaccions: explicada en una prosa d’una agilitat olímpica, narra una crisi mental que es manifesta amb una gran fisicitat (plors, suor, llàgrimes, caigudes, tremolors).
Començar de zero
Entre les virtuts de Holden hi ha, precisament, l’habilitat per la digressió i el canvi de plans. L’objectiu del personatge és començar de zero en qualsevol lloc, des d’una benzinera perduda enmig de l’Oest fins a un campament “amb cabanes i coses d’aquestes” a Massachusetts i la Xina, però igual que aquelles mosques que xoquen una vegada i una altra contra el vidre de la finestra que està dos dits oberta -podrien fugir sense problemes per aquella escletxa-, Holden marxa de Pencey cap a Nova York, perquè allà hi ha dues figures que creu que el podran ajudar. La primera és Sally Hayes, a qui fa anys que no veu (quan la veu, li venen ganes de casar-s’hi “de seguida”, però al cap d’una estona li etziba: “Ets pitjor que un gra al cul, si vols que et digui la veritat”). La segona és la seva germana petita, la Phoebe. Entre els traumes que el cervell de Caulfield acumula en bateria hi ha la mort d’un altre germà petit, l’Allie, a causa d’una leucèmia. Critica el D.B., narrador reconvertit en guionista de Hollywood, però en canvi idolatra la Phoebe, que li permetrà adonar-se que alguna cosa no funciona dins seu, durant la conegudíssima escena del carrusel i la tempesta.
La nit abans del desenllaç de la història, en una altra de les meravelloses escenes domèstico-digressives de la novel·la —Salinger les extremaria a Franny i Zooey (1961)—, la Phoebe li demana que digui alguna cosa que li agradi molt: després de mencionar el germà mort, diu “m’agrada ara, vull dir ara mateix”, que vol dir “seure aquí amb tu i xerrar i fer comèdia”. Ella respon: “Això no és res de debò ”. Holden Caulfield és un jove amb problemes: segurament cau pitjor ara als lectors que quan el llibre va aparèixer. Així i tot, és capaç de deixar anar una gran lliçó sobre el perill de viure —i d’escriure literatura—: trobar a faltar els que ja no hi són, els objectes sense importància, l’olor del pis familiar, els ànecs de Central Park... en definitiva, trobar-ho a faltar tot.
Sobre el nom —o el ball de noms, aquest apunt del Núvol, J. D. Salinger, un seductor en català de Jordi Puntí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada