Als vint anys es casà amb el seu oncle matern, del qual tingué un fill i, passada la fascinació de l'enamorament, considerà el seu matrimoni un monstruós disbarat que voldria oblidar. "Si no hagués escrit m'hauria llançat daltabaix del terrat", ens deia. Les primeres obres que la van fer conèixer, però que més endavant rebutjà en bloc, són d'aquesta època. La seva relació amb Armand Obiols també és insòlita. Són tan oposats que es complementen perfectament: ell és un talent intel·lectualíssim i fred, només apassionat per la lletra escrita, molt crític, i ella és sentimental, passional, hipersensible, un geni que observa, veu, intueix, crea. Mercè Rodoreda seguí Obiols a l'exili i visqué amb ell fins que ell morí, al 1971. Els primers anys d'exili i de guerra foren duríssims, amb proves de tota mena, records al·lucinants. Per a ella va ser "un d'aquests voyages au bout de la nuit durant els quals escriure sembla una ocupació espantosament frívola". Mentrestant, el seu geni acabà de madurar. La represa literària començà després dels quaranta anys i durà fins la seva mort, a Girona, a la primavera de 1983. El Club dels Novel·listes ha publicat totes les seves grans obres: La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), MIrall trencat (1975), Quanta, quanta guerra... (1980) i, pòstumament, La mort i la primavera.
Níuria Folch de Sales,
directora literària de "El Club dels novel·listes", a les guardes de 37a edició de La plaça del Diamant, l'any 1993.
La foto, de l'Arxiu Mercè Rodoreda a l'IEC la mostra jove i amb el cabell curt, l'any 1938.
Una infantesa feliç
«Recordo la sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares»
Mercè Rodoreda «Imatges d'infantesa»
(…) En efecte, Mercè Rodoreda, l'autora més universal de la narrativa catalana contemporània, va néixer el mes d'octubre de 1908, en una torreta amb jardí del barri de Sant Gervasi. Va ser la filla única d'un matrimoni atret per la literatura i pel teatre, i va viure en un ambient alegre i una mica bohemi en el qual destacava la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, antic redactor de La Renaixença i de L'Arc de Sant Martí. De fet, la figura de l'avi va ser molt important per a Mercè Rodoreda perquè li va inculcar un profund catalanisme que la va acompanya tota la vida -amb moments molt difícils, lluny del seu país- i, també, una intensa atracció per les flors, unes flors que vam presidir la seva infantesa i que ocuparan un lloc rellevant als contes i novel·les que escriurà. L'any 1910, l'avi va fer aixecar al jardí familiar un monument a la memòria de Jacint Verdaguer -que havia estat amic seu-, que esdevingué el centre de festes i de reunions: «una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres hi duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer, El Canigó, L'Atlàntida...», segons escriurà Mercè Rodoreda a «Imatges d'infantesa». Marcada per l'ambient familiar -el seu pare era un lletraferit, segons va apuntar ella mateixa en una entrevista-, fou una gran lectora, sobretot dels autors clàssics i moderns catalans: Llull, Verdaguer, Maragall, Sagarra, Carner... Quan va complir vint anys es va casar amb el seu oncle, un «americano», Joan Gurguí, una figura ben bé de l'època -amb només catorze anys l'havien enviat a l'Argentina en busca de fortuna-, i un anys després va néixer el seu únic fill.
Carme Arnau.
Mercè Rodoreda: un viatge entre paraules i flors. Girona; Fundació Caixa de Girona, 1999.
Un exercici estimulant: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/aloma/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada