La prosa de Rodoreda em fascina. A Jardí vora el mar, com en tota la seva obra saps que és ella només començar. Sembla que la veu de l'autora et parli i et vagi dictant el text.
Contràriament al que havia sentit Jardí vora el mar no és una novel·la menor, simplement és extraordinària, o per dir-ho en paraules del seu editor, Joan Sales: "Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres".
La història gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situada vora el mar. Narrada pel jardiner que hi viu tot l'any, Rodoreda ens descobreix tot un univers sense pràcticament sortir de la casa i el jardí. Són sis capítols que es corresponen als estius dels senyors de la casa i alguns veïns que van guanyant protagonisme. Sota l'amable aparença de les flors i les plantes -personatges secundaris indiscutibles- s'hi amaguen vides tristes i infelices. Vides d'una gent satisfeta materialment, però buida emocionalment.
Jardí vora el mar és un monòleg d'un jardiner sense nom que gràcies a les tafaneries i enraonies del servei sap tot el que succeix. Des del jardí les flors i les plantes són testimoni de les vides dels amos i les senyores. Realisme, cruesa i tristor amb el mar de fons.
En el seu moment més productiu, Mercè Rodoreda (…) redactà una nova versió de la novel·la, ara Jardí vora el mar, que apareix el 1967 amb la datació: Ginebra 1 - 17 setembre 1959; desembre 1966. Com ella mateixa recorda, es tracta de la primera novel·la després del gran marasme.
Al pròleg de Mirall trencat, document magnífic per a conèixer la «poètica», l’autora confessa:
Al cap d’anys de no poder escriure res –llevat d’alguns contes– perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors». Jardí vora el mar, [...] cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres.
Al cap d’anys de no poder escriure res –llevat d’alguns contes– perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors». Jardí vora el mar, [...] cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres.
(Mercè Rodoreda. Del Pròleg a Mirall Trencat)
En efecte, a Jardí vora el mar trobem molts elements que, si tenim present la data de redacció inicial, fan via a les altres obres. El relat ve formulat per una sola veu, el monòleg, si bé aquí, escadusserament, es tracta d’una veu masculina. Veu més que no pas acció, perquè, de fet, més que d’un protagonista cal parlar d’un recontador expectant. Són els altres qui donen moviment i posen en joc la trama, mentre la veu redueix la seva activitat a l’observació. L’argument girarà entorn de l’amor i de les dificultats per viure’l, per conservar-lo, enmig de desenganys, misteris i triangles sentimentals. Totes les parelles, el jardiner-Cecília, Francesc-Rosamaria, Sebastià-Eulàlia... veuen com es fon el desig.
En efecte, a Jardí vora el mar trobem molts elements que, si tenim present la data de redacció inicial, fan via a les altres obres. El relat ve formulat per una sola veu, el monòleg, si bé aquí, escadusserament, es tracta d’una veu masculina. Veu més que no pas acció, perquè, de fet, més que d’un protagonista cal parlar d’un recontador expectant. Són els altres qui donen moviment i posen en joc la trama, mentre la veu redueix la seva activitat a l’observació. L’argument girarà entorn de l’amor i de les dificultats per viure’l, per conservar-lo, enmig de desenganys, misteris i triangles sentimentals. Totes les parelles, el jardiner-Cecília, Francesc-Rosamaria, Sebastià-Eulàlia... veuen com es fon el desig.
- - - - - - -
Per a les proves de Selectivitat...
La presència del mite en aquesta novel·la. El distanciament. La consciència de la mort. El sentit tràgic. L’aigua com a element simbòlic. El behaviorisme: tècniques de construcció. Eugeni i Rosamaria: infantesa i record. Els dos camins fonamentals de coneixement de les relacions amoroses. El diari d’Eugeni. Mar i jardí: el suïcidi d’Eugeni. La impossibilitat de recuperació del passat.
_ _ _ _ _ _
Tot seguit, les primeres tres pàgines de l'obra i alguns fragments de cada capítol, on ja trobem condensats tots els seus ingredients.
Per a les proves de Selectivitat...
La presència del mite en aquesta novel·la. El distanciament. La consciència de la mort. El sentit tràgic. L’aigua com a element simbòlic. El behaviorisme: tècniques de construcció. Eugeni i Rosamaria: infantesa i record. Els dos camins fonamentals de coneixement de les relacions amoroses. El diari d’Eugeni. Mar i jardí: el suïcidi d’Eugeni. La impossibilitat de recuperació del passat.
_ _ _ _ _ _
Tot seguit, les primeres tres pàgines de l'obra i alguns fragments de cada capítol, on ja trobem condensats tots els seus ingredients.
JARDÍ VORA EL MAR
de Mercè Rodoreda.
Edició de Club Editor, Barcelona 1989.
Dieu est au fond du jardin
Robert Kanters
A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics. N'hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L'havia pintat de totes maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que més agrada als americans. I s'enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l'havien pintat, i el noi… Un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner… Li ho deia per fer-lo content i aleshores m'explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar, em pintaria a mi, assegut al sol. No me'l creia, no… Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure'm a mi. Sis estius… Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent… Una de les amigues -eren dues i venien sempre- es deia Eulàlia. L'altra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d'això els venia l'amistat. Quan tornaven del bany, al matí, jo procurava trafeguejar per les paneres d'aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners… i tant de tot… dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l'Eugeni.
La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després d’haver-se casat. A ell ja el coneixia. L’havia vist dues vegades; quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que se’m quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per l’estranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant l’anar i el venir de les onades i el cel amb tot el que s’hi belluga i ben al costat l’un de l’altre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan m’acostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats s’abracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a l’estiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella l’agafava amb les dentetes... Ell, es veu que n’estava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. D’enveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «Veurà quines joies...! El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona.» I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar el jardí. La torre i les terres d’aquí al costat aleshores eren un camp d’herba i sargantanes.
(…)
–Avui tindrem gresca.
Era la Mariona que havia anat a escombrar el mirador i venia a dir-me bon dia. Jo estava esmorzant.
–Que en va passar alguna, ahir, amb la festa?
–No ho sé. Però aquesta nit la barca vermella es deu haver deslligat. La tenen al mig del mar com un esclop.
–Ja els ho has dit?
–Que s'ho pensi. Potser es creurien que l'he deslligada jo. ¿Sap? La Miranda, que es va passar la nit servint, diu que els invitats van anar-se'n carregats de gladiols. Els treien dels gerros. No se'ls havia de deixar prendre.
–Em van dir que els havia de tallar tots. Si et penses que no em fa pena...
Van anar a buscar la barca en Feliu i el dels patins, amb la llanxa motora. La van dur a remolc. Fins al vespre no es va començar a dir que l'Eugeni havia desaparegut. Tothom ho comentava a la seva manera. Ningú no ho va ensopegar. La senyoreta Maragda deia que segurament els havia volgut fer una broma i que quan menys s'ho pensarien se'l trobarien al davant. El senyor Bellom anava de la seva torre a la nostra com un desesperat i es veu que la Maribel estava al llit bocaterrosa, plorant i plorant.
Al vespre van anar a casa dels senyorets per no estar sols.
–Si hagués passat alguna desgràcia, se sabria... –deia el senyor Bellom.
–Calmi's –li va dir el senyoret Francesc–. Ahir es devia cansar d'estar a la festa i se'n devia anar en algun poble d'aquí als voltants. Deu estar dormint en alguna fonda.
Seien tots al menjador i la Mariona els servia cafè. El senyor Bellom es va posar una mà davant de la boca i es va pessigar el llavi a poc a poc.
–Si estigués dormint en alguna fonda... tot estaria arreglat. Però el cotxe és al garatge... ¿I per què es pensen que deu estar dormint en una fonda?
–No ho sé....
Després la Mariona em va dir que la senyoreta Rosamaria estava tranquil·la. Havia sentit que deia a la senyoreta Magda:
–Que tothom faci el que vulgui... Tothom... He après a ser mesella.
A l'últim, el senyor Bellom, cansat d'esperar, va dir que s'hauria de telefonar a la policia. El senyoret era del parer de no fer res encara i el va mig convèncer dient-li que les males notícies se sabien de pressa. I el senyor Bellom anava fent que sí amb el cap. Tot d'una es va aixecar:
–¡Això no està bé! ¡No està gens bé! ¡Està molt malament!…
Li van fer veure conyac. La seva filla s'havia mig endormiscat a la butaca. Al cap de dues o tres hores van començar a trobar que potser sí que haurien fet ben fet d'avisar la policia perquè la cosa ja començava a ser alarmant. Però no van fer res.
I l'endemà el van trobar, l'Eugeni. No gaire lluny. A la platja. Amb la cara desfeta perquè les onades l'havien fet topar tota la nit contra les roques. El vaig anar a veure, estirat damunt de la sorra, abans que el recollissin, i em vaig treure la gorra i em vaig senyar. El van enterrar al cementiri del poble, com un cristià, perquè van dir que havia mort d'accident.
–Vostè s'ho creu, que ha mort d'accident? –em va preguntar la Quima–. ¿Oi que no? ¡Jo tampoc! Nedava com un anguila…
Però va quedar ben entès que havia estat un accident i el van dur al cementiri, per entre fonolls, amb capellà i creu alçada. Ara, que el dol que hi va haver a casa el senyor Bellom no es pot explicar amb paraules. Vam estar tres o quatre dies sense veure'ls. Però abans d'acabar la setmana el senyor Bellom em va venir a trobar, tot aixafat, i se'm va asseure al balancí i jo no vaig gosar dir-li res. Es va començar a gronxar a poc a poc i s'hi va passar mitja hora, com si no fos d'aquest món, i quan es va posar a parlar, entre unes coses i unes altres em va dir que tenia por; que, encara que no era ben segur, semblava que la Maribel estava embarassada. Va ser aleshores que va començar a beure fort. Jo, alguna vegada, veia la Maribel camí del cementiri.
Els senyorets se'n van anar a Barcelona i la senyoreta Eulàlia a Nova York, a fer l'exposició. Abans d'anar-se'n, el senyoret Francesc em va venir a trobar i em va dir que estellés la barca vermella i que la cremés.
(…)
Transcripció de Nàstia Belyanina
I
A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics. N'hi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. L'havia pintat de totes maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que més agrada als americans. I s'enreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que l'havien pintat, i el noi… Un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner… Li ho deia per fer-lo content i aleshores m'explicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar, em pintaria a mi, assegut al sol. No me'l creia, no… Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veure'm a mi. Sis estius… Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent… Una de les amigues -eren dues i venien sempre- es deia Eulàlia. L'altra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i d'això els venia l'amistat. Quan tornaven del bany, al matí, jo procurava trafeguejar per les paneres d'aquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners… i tant de tot… dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l'Eugeni.
La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després d’haver-se casat. A ell ja el coneixia. L’havia vist dues vegades; quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que se’m quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per l’estranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant l’anar i el venir de les onades i el cel amb tot el que s’hi belluga i ben al costat l’un de l’altre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan m’acostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats s’abracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a l’estiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella l’agafava amb les dentetes... Ell, es veu que n’estava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. D’enveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «Veurà quines joies...! El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona.» I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar el jardí. La torre i les terres d’aquí al costat aleshores eren un camp d’herba i sargantanes.
Se’n van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia d’airejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com m’encarregaven vaig llogar la Quima per l’estiu, i estava vermella d’alegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que s’anava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de l’aigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si m’agradaria aprendre’n i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.
A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a l’aguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i m’anava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.
-La Miranda? –em va dir un dia la Quima-. No m’agrada. No es fiï de la gent que està desperta a l’hora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.
-Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve de gust... –li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.
(…)
fragment final del Cap. I:
L'endemà, mentre mirava si podia salvar les carolines i arrencava els llopins, una camioneta es va parar a l'entrada i el que anava al costat del xofer va baixar i va trucar. Va deixar molts paquets i va dir que tot estava pagat. Eren paquets plens de peus d'ànec i d'ulleres per anar per sota de l'aigua. També hi havia respiradors.
Amb el Feliu vam anar una estona al mirador. L'aigua era clara i els vèiem tots els moviments. La senyoreta Rosamaria també es ficava a dins. Al cap de quatre dies ja en sabien i anaven a torrar-se més lluny. Quan ja en van saber prou se'n va anar a Barcelona i fins l'any que ve.
Devia fer un mes que eren fora. Una tarda m'estava prop de l'entrada mirant unes plantes que no acabaven d'anar bé, tan distret que ni el vaig sentir venir.
–Sap si és per vendre?
Era un senyor de més de mitja edat, molt ben vestit, una mica vermell de cara i amb el cabell espès i blanc.
–Dispensi… –vaig dir tot girant-me.
–Voldria saber si aquest terreny és per vendre –el senyor em parlava de darrera d'on ara hi ha la barana de boixos.
–No li ho podria dir –vaig contestar tot tirant-me la gorra una mica endarrera. Jo sabia que el camp havia estat de vell Farreres, que havia viscut molts anys a Tarragona i que havia mort ric. Havia deixat un fill. Però aquest fill mai no l'havíem vist al poble–. Ja fa molts anys que el veig així, aquest camp… Com si no tingués amo.
–No sap amb qui podria parlar, per comprar-lo?
Després de molt rumiar li vaig dir el nom del vell que havia mort i li vaig explicar que potser el fill vivia i que era tot el que podia dir. Va treure una llibreteta i es va apuntar el que jo li deia i després em va preguntar el nom dels meus amos. L'hi vaig dir, tot i que no em feia cap gràcia, i encara no se n'anava. Aleshores em va preguntar si el poble era un poble tranquil, si la gent era bona gent i tot de coses així. Quan em va haver fet cantar prou, em va dir que de jovenet havia anat a Amèrica a fer diners i que n'havia guanyat molts. Que tenia una filla molt aviciada que s'havia de casar a fi d'any i que, per fer-la contenta, buscava una propietat amb jardí vora el mar i en aquest poble.
Transcripció d'Andrea Izquierdo
II
(…)
Vaig néixer a les 12 del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m'escoltava molt quiet i, si m'aturava, deia: «Continuï, continuï…» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un matí que m'havia quedat sol a casa perquè estava constipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no em parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència.
Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília –li vaig dir–. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L'encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» –li vaig dir.
I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília siempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir… se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell… em vaig escampar tot. Com si m'haguessin fet a miques i les haguessin llençades.
(…)
IV
Pel mes de febrer vaig començar a aixecar el cap, amb els dies que s’allargaven i el març a les envistes. Van tornar els paletes a la torre i tot anava agafant vida de mica en mica. Vaig fer piles amb les fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.
Aquell any, la primera que va venir va ser la senyoreta Eulàlia. Em va fer molta alegria tornar-la a veure. Estava més prima. Em va explicar que havia passat part de l’hivern a l’estranger i que havia vingut abans que els altres perquè volia aprofitar el temps fins a la tardor. Que sort havia tingut de pintar i que no pensava en res més. Tot i que em va dir que el metge li havia trobat una feblesa al cor, i que es cansava molt, feia bona cara i semblava refeta del disgust.
Els primers dies a penes es movia de la casa. Un dematí que vaig trobar-la mig encantada prop de les moreres em va dir:
–¿Sap què voldria pintar? Unes flors blaves, d’enfiladissa, que em sembla que es diuen llàgrimes de Sant Josep. En voldria posar un pom a la finestra de la casa de vostè, que té aquells vidres petits, i pintar-ho tot. En el jardí no n’hi deuen haver, ¿oi?
No n’hi havia, és clar. Són unes flors enganxoses, que no valen res... Li vaig dir que uns veïns de la Quima en tenien a l’eixida i que si els en demanava n’hi donarien un feix.
Va estar contenta. Quan parlava, sempre ho estava, però quan no deia res se li veia molta tristesa als ulls.
A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me n’anava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a l’hora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a l’aguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i m’anava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.
-La Miranda? –em va dir un dia la Quima-. No m’agrada. No es fiï de la gent que està desperta a l’hora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.
-Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve de gust... –li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.
(…)
fragment final del Cap. I:
L'endemà, mentre mirava si podia salvar les carolines i arrencava els llopins, una camioneta es va parar a l'entrada i el que anava al costat del xofer va baixar i va trucar. Va deixar molts paquets i va dir que tot estava pagat. Eren paquets plens de peus d'ànec i d'ulleres per anar per sota de l'aigua. També hi havia respiradors.
Amb el Feliu vam anar una estona al mirador. L'aigua era clara i els vèiem tots els moviments. La senyoreta Rosamaria també es ficava a dins. Al cap de quatre dies ja en sabien i anaven a torrar-se més lluny. Quan ja en van saber prou se'n va anar a Barcelona i fins l'any que ve.
Devia fer un mes que eren fora. Una tarda m'estava prop de l'entrada mirant unes plantes que no acabaven d'anar bé, tan distret que ni el vaig sentir venir.
–Sap si és per vendre?
Era un senyor de més de mitja edat, molt ben vestit, una mica vermell de cara i amb el cabell espès i blanc.
–Dispensi… –vaig dir tot girant-me.
–Voldria saber si aquest terreny és per vendre –el senyor em parlava de darrera d'on ara hi ha la barana de boixos.
–No li ho podria dir –vaig contestar tot tirant-me la gorra una mica endarrera. Jo sabia que el camp havia estat de vell Farreres, que havia viscut molts anys a Tarragona i que havia mort ric. Havia deixat un fill. Però aquest fill mai no l'havíem vist al poble–. Ja fa molts anys que el veig així, aquest camp… Com si no tingués amo.
–No sap amb qui podria parlar, per comprar-lo?
Després de molt rumiar li vaig dir el nom del vell que havia mort i li vaig explicar que potser el fill vivia i que era tot el que podia dir. Va treure una llibreteta i es va apuntar el que jo li deia i després em va preguntar el nom dels meus amos. L'hi vaig dir, tot i que no em feia cap gràcia, i encara no se n'anava. Aleshores em va preguntar si el poble era un poble tranquil, si la gent era bona gent i tot de coses així. Quan em va haver fet cantar prou, em va dir que de jovenet havia anat a Amèrica a fer diners i que n'havia guanyat molts. Que tenia una filla molt aviciada que s'havia de casar a fi d'any i que, per fer-la contenta, buscava una propietat amb jardí vora el mar i en aquest poble.
Transcripció d'Andrea Izquierdo
II
(…)
Vaig néixer a les 12 del migdia amb una creu al paladar. Tot el poble va venir a mirar-me-la. La vida, de petit, me la vaig passar amb un pam de boca oberta. La meva mare sempre em tenia net i endreçat, a punt d'ensenyar-me. «Obre la boca, que vegin la creu.» Quan li explicava aquestes coses, el senyor Bellom m'escoltava molt quiet i, si m'aturava, deia: «Continuï, continuï…» I jo continuava. Quan vaig començar a pensar, sempre estava esporuguit per dintre, de ser tan diferent de tothom. Si sortia a jugar davant de casa, les criatures del carrer em voltaven i volien que els ensenyés la creu. Quan vaig ser una mica més gran, un matí que m'havia quedat sol a casa perquè estava constipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no em parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència.
Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. «Era el balancí de la Cecília –li vaig dir–. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells.» I el senyor Bellom va dir: «¿Era la seva senyora?» «Sí. I de cabells en tenia tants i eren tan fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles.» I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: «L'encenc cada divendres». Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor Bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. «Però ¿què és un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?» –li vaig dir.
I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília siempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb el ventre ficat endins. La pell torrada, més pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. «¿Em vols pentinar?», em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir… se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell… em vaig escampar tot. Com si m'haguessin fet a miques i les haguessin llençades.
(…)
IV
Pel mes de febrer vaig començar a aixecar el cap, amb els dies que s’allargaven i el març a les envistes. Van tornar els paletes a la torre i tot anava agafant vida de mica en mica. Vaig fer piles amb les fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.
Aquell any, la primera que va venir va ser la senyoreta Eulàlia. Em va fer molta alegria tornar-la a veure. Estava més prima. Em va explicar que havia passat part de l’hivern a l’estranger i que havia vingut abans que els altres perquè volia aprofitar el temps fins a la tardor. Que sort havia tingut de pintar i que no pensava en res més. Tot i que em va dir que el metge li havia trobat una feblesa al cor, i que es cansava molt, feia bona cara i semblava refeta del disgust.
Els primers dies a penes es movia de la casa. Un dematí que vaig trobar-la mig encantada prop de les moreres em va dir:
–¿Sap què voldria pintar? Unes flors blaves, d’enfiladissa, que em sembla que es diuen llàgrimes de Sant Josep. En voldria posar un pom a la finestra de la casa de vostè, que té aquells vidres petits, i pintar-ho tot. En el jardí no n’hi deuen haver, ¿oi?
No n’hi havia, és clar. Són unes flors enganxoses, que no valen res... Li vaig dir que uns veïns de la Quima en tenien a l’eixida i que si els en demanava n’hi donarien un feix.
Va estar contenta. Quan parlava, sempre ho estava, però quan no deia res se li veia molta tristesa als ulls.
(…)
Transcripció d'Anna Caparrós
V
Transcripció d'Anna Caparrós
V
(…)
–Avui tindrem gresca.
Era la Mariona que havia anat a escombrar el mirador i venia a dir-me bon dia. Jo estava esmorzant.
–Que en va passar alguna, ahir, amb la festa?
–No ho sé. Però aquesta nit la barca vermella es deu haver deslligat. La tenen al mig del mar com un esclop.
–Ja els ho has dit?
–Que s'ho pensi. Potser es creurien que l'he deslligada jo. ¿Sap? La Miranda, que es va passar la nit servint, diu que els invitats van anar-se'n carregats de gladiols. Els treien dels gerros. No se'ls havia de deixar prendre.
–Em van dir que els havia de tallar tots. Si et penses que no em fa pena...
Van anar a buscar la barca en Feliu i el dels patins, amb la llanxa motora. La van dur a remolc. Fins al vespre no es va començar a dir que l'Eugeni havia desaparegut. Tothom ho comentava a la seva manera. Ningú no ho va ensopegar. La senyoreta Maragda deia que segurament els havia volgut fer una broma i que quan menys s'ho pensarien se'l trobarien al davant. El senyor Bellom anava de la seva torre a la nostra com un desesperat i es veu que la Maribel estava al llit bocaterrosa, plorant i plorant.
Al vespre van anar a casa dels senyorets per no estar sols.
–Si hagués passat alguna desgràcia, se sabria... –deia el senyor Bellom.
–Calmi's –li va dir el senyoret Francesc–. Ahir es devia cansar d'estar a la festa i se'n devia anar en algun poble d'aquí als voltants. Deu estar dormint en alguna fonda.
Seien tots al menjador i la Mariona els servia cafè. El senyor Bellom es va posar una mà davant de la boca i es va pessigar el llavi a poc a poc.
–Si estigués dormint en alguna fonda... tot estaria arreglat. Però el cotxe és al garatge... ¿I per què es pensen que deu estar dormint en una fonda?
–No ho sé....
Després la Mariona em va dir que la senyoreta Rosamaria estava tranquil·la. Havia sentit que deia a la senyoreta Magda:
–Que tothom faci el que vulgui... Tothom... He après a ser mesella.
A l'últim, el senyor Bellom, cansat d'esperar, va dir que s'hauria de telefonar a la policia. El senyoret era del parer de no fer res encara i el va mig convèncer dient-li que les males notícies se sabien de pressa. I el senyor Bellom anava fent que sí amb el cap. Tot d'una es va aixecar:
–¡Això no està bé! ¡No està gens bé! ¡Està molt malament!…
Li van fer veure conyac. La seva filla s'havia mig endormiscat a la butaca. Al cap de dues o tres hores van començar a trobar que potser sí que haurien fet ben fet d'avisar la policia perquè la cosa ja començava a ser alarmant. Però no van fer res.
I l'endemà el van trobar, l'Eugeni. No gaire lluny. A la platja. Amb la cara desfeta perquè les onades l'havien fet topar tota la nit contra les roques. El vaig anar a veure, estirat damunt de la sorra, abans que el recollissin, i em vaig treure la gorra i em vaig senyar. El van enterrar al cementiri del poble, com un cristià, perquè van dir que havia mort d'accident.
–Vostè s'ho creu, que ha mort d'accident? –em va preguntar la Quima–. ¿Oi que no? ¡Jo tampoc! Nedava com un anguila…
Però va quedar ben entès que havia estat un accident i el van dur al cementiri, per entre fonolls, amb capellà i creu alçada. Ara, que el dol que hi va haver a casa el senyor Bellom no es pot explicar amb paraules. Vam estar tres o quatre dies sense veure'ls. Però abans d'acabar la setmana el senyor Bellom em va venir a trobar, tot aixafat, i se'm va asseure al balancí i jo no vaig gosar dir-li res. Es va començar a gronxar a poc a poc i s'hi va passar mitja hora, com si no fos d'aquest món, i quan es va posar a parlar, entre unes coses i unes altres em va dir que tenia por; que, encara que no era ben segur, semblava que la Maribel estava embarassada. Va ser aleshores que va començar a beure fort. Jo, alguna vegada, veia la Maribel camí del cementiri.
Els senyorets se'n van anar a Barcelona i la senyoreta Eulàlia a Nova York, a fer l'exposició. Abans d'anar-se'n, el senyoret Francesc em va venir a trobar i em va dir que estellés la barca vermella i que la cremés.
(…)
Transcripció de Nàstia Belyanina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada