De la introducció que fa Joan Oleza a Relats, la tria de narracions que publicà editorial Bromera (Alzira, 1995) manllevem els següents fragments, presentats en cursiva:
[Villalonga] "és un escriptor que escapa a les imatges convencionals de l'escriptor contemporani: no va ser un bohemi, ni un intel·lectual, no va ser un diví ni tampoc un gauchiste, la seua identitat social era una combinació ben estranya d'aspectes: un terç d'imaginari senyor de terres, un altre terç de professional de la psiquiatria, un terç final - o inicial? - d'escriptor, a mitges entre la literatura - la gran literatura, però també la literatura de tertúlia - i el periodisme. La identitat més personal, més íntima, defuig els terços, s'esmuny entre les esquerdes".
Llorenç Villalonga i Pons va néixer a Ciutat de Mallorca l'any 1897. El seu pare, Miquel Villalonga i Muntaner, era militar -assolí el grau de coronel- i procedia d'una antiga nissaga rural illenca, senyorívola, molt catòlica i prou refractària a la modernitat: "senyors de terres allà on es troben el pla i la serra, en el cor mateix de l'illa, boscos i vessants muntanyoses de Bunyola, d'Alaró, de Binissalem" (Oleza, op. cit.). Bearn, el territori mític de les narracions i novel·les de Villalonga, bé s'hi podria correspondre.
La mare, Joana Pons i Marquès, provenia d'una família maonesa, molt més culta i cosmopolita, que ja parlava en francès com a llengua de prestigi i considerava París com la capital del món. Només cal retenir que la seva àvia, d'origen balear, havia tornat a Menorca des de Nova Orleans, per fugir de la Guerra de Secessió nordamericana. I que l'avi, tot i que també menorquí, era descendent d'emigrants grecs. Fet i fet, es tractava d'una família burgesa, d'universitaris i professionals liberals.
El matrimoni de Miquel Villalonga i Joana Pons, tingué quatre fills: Maria, Guillem, Llorenç i Miquel, que seguiren els diversos destins del pare militar -a Menorca, la Corunya… Llorenç Villalonga, que per nissaga es veia gairebé abocat a triar entre l'exèrcit o l'església, suspengué l'ingrés a l'acadèmia militar i, descartades la carrera eclesiàstica o la jurídica, es decidí per la medicina. "No fou un estudiant espectacular i el seu curriculum s'assembla més a una carrera d'obstacles que de les altres, peregrinà per les universitats de Múrcia, Barcelona, Madrid, Saragossa, sortejant-ne els ossos més durs de rosegar, i acabà a París, on volia especialitzar-se en psiquiatria". (Oleza, op. cit.). A París, també, incorporaria als seus models literaris els clàssics francesos del XVII i XVIII (Molière, Voltaire, l'abat Prévost...), i la que seria una descoberta decisiva en ell: Marcel Proust.
De retorn a Mallorca es dedicà a l'exercici de la psiquiatria i, des de la República, ocupà el càrrec de metge titular de la Clínica Mental de Jesús -el manicomi provincial, de beneficència pública- on desenvoluparia tota la seua vida professional fins a la jubilació, el 1967. També, des que retornà a l'illa, comença el seu itinerari periodístic. "La dècada del 26 -en què obtingué la llicenciatura- al 36 constitueix la primera època de l'escriptor, que l'esclat de la conflagració civil vingué a interceptar dramàticament. Aquell cadell de la noblesa mallorquina, a qui la seua condició de psiquiatra i de parisenc d'adopció, així com una cultura no gens habitual en la bona societat de l'illa -ni per la modernitat ni pel laicisme-, feta de lectures de Freud, de France, de Nietzsche, d'Ortega, de Proust, donen un aire entre exòtic i snob, trià entre tots els rols possibles per fer la seua entrada en societat el d'enfant terrible" (Oleza, op. cit.).
De retorn a Mallorca es dedicà a l'exercici de la psiquiatria i, des de la República, ocupà el càrrec de metge titular de la Clínica Mental de Jesús -el manicomi provincial, de beneficència pública- on desenvoluparia tota la seua vida professional fins a la jubilació, el 1967. També, des que retornà a l'illa, comença el seu itinerari periodístic. "La dècada del 26 -en què obtingué la llicenciatura- al 36 constitueix la primera època de l'escriptor, que l'esclat de la conflagració civil vingué a interceptar dramàticament. Aquell cadell de la noblesa mallorquina, a qui la seua condició de psiquiatra i de parisenc d'adopció, així com una cultura no gens habitual en la bona societat de l'illa -ni per la modernitat ni pel laicisme-, feta de lectures de Freud, de France, de Nietzsche, d'Ortega, de Proust, donen un aire entre exòtic i snob, trià entre tots els rols possibles per fer la seua entrada en societat el d'enfant terrible" (Oleza, op. cit.).
"Gairebé tot el que escriu en aquests anys té l'origen en aquell esperit de reacció antilocalista, antifolklòric i antiprovincià que esclatarà aviat en un enfrontament obert amb el grup "La Nostra Terra" [...] símbol del localisme conservador i dels tòpics literaris sobre l'illa" (Marina Gustà, 1988, 120).
Amb el pseudònim de Dhey, se significà també per l'opció lingüística, que bandejava el mallorquí a favor del castellà. "Els atacs de Llorenç al regionalisme tenen com a base una ideologia alternativa, no la de l'esquerra política o intel·lectual, amb la qual no s'hi sent en absolut identificat, malgrat l'acostament de Llorenç al seu oncle Gabriel Alomar (…) sinó el d'un cosmopolitisme Modern Style , culturalista i frívol, que coqueteja amb els moviments avantguardistes i amb la bohèmia sense comprometre's, i que fa de la Mallorca d'aleshores la posada d'un turisme minoritari i diletant, que congrega milionaris capritxosos, dones emancipades (…) aventurers de les finances, pintors, poetes, novel·listes… " (Oleza, op. cit)
A aquest tarannà respon la novel.la que centra tota la primera època de la seua obra, Mort de dama (1931), apadrinada per Gabriel Alomar, que provocà un escàndol en l'ensopida atmosfera cultural, i fins i tot familiar, de l'illa. També s'hi corresponen les nombroses col·laboracions periodístiques (entre elles no pocs relats) signades per Dhey a El Día, diari liberal de Palma, o l'empresa de Brisas (1934-36), revista il.lustrada de la qual Villalonga va ser director literari. Al capdavall, però, la guerra civil posà fi, traumàticament, a la dialèctica cosmopolitisme/regionalisme i, amb ella, a l'univers ideològic i estètic d'aquesta primera època.
El mite de Bearn. Joan Oleza
"Per què la mitificació es produira plenament eren necessàries certes condicions: l'allunyament de l'experiència autobiogràfica, fent recular els personatges i l'ambient a la segona meitat del segle XIX, la creació d'una imatge autònoma de D. Toni, acostant-la a la de Voltaire, la seua adscripció ideològica a l'enciclopedisme il·lustrat, la perspectivització dels fets a travers de la memòria i de la mirada d'un personatge exterior a la parella, encara que implicat en la història, com D. Joan Mayol, i finalment la simbolització de la decadència històrica d'una classe social per mitjà de l'argument.
Si abans del 36 havia predominat en Villalonga la sàtira deformadora, aquella barreja de sainet, esperpent i bagatel·la que havia ordit l'estètica de l'últim Valle Inclán, tan admirat per l'escriptor mallorquí, ara s'imposa el mode elegíac, la mirada capaç d'apropiar-se aquella bellesa tan especial que tenen els crepuscles de la història, la lenta declinació dels modes de vida d'unes gents de les quals l'escriptor no pot deixar de sentir-se'n marmessor. "En aquest ambient de pau [al camp, mentre la guerra transcorria llunyana ] vaig concebre la meva novel.la. Rebutjant Mort de dama, que és una caricatura [...] vaig intentar el retrat, o si voleu, el poema, de Mallorca. D'una certa Mallorca, és clar: la meva, en definitiva" ("Pròleg de l'autor" a la 1ª edició catalana, 1961). En aquella època, segons el testimoni de Baltasar Porcel, Llorenç Villalonga portava una vida en aparença molt discreta. Al matí acudia a la breu consulta mèdica, passejava amb la seva esposa per les velles muralles de la ciutat, davant de la mar. Al migdia i, sobretot, després de dinar, recalava al café Riskal, on tenia lloc una animada tertúlia, en la que no era gens estrany trobar el valencià Manuel Sanchis Guarner, aleshores a Mallorca... Després Villalonga es traslladava a casa (un vell palau del barri de la Seu, que pertanyia a la seva muller) i allí podia continuar la tertúlia o, a soles amb Teresa, escrivia assegut a la taula braser, amb un gat negre damunt els genolls.
Col·laborava aleshores als diaris locals, el Baleares, del Movimiento, i després el Diari de Mallorca. Aquesta és l'època en què, segons Joaquim Molas, "la violenta rebel·lia juvenil havia esdevingut racionalisme escèptic i elegíac", i en què segons el propi autor "el seny i la burgesia m'havien engolit". Es també el moment en què la frustració d'una paternitat improbable es converteix en una altra clau de la seva intensa dedicació a la literatura. A les paraules de D. Toni de Bearn a Joan Mayol, "Pensa que no som un erudit ni un escriptor en el sentit estricte de la paraula , sinó un home que no ha tengut fills [...] i que desitjaria de sobreviure algun temps perpetuant tot quant ha estimat", els presta alè el propi Llorenç Villalonga, i la resposta no podia ser una altra - en la seua situació i donada la seua mentalitat - que l'escriptura".
Per saber-ne més:
http://mestelrich2.blogspot.com.es/2011/12/llorenc-villalonga-visto-por-janer.html
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956
http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada