Roser Armengol, Literatura Catalana. Matèria de Modalitat. Castellnou edicions, Barcelona 2009.
Probablement, la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca sigui aquest "Can vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, en versió d'Alfred Badia, "Quan veig l'alosa aletejar", (de l'antologia d'Ed. 62, col. MOLU, vol. 14. Poesia trobadoresca, Barcelona, maig de 1982). El comentari final és un fragment de la notícia amb què Lola Badia encapçala cada trobador en el recull.
I
Can vei la lauzeta mover
De joi sas alas contral rai,
Que s’oblid’ e.s laissa chazer
Per la doussor c’al cor li vai,
Ai tan grans enveya m’en ve
De cui qu’eu veya jauzion,
Meravilhas ai, car desse
Lo cor de dezirer no.m fon.
Lola Badia
Mètrica:
Quan / veig / l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor, (b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar, (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor, (b)
(...)
· Cobla 3: Recorda el moment de veure els seus ulls, quan es va enamorar.
· Cobla 4: El trobador culpa a totes les dones, per no ajudar-lo gens.
· Cobla 5: Li retreu a ella la seva incoherència.
· Cobla 6: Ella no té pietat d'ell, i el veu morir d'amor, sense ajudar-lo.
· Cobla 7: Decideix marxar de la vora d'ella, que "l'ha mort" per amor.
De Xtec, 2005
De joi sas alas contral rai,
Que s’oblid’ e.s laissa chazer
Per la doussor c’al cor li vai,
Ai tan grans enveya m’en ve
De cui qu’eu veya jauzion,
Meravilhas ai, car desse
Lo cor de dezirer no.m fon.
II
Ai, las tan cuidava saber
D’amor, e tan petit en sai,
Car eu d’amar no.m posc tener
Celeis don ja pro non aurai.
Tout m’a mo cor, e tout m’a me,
E se mezeis e tot lo mon!
E can se.m tolc, no.m laisset re
Mas dezirer e cor volon.
III
D’amor, e tan petit en sai,
Car eu d’amar no.m posc tener
Celeis don ja pro non aurai.
Tout m’a mo cor, e tout m’a me,
E se mezeis e tot lo mon!
E can se.m tolc, no.m laisset re
Mas dezirer e cor volon.
III
Anc non agui de me poder
Ni no fui meus de l’or’ en sai
Que.m laisset en sos olhs vezer
En un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
M’an mort li sospir de preon,
C’aissi.m perdei com perdet se
Lo bels Narcisus en la fon.
IV
Ni no fui meus de l’or’ en sai
Que.m laisset en sos olhs vezer
En un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
M’an mort li sospir de preon,
C’aissi.m perdei com perdet se
Lo bels Narcisus en la fon.
IV
De las domnas me dezesper!
Ja mais en lor no.m fiarai!
C’aissi com las solh chaptener,
Enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c’una pro no m’en te
Vas leis que.m destrui e.m cofon,
Totas las dopt’ e las mescre,
Car be sai c’atretals se son.
V
Ja mais en lor no.m fiarai!
C’aissi com las solh chaptener,
Enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c’una pro no m’en te
Vas leis que.m destrui e.m cofon,
Totas las dopt’ e las mescre,
Car be sai c’atretals se son.
V
D’aisso’s fa be femna parer
Ma domna, per qu’e.lh o retrai ,
Car no vol so c’om deu voler,
E so c’om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
Et ai be faih co.l fols en pon!
E no sai per que m’esdeve,
Mas car trop puyei contra mon.
VI
Ma domna, per qu’e.lh o retrai ,
Car no vol so c’om deu voler,
E so c’om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
Et ai be faih co.l fols en pon!
E no sai per que m’esdeve,
Mas car trop puyei contra mon.
VI
Merces es perduda, per ver,
Et eu non o saubi anc mai,
Car cilh qui plus en degr’aver,
No.n a ges, et on la querrai
A can mal sembla, qui la ve,
Qued aquest chaitiu deziron
Que ja ses leis non aura be,
Laisse morrir, que no l.aon.
VII
Et eu non o saubi anc mai,
Car cilh qui plus en degr’aver,
No.n a ges, et on la querrai
A can mal sembla, qui la ve,
Qued aquest chaitiu deziron
Que ja ses leis non aura be,
Laisse morrir, que no l.aon.
VII
Pus ab midons no.m pot valer
Precs ni merces ni.l dreihz qu’eu ai,
Ni a leis no ven a plazer
Qu’eu l’am, ja mais no.lh o dirai.
Aissi.m part de leis e.m recre!
Mort m’a, e per mort li respon ,
E vau m’en, pus ilh no.m rete,
Chaitius, en issilh, no sai on.
Precs ni merces ni.l dreihz qu’eu ai,
Ni a leis no ven a plazer
Qu’eu l’am, ja mais no.lh o dirai.
Aissi.m part de leis e.m recre!
Mort m’a, e per mort li respon ,
E vau m’en, pus ilh no.m rete,
Chaitius, en issilh, no sai on.
VIII
Tristans, ges no.n auretz de me,
Qu’eu m’en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e.m recre,
E de joi e d’amor m’escon.
Qu’eu m’en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e.m recre,
E de joi e d’amor m’escon.
Versió catalana d'Alfred Badia:
"Quan veig l'alosa aletejar..."
I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.
II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.
III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.
IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.
V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.
VI
De pietat ja no n'hi ha
—jo mai no en fui coneixedor—
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!
VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.
VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant camí, a exili ombrós.
Notícia de Bernat de Ventadorn
"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)
"Quan veig l'alosa aletejar" és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca (...). És un poema de desesperació i mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L'alosa planejadora de la pimera estrofa, paral·lel figurat de l'abandonament íntim a la joia, també és merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís). El Tristany de la tornada, confident del poeta, sembla que designa Raimbaut d'Aurenga, un trobador coetani de Bernat de Ventadorn, senyor de diverses terres i castells al nord d'Avinyó, a la Provença.".
I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.
II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.
III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.
IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.
V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.
VI
De pietat ja no n'hi ha
—jo mai no en fui coneixedor—
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!
VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.
VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant camí, a exili ombrós.
Notícia de Bernat de Ventadorn
"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)
"Quan veig l'alosa aletejar" és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca (...). És un poema de desesperació i mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L'alosa planejadora de la pimera estrofa, paral·lel figurat de l'abandonament íntim a la joia, també és merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís). El Tristany de la tornada, confident del poeta, sembla que designa Raimbaut d'Aurenga, un trobador coetani de Bernat de Ventadorn, senyor de diverses terres i castells al nord d'Avinyó, a la Provença.".
Lola Badia
Mètrica:
Quan / veig / l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor, (b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar, (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor, (b)
(...)
Temàtica per cobles
(cobla: estrofa bàsica de la poesia trobadoresca en occità)
· Cobla 1: El trobador veu una alosa feliç i li té enveja, perquè ell se sent desgraciat.
Tòpic de la Natura contraposada als sentiments del trobador (l'alosa contenta —l'ocell primer que tradicionalment despertava els amants d'una nit d'amor— i ell, desgraciat. "El raig" del segon vers és una metonímia del sol. El darrer vers, hiperbòlic de dolor: "em meravello que, al moment, el cor no se'm fongui de desig"
· Cobla 1: El trobador veu una alosa feliç i li té enveja, perquè ell se sent desgraciat.
Tòpic de la Natura contraposada als sentiments del trobador (l'alosa contenta —l'ocell primer que tradicionalment despertava els amants d'una nit d'amor— i ell, desgraciat. "El raig" del segon vers és una metonímia del sol. El darrer vers, hiperbòlic de dolor: "em meravello que, al moment, el cor no se'm fongui de desig"
· Cobla 2: El trobador es plany d'haver perdut l'amada, que l'ha abandonat.
Tòpic de la dama com a lladre de cors, una dama poderosa que ho té tot —ús de polisíndeton— que no li atorgarà més "favor" mentre el poeta, per contra, "d'amar no em puc estar".
· Cobla 3: Recorda el moment de veure els seus ulls, quan es va enamorar.
Ara tenim el tòpic de la dama traïdora, "que el va deixar mirar-se en els seus ulls" (els ulls com a mirall) cosa que li va produir la bogeria per amor (un altre tòpic): "mai més vaig tenir poder sobre mi, ni vaig ser meu des del moment...". La dama traïdora és, en termes feudals, un mal senyor ja que no té cura del seu vassall. La cobla acaba amb el mite grec de Narcís, història d'un amor impossible i d'una metamorfosi a flor.
· Cobla 4: El trobador culpa a totes les dones, per no ajudar-lo gens.
Es fa present la misogínia medieval: rebaixa la midoms a "domna" i critica a tot el gènere femení, perquè no l'ajuden, perquè no són de confiança, perquè el desesperen, perquè una el destrueix i el confon, i les tem, i no les creu, i totes són iguals... Hi ha referències a l'ideal de vida cavalleresc: si abans defensava les dones, ara les "desempararà".
· Cobla 5: Li retreu a ella la seva incoherència.
El trobador té por d'haver "picat massa alt" pel gran poder que ella té. Però al text original es clar que continua rebaixant la dama, que ja ha passat de midons a domna i ara a femna (femella). És capriciosa i voluble "no vol que el s'ha de voler, i allò que se li prohibeix, fa". Dins la cobla original apareix un vers que sembla ser un proverbi antic: "i he fet com el boig en el pont". Si en un pont inestable un cavaller havia de descavalcar i dur el cavall per les regnes, o bé repartir el pes de les seves bosses per poder passar sense problemes, un boig no ho faria, i per tant el pont i ell caurien. És una metàfora del fet que la seva bogeria per amor "l'ha dut a caure en desgràcia".
· Cobla 6: Ella no té pietat d'ell, i el veu morir d'amor, sense ajudar-lo.
Continua acusant la dama de mala senyora: la que hauria de tenir més pietat no en té, per tant, ja no la pot tenir ningú més. I a més, és tan bella, que "qui la veu , no pot creure que no tingui pietat de qui la desitja"
· Cobla 7: Decideix marxar de la vora d'ella, que "l'ha mort" per amor.
En aquesta cobla insinua tenir alguna mena de dret a ser estimat per ella, segons el vassallatge feudal. Aleshores, quan un vassall era abandonat pel senyor, s'exiliava del feu, marxava. Ell fa igual: calla ("com a mort li responc") i se'n va, ja que ella no el reté a la seva vora. L'acumulació de les coses que no han influït en ella (ni precs, ni pietat, ni dret), mitjançant un polisíndeton, encara agreuja el seu sentiment i la pietat del lector envers ell.
· 8 Tornada: S'acomiada de Tristany, el seu amic, i decideix no tornar a cantar.
S'acomiada de Tristany, un senhal d'un amic seu, el trobador Rimbaut d'Aurenga. I insinua que no li envia la seva cançó a ella, per amagar-se'n. Segurament, tot el poema era una pura convenció: en realitat, el trobador no se'n va enlloc.
De Xtec, 2005
I encara, de Bernat de Ventadorn, un fragment de
Non es meravelha s'eu chan
amb el tema de la mort per amor i la dama sense mercè.
Bona domna, re no.us deman
Mas que.m prendatz per servidor,
Qu’e.us servirai com bo senhor,
Cossi que del gazardo m’an.
Ve.us m’al vostre comandamen,
Francs cors umils, gais e cortes!
Ors ni leos non etz vos ges,
Que.m aucizatz, s’a vos me ren.
Mas que.m prendatz per servidor,
Qu’e.us servirai com bo senhor,
Cossi que del gazardo m’an.
Ve.us m’al vostre comandamen,
Francs cors umils, gais e cortes!
Ors ni leos non etz vos ges,
Que.m aucizatz, s’a vos me ren.
Bona senyora, només us demano
que m'accepteu de servidor,
que us serviré com a bon senyor.
sigui la que sigui la recompensa.
Veieu-me sota les vostres ordres
amb cor franc, humil, alegre i cortès;
no sóu ni un os ni tampoc lleó
perquè em mateu si a vos em lliuro.
que m'accepteu de servidor,
que us serviré com a bon senyor.
sigui la que sigui la recompensa.
Veieu-me sota les vostres ordres
amb cor franc, humil, alegre i cortès;
no sóu ni un os ni tampoc lleó
perquè em mateu si a vos em lliuro.
No resultaria més escaient analitzar la mètrica del text original occità en comptes de la de la versió catalana?
ResponElimina