BROSSA VISUAL
L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…
L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.
S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.
Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…
El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.
Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.
Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.
Jordi Coca
L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…
Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa –el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.
L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.
S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.
Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…
El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.
Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.
Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.
Jordi Coca
La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada