Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                           Publicat a Cercles (1979)

Cap comentari:

Publica un comentari