Miquel Martí i Pol - Estimada Marta (1978)

                                               VII
No em prens ni et prenc. Traço el perfil d’un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s’esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d’un sol crit,
d’un sol desig, d’un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L’espera és tensa. Tens
l’arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres. Tens els pits
suaus i erectes i te’ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m’aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.

Cap comentari:

Publica un comentari