Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes



—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

1 comentari: