Ferran Planes, El desgavell (1969)

Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.

     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.

     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 

Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena

Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.