Ausiàs March, XLVI - Veles e vents...























 Veles e vents han mos desigs complir
 faent camins dubtosos per la mar.
 Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
 xaloc, llevant, los deuen subvenir,
 ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
 fent humils precs al vent tremuntanal
 que en son bufar los sia parcial
 e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sols est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l'avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d'aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor jo só dispost,
mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no em plau ma vida ser estorta
d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

El text correspon a l'edició de Joan Ferraté. Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Quaderns Crema. Barcelona, 1979.


Veles i vents compliran els meus desigs, fent camins incerts per la
mar. Mestral i ponent en contra d’ells veig armar-se; xaloc i llevant
els han d’ajudar amb els seus amics, el gregal i el migjorn,
fent humils precs al vent de tramuntana que en el seu bufar els
sigui favorable i que tots cinc duguin a terme el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn, canviant el color i l’estat natural,
i mostrarà voler mal a tota cosa que sobre d’ell s’aturi un
moment: peixos grans i petits correran a refugi i cercaran amagatalls
secrets: fugint del mar, on s’han nodrit i han nascut, saltaran
a terra com a gran remei.

Els viatgers, tots junts, faran vots i prometran molts dons fets de
cera; la gran por traurà a la llum els secrets que al confessor no
hauran estat descoberts. En el perill no em caureu de la memòria,
ans prometré al Déu que ens ha lligat de no minvar les meves fermes
voluntats i que sempre us tindré present.

Jo temo la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és
anul·lat, però jo no crec que el meu voler pugui ser vençut per tal
separació. Em fa por el vostre poc voler, que, en morir jo, no
m’oblidi: aquest sol pensament em treu el delit del món perquè,
vivint nosaltres, no crec que pugui succeir.

[Que] després de la meva mort, perdeu la capacitat d’estimar, i
[que] sigui tota convertida en ira! I jo, forçat a partir d’aquest
món, el meu mal serà només no veure-us. Oh Déu! Per què no hi
ha límit en amor, car prop d’aquell jo em trobaria tot sol? Sabria
en quina mesura em vol el vostre voler, [i] podria témer o confiar
en l’esdevenidor.

Jo sóc el més extrem amador, després d’aquell a qui Déu pren la
vida: com que sóc viu, el meu cor no mostra tant de dolor com la
mort per la seva extrema dolor. A bé o a mal d’amor estic disposat,
però, pel meu fat, la fortuna no em porta ocasió [ni d’una
cosa ni de l’altra]: tot desvetllat, amb la porta ben oberta, em trobarà
fent humil resposta.

Jo desitjo allò que em podrà costar molt car i aquesta esperança
m’aconhorta de molts mals; a mi no em plau que la meva vida
sigui deslliurada d’un cas molt ferotge, que prego a Déu que vingui
aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que amor obrarà
fora de mi: la seva potència es mostrarà en acte i els meus dits
amb fets els provaré.

Amor, de vós jo en sento més que no en sé, per la qual cosa la
part pitjor me’n restarà, i de vós en sap el qui sense vós està: a joc
de daus us compararé.


Materials diversos. Descarregats de la xarxa (anònim)

Veles e vents es planteja en una travessia marítima cap a València en busca de l’estimada tot i que l'autor no sap si el seu amor serà correspost. Hi trobarem la influència de la literatura trobadoresca però també hi percebrem com agafen força la nova estètica renaixentista que arriba d’Itàlia.

En aquest viatge corre grans perills i demanarà ajuda als vents per a arribar a terra.

Els motius secundaris són elements com el mar, els peixos, la mort, la por... –alguns d’ells es tracten en estrofes no incloses ací- i ell mateix. Aquests temes serveixen per a donar-li força al poema ja que la mar dóna un punt d'intensificació important així com la conversació que manté amb ell mateix debatent-se amb l'amor, la fortuna…

L’estructura temàtica es pot considerar lineal ja que parla de diferents temes en diferents estrofes i té sentit si se n’elimina alguna. Encara que té relació entre les estrofes com en les estructures il·latives.
L’efecte és anticlimàtic ja que el títol s’expressa en la primera estrofa i després no es torna a mencionar.
La veu està en 1a persona perquè parla d’ell mateix, de la seua història, amb emocions negatives i un esperit de victòria que fa contrast –en lo perill no em caureu de l’esment, io tem a la mort...- .
El dinamisme és negatiu ja que la seua història és trista. Ho expressa amb els seus substantius i adjectius (camins dubtosos, llurs amics, humils precs, amagatalls secrets).
La tonalitat sentimental és d’incertesa i por, l’autor es troba en una lluita contra el mar, amb les adversitats que s’està trobant pel camí, per acabar finalment amb la seua estimada i té por de trobar-se sol a la fi del camí.

Està compost per versos de 10 síl·labes amb accentuació en l’última paraula i utilitza l'anomenat decasíl·lab ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Per tant, són versos d'art major i de rima consonant. Trobem algunes sinalefes (io en, no en, si atur...), hiats (sia, faent), rimes (complir, armar, jorn, forn, retorn…).


…….

En aquesta escena s’augmenta la força teatral del poema i apareix la por. Una por que pot fer confessar secrets inconfessables. Però tots els perills no minvaran la seva voluntat.

Aquesta part del poema podríem dir que ens uneix a la poesia trobadoresca. Es ressalten valors com l'heroïcitat, la lluita contra els elements i s’esmenta a Déu. Aquestes característiques són els grans trets diferencials de la literatura medieval.

Ara podem dir que comença la part més lligada als sentiments i no tant a l’èpica. L’autor es mostra més humà i deixa de ser un heroi per mostrar-nos les seves febleses.

Io tem la mort per no ser-vos absent,

perquè Amor per mort és anul·lats;

mas io no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Io so gelós de vostre escàs voler,

que, io morint, no meta mi en oblit;

sol est pensar me tol del món delit,

car nos vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder

e sia tost en ira convertit,

e, io forçat d'aquest món ser eixit,

tot lo meu mal sera vós no veer.

Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,

car prop d'aquell io em trobara tot sol?

Vostre voler sabera quant me vol,

tement, fiant de tot l'avenidor.

Aquí Ausiàs Marc reflexiona sobre l’amor i les seves pors. La por que ella l’oblidi si ell mor. I mostra els seus dubtes i les seves febleses. Té gelosia perquè sent que ell l’estima més que no pas ella.

Io són aquell pus extrem amador,

aprés d'aquell a qui Déu vida tol:

puis io són viu, mon cor no mostra dol

tant com la mort per sa extrema dolor.

A bé o mal d'amor io só dispost,

mas per mon fat Fortuna cas no em porta,

tot esvetlat, ab desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost.

Ausiàs ens mostra les seves contradiccions ja que es defineix com un gran amador però no sap com serà en el futur la història d’amor que està vivint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada