Curial e Güelfa, capítols 1-8 del Llibre primer (XV) amb notes

Llibre primer

1

   ¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituts e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil

"anvides", Envides: a penes, tot just. Diccionari de la llengua catalana. IEC.

desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret juí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que axí els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l’un a l’altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.

2

   Fonc ja ha llong temps, segons io he llegit, en Catalunya, un gentil hom,... apellat, lo qual fonc dotat més de seny e de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquistar la gràcia del piadós

Aquistar. De l'italià acquistare, acoseguir pel propi esforç. IEC: v. tr. Recaptar, conquerir en sentit moral.

Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura contínua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tan contents, així com aquells qui molt l'havien desitjat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.

   La bona dona, la qual per lo gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li era romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se mès en aquest, e tantost en la sua infantesa li feu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li era pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana minyona de poca edat, apellada Güelfa. 

   Entrat adoncs Curial en casa del marquès, lo qual en aquest temps estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès eixint de missa, trobant-se davant lo fadri dix-li:

   —¿De qui est?

   Lo minyó respòs:

   —Senyor, vostre son.

   Lo marquès s'atura e mirà'l, e bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura més no en podia donar; per què respòs tantost:

   —E a mi plau que meu sies. 

   E, regirant-se als seus, dix:

   —Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. 

   E replicà:

   —E tu seràs meu puis que a mi t'est donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. 

   E demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què tantost lo féu vestir e metre a punt, e dins la sua cambra, al servei de la sua persona, per cambrer lo retenc. 

   Curial cresqué en dies e en seny e en bellesa de la persona, en tanta singularitat que, en comú proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa corporal nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.

3

   En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la que sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marquès de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat hac compliment. Per què lo senyor de Milà trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer e parec-li molt més bella que dit no li havien. Per què així fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oia ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa estava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E amant lo seu marit ultra mesura, ella d'ell s'apodera e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordenava cosa alguna que primerament la Güelfa no s'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada. 

   No era, emperò, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual succesivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort, per què féu son testament, lo qual en presencia de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa ab marit o sens marit, fos senyora de Milà. e, aprés dies della, fos de aquell o de aquells en qui a ella plauria pervengués, e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vida. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà. 

   Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de rahons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva on son germà era. La qual per lo germa fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la plus bella part de son palau per la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e la Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.

4

   Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada en casa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mès en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne apunt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos dels quals totes les cases dels grans senyors son plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.

5

   La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab continuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se  n'apercebés no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bé tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sanc ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensa que seria valent home si hagues ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant comença'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.

6

   Havia aquesta noble dona un procurador, lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malai la pobretat del jove e la poca conexença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa mostrant haver compassió pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre. 

   Lo dit Melchior qui fill ne filla havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo-se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:

7

   —Curial, jo coneguí bé ton pare lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista la entrada que fist en casa del marquès a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marquès no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne filla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunicar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé après de mos dies te fare senyor. 

    E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa li dix:

   —Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que per que ara non pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada; ans tots temps serà presta a ta ordinació e non pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.

   Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e dona-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.

8

   Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que per lo prom li era estat manat, e vesti's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua...

9

(...) 

   —Curial, io he deliberat comunicar a tu tots los meus tesors e sens dir-te'n res he donat principi a la tua honor. És ver que io t'am, e així com t'he atorgats los béns te donaré altres coses quant a mi serà vist que haver ho degues; per què et prec que vulles treballar en cercar via per la qual la tua honor créixer pusques. E no et faça dubte que diners te falleguen. Emperò vull que aquesta llei me serves: que tu jamés de la mia amor no em demanaràs més avant de ço que io em comediré donar-te. E d'altra part t'avís, e membre't bé, que si tu en algun temps per servidor meu te publicaràs, me perdràs per a tots temps e et privaré del bé que tu esperes haver de mi. E d'aquí avant no al·legues ignorància.

(...) 

Lola Badia, sobre el Curial:

D'entrada, Curial és un home d'armes, que, si bé posseeix una formació singular en el trivium, la filosofia, la poesia i la música, en realitat exerceix de cavaller. La novel·la, en efecte, ens explica successivament els seus amors amb la senyora vídua de Milà, la protecció que aquesta li atorga, les seves fetes com a alliberador de la duquessa d'Àustria, falsament acusada d'adulteri, els seus primers passos amorosos amb la jove germana de la duquessa i el seu triomf com a cavaller en un solemne torneig que el rei de França celebra a Melun. 

 

Tanmateix, abans de portar l'heroi cap a la victòria final i al matrimoni amb la seva antiga amant i protectora, l'autor el fa passar per una nova prova, la definitiva. Curial cau en desgràcia per culpa d'uns envejosos i, abandonat de tothom, decideix marxar en peregrinació a Terra Santa. En tornar, una tempesta el farà anar a raure a Tunis, on patirà captiveri, un captiveri nord-africà ple de records virgilians, amb una tendríssima Dido musulmana, lectora de l’Eneida i suïcida per amor. Posteriorment Curial aconsegueix escapar i recuperar la fama perduda. 

 

La culminació de la seva carrera consisteix a cobrir-se de glòria vencent els turcs que pretenen d'envair Europa. Aconseguir després la mà de la seva Güelfa ja només és obtenir «les tornes» d’aquella glòria, com Martorell fa dir a l’emperador quan atorga Carmesina a Tirant en circumstàncies anàlogues.

Lola Badia, a “Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes”, dins Tradició i modernitat als segles XIV i XV (Estudis de cultura literaria i lectures d’Ausiàs March), Institut Universitari de Filologia Valenciana i Publicaciuons de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1993.

Curial, un heroi modern

 

Curial, talment veurem després amb Tirant, no és un personatge inversemblant o amb poders sobrenaturals: si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament. Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència... Però la prova definitiva de Curial és el seu enfrontament en solitari amb el seu propi destí, ja lliure de la tutela de la dama que, inicialment, se’l feia seu seguint els cànons de l’amor cortès (vg. fragment del capítol 9, al primer llibre: 

Una estructura en tres llibres 

(Viquipèdia)

 

Primer llibre

Narra com Curial, nascut d'una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l'indissoluble llaç sentimental. L'heroi se'n va a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d'una falsa acusació d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Làquesis, la seductora germana del duc de Baviera. Malgrat que Curial rebutja l'oferta. Güelfa s'assabenta de l'episodi i és presa d'un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s'hi celebren.

 

Segon llibre

El llibre segon correspon a l'anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, l'autor relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d'haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d'ell.

 

El Desafiament de Bordeus, previst per a l’1 de juny de 1283, amb la participació del rei de Sicília i Nàpols, Carles d’Anjou, i el rei Pere II de Catalunya i III d’Aragó, en lluita pel tron de Sicília, va ser sens dubte un dels desafiaments més importants de la història medieval. Aquest episodi apareix en la Crònica escrita per Bernat Desclot entre 1283 i 1288, i també queda recollit Curial e Güelfa. 

 

Tercer llibre

En el tercer llibre, després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia —on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs—, naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l'amor que senten per l'heroi unes dames mores —una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial— i a la intervenció de diversos nobles cristians, el protagonista pot tornar a Montferrat, on finalmente la Güelfa l'acaba acceptant com a marit, atenent el precioso del reí, la reina, el seu germano i la sala esposa i toda la corte congregada al criticar de "Mercè! Mercè! Mercè!".