El Noucentisme, per Oriol Bohigas
Del programa polític a la política cultural
(fragments de la introducció d'Oriol Bohigas a "Història de la Cultura Catalana", vol. VII, El Noucentisme. Ed. 62, 1996)
Periodificar amb noms massa precisos els episodis de la història política i cultural comporta sempre moltes confusions, sobretot quan el període és curt i recent. Aquest és el cas del Noucentisme, una paraula que alhora vol dir moltes coses i en precisa molt poques: ni tan sols el seu àmbit cronològic.
En els termes d'aquest text, convindria, almenys, distingir dos significats una mica diferents: una política d'institucionalització nacional de Catalunya i un conjunt de productes artístics consolidats aproximadament a la mateixa època i pretesament -o dubtosament- basats en la mateixa ideologia d'aquella política.
El primer dels significats correspon senzillament al període en el qual el catalanisme, des del comandament polític, es proposa estructurar el país i posar-lo al dia, després de segles de manca d'existència conscient o, almenys, de voluntat operativa. És un procés que arrenca a començaments de segle i s'acaba traumàticament amb la Guerra Civil (...). Com tothom sap, els dos partits polítics successivament hegemònics en aquest període foren la Lliga i l'Esquerra Republicana (...).
La Lliga i els seus annexos ideològics i socials, des de l'Ajuntament, la Diputació i la Mancomunitat, establiren un programa de modernització basat en tres puntals: la reforma de l'Administració, la construcció de la xarxa bàsica d'infraestructures i la fundació de les institucions de cultura, d'ensenyament i de serveis socials. Es tractava d'establir de bell nou tot allò que el país ja hauria hagut de construir durant els segles XVIII i XIX si hagués tingut els instruments operatius d'una nació administrativament real. Era lògic que aquesta empresa fos l'objectiu prioritari de la manera de fer i de pensar d'un partit fonamentalment conservador. Per "conservar" un col·lectiu el que calia, primer de tot, era "fer-lo", situar-lo aproximadamnt als nivells estructurals que havien assolit els grans països europeus: ...
El Noucentisme, un projecte de modernitat
El Noucentisme emmarca el període històric del primer terç del segle XX que va conformar el desenvolupament cultural, polític i, en bona part, social de Catalunya. Fou una etapa en la qual, tot i que moltes de les seves aspiracions esdevingueren realitat, va dominar un afany gairebé utòpic. Hom anhela convertir la ciutat en una gran capital europea, cosmopolita i avançada, nodrir-se d'una modernitat, dinàmica i culta, en sintonia amb el nou segle; fer, en definitiva, que una "voluntat cívica" transformés el país.
L'exposició "El Noucentisme, un projecte de modernitat" s'ha plantejat partint d'aquest ventall de confluències amb una especial atenció al món de les arts. En aquest sentit l'exposició posa l'accent en allò que el Noucentisme té de construcció d'una determinada cultura moderna, des d'un ideal nacional i civil, combinat amb una vindicació de la tradició: un doble vessant que es recull a través dels apartats "Vers la ciutat ideal" i "Mediterrània i tradició".
(Del catàleg "El Noucentisme, un projecte de modernitat", exposició del CCCB de desembre de 1994 al març de 1995)
Més informació: http://llengua-literatura.blogspot.com/2012/02/el-noucentisme-en-imatges.html
Del Modernisme al Noucentisme, per Jordi Castellanos i Joan Lluís Marfany
(…)
Tanmateix, l'un i l'altre persegueixen, en certa manera, els mateixos objectius: la "normalització" cultural de Catalunya i, amb ella, l'assentament com a professional de la intel·lectualitat. La complexitat, però, prové del "com" els intel·lectuals , veritables impulsors d'aquests dos moviments, intenten d'assolir aquesta normalitat. En aquest punt és on sorgeixen els problemes, car, darrera l'etiqueta de cada moviment, s'hi amaguen múltiples i diverses actituds culturals i estètiques que no només fan difícil la delimitació del que pertany a cadascun sinó que, a més desdibuixen els elements unificadors de cada etapa (si és que podem parlar d'etapes: històricament, l'una s'encavalca a l'altra)".
Extret del pròleg de Jordi Castellanos al Dossier "Modernisme i Noucentisme" publicat al núm 25 de la revista "L'Avenç", el març de 1980. La il·lustració pertany a la portada del Dossier.
Un canvi a cavall de dos segles
"Els principals agents directes d'aquest canvi van ser uns pocs joves hereus burgesos que, trencant amb les expectatives de la família i la classe, van proclamar la seva voluntat de ser professionals de l'art o de la literatura, sense renunciar, naturalment, a la seva condició de membres de les classes privilegiades. En el procés que va dur-los a obtenir el que volien, van fer triomfar a Catalunya una nova idea (...) que les valors estètiques (...) són exactament allò que els artistes i escriptors diuen que són —i ningú altre no hi té res a dir, en aquesta qüestió. Maragall i Rusiñol en constitueixen dos casos paradigmàtics".
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
El Noucentisme (1906-1925)
(…)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
El Noucentisme (1906-1925)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
Un nou públic emergeix
[Després del Modernisme] "la nova poesia catalana, artificiosa i elegant, comença a ser de bon to: a les lectures de sonets de Josep Carner, els gasetillers detecten la presència notable de senyores i senyoretes.
(...) De fet, la innegable expansió de la producció literària i la seva modernització, en aquest tombant de segle, són possibles gràcies a l'emergència d'un nou públic integrat pels sectors més baixos —i, sovint, d'incorporació recent— de la burgesia: classe mitjana professional i treballadors de coll dur".
(...)
Aquest mateix personal és el que sosté la gran expansió del catalanisme i la seva transformació en un nacionalisme modern a partir de 1898. És natural, doncs, que Modernisme i catalanisme vagin molt estretament lligats."
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
Aigües encantades, Estudi introductori de Margarida Casacuberta
"Identificat amb la figura del Poeta, amb majúscula, [Puig i Ferreter] va fer un intent romàntic de suïcidi als disset anys que, un cop fallit, el va fer girar vers la Vida, també amb majúscula. Va anar a Barcelona, on va començar estudis de Farmàcia, que mai no va acabar a causa d'un imperatiu literari inapel·lable i, sobretot, perquè va decidir canalitzar i afirmar la seva vocació a través de l'adopció de la vida bohèmia. De temperament arrauxat i passional, Puig va haver de marxar de Barcelona (on col·laborava amb la premsa i feia d'ajudant de mestre) a causa d'un afer sentimental. Entre 1903 i 1904 va rodar per França, viatge que li serviria com a pretext per a una de les seves novel·les, Camins de França, de 1934. El 1904 va publicar els primers diàlegs dramàtics i va reblar una predilecció ja mostrada en la seva poesia primerenca, per utilitzar material autobiogràfic per confeccionar una obra literària ingent que, tanmateix, mantindria aquesta constant intacta.
Autobiografia, sinceritat, escriure amb sang, denúncia de l'estultícia humana i de l'anquilosament de les estructures socials… vertebren una obra que comença mirant el Nord i, concretament, a Noruega, on Henrik Ibsen, l'autor que havia revolucionat la dramatúrgia europea amb un teatre anomenat "d'idees" i mal anomenat "social", vivia els seus darrers mesos de vida. Puig i Ferreter, en efecte, va trobar en el teatre ibsenià la forma de canalitzar una literatura entesa en sentit social més que no pas individual, una literatura que confronta diferents maneres d'entendre el món i que no s'està de prendre partit a favor del progrés, la modernitat, la llibertat, la sinceritat, l'amistat, el canvi, la transformació i, per tant, la revolució. Una revolució que afecta el món de les relacions humanes tant com l'espai de les idees, perquè se circumscriu als terrenys, importantíssims, de l'educació i la cultura del públic. Puig i Ferreter ha llegit Nietzsche i Ibsen, com a mínim, abans d'escriure una obra com Aigües encantades, publicada l'any 1908; la impressió que li van ocasionar unes lectures tals queda perfectament reflectida en l'estructura i en el contingut de l'obra. L'argument és d'allò més simple. Vegem-ho.
Lectura d'Aigües encantades
En un poble agrícola i de secà, fa molt temps que no hi plou i hi comencen a perillar les collites. Per aquest motiu, el rector del poble, mossèn Gregori, organitza unes pregàries multitudinàries, amb la parafernàlia pròpia de les rogatives, a les quals assisteix el poble en pes. Amb dues excepcions: Cecília filla d'un dels homes importants del poble, amic de l'alcalde i del rector, la qual és a casa dels seus pares de vacances perquè estudia la carrera de mestra a la ciutat; i Vergés, el mestre del poble, un home "molt corrent", "un qualsevol", que l'autor deixa intencionadament sense descripció. Al començament del drama, estructurat en tres actes, Vergés, que està segur de trobar Cecília a casa, va a visitar-la amb el propòsit —sembla, perquè és un personatge profundament indecís— de declarar-li les seves intencions de casament.
Com que Cecília és una dona forta i segura d'ella mateixa, amb opinions pròpies, alliberada del jou de la tradició i de l'autoritat paterna gràcies a la seva força de voluntat i a la coherència dels plantejaments pels quals regeix la seva vida, ha decidit quedar-se a casa a llegir mentre tot el poble implora a la Verge dels Gorgs que els faci el miracle de l'aigua. Els dos joves parlen de la grisor del poble i de la ignorància de la gent que hi viu. Cecília, després de manifestar la seva preferència per la "ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal…" (acte primer), expressa la seva convicció que els somiadors com ella, els qui creuen en utopies, no podran pensar a construir la "ciutat futura" fins que no s'hagi enderrocat el mur del fanatisme i de la tradició que impedeix, com les muralles que moltes ciutats enderroquen, l'entrada d'aire fresc, del progrés i de la modernitat. Aquest fanatisme queda reflectit en l'ascendent que una llegenda té sobre el poble i en la manera de pensar i actuar dels seus habitants. És una història que explica l'existència d'uns gorgs d'aigües fosques i quietes que la veu popular relaciona amb la Verge dels Gorgs tot atorgant-los propietats curatives i miraculoses"
Margarida Casacuberta
2001
Aigües encantades, Pròleg de Guillem-Jordi Graells
PRÒLEG
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.
Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i passions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.
[…] Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.
Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i passions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.
Aigües encantades respon, és evident i lògic, a aquest esquema. Presenta, però, matisos interessants i derivacions significatives. Ja hem assenyalat, de passada, la singularitat d’aquesta obra, enquadrable dins el «sector social» o col.lectiu de la primera època. I, efectivament, aquesta mateixa adscripció provoca els canvis a què al·ludim. Perquè aquí aquell boirós, i tan típicament modernista, embadaliment davant la naturalesa, com a força cega i tel·lúrica, està substituït, o si voleu matisat, per una visió científica, positivista, dels fenòmens naturals. Precisament, el nucli del drama se centra en la lluita entre dues concepcions de les forces naturals: la de la tradició, l’obscurantisme, la ingenuïtat popular, i la del coneixement racional i científic. Hi ha, però, un equilibri. Difícilment, segons les idees que hem resumit, podia fer Puig una obra on triomfés absolutament aquesta concepció freda i pragmàtica en la concepció del món que envolta els personatges i l’autor. Així, el mateix Foraster, l’enginyer, que representa aquesta posició cientifista, és el primer a embadalir-se davant la natura, a superposar als seus coneixements científics, que d’altra banda pretén aplicar, un sentiment d’identificació dins una línia quasi panteista, i en tot cas plenament vitalista:
«No hi ha res més hermós al món que les relacions de l'home amb la natura...»
(pp. 14-16)[…] Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.
[…]
d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat."(pàg.21) […]
Ningú no ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria.
A part de les coincidències anecdòtiques, o gairebé, com per exemple que els conflictes d'ambdues obres tinguin relació amb l'aigua (les d'un balneari i les dels gorgs miraculosos, respectivament), hi ha tot un seguit d'identitats. Assenyalem-les. D'una banda, la figura del doctor Stockmann tindria el seu paral·lel en la del Foraster: a remarcar la naturalesa científica i tècnica d'ambdós, i el fet que dels dos surt la iniciativa que ha de produir un progrés per als pobles respectius. (…)" (pàgs 22 i 23)
Apel·les Mestres, «No passareu!» (1915)
Apel·les Mestres (Barcelona, 28 d'octubre de 1854 - 19 de juliol de 1936), va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, teatre, música, il·lustració gràfica i traducció. Mestre en Gai saber des de 1908, l'any 1915 va aconseguir una nova englantina amb Flors de sang. Mestres, que des de 1885 estava casat amb la parisenca Laura Radénez, escriu aquest conjunt de poemes en esclatar la primera guerra mundial. Del conjunt, La cançó dels invadits, també anomenada «No passareu!», que va escriure contra la invasió de Bèlgica, li va merèixer la distinció com a cavaller de la Legió d’Honor i les Palmes Acadèmiques de França. Posteriorment «No passareu!» també es va popularitzar entre la població republicana durant la guerra civil.
La Cançó dels Invadits
«No passareu!»
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
La il·lustració, de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, és obra del mateix Apel·les Mestres i pertany al "Llibre Verd III", un dietari on hi recollia cronológicament apunts del natural, retrats, detalls arquitectónics, paisatges o bé historietes.
Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades (1907) -Acte primer
AIGÜES ENCANTADES
Joan Puig i Ferreter
Drama en tres actes
Personatges:
PERE AMAT, propietari rural
JULIANA, la seva esposa
CECÍLIA, llur filla, estudiant de mestra
VERGÉS, mestre del poble (és un jove molt corrent)
MOSSÈN GREGORI, el rector
FORASTER
JOAN GATELL, el batlle del poble
TRINITAT, la seva esposa
ROMANILL, pastor d’ovelles
BRÀULIA, la seva dona
SENYOR VICENÇ, veterinari
BARTOMEU, jornaler
MANSO, jornaler
Veus d'homes i dones. Pagesos. Menestrals
Dones, fadrinalla i criatures
L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.
L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.
Aigües encantades fou estrenada al Teatre Romea, de Barcelona, el 22 de març de 1908, per la Companyia de Jaume Borràs, sota la direcció d'aquest.
ACTE PRIMER
Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l’interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies. Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dóna directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadres representant vides de sants.
L’habitació fosqueja, és monòtona i severa.
Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.
CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.
Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.
CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.
(VERGÉS és un jove molt corrent; res del seu físic el distingeix d'un qualsevol. No té descripció)
CECÍLIA (saludant-lo molt naturalment): Vostè! Benvingut sigui!
VERGÉS: Gràcies. Estàs sola?
CECÍLIA: Sola, llegint.
VERGÉS: Vol que em retiri?
CECÍLIA: I ara! Per què? Ve de les pregàries, vostè?
VERGÉS: No, ja sap que jo sóc així, fet a la meva… (canviant de to.) M’ho pensava que la trobaria sola...
CECÍLIA: És natural.
VERGÉS: No ha quedat una ànima al poble fora vostè i jo... i algun vell. És una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
VERGÉS: He pujat al turó del Calvari i he vist a sota meu passar la gentada polsosa i afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d'ella un càstig del cel.
CECÍLIA: Els meus pares m'hi volien fer anar. No saben prou com les detesto, aquestes comèdies religioses… !
VERGÉS: I no obstant, me pot creure, Cecília, era un espectacle poètic.
CECÍLIA: Poètic, però absurd…
VERGÉS: No, en aquell moment ni hi he pensat en això...
CECÍLIA (agressiva): Sí, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre. Quan un comprèn que una cosa és falsa, absurda... no sé per què deixar-se commoure per ella... valdria més combatre-la.
VERGÉS (somrient): Vostè, Cecília, em fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner...
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA: Oh...! El dia que jo faci la gran volada...!
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Més enllà de la nostra capital?
CECÍLIA: Ah…! Sí… ! Més enllà, més enllà…
VERGÉS (admirat): A on, doncs…?
CECÍLIA: No ens comprenem, vostè i jo, Vergés...
VERGÉS: Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat, on tants s’hi enfonsen?
CECÍLIA: Vostè entén per triomfar guanyar una bona plaça i viure allà tota la vida. No...! La meva ambició vola més alt...
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: Què faran, els pobres?
CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se el pit, de cara al cel?
VERGÉS: Bah! Potser sí… però…
CECÍLIA: Què?
VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.
CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?
VERGÉS;: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls a en aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils… i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…
CECÍLIA: Oh…! Descregut…! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!
VERGÉS: Llàstima! La vida…! No la confongui amb això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida…
CECÍLIA: Doncs jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...
VERGÉS: Cecília! Sigui com l’ocell que ha traspassat el mar d’una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...
CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l’església…
(VERGÉS hi va; els dos guaiten un instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants i oracions dels pelegrins que entren a l’església.)
CECÍLIA (somrient, després d’una pausa): Mentre això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!
VERGÉS: I això durarà!
CECÍLIA: Sí… , mentre hi hagi qui es commogui davant de la tradició!
VERGÉS: I sense això.
CECÍLIA: Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!
VERGÉS: Mentre el món sigui món!
CECÍLIA (vivament): Ah, no...! De cap manera!
(Per la porta de l’escala apareix JULIANA, tota vestida de negre, amb mantellina i uns rosaris a la mà. És una dona de mitja edat, els seus cabells blanquegen)
JULIANA (així que entra): Ah…!, els jueus! Aquí xerrant sense to ni so mentre tot el poble prega…!
CECÍLIA: Mare…
JULIANA: Això no pot anar!
CECÍLIA: Mare… Respecteu…
JULIANA: El senyor mestre tampoc ha anat a les pregàries, suposo…
VERGÉS: No, senyora…
JULIANA: Ah…! Això no està bé Cecília, el teu pare està molt enfadat...
CECÍLIA: Cadascú és lliure dels seus actes, mare…
JULIANA: Sí, ja sé lo que em vas a dir...
CECÍLIA: Veieu? No us enfadaríeu si jo em comencés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?
JULIANA: Massa que ho fas.
JULIANA: Massa que ho fas.
CECÍLIA: No és cert.
JULIANA: Una mare és diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això és mare...
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
JULIANA: Calla, filla. Tu rient tot ho dius...
CECÍLIA (més irònica): Ja ha encès la ira de Déu amb el foc de la seva paraula?
VERGÉS (somrient): Ets terrible, Cecília!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla!
CECÍLIA (posant-se sèria): No ho sabeu, com sóc? No em coneixeu? Deixeu-me estar!
JULIANA: Deixar-te estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!
CECÍLIA (reprenent el to d'abans): Digueu, digueu, mare: ja heu sortit tots de l'església ben convençuts de que sofriu l'inevitable flagell de Déu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?
JULIANA: Doncs, veus…?, no és així. Tothom ha sortit amb el cor ple d'esperança. Mossèn Gregori no ens ha amenaçat, aquesta vegada…
VERGÉS: Molt ben fet.
CECÍLIA (somrient): Per què?
VERGÉS: Val més així. La pobra gent busca consol...
JULIANA: Cregui, senyor, que ha estat una cosa commovedora…
CECÍLIA: Ho creiem, mare. Aneu-vos a mudar…
JULIANA: Te faig nosa?
CECÍLIA: No digueu això- Jo ho dic…
JULIANA: Ho havia de veure, senyor Vergés. Tothom anava vestit de negre, com en senyal de dol…
VERGÉS: Ja ho sé.
JULIANA: Els homes amb les vestes, les dones amb caputxes o cobertes amb vels i mantellines...
VERGÉS: Hi havia molts homes descalços, diu...?
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
VERGÉS: Argelagues!
CECÍLIA: Salvatges!
JULIANA: I enmig de tot el poble, la Verge dels Gorgs, portada a braços per les autoritats...
CECÍLIA (anant-se’n violenta cap al balcó): I d’això en fan una gran festa...! Oh...! Una cosa que ofega l’ànima com un plom.
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
CECÍLIA: No! No em puc deixar corprendre per la poesia de la llegenda! Fa mal… És com un camp d'arena blana i estèril on s'enfonsen els peus del vianant…
VERGÉS: Cecília, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!
CECÍLIA: Veig un poble extenuat, que no gosa alçar les espatlles contra la desgràcia. S’ajup sota el seu Déu i només sap plorar i pregar. És necessari que això s’acabi.
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: Cecília… , tot lo altre passa, i això és lo únic que queda…!
CECÍLIA (amb ironia): Poruc! Jo sóc més escèptica que vostè, encara… Ni això queda!
(Entra PERE AMAT. Porta la vesta de les pregàries; amb una mà s’aguanta el ròssec, a l’altra hi porta la cucurulla. És un home alt, roig, de pèl ros, sanguini i violent.)
AMAT: El senyor mestre aquí! Com és que no ha vingut a demanar pluja?
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó.
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó.
CECÍLIA (a VERGÉS): I què? No és cert, amic?
AMAT: Calla, tu. No tens dret a dir res davant meu. Ha vingut ta mare?
CECÍLIA: Sí.
AMAT: Què fa? On és?
CECÍLIA: Allà dins que es muda.
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…!
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…!
CECÍLIA: Aneu a dins amb la mare. Mudeu-vos aquest vestit…
AMAT: Què! No t'agrada! És vell… antiquat, això?
CECÍLIA: Per què us enfadeu?
AMAT: Vés, porta'm el gec i la gorra.
CECÍLIA: Per què no us mudeu allà dins?
AMAT: Fes el que et mano (CECÍLIA se'n va per la paret del fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor mestre. És donar mal exemple.
VERGÉS: No, home, un mestre és diferent de vosaltres…
AMAT: Per què? Que no és cristià vostè?
VERGÉS: Sí.
AMAT: No gaire, em sembla. I en quant a la Cecília, val més que la deixi estar… , cregui'm. És un cap calent…
VERGÉS: Per què dieu això?
AMAT: És un cavall que necessita fre, i no esperons…
(Entra la CECÍLIA amb els efectes del seu pare i els deixa al seu costat, damunt d'una cadira.)
CECÍLIA: Teniu això.
VERGÉS: I doncs! Hi ha bona esperança per la pluja?
AMAT: Hi ha fe, que és lo millor.
VERGÉS: Sí…
AMAT: Què fa la mare, per allà dins?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!
(CECÍLIA, ofesa, se’n va nerviosament cap al balcó.)
VERGÉS: La vostra filla sofreix molt…
AMAT: Sa mare també.
VERGÉS: En fi… no us heu de violentar tan aviat…
(Una pausa breu)
AMAT: Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feia commoure! A mig camí de l’ermita, davant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat... Oh...! El senyor rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. CECÍLIA, més calmada, ve del balcó i s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. AMAT continua): No s’havia vist mai! Les dones sanglotaven com ovelles ferides. A l'arribada de l'ermita… no es pot contar…! Les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus… i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l’espessor de la gentada...
CECÍLIA (avorrida, com qui parla d’esma): Prou, pare...
AMAT (irat): Tu, prou! No et vull sentir més! Un pare diu lo que vol... Oh...! com estem aquí!
VERGÉS: No us enfadeu…
AMAT: No...! Prou…! Ho vull acabar, jo! Qui és ella per dir-me prou?
JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
(Una pausa. Tots callen embarassats.)
VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
(VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)
JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…
(Es presenta Cecília per la porta del fons.)
JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
JULIANA (sortint anguniosa, amb la veu trèmula, en sentir crits): Què hi ha? Què teniu?
AMAT: La teva filla, lo de sempre.
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA (amb alegria): L'heu vist encara a mossèn Gregori? Li heu parlat després?
AMAT: Hem pujat uns quants a la rectoria. No pot estar més satisfet.
JULIANA: No es perd la fe, gràcies a Déu.
VERGÉS: Amb el permís de tots, me'n vaig.
AMAT: Sembla que no li agradi, sentir parlar d'això.
VERGÉS: I ara? Per què no?
CECÍLIA: I sigui franc, home!
JULIANA: Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, els costums antics… se'n riuen, d'això…
VERGÉS (Confós): No senyora, no
(CECÍLIA, nerviosa, va amunt i avall de la sala)
JULIANA: Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… Així ho hem trobat, així ho hem de deixar… I ai d'aquell que abandona el camí de sos majors!
AMAT: I qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus. (Es comença a descordar la vesta dirigint-se al fons, per on desapareix lentament)
JULIANA: No és d'avui que patim la secada en aquesta terra. Jo tinc memòria d'haver-ne vist moltes. I els meus pares i els meus avis, també, segons he sentit contar. Són sofriments i misèries que ens passem els uns als altres amb la vida.
AMAT (sortint en cos de camisa): I els vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remei que la fe en la Verge dels Gorgs, la nostra patrona.
(CECÍLIA, que anava amunt i avall, de sobte desapareix pel corredor)
JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
JULIANA (per disculpar-la): No…, ca…! , distreta…
AMAT: Sí, fes-la quedar bé, tu...
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
JULIANA: Deixa-me-la cridar…
VERGÉS: No cal, la saludaran… (Anant-se'n) Potser tenia alguna feina…
AMAT: Ella, feina… !
JULIANA (cridant-la): Cecília! El senyor mestre se’n va.
(Una pausa. Tots callen embarassats.)
VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
AMAT: Estigui bo. No en faci cas, d'ella.
JULIANA (inquieta): No sé què fa aquella noia!
VERGÉS: No ho deu haver sentit.
(VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)
JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…
(Es presenta Cecília per la porta del fons.)
JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
CECÍLIA: Pare, quina importància té això?
AMAT: Per què te n'has anat, vull saber!
JULIANA: Deixa-la estar.
AMAT: Ho fa sempre que jo parlo dels nostres costums i creences... per què?
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
AMAT: Mentida! No ens respectes.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECÍLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo t'estimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt bé tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!
(A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)
JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…
(CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)
AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.
(Se sent la veu de VERGÉS a la porta)
VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.
(Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)
TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.
(Tots van a rebre'l a l'escala)
VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!
(Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)
MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!
(Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)
MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest?
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat.
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori... És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats!
MOSSÈN: Oh, sí! Aquesta és la paraula! Llum per als ofuscats, Senyor! Vostès també ho han estat, d'ofuscats, i qui sap si per medi de la seva filla se'ls envia la llum?
JULIANA (amb angoixa): Què vol dir?
MOSSÈN: Qui sap si això no és més que un petit càstig?
JULIANA: Un càstig! Per a mi? En què puc haver ofès al Senyor, pobra de mi?
MOSSÈN: Sovint se l'ofèn sense tenir la intenció d'ofendre'l; se l'ofèn creient anar pel bon camí, quasi sempre que seguim el que se'n sol dir impulsos i desigs naturals.
JULIANA: Mossèn Gregori... expliquis més clarament! No em faci sofrir! En què he pecat jo?
MOSSÈN: Ha pecat d'ambiciosa.
TRINITAT: Això és cert.
JULIANA: Vostès me confonen.
MOSSÈN: Ha volgut que la seva filla, costés el que costés, sobresortís per damunt de totes les noies del poble. Se'ls va dir que la noia tenia talent i vostè i el seu marit se n'han sentit tan orgullosos que ja no han vist res més...
JULIANA: I això és un gran pecat per a uns pares?
MOSSÈN: Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mirades...
JULIANA: La vam enviar a ca la seva tia.
MOSSÈN: No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veia. No sabia quina mena d'amigues tenia, no vigilava les seves lectures... La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdic no gaire com cal. I això durant l'edat més crítica, el millor temps de l'educació moral, quan el cor i la intel·ligència s'obren per al mal o per al bé... (Pausa breu.) Deixar una filla lliure, abandonada a si mateixa en una gran ciutat... ho comprèn? (JULIANA, apesarada, amb el cap baix, no respon.) L'haguessin enviat a una pensió de religioses on algú hauria cuidat amorosament de la seva ànima...
JULIANA: Comprenc la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí! Ah! Déu meu!
MOSSÈN: No he dit això per espantar-la, sinó per a fer llum... Vostè no deixi de confiar en la Verge...
TRINITAT: Mai de la vida!
MOSSÈN: Estigui tranquil·la. Pensi que si ella no vol emprendre el bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.
TRINITAT: Això no.
(JULIANA està abatuda amb el cap baix.)
MOSSÈN: I a l'hora suprema que la justícia de Déu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en els seus fonaments i els ulls dels pecadors ploraran fel i sang, ella sola serà l'única responsable de les seves accions davant el Gran Jutge!
JULIANA (horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de MOSSÈN GREGORI cridant): Gran Déu! Déu de misericòrdia! Perdó! Pietat per a la meva filla!
AMAT (que entra de sobte, amb el gest i la mirada violenta): No hi ha pietat! No hi ha perdó!
JULIANA (sense esma d'alçar-se): Oh...! Amat! Què hi ha?
MOSSÈN: Alci's, senyora, calmi's! Jo no voldria disgustar-la, així...
JULIANA (alçant-se i acostant-se al seu marit): Què hi ha? No em callis res! T'ha donat un altre disgust la nostra filla?
AMAT: Sí..., ara fora perdó! Fora pietat! Mai més!
JULIANA: Pere...!
MOSSÈN (a AMAT): Calleu.
TRINITAT (agafant pel braç a JULIANA): Anem a dins, senyora...
AMAT: No! Sàpigues que tot el poble en va ple! La cara em cau de vergonya! Al mig de la plaça, davant de tot el poble, ella l'ha abraçat i besat...
MOSSÈN: Oh...! És monstruós...!
(AMAT abaixa la cara.)
JULIANA: Filla indigna! Escandalosa!
MOSSÈN: No li havia d'haver dit.
TRINITAT: No, ben cert.
JULIANA (anant-se'n plorant): Deixeu-me amagar! No sóc digna, jo... no...! Jo sóc la culpable...! Oh...! Deixeu-me amagar. (Desapareix.)
AMAT: Aquests sofriments de sa mare, els hi faré pagar...! Oh Déu...!
MOSSÈN: Calmeu-vos Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà el cor, se tornarà bona i la perdonarà...
AMAT: Jo no, doncs!
TRINITAT: Jesús Déu meu! No digueu això...! Me'n vaig amb ella... No digueu això, Pere... (Desapareix.)
AMAT: Jo, no. Mai més!
MOSSÈN (horroritzat): Pere, dieu un gran pecat...!
AMAT (anant amunt i avall, violent): Mai més! Mai més!
MOSSÈN (alçant els braços): Llum per als ofuscats, Senyor!
(Fi de l'acte primer)
(…)
El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECÍLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo t'estimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt bé tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!
(A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)
JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…
(CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)
AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.
(Se sent la veu de VERGÉS a la porta)
VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.
(Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)
TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.
(Tots van a rebre'l a l'escala)
VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!
(Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)
MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!
(Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)
MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest?
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat.
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori... És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats!
MOSSÈN: Oh, sí! Aquesta és la paraula! Llum per als ofuscats, Senyor! Vostès també ho han estat, d'ofuscats, i qui sap si per medi de la seva filla se'ls envia la llum?
JULIANA (amb angoixa): Què vol dir?
MOSSÈN: Qui sap si això no és més que un petit càstig?
JULIANA: Un càstig! Per a mi? En què puc haver ofès al Senyor, pobra de mi?
MOSSÈN: Sovint se l'ofèn sense tenir la intenció d'ofendre'l; se l'ofèn creient anar pel bon camí, quasi sempre que seguim el que se'n sol dir impulsos i desigs naturals.
JULIANA: Mossèn Gregori... expliquis més clarament! No em faci sofrir! En què he pecat jo?
MOSSÈN: Ha pecat d'ambiciosa.
TRINITAT: Això és cert.
JULIANA: Vostès me confonen.
MOSSÈN: Ha volgut que la seva filla, costés el que costés, sobresortís per damunt de totes les noies del poble. Se'ls va dir que la noia tenia talent i vostè i el seu marit se n'han sentit tan orgullosos que ja no han vist res més...
JULIANA: I això és un gran pecat per a uns pares?
MOSSÈN: Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mirades...
JULIANA: La vam enviar a ca la seva tia.
MOSSÈN: No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veia. No sabia quina mena d'amigues tenia, no vigilava les seves lectures... La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdic no gaire com cal. I això durant l'edat més crítica, el millor temps de l'educació moral, quan el cor i la intel·ligència s'obren per al mal o per al bé... (Pausa breu.) Deixar una filla lliure, abandonada a si mateixa en una gran ciutat... ho comprèn? (JULIANA, apesarada, amb el cap baix, no respon.) L'haguessin enviat a una pensió de religioses on algú hauria cuidat amorosament de la seva ànima...
JULIANA: Comprenc la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí! Ah! Déu meu!
MOSSÈN: No he dit això per espantar-la, sinó per a fer llum... Vostè no deixi de confiar en la Verge...
TRINITAT: Mai de la vida!
MOSSÈN: Estigui tranquil·la. Pensi que si ella no vol emprendre el bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.
TRINITAT: Això no.
(JULIANA està abatuda amb el cap baix.)
MOSSÈN: I a l'hora suprema que la justícia de Déu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en els seus fonaments i els ulls dels pecadors ploraran fel i sang, ella sola serà l'única responsable de les seves accions davant el Gran Jutge!
JULIANA (horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de MOSSÈN GREGORI cridant): Gran Déu! Déu de misericòrdia! Perdó! Pietat per a la meva filla!
AMAT (que entra de sobte, amb el gest i la mirada violenta): No hi ha pietat! No hi ha perdó!
JULIANA (sense esma d'alçar-se): Oh...! Amat! Què hi ha?
MOSSÈN: Alci's, senyora, calmi's! Jo no voldria disgustar-la, així...
JULIANA (alçant-se i acostant-se al seu marit): Què hi ha? No em callis res! T'ha donat un altre disgust la nostra filla?
AMAT: Sí..., ara fora perdó! Fora pietat! Mai més!
JULIANA: Pere...!
MOSSÈN (a AMAT): Calleu.
TRINITAT (agafant pel braç a JULIANA): Anem a dins, senyora...
AMAT: No! Sàpigues que tot el poble en va ple! La cara em cau de vergonya! Al mig de la plaça, davant de tot el poble, ella l'ha abraçat i besat...
MOSSÈN: Oh...! És monstruós...!
(AMAT abaixa la cara.)
JULIANA: Filla indigna! Escandalosa!
MOSSÈN: No li havia d'haver dit.
TRINITAT: No, ben cert.
JULIANA (anant-se'n plorant): Deixeu-me amagar! No sóc digna, jo... no...! Jo sóc la culpable...! Oh...! Deixeu-me amagar. (Desapareix.)
AMAT: Aquests sofriments de sa mare, els hi faré pagar...! Oh Déu...!
MOSSÈN: Calmeu-vos Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà el cor, se tornarà bona i la perdonarà...
AMAT: Jo no, doncs!
TRINITAT: Jesús Déu meu! No digueu això...! Me'n vaig amb ella... No digueu això, Pere... (Desapareix.)
AMAT: Jo, no. Mai més!
MOSSÈN (horroritzat): Pere, dieu un gran pecat...!
AMAT (anant amunt i avall, violent): Mai més! Mai més!
MOSSÈN (alçant els braços): Llum per als ofuscats, Senyor!
(Fi de l'acte primer)
(…)
El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.
Víctor Català, Solitiud, per Vicenç Pagès i Jordà
per Vicenç Pagès i Jordà
Vicenç Pagès i Jordà (Figueres, 14 de desembre de 1963 - Torroella de Montgrí, 27 d'agost de 2022) fou un escriptor i crític literari català.
En una llista d’idees rebudes, al costat de Solitud hi escriuríem, sens dubte, novel·la modernista, que és el primer que a qualsevol ciutadà̀ alfabetitzat d’aquest país li ve al cap quan sent el títol del llibre. I, no obstant, ¿com és possible vincular la modernitat amb un llibre escrit per una propietària rural, situat en una muntanya i protagonitzat per la dona d’un ermità? Costa vincular Caterina Albert (1869-1966), la tieta esquerpa de l’Escala, amb els saraus modernistes que es produïen al cau Ferrat de Sitges, amb les nits de tertúlia als Quatre Gats, amb la bohèmia sorneguera de Santiago Rusiñol. I encara costa més vincular-la amb el que la resta de ciutadans del món entenen per modernism: la revolució literària que, de Proust a Joyce, va posar les bases d’una nova narrativa.
Cal admetre que Solitud compleix la fórmula de la novel·la modernista, és a dir, plasma l’enfrontament entre un individu que vol ser lliure (la Mila) i les forces col·lectives que el priven de desenvolupar-se. És cert, però també ho és en el cas de la vida del Quixot, o d’Ignatius J. Reilly, o de Gregor Samsa. De fet, la novel·la de Caterina Albert pren més volada si deixem de veure-la com el símptoma d’un determinat període o moviment, i la considerem senzillament com un llibre que val la pena llegir.
I quin és el criteri per saber si un llibre val l’estona que li destinem? Doncs n’hi ha uns quants. El primer podria ser que al cap d’un temps d’haver-lo acabat, encara en recordem vivament alguna escena. En el cas de Solitud, pot ser la pujada a la muntanya, l’escorxament dels conills, l’aplec, el crim de l’Ànima...
Hi ha altres criteris per valorar un llibre. De vegades, després de llegir una determinada frase, tenim ganes de rellegir-la, de pronunciar-la en veu alta, d’escriure-la per no oblidar-la. Aquest és un bon símptoma. A Solitud hi ha moltes frases felices que ens esperen amb la certesa de seduir-nos. Fixem-nos, per exemple, en aquesta descripció del capítol novè: “Uns arrossegaven cadires, disputant-se-les; altres, trobant la taula esguerxida, l’adreçaven barroerament, arrugant les estovalles i fent trontollar la vaixella; aquest, aferrant amb mà com una pinya un llapis tinyós i escuat, escrivia en la paret mots obscens amb ortografia zulú; aquells picaven de mans i cargolaven el cos, escarnint estúpidament una mena de dansa serpentina”. Em refereixo a frases que, a banda de ser genuïnes i ben girades, amaguen regals inesperats com en aquesta la paraula zulú, o, en una altra ocasió, l’adjectiu cyranesc. A la riquesa natural d’una dona de poble, arrelada en la llengua, Caterina Albert hi afegeix un lèxic culte, original i adient.
Altres criteris són més personals. Per a un lector que sovint utilitza paraules no incorporades al català estàndard, paraules que només sol sentir en àmbits domèstics, és una alegria retrobar-les en una obra literària tan digna com aquesta, ja que aleshores les paraules de cada dia són imbuïdes de la dignitat de l’obra, i, generoses, la retornen a la novel·la en un diàleg enriquidor i gairebé audible. Moltes d’aquestes paraules no són estrictament empordanismes, sinó que se senten més enllà de la comarca. Em refereixo a expressions com ser un rot o parar ment, a verbs com eixancallar, encaganyar, empassegar, rabinejar, a formes dialectals com estornuc, marfir, dòs (doncs), goita, gènit. Més d’un segle després que es publiqués el llibre, encara tinc amics i parents que les diuen, cosa que m’omple d’una alegria una mica pueril.
Un altre criteri personal el dóna la familiaritat amb l’espai on està situat el llibre, en aquest cas el massís del Montgrí, la vall i l’ermita de Santa Caterina, situada entre l’Escala i Torroella de Montgrí, que són i no són alhora com les descriu el llibre; en tot cas, l’espai i la descripció s’ajuden mútuament. Certament, els paisatges de Solitud són
més feréstecs que els del Montgrí, però l’ermita real de Santa Caterina i la literària de Sant Ponç coincideixen en molts detalls: el pou al mig de pati, l’escala que mena al campanar passant per la sala, les “dauradures fumades” de l’ermita (ara restaurades), el corral “a quatre canes”, la plaça amb xiprers. Aquests són els grans plaers de la literatura pròpia, que no ens pot donar cap traducció: l’harmonia entre les paraules i els llocs.
Al contrari que les novel·les històriques, que solen ser impostacions plenes de clixés, Solitud ens ofereix un capbussament directe en la història: les paraules, els gestos, els sobreentesos d’aleshores. Prenguem, per exemple, la ballada de sardanes, que més enllà del valor literari ens dóna dues informacions importants: primera, que les sardanes eren un camp de batalla on dirimir les rivalitats masculines; segona, l’escassa antipatia que generava la parella de la Guàrdia Civil.
No crec que el fet que Solitud sigui feminista la converteixi en una novel·la millor. Més aviat a la inversa: que una de les grans novel·les catalanes de tots els temps sigui feminista és una bona notícia per al feminisme, ja que el lector hi assumeix amb naturalitat el punt de vista d’una dona incompresa. Personalment, la trobo una novel·la més feminista que modernista, en el sentit que el protagonista no és exactament un individu que té la societat en contra, sinó una dona, és a dir, un individu particularment vulnerable en aquella època i en aquell espai. No entenc com alguns crítics la vinculen amb Anna Karenina o Madame Bovary, que són dones adúlteres i que, per tant, se senten culpables. Més aviat l’emparento amb Jane Eyre, una novel·la també protagonitzada per una víctima innocent.
Resulta temptador destriar, entre els personatges masculins del llibre, un catàleg de sexualitats anormals, que van de l’eunuc al violador. Ara bé, com a obra complexa i reeixida, ens hi podem acostar de moltes maneres. Mariàngela Cerdà troba coincidències entre sant Ponç i Hermes, Emili Olcina ha escrit sobre les tres vegades que hi apareix el mar, Laura Gómez n’ha estudiat els símils, Mercè Otero hi ha assajat la ginecocrítica. Tot és possible davant la prodigalitat del text, que permet qualsevol aproximació. Personalment, només hi trobo un defecte greu. Em refereixo a l’escena en què el pastor revela a Mila la seva edat avançada, al capítol catorze. Llavors Mila, en una epifania forçada, hi renuncia.
Solitud va aparèixer en forma de fulletó a la revista Joventut els anys 1904 i 1905, signada amb el pseudònim Víctor Català. Des de llavors, ha conegut multitud d’edicions i s’ha traduït a un bon nombre de llengües, incloent-hi l’esperanto. Actualment, podem triar entre diferents edicions, o buscar en algun fons de llibreria l’edició crítica que en va fer Núria Nardi el 1990. Romà Guardiet la va transformar en pel·lícula, i el pianista Manel Camp li ha posat música. Entre els joves, el llibre es manté viu per la senzilla raó que és lectura obligatòria per als alumnes que han triat literatura catalana de batxillerat, mentre que els alumnes de llengua (és a dir, tots els que cursen batxillerat) han de llegir Drames rurals, al meu parer molt inferior.
El fotograma inicial pertany a la pel·lícula Adversidad, de 1944, rodada per Miquel Iglesias en plena dictadura franquista i molt allunyada de la novel·la. Els actors protagonistes eren Leonor Fábregas (Mónica per Mila) i José M. Lado (Matias). Lamentablement fins ara no se n'ha trobat mai cap còpia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)