Shakespeare, El rei Lear (1606) Trad. J. Sellent

Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Lluís Pasqual, 

presentació a El Rei Lear (Teatre Lliure, BCN, gener de 2015)



Un fragment de l'Acte I, escena IV. Parla el bufó.
Traducció de Joan Sellent a Shakespeare, versions a peu d'obra. Biblioteca del Núvol. BCN, 2016.

BUFÓ: Fixa-t'hi bé, onclo:

     Tingues més del que ensenyes,

     digues menys del que saps,
     presta menys del que tens,
     vés a cavall, no a peu;
     creu-te menys del que sents,
     juga més del que apostes,
     deixa el beure i les putes
     i queda’t a redós,
     i així, de vint penics,
     en trauràs vint-i-dos.

Fool: Mark it, nuncle:

     Have more than thou showest,
     Speak less than thou knowest,
     Lend less than thou owest,
     Ride more than thou goest,
     Learn more than thou trowest,
     Set less than thou throwest;
     Leave thy drink and thy whore,
     And keep in-a-door,
     And thou shalt have more
     Than two tens to a score.

Shakespeare, Hamlet (1603) Trad. J. Sellent

Hamlet, príncep de Dinamarca és una tragèdia escrita en vers per William Shakespeare a començaments del segle XVII, i una de les seves obres més conegudes. Un dels fragments més populars és el soliloqui del protagonista a la primera escena de l'acte tercer. La interpretació més convencional d'aquest soliloqui (un monòleg, en termes de les arts escèniques, sense cap mena de diàleg o rèplica) és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de suïcidar-se. "Ser o no ser" equivaldria aleshores a "continuar existint, o no". Sigui com sigui, el discurs manifesta sobretot els dubtes del protagonista a l'hora d'emprendre la venjança del seu pare, de qui sabem que ha estat assassinat pel seu germà, el mateix que ara porta la corona reial i s'ha casat prestament amb la seva mare...

HAMLET:

Ser o no ser, aquest és el dilema:
si és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent. Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes que ha heretat la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
les nafres d'un amor no correspost,

la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país 

inexplorat del qual no torna mai 

cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.

William Shakespeare, Hamlet. Dins Versions a peu d'obra (Traducció de Joan Sellent) 

Barcelona, Bibioteca del Núvol, 2016. pp. 72-73

De la Viquipèdia...

Hamlet, príncep de Dinamarca és una tragèdia escrita en vers per William Shakespeare a començaments del segle XVII, probablement entre 1600 i 1601. Representada sencera dura unes sis hores, és la peça teatral més llarga del seu autor i també una de les més conegudes. Sembla que recull una llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus i adaptada per reflectir la realitat anglesa de l'època.

Hamlet encarna el dubte entre l'amor cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar el rei mort, entre l'amor i les seves obligacions. Aquest caràcter complex és un dels principals atractius de l'obra. A més, denuncia la corrupció del país i l'escassa frontera entre realitat i aparença, que és tema típic del barroc. 

Els personatges es mostren sobretot a partir dels monòlegs que fan, on expliquen els seus problemes i anticipen accions futures. És una tragèdia, doncs, més reflexiva que no pas d'acció, tot i el gran nombre d'esdeveniments que tenen lloc en la cort.

L'argument:

Els sentinelles del castell d'Elsinore, a Dinamarca, acompanyats del cortesà Horaci, reben a mitjanit la visita de l'espectre del rei mort Hamlet. Horaci ho atribueix als preparatius de guerra contra l'intent d'invasió del jove príncep noruec Fortimbràs —cal recordar que el rei Fortimbràs havia estat mort en duel pel rei Hamlet...!— . Ara, el germà del rei Hamlet és el nou rei elegit, Claudi, que s'ha casat amb Gertrudis, mare de Hamlet fill i fins aleshores esposa de Hamlet pare. El príncep Hamlet es mostra trist per la mort del seu pare i troba precipitat el casament de la seva mare vídua. Alertat pels sentinelles, Hamlet els acompanya en la següent guàrdia i parla amb l'espectre, que li explica com fou assassinat pel seu propi germà i l'exhorta a la venjança.

Poloni, un lord camarlenc de la cort a Dinamarca, veu amb mals ulls el conat de festeig entre la seva filla Ofèlia i el príncep Hamlet. Hamlet parla amb Ofèlia explicant-li que està decebut de l'amor, que ja no hi creu, i sobretot del que poden esdevenir les persones. Li aconsella que no es casi i sobretot que no tingui fills, perquè el fill més bo i pur pot esdevenir un monstre, i no vol que ella hagi de viure això. D'altra banda, ella i tota la cort es mostren preocupats per la tristesa de Hamlet. Cadascú intenta ajudar-lo de la manera que pot. Una de les maneres d'intentar distreure'l és fent venir al castell una companyia d'actors que agrada molt a Hamlet. Aquesta és l'excusa per a Shakespeare de donar la seva opinió sobre l'actualitat escènica de l'època.

Hamlet (al contrari que Macbeth) es pregunta si el fantasma que ha vist no serà una trampa del dimoni, si el que li diuen no serà mentida, per fer-li fer una cosa que mai faria en altre cas. Parlant amb els actors, se li acudeix una manera de potser saber-ho. Els fa representar una obra determinada, amb uns quants versos modificats per ell mateix, per tal que s'assembli molt al que li ha explicat l'espectre del seu pare. El pla és vigilar, amb el seu amic Horaci, les cares que posen el rei Claudi i sa mare, la reina Gertrudis, en veure-ho. Ambdós queden clarament delatats i Claudi confirma que Hamlet és un perill per a ell.

Hamlet es troba el rei Claudi sol, en aparent actitud de pregar. Té l'ocasió de matar-lo, però pensa que així li estalviaria la condemna eterna a l'infern i l'alliberaria d'un suposat patiment per culpabilitat a la terra. Seria un favor i no una venjança. Claudi va matar el rei Hamlet sense que pogués purificar-se els pecats, quedant com a ànima en pena, i és així com Hamlet decideix que ha de matar Claudi.

El rei Claudi i Poloni pacten que aquest darrer vigili la conversa que Hamlet ha de tenir amb la seva mare. Poloni, amagat darrere un tapís, en un moment xiscla, i Hamlet, espantat, el traspassa amb la seva espasa cridant «una rata!». Retiren el tapís i descobreix que ha matat el pare d'Ofèlia. Se l'emporta i l'amaga als altres, de manera que no podrà ser enterrat amb els honors que li corresponen ni sense ser purificat per una missa. Claudi intenta que no se'n parli gaire perquè no es relacioni amb la mort de Hamlet pare i envia Hamlet fill a Anglaterra, tement per la seva vida, fa que Rosencrantz i Guildenstern acompanyin Hamlet a Anglaterra amb una carta segellada per al rei anglès sol·licitant que Hamlet sigui executat immediatament. El príncep ho descobreix, fa que els matin a ells i torna amb vida a Dinamarca.

Ofèlia es fa conscient dels consells de Hamlet, «sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser», perd la confiança en la condició humana i es desvincula dels cortesans que la rodegen, s'expressa cantant frases que els altres no comprenen, reparteix herbes i flors que simbolitzen la hipocresia, l'adulació, etc. Intenta salvar els altres. Puja a un arbre per a penjar-hi flors i cau al riu, s'hi ofega sense que ningú faci res mentre va enfonsant-s'hi lentament.

Claudi informa Laertes que el seu pare Poloni ha estat assassinat per Hamlet i li proposa venjar-lo parant-li una trampa: en un combat d'esgrima presentat com a amistós, però posant un verí molt potent a l'espasa de Laertes, de manera que només una petita raspadura mataria Hamlet. I per si no és suficient, si Hamlet, sufocat, demana beure, li donaran vi enverinat. 

Dos pagesos que fan d'enterramorts caven tombes al cementiri. Parlen de la desigualtat de les classes socials, de la hipocresia del clergat i d'existencialisme. Amb la mort tot acaba. Al final, tothom es torna igual, un manat d'ossos com els que es troben. Hamlet i el seu amic Horaci es troben un d'ells jugant amb calaveres, una d'aquestes és d'un bufó que havia jugat amb Hamlet quan era petit. L'enterramorts explica als dos homes, sense saber qui són, que es diu que el príncep Hamlet és boig i que per això l'han enviat a Anglaterra. Es troben amb el funeral d'Ofèlia, a la qual el capellà no ha volgut fer tots els honors que d'altres voldrien. Gertrudis mostra el seu amor per ella. Laertes i Hamlet competeixen per qui dels dos té més dolor.

Hamlet i Laertes, passat el funeral, es comprenen mútuament. Es declaren admiració i respecte, volen ser amics. El rei convoca tota la cort a l'aposta d'esgrima, com un entreteniment festiu. Laertes no vol tocar Hamlet, però al final tots dos resulten punxats amb l'espasa enverinada. La reina beu per accident el vi enverinat destinat a Hamlet. Aquest, que com Laertes encara té uns minuts de vida abans que faci efecte el verí, mata Claudi amb l'espasa enverinada. També ha donat temps perquè Laertes i Hamlet es perdonin. De fet, ha estat Laertes qui ha informat dels plans de Claudi que permeten a Hamlet matar-lo. Hamlet, veient que el tron de Dinamarca quedarà imminentment buit, dona vot perquè sigui ocupat per Fortimbràs. D'altra banda, demana al seu amic Horaci que expliqui la seva història. Arriben notícies d'Anglaterra que Rosencrantz i Guildenstein són morts. El príncep noruec Fortimbràs arriba a la cort per celebrar la seva victòria a Polònia i veure l'espectacle de Laertes i Hamlet, però ja els troba tots morts. Demana que el cos de Hamlet sigui posat damunt d'un cadafal i se li facin tots els honors.

L'obra acaba, doncs, amb tots els personatges rellevants morts, reforçant el seu caràcter tràgic.

Francesc Vicent Garcia, tres poemes

Francesc Vicent Garcia, reconegut literàriament amb el nom de “el rector de Vallfogona” va néixer a Tortosa devers l’any 1579. Suposadament cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, tot i que va ser ordenat sacerdot a Vic l’any 1605, on va exercir de secretari del bisbe Francesc Robuster. Dos anys després, guanyà per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), on va romandre fins al 1621. Aquest mateix any, fou nomenat secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada. El 1622 es doctorà en teologia a Tortosa. Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623.

Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica d’aleshores el va considerar culpable d’haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Arran d’aquest fenomen sovint se li han atribuït tota mena de composicions de caire groller.

Com a poeta seguí els models dels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo). Entre les poesies més conegudes destaquen: A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps (tots tres de temàtiques ben diferents). Com a autor teatral escriví la Comèdia de Santa Bàrbara, en motiu de la inauguració de la capella de Santa Bàrbara de Vallfogona (1617).

Tot i la fama i l’extensa producció, gran part de la seva obra no va ser publicada fins després de la seva mort (en vida, Garcia només es va preocupar d’estampar el Sermó, predicat a Girona en les exèquies de Felip III). El 1703, l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona va treure a la llum, sota l’atenta mirada de la Inquisició, un recull dels seus escrits La armonia del Parnàs.

Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa. Albert Rossich, a  Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, Poesia completa (Biblioteca Barcino), hi posa xifres: "Avui, a partir del que podem conèixer, inferim que el corpus literari del Rector de Vallfogona consta d'un centenar i mig de composicions, una obra de teatre i un sermó».

Extret de http://www.escriptors.cat/, i altres. 

A una hermosa dama de cabell negre 

que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

 
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja
en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari, més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i, temorós d’alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.

Per saber-ne més, recull de Josep Bargalló, cliqueu aquí. Més modernament, comentari d'Albert Rossich (Op. cit.): 

 

El poeta descriu la visió d’una dama de cabells negres, a qui anomena Flora, pentinant-se en un terrat, amb una pinta d’ivori. El contrast entre el negre dels cabells i el blanc de la pinta i de la pell és comparat hiperbòlicament a una lluita aferrissada. El tema és tòpic en el Barroc (...) però Garcia el que vol és parodiar-lo. Aquesta és la intenció, ens sembla, del tractament hiperbòlic del tema i de l’exageració que representa la «gran desgràcia» del vers 13. D’altra banda, notem com després de tres versos de dicció harmoniosa i elegant, apareix la dissonància brusca i desagradable del «terrat», amb què el poeta trenca l’atmosfera idíl·lica creada. Hi ha més elements situats enfront de la convenció petrarquista de la poesia amorosa: el cànon poètic de bellesa femenina preferia les dames de cabells daurats; aquí, desmentint la convenció, Flora és exalçada enfront de les rosses. D’altra banda, tot i dir-se Flora, el poeta no la situa en un entorn bucòlic —com seria d’esperar— sinó en un més prosaic i quotidià terrat. És, en tot cas, un dels poemes més coneguts de Vicent Garcia, imitat, parodiat i abundosament comentat. (...) Per a Riquer, representa «un dels més alts graus d’elegància atesos per la poesia de Vicent Garcia» (1964) i Joan Perucho el considerava «un dels sonets més magnífics de tota la poesia catalana».

1-4 Els quatre primers versos constitueixen un hipèrbaton, i no trobem el subjecte de l’oració («Flora») fins el vers 4.
6 campeja: destaca

Vegeu al·literacions, oxímorons («dolç combat») o reiteració verbal al darrer vers.

A una monja gravada de verola 

Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
e estava ja de cucs mig rosegada

Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta
 

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

Albert Rossich la comenta com un atac furibund a la lletgesa d'una monja: «el poeta ens descriu la seva cara gravada de verola servint-se de comparances brutals, com la que l'assimila a un cadàver enterrat. Els efectes poderosos de la retòrica aconsegueixen que la comicitat predomini sobre el fàstic. El final del poema reserva un cop d'efecte suplementari: el protagonista es veu a si mateix com un corb picotejant un cadàver, cosa que suggereix una relació carnal amb la dona, i deixa un regust inquietant al lector. La repulsió després de l'ofuscació anterior al coit no és estrany en la literatura burlesca, i naturalment no té res d'eròtic, però tampoc mostra un penediment en sentit moral».

Albert Rossich, Op. cit.

Grops: nusos de la fusta. 

Cucales: cornelles, gralles, ocells de la família dels còrvids: si abans el cos era menjat pels cucs, ara jo serà pels carronyaires.

Burullada: Granellada.

A l’hermosura d’una donzella nomenada 

Madrona, passejant-se per los camps de 

Barcelona, present son galant
 

Per eixos ulls te jur, gentil Madrona,
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que Amor volgués que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona.

Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia
que el cel volgué cifrar en ta persona;

fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven;

jo, fet un pom d’amor, estava entre elles
mirant que les que més m’enamoraven
eren de ton cos les meravelles.

El ressò petrarquista de la composició només grinyola en la intenció del verb «fertilitzar», a qui Martí de Riquer atorga una connotació escatològica i Albert Rossich la jutja desencaminada. Sigui com sigui, l'exemple mereix una lectura atenta.

Pomona: nimfa que vetlla per les flors dels arbres i els fruits, i símbol de la fecunditat de la terra.

La literatura catalana a l'Edat Moderna. Barroc

Amb el terme "barroc" designem no només un estil artístic sinó, també, tota una època i la seva cultura. La que s'inicia a finals del segle XVI, fruit de la Contrareforma i el Concili de Trento (1545-1563), i que s'escamparà arreu d'Europa al segle XVII. 

El Barroc, doncs, se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic, i va ser utilitzat per l'Església catòlica per tal de mostrar el seu poder contra els canvis culturals del segle XVI. Era la resposta a les reformes luterana i calvinista, d'una banda, i a la nova ciència que amb els seus avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul…) qüestionava l'omnipresència de Déu. 

Es va caracteritzar per una oposició al període anterior, el Renaixement, ja que els seus valors havien entrat en crisi:
-Malgrat la voluntat racional, sembla que el caos sempre s'imposa.
-El desig de transformació només porta al desengany, i doncs sembla preferible la conformitat. 
-Només l'espiritualitat ens pot permetre depassar una realitat que molt sovint ens és adversa.
Tot plegat es va concretar en un pessimisme que substituïa la confiança en l'individu i la joia de viure pròpies del Renaixement. 

L'intent per defugir un món desagradable va fer que els artistes cerquessin l'evasió a través de l'obra. Per això trobem un gust exagerat per l'artificiositat i, fins i tot, l'enfarfegament. Aquestes característiques van definir el moviment i van atribuir al terme barroc un sentit pejoratiu que s'ha mantingut fins als nostres dies, l'origen del qual és el rebuig que al segle XVIII provocà l'excessiva afectació o guarniment d'una obra, fins acostar-la al ridícul. 

D'altra banda, fou un moviment que va impulsar un estil artístic no només adreçat a les elits sinó, també, al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació.

Literatura

Ara bé, si la concepció barroca del món corresponia a l'enderrocament de l'equilibri renaixentista, la llengua com a instrument de la literatura fou sotmesa a una intensa reelaboració, sovint per tal d'expressar aquell desengany o bé les limitacions socials i culturals imposades. El llenguatge es violenta i busca la provocació del lector.
-Aprofundint els contrastos (vida-mort, realitat-il·lusió, delicadesa-grolleria, bellesa-lletgesa).
-Deformant la realitat per idealitzar-la o caricaturitzar-la.
-Guanyant artificiositat: com més dificultat més bellesa -la literatura barroca no és popular.
-Exagerant (hipèrboles) i alterant l'ordre sintàctic.

En terres catalanes, la literatura barroca se centrà sobretot al Principat -Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella…-. Al País Valencià i a les illes Balears les manifestacions literàries, que en algun cas van ser força escasses, es van produir en castellà.

Cal tenir en compte que la literatura castellana vivia un període brillant, el Siglo de Oro, i oferia un model temptador i irresistible per a la majoria dels escriptors (…) fins el punt de tenir un corrent d'imitació de la poesia castellana barroca en la poesia catalana.

A la foto, el retaule barroc del Miracle, obra de l'escultor Carles Morató, que s'aixeca a l'absis de l'església del Santuari del Miracle, al Solsonès. Té 23 m. d'alçada i no es va acabar fins 1758.

La literatura catalana a l'Edat Moderna. Humanisme i Renaixement

Entenem per Edat Moderna el període que va del s. XVI al XVIII, i que engloba bàsicament tres moviments artístics: Renaixement, Barroc i Neoclassicisme.

Fins fa ben pocs anys, per anomenar aquest període s'utilitzava el concepte de "Decadència", aplicant acríticament allò que Albert Rossich i, postertiorment, Eulàlia Miralles, han qualificat de clixé reduccionista, difós al segle XIX des del moviment de "Renaixença" per etiquetar els tres segles anteriors. En qualsevol cas, i al costat del segle XV -època daurada de la literatura catalana-, aquests tres segles podrien caracteritzar-se per una davallada de la producció literària culta, així com per la presència d'autors bilingües. Però en cap cas poden ser titllats de decadents, tal com demostra la recerca literària contemporània.

La il·lustració és una pintura d'Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), un precursor del neo-classicisme. Porta per títol "Estiu".

Segles XVI - XVIII: 
marc històric i cultural

- D'ençà la conquesta d'Amèrica, la Corona catalano-aragonesa esdevindrà una peça secundària del naixent imperi castellà, especialment quan el gruix del comerç es traslladarà des de la Mediterrània a l'Atlàntic, afeblint molt l'economia catalana. De fet, Catalunya no podrà comerciar directament amb Amèrica fins 1778, amb Carles III.

- També al llarg d'aquest segles, els Països Catalans viuen diversos episodis bèl·lics, de resultats sempre adversos: 

   . la guerra de les Germanies al País Valencià i a Mallorca (1516-1556)

   . la guerra dels Segadors al Principat (1640-1659). El Tractat dels Pirineus suposarà la pèrdua de les comarques de la Catalunya Nord en benefici de França.

   . la guerra de Successió (1702-1714), l'entronització de la dinastia dels Borbó, i el Decret de Nova Planta (1716) suposaran la fi de les llibertats nacionals catalanes i la repressió cultural i lingüística.

- Culturalment, la nova dinastia castellana dels Trastàmara al capdavant de la Corona d'Aragó -d'ençà 1412, al Compromís de Casp- ja havia iniciat la castellanització de les classes dirigents. La tendència s'accentuarà al segle XVI, quan la noblesa s'identifiqui progressivament amb l'ideal centralitzador de Felip II, i la seva voluntat d'impermeabilització ideològica (Contrareforma). Cal tenir present que els artistes i intel·lectuals estaven forçosament vinculats a la cort o l'església, úniques institucions amb capacitat per impulsar, finançar i fins orientar la majoria d'iniciatives culturals. Tot i aquest panorama, el català continuarà sent l'única llengua d'ús oral i escrit entre les classes populars, tal com reflecteix la vitalitat de la literatura popular.

"Símptoma de la nova situació des del segle XVI és que poetes importants, com ara Boscà, escriguin pràcticament només en castellà, o bé que la poesia d'Ausiàs March irradiï la seva influència sobre les literatures peninsulars, fonamentalment gràcies a les traduccions castellanes -de fet, la primera impressió de la poesia de March, anterior quatre anys a la catalana, és la de la traducció, a finals dels anys 30 del XVI, a València. La poesia d'aquest període és remarcable, poetes que alternen indistintament català i castellà, com Pere Serafí, Joan Pujol i Joan Ferrandis d'Herèdia, en són la prova."

Eulàlia Miralles et a.


De l'Humanisme i el Renaixement

El pensament humanista s'havia difós des d'Itàlia a tot Europa d'ençà la segona meitat del segle XIV, sota la influència de dos escriptors excepcionals: Petrarca i Bocaccio.

Es tractava d'un moviment caracteritzat...
   . per la recuperació d'obres de l'antiguitat clàssica
   . per la seva voluntat de transformar el pensament dogmàtic medieval per un de més racionalista, propi de la nova societat burgesa, més oberta i dinàmica.
   . per la seva concepció de les persones, la seva individualitat i la seva llibertat per interpretar el món.

L'home, doncs, esdevenia el centre de l'univers i podia observar la realitat que l'envoltava amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. I Europa, al llarg dels segles XV i XVI començarà a canviar, des d'una visió teocèntrica a una d'antropocèntrica. Que no vol dir anticristiana: l'Humanisme proposarà una religió més personal, on cadascú adquireix autonomia espiritual i és més lliure de les institucions religioses.

En síntesi, l'Humanisme reflecteix un canvi de sensibilitat entre l'Edat Mitjana i el Renaixement, fonamentada en el desig de saber i d'aprendre: el coneixement del llatí i del grec, la filosofia de Plató i Aristòtil, la preocupació per la ciència, l'interès per la bellesa… Leonardo da Vinci (1452-1519) ho exemplifica perfectament: fou un home d'esperit universal, artista i a la vegada, científic. Enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof, escriptor… Ell tot sol simbolitza la voluntat de saber del moviment humanista i, alhora, la creativitat pròpia del Renaixement.

El Renaixement, doncs, serà el fruit d'aquests ideals humanistes, la seva plasmació política, social i artística, des de les acaballes del segle XV i al llarg de tot el segle XVI. Un període de canvis molt profunds:

- La impremta permetrà una major i més ràpida difusió de les idees (Magúncia, 1455: Gutemberg).
- Les grans descobertes geogràfiques (Amèrica, 1492: Colom) abonaran una concepció unitarista del món, embrió dels estats moderns, basats en la figura d'un príncep que aglutina tot el poder.
- La Reforma protestant de Martí Luter qüestionarà el paper de l'església i les seves institucions -en una trajectòria engegada per Erasme de Rotterdam (1476-1536), al seu Elogi de la follia. Luter proposà una reforma basada en la salvació per la fe, el sacerdoci universal i l'autoritat de la Bíblia, que ell mateix va traduir a l'alemany.

- La resposta del catolicisme al cisma provocat per Luter i les diferents esglésies protestants fou la Contratreforma, una sèrie de canvis per respondre a les crítiques i enfortir-se davant les altres confessions. La seva màxima plasmació tindrà lloc al Concili de Trento (1545-1563) i la figura que més destacà va ser la d'Ignasi de Loiola.

L'ideal estètic del Renaixement serà el propi del món clàssic:
   . valoració dels models greco-llatins
   . subjecció a unes normes
   . recerca de l'equilibri, l'harmonia i la mesura.

Més informació a Sàpiens