Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (2011) Tres fragments inicials

I. QUÉ DIUEN, LOS DE BARCELONA?

Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri. En fi. Engrapo els poms de dàlies del seient de l'acompanyant i els ajec al capot. L'abric me'l poso fent un bot i m'embolico amb dues voltes de mocador. No em pensava pas que faria tant de fred.

     Del cap del camí m'arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l'agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d'un genet de l'apocalipsi.

     —Ep, qué diuen los de Barcelona?

     —Que fa nosa, el cotxe, aquí?

     —Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!

     Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te'l fan avorrir.
     Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.

     —Que te hi has d'estar molts dies?

     —No, només pel pont.

     —Ahir va fer una ventada de por, no sé com estarà, tot això.

En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l'any passat, i que l'anterior. Tres un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granetrs de sorra minúculs , penso, com de platja.

(...) 

II.    I A PARTIR D'ARA, JA NO HI SERÀS MÉS

Papa, el Blai i jo ens separem. Papa, que ja no estic amb el Blai. Papa, el Blai m'ha deixat. Papa, el Blai i jo ja no estem junts. Papa, el Blai i jo no ens enteníem, i ho hem deixat córrer. O potser: Papa, que el Blai i jo ens hem donat un temps, per pensar.

Ficada en les meues cabòries, deixo el cotxe al camí de Baix, el cinturó de ronda pedregós que delimita la perifèria del poble i que abasteix de pols el garaig de casa. Mentre em poso l'abric distingeixo allà a l'Estop la silueta d'unes dones que em sonen, entre les quals hi ha les germanes de cal Masot. Els alço el braç i elles em corresponen, Déu, déu. Va, fait un altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinianes. Pels poms que porten deuen anar camí del cementiri. Potser esperen que hi vagi, com que amb les Masotes som mig família... Però qui no és mig família, al poble? Ara veig que es decideixen a reprendre el pas, i segurament derivaran la conversa cap a les notícies fresques. Èlia, Èlia,em sembla deduir que sento, amb la «e» i la «a» ben obertes, iguals. Sí, sí, sóc l'Èlia, remugo de pensament, qui més podria ser? Que cal Pedró encara és casa meua, recony.

(...)

Passat el dia de l'enterro de la mare, la tieta ens va agafar a les dues i ens va dir: Mireu, jo no us faré el paper de mare perqué ni en sóc, ni en sé, i de mare ja ni teniu una i és al cel; poro que sapigueu que jo us estimo i us estimaré sempre, més que a dingú del món, i si és per jo, va prometre, faré tot lo bé que pugui perqué mai no us falti de re. Des que va morir la mare, doncs, la tieta ens ha fet de tieta, i també d'oncle. Perquè la seua energia val per dos, a la casa i al defora, igual que la padrina, i segurament igual que la padrina de la padrina.

(...)

D'aquells llibres no en tenim cap, perquè (la mare) els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li que gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenie un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades.

(...)

L'enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es moren d'aquesta manera. Al poble, fora d'hores, només es moren els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s'estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat algun cop la Joana, la d'aguantar tots els anys que calguin per poder cuidar-se dels seus vells. I dels vells i les velles que hereten dels seus hòmens, podria haver-hi afegit jo, però encara em faltaven molts anys per ser tan espavilada com ella. Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s'encarreguen d'aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d'un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.


III.     COM POT SER, QUE NO US AGRADI LA MADONNA?

Tieta, no li diguis res al papa, de moment, però el Blai i jo hem partit peres. Tieta, no li diguis al papa, però el Blai m'ha dit que ja no m'estima. Bé, que creu que ja no m'estima com abans. Bé, que estimar-me, sí que m'estima, però no de la mateixa manera que jo creia que m'estimava. O de la mateixa manera que me l'estimo jo. O de la mateixa manera que se suposa que m'hauria d'estimar. O...

    —Tieta?

     —Passa, passa, filla, sóc a la cunya!

     Me la trobo mig arrupida escapçant bajoques en un ribell i encara fa el mig gest d'aixecar-se de la cadira: Èlia, xiqueta, mira com estic!

Crisi i represa de la novel·la - Carme Arnau a Història de la literatura catalana

Tot i que la generació Noucentista entronitzà la poesia i va postergar la novel·la —reflex de l’ambient simbolista francès, del temperament poètic dels capdavanters del Noucentisme i de la voluntat del domini i de la creació de la llengua— el cert és que es va anar desplaçant cap a la prosa i, gradualment, cap a la novel·la. Hi havia també arreu d’Europa el potencial d’un nou públic lector i, doncs, en un entorn industrial, una perspectiva de negoci per als editors. Tot plegat desembocarà també a Catalunya, juntament amb d’altres circumstàncies —editorials, premis i critica especialitzada— en una de les èpoques més brillants de les lletres catalanes.

«Efectivament, la neutralitat durant la (primera) guerra va crear a Catalunya un públic benestant que s’acostarà a la lectura, preferentment de novel·les, amb la voluntat d’assolir una cultura i alhora una distracció. Podem esmentar, entra aquest nou públic, la presència femenina que, amb la seva progressiva alliberació i instrucció, ha esdevingut una lectora preparada —és pensant en ella, per exemple, que Carles Soldevila escriurà una trilogia, centrada en personatges femenins: Fanny, Eva i Valentina».
    Carme Arnau. Història de la literatura catalana. Vol. 10, Ed. Ariel. Barcelona, 1987

L’any 1925 Josep Maria de Sagarra deixa constància d’un públic àvid de novel·les que siguin escrites en català i parlin de la vida del país (La por a la novel·la) i el mateix any, Carles Riba tot i ser-ne encara reticent, a Una generació sense novel·la proposa emprendre el camí de la traducció: «fer arrelar en el sòl catalanesc una branca d’una novel·lística estrangera, fins a la seva independència (...) viva, fruitosa, nodrida der substàncies realment catalanes».

Tot i les moltes empreses editorials nascudes al tombant de segle, precisament durant la dictadura de Primo de Rivera en proliferaran de noves. En destaquen la Llibreria Catalònia i, sobretot, l’Editorial Proa, pensada ja com una empresa moderna: la seva col·lecció «A tot vent» que inaugurà 1928 sota la direcció literària de Joan Puig i Ferreter assolí un gran èxit: hi trobarem l’obra d’autors catalans consagrats però també la majoria dels llibres guanyadors del nou Premi Crexells —Llor, Arbó, Benguerel, Bertrana, C. A. Jordana...— així com traduccions dels russos i dels grans narradors del XIX (Dickens, Balzac, Scott, Stendhal) així com d’altres de més innovadors en els quals s’emmirallaren els nous novel·listes catalans: Proust, Woolf, Huxley, Duhamel i Moravia sobretot.

El premi Crexells de novel·la es gestà el desembre de 1927 i l’any 1928 tingué una primera convocatòria que es va declarar deserta. Però a partir de 1929 fou concedit amb regularitat fins 1938: Puig i Ferreter, Llor, Bertrana, Sagarra, Soldevila, Verbet, Martínez-Ferrando, Trabal, Rodoreda i Noel Clarassó.

La foto, de Pérez de Rozas, presenta la Diada de Sant Jordi de 1935 a Barcelona

Narcís Oller, Un divendres de la Solís (fragment inicial)

Narcís Oller 

UN DIVENDRES DE LA SOLÍS

(Fragment) Dins de 

Rurals i urbanes (1910)

Text íntegre, aquí.

Un divendres de la Solís és un «quadro» del recull de narracions costumistes Rurals i urbanes. Tot i que el va ser publicat el 1910, Un divendres de la Solís és un estudi de personatges escrit a final del segle XIX que serviria de base per a la novel·la Pilar Prim del 1906.

Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a que es dediquen amb tanta assiduïtat els homesd'altres països, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmet

dels plaers més exquisits de la vida, ha arribat atrobar que no n'hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salons que obren aquí les senyores desa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatre barat. 

Ferm en aquesta convicció, un dia que a la penya tothom se li'n reia, ens va demanar permís per a posar-nos un exemple demostratiu de la seva tesi. Els més enraonadors, que es van veure amenaçats d'estar mitja hora sense badar boca, pretextant excuses van retirar-se; però els més indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben bé en els balancins, vam dir-li: 

– Vinga, Muret, vinga. 

I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, començà així: 

– Diguem-ne un divendres de la Solís. Hi vaig concórrer poc després d'haver conegut mare i filla en un viatge. Prescindeixo del pare, perquè. a còpia de veure'l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig començar a prescindir-ne ja en el viatge, i perquè, ademés, jo ni sé si ell sabia que la seva dona rebés els divendres. Jo anava, doncs, únicament a veure donya Olímpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per... En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de la tarda quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tan enlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conèixer sinó la Berteta, única persona també que em va allargar la mà. Tot eren dones, i en aquella ocasió totes estaven dretes al voltant d'una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcada complacència, sobretot per les Solís. Per fi, aquestes van sortir amb ella, el criat va donar força al gas de l'aranya i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que allí quedaven i que s'havien tornat a asseure molt callades. Primer la Camil·la Borràs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dins de la butaca de mà dreta, ni hauria pas arribat a descobrir si no és pel rastre de la seva veu parda i la lluentor dels quevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, després, saludar la que feia més tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis. una tarragonina fenomenal que ocupava mig sofà, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacció, encara que amb la pena amb què poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaigi nclinar-me lleument davant d'una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta, rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peònia tarragonina; i vaig fer encara una reverència més freda a la parella que quedava, mare i filla Rodés: la mare una morena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l'Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada, d'edat indefinible i d'aires bastant descompassats. 

Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre «la calor impròpia del temps», i, al punt en que l'Assumpteta Rodés va aixecar-se per badar una mica més un dels balcons, van tornar les Solís i va rependre's la conversa. 

Donya Olímpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camil·la i aquell monument tarragoní, amb un apressament tot afectuós i agraciat, després d'haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d' haver-nos deixat sols, ella i sa filla. 

– És la primera visita – va dir-nos – que fa aqueixa bona amiga meva al treure's el dol. Era del cas correspondre a la seva distinció: no és veritat? 

– No faltava més! 

– Pobra Pilar! –va fer, en to d'assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc compàs el seu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l'abultament enorme del seu pit. 

– És viuda, aquella senyora? – va preguntar la Camil·la, donant al qualificatiu pobra l'única interpretació que va creure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant. 

– Ai ai! que no la coneix, Camil·la? ... ¡I jo no les he presentades! ¡Ai, que distreta que sóc, Mare de Déu! 

—Sí, que la coneix, Camil·la, sí! – van exclamar tres o quatre veus alhora.

—És una ricatxa: la viuda Güell. Al menos n’ha d’haver sentit parlar.
—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’olvida així com així: és guapíssima!

Narcís Oller, La papallona (1882) Fragment inicial

La papallona

Narcís Oller

Capítol 1  (fragment inicial)

Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita més primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.

Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.

L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.

—Jo ja duré la fruita acabà per dir-li, remenant amb ses mans de pell matxucada un gran mocador agafat pels quatre caps com bossa pesant i plena d'objectes boteruts-. Vés, noia, vés. No et descuidis de res del que et dic.

—Està bé, senyora Pepa. Vaja, estiguin bones -féu, tot anant-se'n, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa per al caçador del nostre exèrcit, en el sentit doble de son inconcebible delit i de sa figura migrada. -Anem, doncs, a la nostra començà la Madrona, un cop se li tombà de cara la senyora Pepa-. Vostè haurà dit: «Quin paper que em fa, aquesta dona, davant de la fideuera!». Ja m'explicaré. Veurà: ahir ja me'n va parlar, la fideuera; però em va dir que vostè té dispeses.

—Certament.

—Permeti'm. No hi vol dir res; sinó que la gent enraonant s'entenen, i a poc a poc es va lluny: sap?... Jo sóc d'una llei que m'agrada cada cosa en son lloc. La noia que li ofereixo per cosidora no és filla meva; però com si ho fos: sap?... No té pare ni mare (Déu els hagi perdonats), un i altra eren bona gent, i es feien molt amb nosaltres quan encara vivia el meu marit, que al cel sigui. Vull dir que, veient la Toneta...

—¿Es diu Toneta, la noia?

—Per a servir-la, mentre Déu vulgui. Anava dient, doncs, que veient la Toneta, quan va perdre els pares, que van morir de desgràcia a la fràbica on treballàvem també el meu home i jo, allí al bafor d'en Castellfort; una fràbica que hi havia al peu de Muralla de Terra, a quatre passes de Sant Antoni... que avui, com que tot es trasmuda, ja me l'han enterrada les cases del carrer de Ronda: sap?...

—Ah!, sí, sí: que tenia un reixat gran, amb un castellet de ferro al cim: oi?

—Ecoli quà! Vull dir, doncs, que la Toneta, aleshores, era una nena per l'estil de la meva Ció (tindria uns cinc anys, si fa no fa); i anem a dir que, veient-la sense haca ni barraca, ¿què havia de fer, jo? La vaig emparar... 

(...)

La il·lustració inicial correspon a Les Halles, de Léon-Auguste Lhermitte (1895) que es troba al museu del Petit Palais, a Paris. No és la Boqueria, és clar, però exemplifica magníficament un mercat d'abastiments del tombant dels segles XIX a XX.

Joan Salvat-Papasseit, una síntesi (Manresa, Tocats de Lletra 2024)

 

Michela Murgia, L'acabadora (2009)

L'acabadora

Capítol U

Fillus de anima

És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra. Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai, era filla d'aquest segon part.

    Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l'error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d'una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d'alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru. No va ser fins temps després que la Maria va entendre què era exactament.

(...)

No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

   La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts. Entrava a l'habitació sense fer soroll, s'asseia davant del llit on ella dormia i la mirava en la foscor. En aquelles nits, la nena, que creia que ocupava el primer lloc en els pensaments de Bonaria Urrai, dormia sense comprendre encara el pes de ser la seva única preocupació.

L'acabadora, de Michela Murgia (Accabadora, 2009). Publicada en català per Ed. Proa, 2011, amb traducció de Mercè Ubach.

Pastissos bons i bonics, «com ho poden ser les coses dolentes»: a L'Acabadora s'hi flairen amaretti, gueffus, pirichittus, capigliette, tiliccas i aranzade fragants i deliciosos —i els vasets d'abbardente per les ànimes dels difunts. Però la història de la Bonaria i la Maria, fruit d'una pràctica àmpliament acceptada —el fill'e anima— és molt més que un tomb per la Sardenya del segle passat, ancestral i primitiva: ens acara a una manera radical d'entendre la vida... i la mort. 

Narcís Comadira, Els moviments humans (2022)

            

Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles

i també ple d'horrors.

Horrors i meravelles fan un teixit espès

i és molt difícil destriar-los.

Així les meravelles

sempre ens causen dolor

i els horrors, per sort, solen tenir una escretlla

per on es filtra, furtiva, l'esperança. 

Estrelles perfumades de la xeringuilla!

Viure és difícil. Tot un hivern de silenci,

de fred, de vent, de pluja esgarriada,

per florir, quan ve la primavera.

Llavors, tot el dolor s'oblida,

els vendavals, les pluges, el silenci i la fred.

I apareix aquest tresor reïntellant,

les papallones blanques i oloroses de les flors.

Morir també és difícil,

vaig pensant mentre passejo

pel cementiri Central de Viena.

Un gran jardí amb avingudes

de til·lers que aviat, quan floreixin,

inundaran tot l'aire

de perfum malaltís i letàrgic.

Veig les tombes dels músics:

la de Beethoven, la de Schubert,

la de Brahms. Mozart no hi és.

El van cobrir de calç a correcuita

a la fossa comuna d'un altre cementiri.

Calia que no es poguessin veure

els efectes paorosos del verí: inflor i pudor.

I no pas el verí de Salieri

com conta la llegenda.

Sinó el medicament

que prenia per la sífilis.

De fet, esclafat per la malaltia,

en prenia i prenia: va morir

de sobredosi. La viuda, els seus amics,

van afanyar-se i van tapar amb la calç

una mort poc honrosa.

Mozart no hi és, però hi ha la seva música.

Només la seva música alada

que ara sento portada per l'oreig

que passa entre les fulles dels til·lers

i les estrelles dolces de la xeringuilla.

Mozart encara se'm fa més entranyable

perquè la seva mort va ser una mort

extremament humana.

Schubert també se'ns moria de sífilis,

encara que, de fet, qui el va matar va ser el tifus.

I Beethoven no ho sé de què se'ns va morir.

Però la seva mort segur que va ser horrible.

Tota la seva música, la de tots tres,

revela aquest dolor de l'ànima esqueixada,

del plany i la revolta,

i ens provoca les llàgrimes.

Estrelles perfumades de la xeringuilla,

música pura,

vetlleu i protegiu aquests cossos

que un dia van ser actors d'allò que Dante en deia

els moviments humans:

el desig cobejós i l'orgull, la còlera i l'enveja,

les febleses carnals, la venjança,

les vacil·lacions...

...