Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.
-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.
-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.
Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."
No era lluny ni difícil
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
Material de literatura per als alumnes de l'Institut Guillem Catà de Manresa
Àngels Gregori, New York, New York (2010)
He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.
Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.
Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.
Àngels Gregori Parra
Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans.
La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.
Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial
T O C C A T A
Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor (…)
LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez
Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)
Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Emili Teixidor, Pa negre (2003)
1.
Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.
(...)
2.
A l'hivern era diferent.
A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)
3.
Vivíem a la prunera fins a la tardor.
Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
-Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)
Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.
(...)
2.
A l'hivern era diferent.
A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)
3.
Vivíem a la prunera fins a la tardor.
Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
-Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)
Emili Teixidor, Pa negre
Cançó del Mariscal (Dagoll Dagom, Els Pirates, 1997)
Aquest poema és un autèntic homenatge a les esdrúixoles! El text coincideix amb el recitat de la cançó, encara que difereixi un pèl amb la lletra oficial.
Els Pirates és la versió catalana de l'opereta The Pirates of Penzance de Gilbert & Sullivan, traduïda per Xavier Bru de Sala i estrenada per la companyia Dagoll Dagom al Teatre Victòria de Barcelona el 18 de novembre de 1997.
Cançó del Mariscal
MARISCAL
MARISCAL
Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica,
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.
Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores...
(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)
conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores!
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.
Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores...
(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)
conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores!
Ponç Pons, Dirty realism (Sheaffer) (1995)
(Sheaffer)
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
Ponç Pons, On s'acaba el sender, Ed.62, Barcelona, 1995.
Ponç Pons, l'any 2014, publica un quadern de notes, apunts i reflexions: El rastre blau de les formigues. Una mica de tot. "Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura…" diu Ponç Pons en una entrevista publicada el 24/V/2014 al diari Ara.
"Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica".
"L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida"
"Hi ha dues paraules que m'agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l'escriviure, en certa manera. L'altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m'ho posi difícil".
"Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí ben dutxat i afaitat, me'n vaig a l'institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art… Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me'n vaig a Sa Figuera Verda. Des d'allà intento entendre millor el món i estimar-lo més".
"L'art ens humanitza i fa la vida més apassionant"
Quim Monzó, No plantaré cap arbre (1994)
NO PLANTARÉ CAP ARBRE
De petit em sentia pujar el vòmit cada cop que un professor ens inculcava que un home, abans de dir adéu a la vida, ha d'haver fet tres coses: tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre.
Amb el temps, vaig adonar-me que aquestes tres accions exemplaritzants tenen en comú l'intent de deixar alguna cosa que ens sobrevisqui. Un fill és la nostra particular aportació a la conservació de l'espècie, l'espècimen que s'encarregarà d'arrossegar pel planeta els nostres gens deformats, previsiblement fins a dècades després de la nostra mort. Segons els que no acostumen a llegir (que són els més aficionats a venerar els llibres, a veure-hi un no sé què romàntic i superior, i per tant a no obrir-ne ni un), un llibre fa que qui el va escriure sigui recordat per sempre. Fins i tot si mentre vivia ningú no li va reconèixer mèrits, algú de segles posteriors pot descobrir el llibre per casualitat (en unes golfes, entre factures i cartes anodines) i quedar-ne meravellat. Mai no se'ls acut l'altra possibilitat: que quan, molts segles després, algú descobreixi el llibre, el llegeixi, no hi trobi cap mena d'interès i el llenci a les escombraries, junt amb les factures i les cartes anodines. Plantar un arbre és una cosa semblant. Sota un sol implacable, amb una aixada i directament amb les mans (sobretot amb les mans: com més brutes i amb durícies millor), un home que sua cava la terra i hi planta un plançó. Ho fa tot i saber que mai no podra aprofitar l'ombra que la copa d'aquest arbre oferirà, en canvi, als seus descendents. Es una lloança al cant coral de l'espècie. L'arbre és l'element que ho aglutina tot. Potser perquè sempre ha tingut un cert caire diví. Ja a la protohistòria era objecte de veneració, juntament amb les muntanyes, les pedres i les deus. Als arbres vivien els esperits dels déus, talment mussols. Quan, més tard, el Déu únic va implantar el monopoli, van ser els follets els que van passar a habitar els arbres. Segons aquesta visió del món, cada arbre que planta un home per perpetuar-se es converteix, a més, en un alberg per follets de vida eterna.
Aquesta obsessió per perpetuar-se és profundament antiga, passada de moda: un llast de l'home primitiu. Més que cap avantpassat seu, l'home actual és conscient de les mancances tant seves com del món en general. Per això li repugna com mai la idea de fer-se perpetu. Valerosament egoista, llega el mínim possible al futur. Que s'espavili, el futur. ¿Quina necessitat té d'un fill que li sobrevisqui? Cap ni una. ¿Esforçar-se a escriure un llibre perquè un babau d'aquí a dues generacions es quedi bocabadat? Que el bombin. I l'arbre, ¿per què plantar-lo? ¿Perquè d'altres, dècades més tard, en mengin els fruits a la seva ombra? Que se'n vagin a un súper amb aire condicionat.
En lloc d'això del fill, del llibre i de l'arbre, s'han de proposar, ja, tres altres accions exemplaritzants que responguin a les aspiracions reals de l'home d'avui. Abans de morir, un home ha de, per exemple, negar ajut a un nàufrag, cuinar un cuscús de xai i fer una migdiada orientat cap al nord. O bé: ha de pescar una truita irisada, sodomitzar una alzina i estavellar una moto contra una bústia de correus. Encara que (siguem realistes) el màxim que sol fer abans de morir-se és participar en una marató popular, baixar un riu fent rafting i deixar de fumar.
De petit em sentia pujar el vòmit cada cop que un professor ens inculcava que un home, abans de dir adéu a la vida, ha d'haver fet tres coses: tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre.
Amb el temps, vaig adonar-me que aquestes tres accions exemplaritzants tenen en comú l'intent de deixar alguna cosa que ens sobrevisqui. Un fill és la nostra particular aportació a la conservació de l'espècie, l'espècimen que s'encarregarà d'arrossegar pel planeta els nostres gens deformats, previsiblement fins a dècades després de la nostra mort. Segons els que no acostumen a llegir (que són els més aficionats a venerar els llibres, a veure-hi un no sé què romàntic i superior, i per tant a no obrir-ne ni un), un llibre fa que qui el va escriure sigui recordat per sempre. Fins i tot si mentre vivia ningú no li va reconèixer mèrits, algú de segles posteriors pot descobrir el llibre per casualitat (en unes golfes, entre factures i cartes anodines) i quedar-ne meravellat. Mai no se'ls acut l'altra possibilitat: que quan, molts segles després, algú descobreixi el llibre, el llegeixi, no hi trobi cap mena d'interès i el llenci a les escombraries, junt amb les factures i les cartes anodines. Plantar un arbre és una cosa semblant. Sota un sol implacable, amb una aixada i directament amb les mans (sobretot amb les mans: com més brutes i amb durícies millor), un home que sua cava la terra i hi planta un plançó. Ho fa tot i saber que mai no podra aprofitar l'ombra que la copa d'aquest arbre oferirà, en canvi, als seus descendents. Es una lloança al cant coral de l'espècie. L'arbre és l'element que ho aglutina tot. Potser perquè sempre ha tingut un cert caire diví. Ja a la protohistòria era objecte de veneració, juntament amb les muntanyes, les pedres i les deus. Als arbres vivien els esperits dels déus, talment mussols. Quan, més tard, el Déu únic va implantar el monopoli, van ser els follets els que van passar a habitar els arbres. Segons aquesta visió del món, cada arbre que planta un home per perpetuar-se es converteix, a més, en un alberg per follets de vida eterna.
Aquesta obsessió per perpetuar-se és profundament antiga, passada de moda: un llast de l'home primitiu. Més que cap avantpassat seu, l'home actual és conscient de les mancances tant seves com del món en general. Per això li repugna com mai la idea de fer-se perpetu. Valerosament egoista, llega el mínim possible al futur. Que s'espavili, el futur. ¿Quina necessitat té d'un fill que li sobrevisqui? Cap ni una. ¿Esforçar-se a escriure un llibre perquè un babau d'aquí a dues generacions es quedi bocabadat? Que el bombin. I l'arbre, ¿per què plantar-lo? ¿Perquè d'altres, dècades més tard, en mengin els fruits a la seva ombra? Que se'n vagin a un súper amb aire condicionat.
En lloc d'això del fill, del llibre i de l'arbre, s'han de proposar, ja, tres altres accions exemplaritzants que responguin a les aspiracions reals de l'home d'avui. Abans de morir, un home ha de, per exemple, negar ajut a un nàufrag, cuinar un cuscús de xai i fer una migdiada orientat cap al nord. O bé: ha de pescar una truita irisada, sodomitzar una alzina i estavellar una moto contra una bústia de correus. Encara que (siguem realistes) el màxim que sol fer abans de morir-se és participar en una marató popular, baixar un riu fent rafting i deixar de fumar.
Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994) Notes i capítols 1 i 2.
El violí d'Auschwitz
Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.
La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
Extret de la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Literatura concentracionària
Sota el concepte de "literatura concentracionària" agrupem aquelles obres escrites per supervivents de camps de concentració nazis. El seu testimoni, fruit del coneixement directe, ha tingut un abast universal, amb obres com ara Si això és un home de Primo Levi o també El fum de Birkenau, de Liana Millu, per posar dos exemples traduïts al català. També el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure la novel·la K L Reich, fruit d'aquella monstruosa experiència que van compartir, també, molts d'altres catalans republicans. Segons David Serrano, "Amat comparteix bona part dels codis, els recursos, les metàfores, els temes i els pretextos d’autors que, per diversos que siguin, tots reconeixem com d’un mateix univers: Antelme, Celan, Semprún, Levi, Arendt, Wiesel, Kertész, Traverso...". Posteriorment, d'altres autors han recollit la temàtica concentracionària en novel·les, algunes de les quals força populars entre els lectors de secundària, com ara L'amic retrobat (1960), d'Arthur Koestler , El noi del pijama de ratlles (2006), de John Boyne o, és clar, de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994).
La foto correspon a un grup de nens a Birkenau
El violí d'Auschwitz
Maria Àngels Anglada
A les víctimes
In memoriam
Reconeixença
L'autora expressa la seva gratitud
al luthier Ramon Pinto i Comas
Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966.
Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941
Afer: ús d'arma de foc
El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.
Classe d'arma: carrabina 98.
Munició emprada: dues càpsules.
Desembre de 1991
Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.
La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
Extret de la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Literatura concentracionària
Sota el concepte de "literatura concentracionària" agrupem aquelles obres escrites per supervivents de camps de concentració nazis. El seu testimoni, fruit del coneixement directe, ha tingut un abast universal, amb obres com ara Si això és un home de Primo Levi o també El fum de Birkenau, de Liana Millu, per posar dos exemples traduïts al català. També el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure la novel·la K L Reich, fruit d'aquella monstruosa experiència que van compartir, també, molts d'altres catalans republicans. Segons David Serrano, "Amat comparteix bona part dels codis, els recursos, les metàfores, els temes i els pretextos d’autors que, per diversos que siguin, tots reconeixem com d’un mateix univers: Antelme, Celan, Semprún, Levi, Arendt, Wiesel, Kertész, Traverso...". Posteriorment, d'altres autors han recollit la temàtica concentracionària en novel·les, algunes de les quals força populars entre els lectors de secundària, com ara L'amic retrobat (1960), d'Arthur Koestler , El noi del pijama de ratlles (2006), de John Boyne o, és clar, de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994).
La foto correspon a un grup de nens a Birkenau
El camp d'Auschwitz-Birkenau
L'ofici de lutier
Un lutier és un artesà que fabrica, repara o restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels o, també, guitarres. El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier, lutier o violer, en català. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental.
Extret de Viquipèdia. La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA, i pertany a musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.
I una reflexió de Jaume Funes:
Camí d'Auschwitz
(al suplement al diari Ara, Ara criatures, 8 de febrer de 2020)
Escric la setmana del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i he de recordar la tasca que T. Adorno fixava com a obligatòria per a l’escola i l’educació: “Educar per evitar que es torni a repetir”. Escric per mantenir el compromís, recordar com hem d’educar per evitar-ho, sabent que la inhumanitat greu sempre retorna i que el nostre dia a dia està ple d’inhumanitats. Ningú està a favor dels camps d’extermini i tothom nega que allò que diu o fa condueixi a aquest destí. Totes les ideologies filosòfiques, religioses i polítiques neguen que el seu ideari porti a aquest port. Cap partit accepta que les seves propostes i actuacions puguin conduir a aquesta situació. El nostre alumnat també s’espanta si li fem veure la monstruositat. Però d’amagat, diàriament, els fem caminar en aquesta direcció si no deixem clares les raons per anar en la contrària.
Caminar cap a l’extermini d’una part dels éssers humans a mans d’una altra part de la humanitat és fer un camí tranquil, de petites passes, construint horitzons que amaguen la proposta, el resultat final. No cal educar per impedir que arribi el final. Cal educar per no fer els petits passos que hi van conduint. Caminem en aquesta direcció cada vegada que permetem a un infant afirmar-se com a millor, considerar que un altre és inferior, actuar com a posseïdor de béns i drets que nega a un altre. Posem asfalt en el camí quan definim grups i pobles que han de diferenciar-se, oposar-se, comparar-se. Fem més passos quan suggerim identitats uniformes, estables, hereves de la història, d’una pàtria, d’un país; quan volem negar la realitat de la barreja, del mestissatge, quan els deixem demostrar a un altre d’orígens diferents que no és dels seus. Avancem cada vegada que els fem insensibles al dolor d’un altre, quan no tenen perquè parar-se a descobrir les injustícies que els envolten, quan poden sentir que la seva felicitat és merescuda i justa, ve de família. Encara som més a prop del final quan han de creure veritats absolutes i està prohibit dubtar. Ens hi acostem quan tot és mentida però els fem creure que és veritat.
Un dia s'arriba a la cruïlla amagada i, si hi ha tempesta, complexitat i crisi, si tot sembla enfonsar-se, ja adults, creuran que la salvació passa per anul·lar la part de la humanitat que fa nosa, els altres que no mereixen viure. Auschwitz haurà retornat.
Jaume Funes, Psicòleg i educador
Per saber-ne més: http://www.edu365.com/eso/muds/catala/lectures/violi/index.htm
El camp de concentració i d'exterminació d'Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d'experimentació mèdica i d'extermini en massa de presoners construït pel règim de l'Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial. Auschwitz, situat a 60 km a l'oest de Cracòvia, fou una combinació d'extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. En cinc anys, vora 1,3 milions d'homes, de dones i d'infants (el 90% jueus) hi foren assassinats. D'aquests, 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments o sàdics experiments. Sens dubte, aquest camp d'extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l'Holocaust del judaisme).
Extret de Viquipèdia. La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.
Extret de Viquipèdia. La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.
L'ofici de lutier
Un lutier és un artesà que fabrica, repara o restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels o, també, guitarres. El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier, lutier o violer, en català. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental.
Extret de Viquipèdia. La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA, i pertany a musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.
I una reflexió de Jaume Funes:
Camí d'Auschwitz
(al suplement al diari Ara, Ara criatures, 8 de febrer de 2020)
Escric la setmana del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i he de recordar la tasca que T. Adorno fixava com a obligatòria per a l’escola i l’educació: “Educar per evitar que es torni a repetir”. Escric per mantenir el compromís, recordar com hem d’educar per evitar-ho, sabent que la inhumanitat greu sempre retorna i que el nostre dia a dia està ple d’inhumanitats. Ningú està a favor dels camps d’extermini i tothom nega que allò que diu o fa condueixi a aquest destí. Totes les ideologies filosòfiques, religioses i polítiques neguen que el seu ideari porti a aquest port. Cap partit accepta que les seves propostes i actuacions puguin conduir a aquesta situació. El nostre alumnat també s’espanta si li fem veure la monstruositat. Però d’amagat, diàriament, els fem caminar en aquesta direcció si no deixem clares les raons per anar en la contrària.
Caminar cap a l’extermini d’una part dels éssers humans a mans d’una altra part de la humanitat és fer un camí tranquil, de petites passes, construint horitzons que amaguen la proposta, el resultat final. No cal educar per impedir que arribi el final. Cal educar per no fer els petits passos que hi van conduint. Caminem en aquesta direcció cada vegada que permetem a un infant afirmar-se com a millor, considerar que un altre és inferior, actuar com a posseïdor de béns i drets que nega a un altre. Posem asfalt en el camí quan definim grups i pobles que han de diferenciar-se, oposar-se, comparar-se. Fem més passos quan suggerim identitats uniformes, estables, hereves de la història, d’una pàtria, d’un país; quan volem negar la realitat de la barreja, del mestissatge, quan els deixem demostrar a un altre d’orígens diferents que no és dels seus. Avancem cada vegada que els fem insensibles al dolor d’un altre, quan no tenen perquè parar-se a descobrir les injustícies que els envolten, quan poden sentir que la seva felicitat és merescuda i justa, ve de família. Encara som més a prop del final quan han de creure veritats absolutes i està prohibit dubtar. Ens hi acostem quan tot és mentida però els fem creure que és veritat.
Un dia s'arriba a la cruïlla amagada i, si hi ha tempesta, complexitat i crisi, si tot sembla enfonsar-se, ja adults, creuran que la salvació passa per anul·lar la part de la humanitat que fa nosa, els altres que no mereixen viure. Auschwitz haurà retornat.
Jaume Funes, Psicòleg i educador
Per saber-ne més: http://www.edu365.com/eso/muds/catala/lectures/violi/index.htm
El violí d'Auschwitz
Maria Àngels Anglada
A les víctimes
In memoriam
Reconeixença
L'autora expressa la seva gratitud
al luthier Ramon Pinto i Comas
Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966.
- - -
I
Guàrdia del ghetto 6
Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941
Afer: ús d'arma de foc
El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les 15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.
Classe d'arma: carrabina 98.
Munició emprada: dues càpsules.
Signat:
NAUMANN
Guàrdia de reserva
1a. Companyia - Bat. Ghetto
- - -
Desembre de 1991
Sempre em costa d'adormir-me, la nit que he tocat en un concert. Em va tornant a la memòria, com si m'anés passant una cinta gravada que es repetís. Però aquest concert, a més, havia estat força peculiar, celebrat el mateix dia que s'havia mort Mozart, feia dos- cents anys. Havíem tocat a Cracòvia, ciutat de bons músics, en una sala, habilitada com a auditori, de la bellíssima «Casa Veneciana». El temps era molt fred, i això ens havia entrebancat de passejar-nos gaire per la ciutat, tan plena d'obres d'art. Tot just al migdia, quan el sol escampà la boira, vaig fer un volt per la Ryneck Glowny, abans de tornar a l'hotel.
A la primera part, tot i que el concert fos dedicat a Mozart, Virgili Stancu, el pianista del nostre trio, havia accedit al suggeriment dels organitzadors polonesos creant amb el seu art de sempre els preludis de Chopin que tenia en dits. A la segona part, ell i jo havíem fet la sonata en mi bemoll, que Mozart escriví per a una violinista que admirava molt, Regina Strinassacchi. Ens quedàrem també a escoltar l'orquestra que va interpretar la Simfonia Concertant KV 364, de forma impecable, remarcant tots els plans sonors i deixant entreveure aquell fons dramàtic darrera el graciós i savi trenat del fraseig.
M'havia cridat especialment l'atenció el so del violí solista. El tocava una dona, ja gran, la primera violinista de l'orquestra, amb extrema afinació i, m'havia semblat, amb veritable passió continguda.
Tenia els ulls tristos, quan no tocava.
Era nit enllà, enyorava l'Electra i em semblava que encara sentia el so d'aquell violí. No és que fos molt potent; vellutat i ple, sí que ho era. No pas, és clar, un instrument construït pels grans mestres de Cremona. Potser sí, però, pensava, un violí de l'antiga escola polonesa. S'hauria salvat, doncs, de tantes destruccions, un Mathaeus Dobrucky, de Cracòvia? Rumiant-ho bé, però, el seu color m'havia semblat d'un vermellós més fosc, no tan transparent. No era inversemblant, tampoc, que fos una obra alemanya, o tirolesa, fet per algun membre d'aquella interminable nissaga de violers, els Klotz.
—No, ja veus que no és un Klotz.
M'ho va dir somrient, però l'alegria no habitava el seu somriure. Era l'endemà del concert. La nit abans havia decidit preguntar-li directament, a la violinista, l'origen de l'instrument, i m'havia submergit per distreure'm de cabòries, en la lectura d'una excel·lent novel·la d'intriga d'Eric Ambler, que a mi em procuren un son plàcid i profund.
Ens trobàvem a l'Escola Superior de Música de la ciutat —no en diuen conservatori— on m'havien convidat. Havia admirat, a l'ample vestíbul, els retrats a l'oli de tota aquella sèrie de magnífics músics polonesos, des dels més antics fins al meu col·lega Wienasky. Després havia anat a una aula més aviat petita, per a impartir una classe magistral, allò que ara és moda dir-ne una «master class».
En acabat, la dona em va posar el violí a les mans, el seu. El vaig provar: les seves cordes em responien tal com jo els demanava, com el fang dòcil a les mans que el modelen. Era una petita meravella.
—Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
—Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu oncle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
—És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
—Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història.
Una gran ombra de tristesa li ennuvolà els ulls clars, accentuà les arrugues d'un rostre bell. Es passà la mà, innecessàriament, pels blens de cabells rossos i albejants. Respirava més de pressa, quasi feixugament.
Vam haver de callar, perquè m'havia compromès a assistir, a la sala d'actes, a la interpretació dels alumnes grans de corda, que ens van oferir l'«Intermezzo», de Penderecki, tants anys rector de l'Escola. Tot seguit hi havia una petita festa, que semblà més aviat cansar a la meva col·lega:
—No n'estàs cansat, de la festa?
M'ho va preguntar molt aviat. Jo no ho estava, però m'havia encès la curiositat i l'interès.
—No em fa res de deixar-la, ara ja he complert! T'acompanyaré a casa teva, si ho vols.
Vivia a prop de l'Escola de Música i vam desafiar, a peu, la tarda freda, altra vegada entelada de boira. Em convidà a pujar i a compartir un te ben calent. El pis era petit, senzill: la vida era dura, a Polònia. No vaig tornar a al·ludir el seu violí, volia distreure-la, canviar-li les idees. Només uns moments em va parlar del seu fill, ensenyant-me'n una fotografia, i m'explicà que se n'havia anat a viure a Israel. Però ella no es volia pas moure:
—Què hi faria, jo? Ell és tallista de diamants, té una bona feina, però ara hi ha tants músics, a Israel, sobretot molts de russos, que podrien formar cent orquestres! Ve pel Cap d'any, per la Pasqua.*
*N. de l'A. «Rosh Hashanah», o l'any nou jueu, cau al mes de desembre.
De seguida, però, ens vam posar a enraonar de música, discutírem alguns problemes d'interpretació, tot escoltant la gravació de la Simfonia concertant; i vam acabar —sempre em passa així— fent música, perquè ella era també una bona pianista i el piano omplia, per dir-ho així, la meitat del menjador-sala d'estar-sala de música, tot d'una peça. Això ens va acostar més que no ho haurien fet hores de conversa i em vaig trobar essent amic seu. Per uns instants —potser sóc presumptuós— em semblà llegir, com un aire que passa, una espurna de desig en els seus ulls, a les seves galtes enceses, però potser va ser només la música. Déu meu, vaig pensar, si és molt més gran que jo!
Acabàrem, ben avinguts, la sonata, i ella semblava transformada i riallera, i encara més en penjar el telèfon que havia trucat just quan em serrava les mans, contenta, després de tapar les tecles del piano. No calia que em donés cap explicació, però em va dir que era el seu amic, «no és un músic —afegí— és tècnic industrial, treballa a Nova Huta, no podem sortir junts gaire sovint».
Amb tot això es començava a fer tard, i havia de tornar a l'hotel, on m'esperaven Gerda i Virgili Stancu. Ens vam separar, doncs, amb una mica de recança i vam quedar de sopar tots quatre junts, l'endemà, a l'hotel on ens hostatjàvem. No volia que la Regina fes cap despesa perquè, tot i que és una excel·lent professional, sabia que no era fàcil guanyar-se la vida. No li vaig voler dir res sense parlar-ne abans amb els meus companys de trio, però vaig pensar que fóra una bona idea de convidar-la a Holanda, i programar algun concert amb ella; estava segur que hi estarien d'acord, perquè la seva interpretació els havia agradat molt, m'ho havien comentat.
Havent sopat, l'endemà, vaig voler acompanyar-la al seu pis, però ella em va dir que no calia, que se'm faria massa tard. Em vaig permetre, doncs, de fer venir un taxi i anticipar generosament l'import del trajecte del xofer. Ens vam acomiadar amb una abraçada forta i amical i vaig pensar, amb recança, que el seu cos era suau i que devia ser desitjable anys enrera.
Tota l'estona del sopar, gairebé, ella havia enraonat més amb la Gerda —la violoncel·lista— que no pas amb mi. Fins i tot havien desaparegut, juntes, una bella estona. En tornar de l'habitació dels meus companys, em vaig adonar que la Regina s'havia canviat de roba: duia un dels vestits de concert de la Gerda, un de blau fosc, amb randes, que li estava molt bé. Però devien haver compartit altres secrets, m'imaginava.
No m'havia pas equivocat:
—La Regina ha quedat molt contenta dels teus suggeriments d'interpretació —em digué la Gerda—. I també de la classe que vas donar als alumnes grans. Li has fet molta impressió!
—Doncs, si t'haig de dir la veritat, empenso que no els era pas imprescindible. Ja vas sentir com tocaven!
—Però tu els has dut algun punt de vista nou, la teva manera de veure-ho i la teva escola és diferent, i a ella l'hi ha interessat molt, sobretot la part de la cadència.
Va fer una pausa, i canvià de tema:
—No te n'ha explicat res, de la seva vida?
—No, ni tampoc li'n vaig preguntar cap detall, no sóc tan indiscret! A més, em va semblar que aquestes coses la posaven trista. Quan em va explicar que el violí l'havia construït el seu oncle Daniel, vaig sentir que afegia baixet: «Beneït sigui el seu record».
Sí, em confirmà la Gerda, l'hi havien de posar per força. Gairebé tots els seus havien estat víctimes de l'holocaust; la seva mare i l'àvia, mortes al ghetto de Cracòvia, el seu pare amb el germà gran, a Auschwitz, tots, doncs, morts a les mans dels nazis. Vaig pensar que ella devia ser molt menuda, aquells anys. Com s'havia salvat? També em va venir al pensament que la música la devia haver ajudat molt a sobreposar-se a tantes ombres.
—Em va donar aquestes fotocòpies per a tu, hi va recollir molts testimonis d'aquell temps. Diu que et vas interessar en el seu violí i així en podràs reconsruir una part de la història.
—Les has llegides, tu?
—Em van tenir desperta una bona estona, anit! Però ara són teves, me les va donar per a tu.
En vaig estar ben content, era una prova d'amistat. També l'havíem convençuda de venir, més endavant, quan tots els caps fossin lligats, a participar en uns quants concerts. Se n'havia encarregat la Gerda, que sempre se sortia amb la seva, i ja havíem quedat que, en un dels recitals, ella tocaria la part de violí del trio «L'arxiduc» de Beethoven: jo li cediria el meu lloc, amb gust. Els altres detalls de la gira els posaríem a les mans del nostre agent, el germà de la violoncel·lista. La Regina a penes havia sortir del seu país, i una estada a fora l'airejaria. Tres setmanes, ens va dir, més no, ja hi deu haver qui m'enveja la càtedra.
La nostra, de gira, s'acostava ja al final; teníem un últim concert programat a Varsòvia, i després ens havíem de separar: la Gerda i en Virgili cap a Amsterdam, jo al meu estudi de París, on m'esperaven per gravar un compacte. A l'aeroport de Varsòvia hi vam romandre més de dues hores, a causa de la boira. Les vaig aprofitar per llegir les anotacions de la Regina, que les havia traduït en un anglès aproximat. Al cap d'unes quantes planes, vaig pensar «les passaràs a l'Àngels, li interessaran molt», però aviat em vaig oblidar de tot, concentrat en les notes de la violinista. Un nom, repetit, no era desconegut per a mi. Els meus companys em van avisar que ja havien anunciat el nostre vol i jo ni ho havia sentit, ficat com estava en la història del violí de la meva amiga —la història que no podré oblidar mai més.
—Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
—Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu oncle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
—És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
—Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història.
Una gran ombra de tristesa li ennuvolà els ulls clars, accentuà les arrugues d'un rostre bell. Es passà la mà, innecessàriament, pels blens de cabells rossos i albejants. Respirava més de pressa, quasi feixugament.
Vam haver de callar, perquè m'havia compromès a assistir, a la sala d'actes, a la interpretació dels alumnes grans de corda, que ens van oferir l'«Intermezzo», de Penderecki, tants anys rector de l'Escola. Tot seguit hi havia una petita festa, que semblà més aviat cansar a la meva col·lega:
—No n'estàs cansat, de la festa?
M'ho va preguntar molt aviat. Jo no ho estava, però m'havia encès la curiositat i l'interès.
—No em fa res de deixar-la, ara ja he complert! T'acompanyaré a casa teva, si ho vols.
Vivia a prop de l'Escola de Música i vam desafiar, a peu, la tarda freda, altra vegada entelada de boira. Em convidà a pujar i a compartir un te ben calent. El pis era petit, senzill: la vida era dura, a Polònia. No vaig tornar a al·ludir el seu violí, volia distreure-la, canviar-li les idees. Només uns moments em va parlar del seu fill, ensenyant-me'n una fotografia, i m'explicà que se n'havia anat a viure a Israel. Però ella no es volia pas moure:
—Què hi faria, jo? Ell és tallista de diamants, té una bona feina, però ara hi ha tants músics, a Israel, sobretot molts de russos, que podrien formar cent orquestres! Ve pel Cap d'any, per la Pasqua.*
*N. de l'A. «Rosh Hashanah», o l'any nou jueu, cau al mes de desembre.
De seguida, però, ens vam posar a enraonar de música, discutírem alguns problemes d'interpretació, tot escoltant la gravació de la Simfonia concertant; i vam acabar —sempre em passa així— fent música, perquè ella era també una bona pianista i el piano omplia, per dir-ho així, la meitat del menjador-sala d'estar-sala de música, tot d'una peça. Això ens va acostar més que no ho haurien fet hores de conversa i em vaig trobar essent amic seu. Per uns instants —potser sóc presumptuós— em semblà llegir, com un aire que passa, una espurna de desig en els seus ulls, a les seves galtes enceses, però potser va ser només la música. Déu meu, vaig pensar, si és molt més gran que jo!
Acabàrem, ben avinguts, la sonata, i ella semblava transformada i riallera, i encara més en penjar el telèfon que havia trucat just quan em serrava les mans, contenta, després de tapar les tecles del piano. No calia que em donés cap explicació, però em va dir que era el seu amic, «no és un músic —afegí— és tècnic industrial, treballa a Nova Huta, no podem sortir junts gaire sovint».
Amb tot això es començava a fer tard, i havia de tornar a l'hotel, on m'esperaven Gerda i Virgili Stancu. Ens vam separar, doncs, amb una mica de recança i vam quedar de sopar tots quatre junts, l'endemà, a l'hotel on ens hostatjàvem. No volia que la Regina fes cap despesa perquè, tot i que és una excel·lent professional, sabia que no era fàcil guanyar-se la vida. No li vaig voler dir res sense parlar-ne abans amb els meus companys de trio, però vaig pensar que fóra una bona idea de convidar-la a Holanda, i programar algun concert amb ella; estava segur que hi estarien d'acord, perquè la seva interpretació els havia agradat molt, m'ho havien comentat.
Havent sopat, l'endemà, vaig voler acompanyar-la al seu pis, però ella em va dir que no calia, que se'm faria massa tard. Em vaig permetre, doncs, de fer venir un taxi i anticipar generosament l'import del trajecte del xofer. Ens vam acomiadar amb una abraçada forta i amical i vaig pensar, amb recança, que el seu cos era suau i que devia ser desitjable anys enrera.
Tota l'estona del sopar, gairebé, ella havia enraonat més amb la Gerda —la violoncel·lista— que no pas amb mi. Fins i tot havien desaparegut, juntes, una bella estona. En tornar de l'habitació dels meus companys, em vaig adonar que la Regina s'havia canviat de roba: duia un dels vestits de concert de la Gerda, un de blau fosc, amb randes, que li estava molt bé. Però devien haver compartit altres secrets, m'imaginava.
No m'havia pas equivocat:
—La Regina ha quedat molt contenta dels teus suggeriments d'interpretació —em digué la Gerda—. I també de la classe que vas donar als alumnes grans. Li has fet molta impressió!
—Doncs, si t'haig de dir la veritat, empenso que no els era pas imprescindible. Ja vas sentir com tocaven!
—Però tu els has dut algun punt de vista nou, la teva manera de veure-ho i la teva escola és diferent, i a ella l'hi ha interessat molt, sobretot la part de la cadència.
Va fer una pausa, i canvià de tema:
—No te n'ha explicat res, de la seva vida?
—No, ni tampoc li'n vaig preguntar cap detall, no sóc tan indiscret! A més, em va semblar que aquestes coses la posaven trista. Quan em va explicar que el violí l'havia construït el seu oncle Daniel, vaig sentir que afegia baixet: «Beneït sigui el seu record».
Sí, em confirmà la Gerda, l'hi havien de posar per força. Gairebé tots els seus havien estat víctimes de l'holocaust; la seva mare i l'àvia, mortes al ghetto de Cracòvia, el seu pare amb el germà gran, a Auschwitz, tots, doncs, morts a les mans dels nazis. Vaig pensar que ella devia ser molt menuda, aquells anys. Com s'havia salvat? També em va venir al pensament que la música la devia haver ajudat molt a sobreposar-se a tantes ombres.
—Em va donar aquestes fotocòpies per a tu, hi va recollir molts testimonis d'aquell temps. Diu que et vas interessar en el seu violí i així en podràs reconsruir una part de la història.
—Les has llegides, tu?
—Em van tenir desperta una bona estona, anit! Però ara són teves, me les va donar per a tu.
En vaig estar ben content, era una prova d'amistat. També l'havíem convençuda de venir, més endavant, quan tots els caps fossin lligats, a participar en uns quants concerts. Se n'havia encarregat la Gerda, que sempre se sortia amb la seva, i ja havíem quedat que, en un dels recitals, ella tocaria la part de violí del trio «L'arxiduc» de Beethoven: jo li cediria el meu lloc, amb gust. Els altres detalls de la gira els posaríem a les mans del nostre agent, el germà de la violoncel·lista. La Regina a penes havia sortir del seu país, i una estada a fora l'airejaria. Tres setmanes, ens va dir, més no, ja hi deu haver qui m'enveja la càtedra.
La nostra, de gira, s'acostava ja al final; teníem un últim concert programat a Varsòvia, i després ens havíem de separar: la Gerda i en Virgili cap a Amsterdam, jo al meu estudi de París, on m'esperaven per gravar un compacte. A l'aeroport de Varsòvia hi vam romandre més de dues hores, a causa de la boira. Les vaig aprofitar per llegir les anotacions de la Regina, que les havia traduït en un anglès aproximat. Al cap d'unes quantes planes, vaig pensar «les passaràs a l'Àngels, li interessaran molt», però aviat em vaig oblidar de tot, concentrat en les notes de la violinista. Un nom, repetit, no era desconegut per a mi. Els meus companys em van avisar que ja havien anunciat el nostre vol i jo ni ho havia sentit, ficat com estava en la història del violí de la meva amiga —la història que no podré oblidar mai més.
- - -
II
«E VINC EN LLOC ON TOTA LLUM ÉS MORTA»
Dante, Divina Comèdia, Infern-IV, 151, segons
Andreu Febrer
- - -
Formulari per a càstigs i assots - 1942
Arrest:
Primera classe (normal):
Fins a 3 dies. Cel·la clara. Catre de fusta. Alimentació, pa i aigua. Menjar complet cada quatre dies.
Segona classe (amb agreujants):
Fins a 42 dies. Cel·la fosca. Catre de fusta. Alimentació: com a la primera classe.
Tercera classe (rigorós):
Fins a 3 dies. Sense possibilitat de seure ni ajeure's. Cel·la fosca. Alimentació: com les classes anteriors.
Càstig corporal:
Nombre d'assots: 5, 10, 15, 20, 25
Instruccions: Primer de tot, revisió mèdica.
Els assots s'aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i es comptarà cadascun d'ells. Queda prohibit despullar o desvestir algunes parts del cos. La persona no serà lligada, sinó que s'ajaurà en un banc. Només se la fuetejarà als malucs i al cul.
Càstig corporal:
Nombre d'assots: 5, 10, 15, 20, 25
Instruccions: Primer de tot, revisió mèdica.
Els assots s'aplicaran amb un fuet de cuir i seguits, i es comptarà cadascun d'ells. Queda prohibit despullar o desvestir algunes parts del cos. La persona no serà lligada, sinó que s'ajaurà en un banc. Només se la fuetejarà als malucs i al cul.
Segell:
OFICINA D'ADMINISTRACIÓ I ECONOMIA DE LES SS
(WVHA)
- - -
Càlcul de rendibilitat de les SS sobre la utilització dels
presos en camps de treball
Càlcul de rendibilitat de les SS sobre la utilització dels
presos en camps de treball
Salari mitjà: 6 RM
Deducció per alimentació: 0,60 RM
Vida mitjana del pres: 9 mesos = 270 dies
270 x 5,30 RM = 1.431 RM
Deducció per l'amortització de la roba: 0,10 RM
- - -
Quan en Daniel sortí de la cel·la d'arrest —o més ben dit, quan l'en van treure—, encara més feble, tot i que només hi havia passat quatre dies, estava temptat de maleir l'impuls que l'havia fet romandre viu i a l'infern. Sabia que hi havia estat quatre dies, perquè cada vespre feia una menuda incisió, amb l'ungla, per no descomptar-se: no donaven mai cap explicació i no se seguien pas les normes fixades. El seu delicte, i el del company de la llitera del costat, per mala sort, havia estat d'adormir-se i no sortir a l'hora, un d'aquells matins foscos i glacials. El cos li feia mal encara pertot arreu, dels assots rebuts abans de l'internament i de la duresa del catre, massa curt per a ell: ho feien expressament, n'estava convençut. I encara bo que tenia, entre altres presos, una situació de privilegi, si se'n podia dir així: l'esperaven per treballar a la casa del comandant. Si no, el seu càstig, qui sap quant hauria durat?
Es bufà els dits, entumits de fred, oblidat del tot, d'ençà de molts mesos, de les velles pregàries de la matinada, apreses a la infantesa, el saharit. Després del recompte, que li augmentà la fredor, es posà a la feina, tot pensant que aquell migdia, si més no, tornaria a menjar calent, una aigualida sopa de naps. Les cel·les de càstig eren al costat de la Plaça, l'Apellplatz, on també els reunien per a presenciar les execucions, al lloc més elevat de l'infern. El Dreiflüsselager —el Camp dels Tres Rius, un dels petits, relativament— s'allargava sota seu, i li semblava immens, tapat de boira com era, tot entelat, amb les seves ominoses construccions de l'ombra; els sostres dels barracots eren ben blancs de neu o de gebre, ni ho sabia. Però Sauckel, el comandant, aquell gegant sàdic i refinat, volia conrear gladiols i camèlies, i ell havia treballat amb altres companys en la feina de fusteria de l'hivernacle. Això els oferia, de vegades, un suplement de menjar. Per sort, pensà, no m'han aplicat cap «agreujant», com un a pallissa de record a la sortida; mai no es podia estar segur de res, perquè en aquells camps, una mica marginals, els reglaments no eren seguits d'una manera estricta. Alliçonat, feia quatre dies justos, amb altres pallisses que havia hagut de presenciar, es va ajeure damunt del banc abans que no l'hi forcessin, ell mateix es tirà enlaire la camisa i avall els pantalons.
Aferrant-se al banc, no cridà altra cosa que el nombre de cadascuna de les vint-i-cinc fuetades i com que, tot i el mal que li feien, no s'havia descomptat, no van recomençar a pegar-li, la qual cosa era una diversió freqüent. Fins aquell dia se n'havia escapat, de les vergassades «formals», no dels cops i les empentes. Peerò aquell metge d'uls grisos i freds com l'acer no havia vacil·lat, després d'un cop d'ull superficial, a signar el vist-i-plau per al càstig corporal dels dos companys de barracot. No es recordava que mai n'hagués deixat cap sense signar. El seu esguard li feia venir esgarrifances, l'havia resseguit amb la mirada —i qui sap si considerat apte per a futures vexacions?
Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú. En Daniel, però, no volia ni atemorir-se més ni somniar: Calia fer la feina amb atenció i avui li costava. Dins la cel·la les llesques de pa encara havien estat més minses que no a fora, just per sobreviure. Mentre s'aplicava a la tasca, tan bé com podia, sense reposar gens i encara content que no l'haguessin castigat a treballar a la pedrera, recordà l'impuls que li havia salvat —per quant de temps, ja no ho podia saber— la vida.
—Ofici?
La pregunta, en aparença inofensiva, no tothom tenia la sort de poder-la ni tan sols escoltar. Els triats de bell antuvi per a la mort seguien una altra filera: molts infants, vells, dones grans i malalts.
Ràpid, va respondre:
— Fuster, ebenista.
Era una mentida a mitges. Però darrera el seu front pàl·lid havia nascut la resposta, que només més tard raonà per a ell mateix. Semblà que algú l'hi hagués dictada. En aquell temps de persecució, més inexorable que mai, la vida era a la corda fluixa, les persones jueves —i tantes d'altres— funàmbuls inexperts, marcats. Coneixia prou els qui filaven el destí de la gent del seu poble: eren aquella mena d'assassins, aquells oficials de les Waffen-SS, monstres disfressats amb vestits impecables, quan no els esquitxava la sang, ben pentinats, sovint homes de cultura —que estimaven, potser, els seus gossos, la música, que tenien segurament una família. D'aquelles maleïdes mans fines, d'aquells ulls serens o fanàtics, penjava una corda fluixíssima: la vida o un miratge de vida. Per aquests goim* —pensà, en un llampec, mentre sentia la pregunta— no existia l'antic manament «no mataràs». La seva mare ja no havia tingut ocasió d'escoltar-ne cap, de pregunta, s'havia mort al ghetto, molt aviat, i el metge jueu, impotent, parlà de tuberculosi, però ell pensava sempre que de gana i de tristesa, espectre d'ella mateixa.
*N. de l'A. «Goim»: Cristians, no jueus.
Què hi hauria fet, un luthier, a l'infern? Fuster havia semblat, en aquell moment, fins i tot a l'oficial, que inclinà el cap aprovadorament, tot inscrivint-la, una bona resposta; sempre en calien. Però al cap dels mesos, llargs com anys, en Daniel ja en dubtava. Si més no, l'havien tret de la cel·la «clara» relativament aviat —mai se'n sabia la durada, malgrat que «ells» parlaven d'un reglament— i podia veure la llum del dia. A dintre, com que la finestra era minúscula, havia romàs pràcticament a les fosques.
Disposava, n'era conscient, d'un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l'hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler; havia sentit, per retalls de conversa, que hi hauria altres feines a la casa i potser tindria la sort que també li manessin de treballar-hi. Si em vaig adormir, pensava, és perquè no menjo prou i ho supleixo amb la son. S'havien de llevar ben fosc, a dos quarts de sis, per començar a treballar a tres quarts de set. Els altres presos feien només una pausa de mitja hora, a les dotze, i els qui treballaven a la casa i les dependències del comandant, els dies que havien acomplert la feina al seu gust exigent i erràtic, gaudien d'una hora de repòs. A la tarda l'horari s'allargava fins a dos quarts de set: just a temps per al magre sopar, el recompte llarguíssim i la nit —sense esperança d'una alba més benigna.
Però els diumenges, Sauckel no volia sentir soroll de matí, perquè el dissabte a la nit o bé tornava tard o bé celebrava les seves petites orgies a casa, i per no despertar-lo els esclaus podien començar força més tard. I aquests petits avantatges, sempre amb la por que s'acabessin, eren les úniques esperances que es volia permetre —no pensar més enllà, no recordar gaire, ignorar fins i tot les fiblades de dolor que de tant en tant li enrampaven el cos. No enyorar l'Eva, potser ja morta, amb la qual a hores d'ara estaria casat, sense la guerra. No recordar les seves abraçades dels últims temps, els seus llavis càlids, passades les primeres setmanes de relació encarcarada, quan els hagué presentat l'intermediari, segons el costum de la comunitat.
Es trobava tan feble, avui, que haver sentit desig li semblava cosa d'una altra vida, d'una altra persona. Només una certa ràbia el sostenia sense defallir, perquè no volia donar l'espectacle d'un desmai a aquella colla de hienes, els führers, els kapos. Contra la seva voluntat, el pensament el dugué cap a les primeres setmanes d'internament al Dreiflüsselager, quan encara havia tingut algun ràpid contacte furtiu amb alguna presonera, amagats rera qualsevol tanca, uns moments al vespre. Aviat van separar homes i dones amb una filferrada elèctrica, que havien hagut d'ajudar a instal·lar, però amb la poca virior que tenia, tant li feia.
Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan Ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment. De cop, mentre eren al vestíbul, a punt de sortir, tres pomes d'or —era un miratge?— rodolaren per terra amb una riallada sonora; tots quatre treballadors es posaren de quatre grapes al trespol per collir-les, mentre el comandant es divertia, les empenyia amb el peu. En Daniel no se sentia gens ferit en el seu orgull ajupint-se a agafar-ne una: la indignitat era en el que es divertia amb la seva fam. Una bota negra que semblava enorme amenaçà la seva mà, després s'enretirà, empenyé més lluny la fruita, però ell al capdavall es va apoderar de la poma. No li van prendre, tampoc no li atiaren els gossos quan hi clavà queixalada, perquè decididament Ell s'havia llevat de bona jeia. Una veu de noia el cridà, des de dalt. El secret deixava de ser-ho, es veia que la bonica prostituta li havia fet el pes i potser tindrien dos o tres dies de tranquil·litat. Potser. La tarda li semblà molt llarga, tot i el record de la poma.
Després dels dies passats tancat a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.
Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...
Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.
No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mal averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.
Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Barmitzvah (*) com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.
Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. En coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.
Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d'esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d'alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l'industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!
Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i . tenia més aviat a prop.
—Si pogués fugir i veure-la...
—Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.
N'havia presenciat molts, d'afusellaments a l'instant per veritables o suposats intents de fuga: eren ràpids a disparar, els Porcs, i el Comandant en persona no en feia altre estat de matar els presos a trets.
Un company rondinà
—A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
—Demà t'explicaré més coses, si som vius.
La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós, s'imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d'ell, sinó llepant la capa d'untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats. No li tenia enveja: aquesta visió li llevà la desesperança, tot l'endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
La tarda, llarguíssima. El vespre, interminable. Esperava la nit amb desfici per beure més notícies de la boca del seu amic.
Enraonaren més fluix, encara, van intercanviar notícies de les dues famílies: una llarga necrologia.
—La Regina, la teva neboda petita, s'ha salvat!
Un oficial alemany, li digué —després descobert i enviat al front de Rússia—, va treure molts infants del ghetto, d'amagat, en caixes de roba; pel que sabia, la nena era a casa d'un músic client d'en Daniel que no era jueu, un alemany del Sudets, un got de bons sentiments. Sí, és clar que el coneixia, en Rudi, va respondre, és casat amb una cosina llunyana meva. Vivien fora de Cracòvia, a casa l'avi, va dir en Freund, l'havien feta passar per neboda i tots tenien papers aris. Potser se salvaria, quasi segur. Era la que tenia més possibilitats de sortir-se'n, com a neboda d'un ari pur, aquella petita de tres anys, si els que li feien de pares aconseguien de refer-la de la desnutrició del ghetto. Déu meu, com ho desitjava.
Es bufà els dits, entumits de fred, oblidat del tot, d'ençà de molts mesos, de les velles pregàries de la matinada, apreses a la infantesa, el saharit. Després del recompte, que li augmentà la fredor, es posà a la feina, tot pensant que aquell migdia, si més no, tornaria a menjar calent, una aigualida sopa de naps. Les cel·les de càstig eren al costat de la Plaça, l'Apellplatz, on també els reunien per a presenciar les execucions, al lloc més elevat de l'infern. El Dreiflüsselager —el Camp dels Tres Rius, un dels petits, relativament— s'allargava sota seu, i li semblava immens, tapat de boira com era, tot entelat, amb les seves ominoses construccions de l'ombra; els sostres dels barracots eren ben blancs de neu o de gebre, ni ho sabia. Però Sauckel, el comandant, aquell gegant sàdic i refinat, volia conrear gladiols i camèlies, i ell havia treballat amb altres companys en la feina de fusteria de l'hivernacle. Això els oferia, de vegades, un suplement de menjar. Per sort, pensà, no m'han aplicat cap «agreujant», com un a pallissa de record a la sortida; mai no es podia estar segur de res, perquè en aquells camps, una mica marginals, els reglaments no eren seguits d'una manera estricta. Alliçonat, feia quatre dies justos, amb altres pallisses que havia hagut de presenciar, es va ajeure damunt del banc abans que no l'hi forcessin, ell mateix es tirà enlaire la camisa i avall els pantalons.
Aferrant-se al banc, no cridà altra cosa que el nombre de cadascuna de les vint-i-cinc fuetades i com que, tot i el mal que li feien, no s'havia descomptat, no van recomençar a pegar-li, la qual cosa era una diversió freqüent. Fins aquell dia se n'havia escapat, de les vergassades «formals», no dels cops i les empentes. Peerò aquell metge d'uls grisos i freds com l'acer no havia vacil·lat, després d'un cop d'ull superficial, a signar el vist-i-plau per al càstig corporal dels dos companys de barracot. No es recordava que mai n'hagués deixat cap sense signar. El seu esguard li feia venir esgarrifances, l'havia resseguit amb la mirada —i qui sap si considerat apte per a futures vexacions?
Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú. En Daniel, però, no volia ni atemorir-se més ni somniar: Calia fer la feina amb atenció i avui li costava. Dins la cel·la les llesques de pa encara havien estat més minses que no a fora, just per sobreviure. Mentre s'aplicava a la tasca, tan bé com podia, sense reposar gens i encara content que no l'haguessin castigat a treballar a la pedrera, recordà l'impuls que li havia salvat —per quant de temps, ja no ho podia saber— la vida.
—Ofici?
La pregunta, en aparença inofensiva, no tothom tenia la sort de poder-la ni tan sols escoltar. Els triats de bell antuvi per a la mort seguien una altra filera: molts infants, vells, dones grans i malalts.
Ràpid, va respondre:
— Fuster, ebenista.
Era una mentida a mitges. Però darrera el seu front pàl·lid havia nascut la resposta, que només més tard raonà per a ell mateix. Semblà que algú l'hi hagués dictada. En aquell temps de persecució, més inexorable que mai, la vida era a la corda fluixa, les persones jueves —i tantes d'altres— funàmbuls inexperts, marcats. Coneixia prou els qui filaven el destí de la gent del seu poble: eren aquella mena d'assassins, aquells oficials de les Waffen-SS, monstres disfressats amb vestits impecables, quan no els esquitxava la sang, ben pentinats, sovint homes de cultura —que estimaven, potser, els seus gossos, la música, que tenien segurament una família. D'aquelles maleïdes mans fines, d'aquells ulls serens o fanàtics, penjava una corda fluixíssima: la vida o un miratge de vida. Per aquests goim* —pensà, en un llampec, mentre sentia la pregunta— no existia l'antic manament «no mataràs». La seva mare ja no havia tingut ocasió d'escoltar-ne cap, de pregunta, s'havia mort al ghetto, molt aviat, i el metge jueu, impotent, parlà de tuberculosi, però ell pensava sempre que de gana i de tristesa, espectre d'ella mateixa.
*N. de l'A. «Goim»: Cristians, no jueus.
Què hi hauria fet, un luthier, a l'infern? Fuster havia semblat, en aquell moment, fins i tot a l'oficial, que inclinà el cap aprovadorament, tot inscrivint-la, una bona resposta; sempre en calien. Però al cap dels mesos, llargs com anys, en Daniel ja en dubtava. Si més no, l'havien tret de la cel·la «clara» relativament aviat —mai se'n sabia la durada, malgrat que «ells» parlaven d'un reglament— i podia veure la llum del dia. A dintre, com que la finestra era minúscula, havia romàs pràcticament a les fosques.
Disposava, n'era conscient, d'un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l'hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler; havia sentit, per retalls de conversa, que hi hauria altres feines a la casa i potser tindria la sort que també li manessin de treballar-hi. Si em vaig adormir, pensava, és perquè no menjo prou i ho supleixo amb la son. S'havien de llevar ben fosc, a dos quarts de sis, per començar a treballar a tres quarts de set. Els altres presos feien només una pausa de mitja hora, a les dotze, i els qui treballaven a la casa i les dependències del comandant, els dies que havien acomplert la feina al seu gust exigent i erràtic, gaudien d'una hora de repòs. A la tarda l'horari s'allargava fins a dos quarts de set: just a temps per al magre sopar, el recompte llarguíssim i la nit —sense esperança d'una alba més benigna.
Però els diumenges, Sauckel no volia sentir soroll de matí, perquè el dissabte a la nit o bé tornava tard o bé celebrava les seves petites orgies a casa, i per no despertar-lo els esclaus podien començar força més tard. I aquests petits avantatges, sempre amb la por que s'acabessin, eren les úniques esperances que es volia permetre —no pensar més enllà, no recordar gaire, ignorar fins i tot les fiblades de dolor que de tant en tant li enrampaven el cos. No enyorar l'Eva, potser ja morta, amb la qual a hores d'ara estaria casat, sense la guerra. No recordar les seves abraçades dels últims temps, els seus llavis càlids, passades les primeres setmanes de relació encarcarada, quan els hagué presentat l'intermediari, segons el costum de la comunitat.
Es trobava tan feble, avui, que haver sentit desig li semblava cosa d'una altra vida, d'una altra persona. Només una certa ràbia el sostenia sense defallir, perquè no volia donar l'espectacle d'un desmai a aquella colla de hienes, els führers, els kapos. Contra la seva voluntat, el pensament el dugué cap a les primeres setmanes d'internament al Dreiflüsselager, quan encara havia tingut algun ràpid contacte furtiu amb alguna presonera, amagats rera qualsevol tanca, uns moments al vespre. Aviat van separar homes i dones amb una filferrada elèctrica, que havien hagut d'ajudar a instal·lar, però amb la poca virior que tenia, tant li feia.
Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan Ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment. De cop, mentre eren al vestíbul, a punt de sortir, tres pomes d'or —era un miratge?— rodolaren per terra amb una riallada sonora; tots quatre treballadors es posaren de quatre grapes al trespol per collir-les, mentre el comandant es divertia, les empenyia amb el peu. En Daniel no se sentia gens ferit en el seu orgull ajupint-se a agafar-ne una: la indignitat era en el que es divertia amb la seva fam. Una bota negra que semblava enorme amenaçà la seva mà, després s'enretirà, empenyé més lluny la fruita, però ell al capdavall es va apoderar de la poma. No li van prendre, tampoc no li atiaren els gossos quan hi clavà queixalada, perquè decididament Ell s'havia llevat de bona jeia. Una veu de noia el cridà, des de dalt. El secret deixava de ser-ho, es veia que la bonica prostituta li havia fet el pes i potser tindrien dos o tres dies de tranquil·litat. Potser. La tarda li semblà molt llarga, tot i el record de la poma.
Després dels dies passats tancat a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.
Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...
Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.
No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mal averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.
Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Barmitzvah (*) com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.
Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. En coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.
Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d'esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d'alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l'industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!
Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i . tenia més aviat a prop.
—Si pogués fugir i veure-la...
—Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.
N'havia presenciat molts, d'afusellaments a l'instant per veritables o suposats intents de fuga: eren ràpids a disparar, els Porcs, i el Comandant en persona no en feia altre estat de matar els presos a trets.
Un company rondinà
—A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
—Demà t'explicaré més coses, si som vius.
La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós, s'imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d'ell, sinó llepant la capa d'untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats. No li tenia enveja: aquesta visió li llevà la desesperança, tot l'endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
La tarda, llarguíssima. El vespre, interminable. Esperava la nit amb desfici per beure més notícies de la boca del seu amic.
Enraonaren més fluix, encara, van intercanviar notícies de les dues famílies: una llarga necrologia.
—La Regina, la teva neboda petita, s'ha salvat!
Un oficial alemany, li digué —després descobert i enviat al front de Rússia—, va treure molts infants del ghetto, d'amagat, en caixes de roba; pel que sabia, la nena era a casa d'un músic client d'en Daniel que no era jueu, un alemany del Sudets, un got de bons sentiments. Sí, és clar que el coneixia, en Rudi, va respondre, és casat amb una cosina llunyana meva. Vivien fora de Cracòvia, a casa l'avi, va dir en Freund, l'havien feta passar per neboda i tots tenien papers aris. Potser se salvaria, quasi segur. Era la que tenia més possibilitats de sortir-se'n, com a neboda d'un ari pur, aquella petita de tres anys, si els que li feien de pares aconseguien de refer-la de la desnutrició del ghetto. Déu meu, com ho desitjava.
Ramon Solsona, Cerezo rosa (1991)
Cerezo rosa:
El famós mambo de Pérez Prado dóna nom al primer conte de Llibreta de vacances, de Ramon Solsona, un volum amb onze narracions publicat el 1991 per Quaderns Crema. CEREZO ROSA
Haver-me quedat de rodríguez està a punt de costar-me el matrimoni. M’hi he quedat mig per obligació, mig perquè em venia de gust ser lluny de la família per assaborir unes cotes de llibertat que no tenia d’ençà que em vaig casar.
El meu soci i jo estem preparant una ambiciosa reestructuració d’Informàtica Aplicada, l’empresa que vam fundar fa tres anys i que creix com una planta silvestre. Jo m’he fet càrrec de la gerència i em passo tot el dia al despatx.
Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home.
Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els prejudicis a rodar. És un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana.
Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa mental basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar.
Ramon Solsona, Llibreta de vacances, Quaderns Crema
Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home.
Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els prejudicis a rodar. És un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana.
Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa mental basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar.
La veritat és que el meu matrimoni sempre ha rutllat bé, tenim la sort d’exercir professions compatibles amb l’educació dels fills. A mi l’empresa m’absorbeix més hores de les que voldria -a vegades passo dies sencers en què només veig els nens quan dormen-, però els mestres tenen un horari mes curt i sobretot unes vacances generoses que els permeten dedicar-se als fills, cobren poc, però tenen moltes hores lliures. Nosaltres, doncs, ens compenetrem perfectament, cadascú aporta allò que té: qui fa diners aporta diners i qui té temps aporta temps.
Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplicada va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallegar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa a Port de la Selva, perquè la veritat és que odio els càmpings i els mosquits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.
Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.
Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar-li la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o altra.
Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar a la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa».
«Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i navega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiuejava. Les faccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blanca» és el títol sencer.
Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplicada va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallegar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa a Port de la Selva, perquè la veritat és que odio els càmpings i els mosquits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.
Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.
Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar-li la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o altra.
Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar a la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa».
«Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i navega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiuejava. Les faccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blanca» és el títol sencer.
L’endemà mateix vaig trobar el meu cirerer rosa. En un d’aquests locals refrigerats del centre de Barcelona que al migdia es pobla de corbates i camises de màniga curta. Qui dina sol busca la companyia del diari, d’un llibre, d’un informe tècnic, qualsevol cosa que entretingui la vista i l’enteniment.
El primer dia vam compartir la taula. El segon, vam parlar animadament. El tercer, ja ens esperàvem i vam anar al cine al vespre. El quart, vam anar a ballar i vam acabar al llit, al seu.
És mes jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans rasposes.
Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és un apassionat de la Informàtica i té una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat ja moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia.
Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la moto d’ell, una Norton de museu -té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki-. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes.
És mes jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans rasposes.
Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és un apassionat de la Informàtica i té una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat ja moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia.
Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la moto d’ell, una Norton de museu -té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki-. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes.
La nostra relació ha arribat al clímax aquest cap de setmana. Amb excuses poc clares vaig telefonar al càmping i vaig dir que el divendres no pujaria. Vaig notar estranyesa i mal humor a l’altra banda del fil telefònic. Ja sé que els fills m’esperen per fer una excursió pel Pirineu. Conec perfectament el programa: hores de cotxe, baixar a tocar la primera vaca que se’ns posi a l’abast, filmar en vídeo els nens tocant la vaca, espantar les mosques que vénen de la vaca, mirar de no trepitjar les femtes fresques de vaca. I no desprendre’m de l’Autan per res del món, la meva guerra contra els mosquits és una croada en legítima defensa. Odio el Pirineu.
Ens hem escapat a un hotel de luxe de la costa. Ens hem lliurat sense reserves, com si mai a la vida haguéssim fruït del sexe. Tot ha estat nou, fresc, sibarític, amb el punt d’excitació irracional de l’amor clandestí quan esclata. Em sentia jove, una veu interior em deia: Endavant les atxes, que l’estiu és la vida.
Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens.
Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladejarem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i en les seves mans rasposes.
Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens.
Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladejarem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i en les seves mans rasposes.
Sé que s’acaba perquè tots dos estem espantats de nosaltres mateixos i tenim por d’anar massa lluny. No ens ho diem, però som conscients que el cicle natural d’aquesta aventura s’acosta a la fi. Som uns rodríguez vulgars, convencionals, la nostra capacitat de subversió és modesta, ja l’hem cremada tota, en el fons ja ens està bé la vida tal com la tenim encarrilada.
La veritat és que tinc ganes d’estar amb el meu marit i de jugar amb els nens i estic disposada a fer un viacrucis expiatori pel regne de les vaques. A més a més, a casa no me’n surto. No entenc com estan ordenats els armaris ni sé com funciona la rentadora. Jo només m’hi entenc amb els ordinadors, al càmping me n’hi penso pujar un de portàtil. I un litre d’Autan.
Ramon Solsona, Llibreta de vacances, Quaderns Crema
Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (1985)
Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005) fou narrador i traductor. Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària formada per tres reculls de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999), així com de tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997).
Sobre els espais literaris de la Mequinensa de Jesús Moncada, cliqueu aquí
* * *
Amb El Cafè de la Granota, un volum de catorze narracions, Jesús Moncada reprèn la temàtica del passat mític de l'antiga població de Mequinensa, que ja havia tractat a Històries de la mà esquerra. En aquest recull hi prenen vida un seguit de personatges pintorescos i de situacions inversemblants, a través de les anècdotes i de les històries que es conten a les tertúlies del vell Cafè. Amb gran força descriptiva, humor i ironia, l'autor recrea i vivifica el batec quotidià d'un poble que només a través de les paraules dels seus habitants pot esdevenir memòria.
(Extret de la contraportada de El Cafè de la Granota editada per Ed62, el maig de 2004)
* * *
El primer element, i el més important, que ajuda a configurar sensació d'unitat al recull és l'escenari espacial en què es desenvolupa l'acció dels contes, una acció que té l'epicentre, d'una manera explícita, en la vila de Mequinensa –amb escadusseres referències a poblacions de l'entorn regional més immediat (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa...)–, en els seus cafès, carrers i places, en les mines del seu terme municipal i en els llaüts amarrats als molls de l'Ebre. I els personatges que hi apareixen retratats –llaüters, minaires, pagesos, botiguers...– són gairebé sempre, tant els masculins com els femenins, habitants de la plàcida, riallera i calmosa vila de Mequinensa.Sobre els espais literaris de la Mequinensa de Jesús Moncada, cliqueu aquí
* * *
Amb El Cafè de la Granota, un volum de catorze narracions, Jesús Moncada reprèn la temàtica del passat mític de l'antiga població de Mequinensa, que ja havia tractat a Històries de la mà esquerra. En aquest recull hi prenen vida un seguit de personatges pintorescos i de situacions inversemblants, a través de les anècdotes i de les històries que es conten a les tertúlies del vell Cafè. Amb gran força descriptiva, humor i ironia, l'autor recrea i vivifica el batec quotidià d'un poble que només a través de les paraules dels seus habitants pot esdevenir memòria.
(Extret de la contraportada de El Cafè de la Granota editada per Ed62, el maig de 2004)
* * *
(Extret de l'estudi preliminar d'Hèctor Moret a l'edició publicada a la nova col·lecció Educació. d'Ed62. Si en voleu més, cliqueu aquí). El plànol és fet del mateix Jesús Moncada.
* * *
Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: [...] es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular [...] ha acumulat amb el pas dels anys. (p. 21)
Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: [...] es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular [...] ha acumulat amb el pas dels anys. (p. 21)
Emili Bayo i Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada. Citat al recull didàctic del seminari El gust per la lectura del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya: La Mequinensa de Jesús Moncada (Històries de la mà esquerra, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites). Si en voleu més cliqueu aquí.
* * *
De El Cafè de la Granota, un els catorze contes:
Preludi de traspàs
Ara, l'àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l'ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s'avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. Es clar que no tothom arriba a l’extrem de l'oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: "Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitarè per a morir-me»; i, en tornar ella a l'habitació, després de ficar la verdura al tupí -aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l'àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l'àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d'aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys i ara aprofitant el seu decandiment -que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d'arrels insidioses que no la deixen expirar amb tranquil·litat.
Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d'una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades -les del Segre i les de l'Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família. i no se li despinten de l'esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres. ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l'apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura -quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca-, que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.
¿Qui recordà, si no, en passar el que va passar, el començament d'aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l'hora, que l'avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l'àvia, abans d'encetar una retòrica que no s'acabava mai sobre els desavantatges d'aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira. Fins que l'avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l'endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l'avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada hagués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d'estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l'àvia -la gata moixa, la mosca balba! - havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.
La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l'àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li'n va del cap. Com podria -diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre- oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obstinada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l'arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res -feia un quart d'hora escàs que el pobret acabava de morir-se- però es va encarcarar de tal manera –es veu que de la ràbia- que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme necessitaren Déu i ajut per acabar d'amortallar-lo.
- - - - -
I, ara, l'àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l'espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldria trobar-me a la pell de l'àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l'ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l'esquerre, si no fos que la malaltia l'hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.
Ara, l'àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l'ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s'avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. Es clar que no tothom arriba a l’extrem de l'oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: "Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitarè per a morir-me»; i, en tornar ella a l'habitació, després de ficar la verdura al tupí -aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l'àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l'àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d'aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys i ara aprofitant el seu decandiment -que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d'arrels insidioses que no la deixen expirar amb tranquil·litat.
Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d'una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades -les del Segre i les de l'Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família. i no se li despinten de l'esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres. ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l'apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura -quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca-, que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.
¿Qui recordà, si no, en passar el que va passar, el començament d'aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l'hora, que l'avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l'àvia, abans d'encetar una retòrica que no s'acabava mai sobre els desavantatges d'aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira. Fins que l'avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l'endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l'avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada hagués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d'estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l'àvia -la gata moixa, la mosca balba! - havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.
La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l'àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li'n va del cap. Com podria -diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre- oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obstinada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l'arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res -feia un quart d'hora escàs que el pobret acabava de morir-se- però es va encarcarar de tal manera –es veu que de la ràbia- que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme necessitaren Déu i ajut per acabar d'amortallar-lo.
- - - - -
I, ara, l'àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l'espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldria trobar-me a la pell de l'àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l'ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l'esquerre, si no fos que la malaltia l'hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)