Curial e Güelfa, capítols 1-8 del Llibre primer (XV) amb notes

Llibre primer

1

   ¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituts e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil

"anvides", Envides: a penes, tot just. Diccionari de la llengua catalana. IEC.

desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret juí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que axí els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l’un a l’altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.

2

   Fonc ja ha llong temps, segons io he llegit, en Catalunya, un gentil hom,... apellat, lo qual fonc dotat més de seny e de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquistar la gràcia del piadós

Aquistar. De l'italià acquistare, acoseguir pel propi esforç. IEC: v. tr. Recaptar, conquerir en sentit moral.

Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura contínua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tan contents, així com aquells qui molt l'havien desitjat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.

   La bona dona, la qual per lo gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li era romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se mès en aquest, e tantost en la sua infantesa li feu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li era pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana minyona de poca edat, apellada Güelfa. 

   Entrat adoncs Curial en casa del marquès, lo qual en aquest temps estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès eixint de missa, trobant-se davant lo fadri dix-li:

   —¿De qui est?

   Lo minyó respòs:

   —Senyor, vostre son.

   Lo marquès s'atura e mirà'l, e bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura més no en podia donar; per què respòs tantost:

   —E a mi plau que meu sies. 

   E, regirant-se als seus, dix:

   —Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. 

   E replicà:

   —E tu seràs meu puis que a mi t'est donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. 

   E demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què tantost lo féu vestir e metre a punt, e dins la sua cambra, al servei de la sua persona, per cambrer lo retenc. 

   Curial cresqué en dies e en seny e en bellesa de la persona, en tanta singularitat que, en comú proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa corporal nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.

3

   En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la que sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marquès de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat hac compliment. Per què lo senyor de Milà trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer e parec-li molt més bella que dit no li havien. Per què així fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oia ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa estava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E amant lo seu marit ultra mesura, ella d'ell s'apodera e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordenava cosa alguna que primerament la Güelfa no s'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada. 

   No era, emperò, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual succesivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort, per què féu son testament, lo qual en presencia de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa ab marit o sens marit, fos senyora de Milà. e, aprés dies della, fos de aquell o de aquells en qui a ella plauria pervengués, e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vida. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà. 

   Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de rahons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva on son germà era. La qual per lo germa fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la plus bella part de son palau per la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e la Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.

4

   Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada en casa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mès en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne apunt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos dels quals totes les cases dels grans senyors son plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.

5

   La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab continuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se  n'apercebés no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bé tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sanc ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensa que seria valent home si hagues ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant comença'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.

6

   Havia aquesta noble dona un procurador, lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malai la pobretat del jove e la poca conexença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa mostrant haver compassió pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre. 

   Lo dit Melchior qui fill ne filla havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo-se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:

7

   —Curial, jo coneguí bé ton pare lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista la entrada que fist en casa del marquès a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marquès no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne filla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunicar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé après de mos dies te fare senyor. 

    E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa li dix:

   —Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que per que ara non pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada; ans tots temps serà presta a ta ordinació e non pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.

   Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e dona-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.

8

   Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que per lo prom li era estat manat, e vesti's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua...

9

(...) 

   —Curial, io he deliberat comunicar a tu tots los meus tesors e sens dir-te'n res he donat principi a la tua honor. És ver que io t'am, e així com t'he atorgats los béns te donaré altres coses quant a mi serà vist que haver ho degues; per què et prec que vulles treballar en cercar via per la qual la tua honor créixer pusques. E no et faça dubte que diners te falleguen. Emperò vull que aquesta llei me serves: que tu jamés de la mia amor no em demanaràs més avant de ço que io em comediré donar-te. E d'altra part t'avís, e membre't bé, que si tu en algun temps per servidor meu te publicaràs, me perdràs per a tots temps e et privaré del bé que tu esperes haver de mi. E d'aquí avant no al·legues ignorància.

(...) 

Lola Badia, sobre el Curial:

D'entrada, Curial és un home d'armes, que, si bé posseeix una formació singular en el trivium, la filosofia, la poesia i la música, en realitat exerceix de cavaller. La novel·la, en efecte, ens explica successivament els seus amors amb la senyora vídua de Milà, la protecció que aquesta li atorga, les seves fetes com a alliberador de la duquessa d'Àustria, falsament acusada d'adulteri, els seus primers passos amorosos amb la jove germana de la duquessa i el seu triomf com a cavaller en un solemne torneig que el rei de França celebra a Melun. 

 

Tanmateix, abans de portar l'heroi cap a la victòria final i al matrimoni amb la seva antiga amant i protectora, l'autor el fa passar per una nova prova, la definitiva. Curial cau en desgràcia per culpa d'uns envejosos i, abandonat de tothom, decideix marxar en peregrinació a Terra Santa. En tornar, una tempesta el farà anar a raure a Tunis, on patirà captiveri, un captiveri nord-africà ple de records virgilians, amb una tendríssima Dido musulmana, lectora de l’Eneida i suïcida per amor. Posteriorment Curial aconsegueix escapar i recuperar la fama perduda. 

 

La culminació de la seva carrera consisteix a cobrir-se de glòria vencent els turcs que pretenen d'envair Europa. Aconseguir després la mà de la seva Güelfa ja només és obtenir «les tornes» d’aquella glòria, com Martorell fa dir a l’emperador quan atorga Carmesina a Tirant en circumstàncies anàlogues.

Lola Badia, a “Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes”, dins Tradició i modernitat als segles XIV i XV (Estudis de cultura literaria i lectures d’Ausiàs March), Institut Universitari de Filologia Valenciana i Publicaciuons de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1993.

Curial, un heroi modern

 

Curial, talment veurem després amb Tirant, no és un personatge inversemblant o amb poders sobrenaturals: si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament. Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència... Però la prova definitiva de Curial és el seu enfrontament en solitari amb el seu propi destí, ja lliure de la tutela de la dama que, inicialment, se’l feia seu seguint els cànons de l’amor cortès (vg. fragment del capítol 9, al primer llibre: 

Una estructura en tres llibres 

(Viquipèdia)

 

Primer llibre

Narra com Curial, nascut d'una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l'indissoluble llaç sentimental. L'heroi se'n va a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d'una falsa acusació d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Làquesis, la seductora germana del duc de Baviera. Malgrat que Curial rebutja l'oferta. Güelfa s'assabenta de l'episodi i és presa d'un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s'hi celebren.

 

Segon llibre

El llibre segon correspon a l'anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, l'autor relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d'haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d'ell.

 

El Desafiament de Bordeus, previst per a l’1 de juny de 1283, amb la participació del rei de Sicília i Nàpols, Carles d’Anjou, i el rei Pere II de Catalunya i III d’Aragó, en lluita pel tron de Sicília, va ser sens dubte un dels desafiaments més importants de la història medieval. Aquest episodi apareix en la Crònica escrita per Bernat Desclot entre 1283 i 1288, i també queda recollit Curial e Güelfa. 

 

Tercer llibre

En el tercer llibre, després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia —on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs—, naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l'amor que senten per l'heroi unes dames mores —una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial— i a la intervenció de diversos nobles cristians, el protagonista pot tornar a Montferrat, on finalmente la Güelfa l'acaba acceptant com a marit, atenent el precioso del reí, la reina, el seu germano i la sala esposa i toda la corte congregada al criticar de "Mercè! Mercè! Mercè!".

 

Anselm Turmeda, Elogi dels diners (Ant 6)

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l'home orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que n'usa

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes

Diners magres fan tornar gords
e tornen ledesmes los bords
si diràs "jas" a hòmens sords
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans,
moros, jueus e cristians
leixant a Déu e tots los sants
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc,
a qui diu "no" fan-li dir "oc",
vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar,
si·ls pots haver no·ls leixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat té Sent "Jo-ha'n".
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

La pintura, de Marinus van Roejmerswaelen, és del s XVI i es conserva al Museu del Prado a Madrid. "El canvista i la seva muller", 1539, reflecteixen molt bé l'esperit de Turmeda tot i que aquest matrimoni, holandès i ric, no pretenia pas el papat!

Les quatre grans cròniques

Context històric s. XIII - XV

Ramon Llull. Llibre d'amic e amat

E en la benedicció de Déu, Blanquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l'Art del Llibre de contemplació. 

Comencen les metàfores morals"

"He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll"." 
(Palau i Fabre, Josep. "Llull de més a prop". Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997, p. 25)

"En veure's forçat Llull a condensar en poques línies matèria per a meditar tot un dia, s'imposa obligadament un llenguatge metafòric, ja que el llenguatge directe no admet una tan densa concentració. I, com és lògic, un esforç d'aquest tipus, sense perdre ni la més lleu partícula d'eficàcia mística, es transforma en un elevat món de poesia." "El gran enginy de Ramon Llull es palesa en nombroses antítesis i paradoxes. Fixem-nos en conceptes com: l'amic és sol quan es troba en companyia de la gent (versicle 47); com més el guareix l'Amat més augmenten les seves fatigues, i com més el fa llanguir, més el guareix (51 [...]); la seva riquesa és la seva pobresa (57); benanança és malanança (65); els camins d'amor són llargs i breus (70); revela els seus secrets amb secret i amb revelació els té secrets (75); [...] etc." 
(Martí de Riquer, p. 318 i 319).

9 -Digues, amic —dix l'amat—, ¿hauràs paciència si et doble tes llangors?-. —Hoc, ab què em dobles mes amors.

22. Vénc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.

26. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba, e los aucells feniren lur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.

27. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: —Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat.

47. Estava l'amic tot sol, sots la ombra de un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo quan los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.

51. Dix l'amic a son amat: —En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on més me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: —La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.

57. Demanaren a l'amic: —Quals són tes riquees? Respòs: —Les pobretats que sostenc per mon amat. —E qual és ton repòs? —Lo llanguiment que em dona amor. —E qui és ton metge? —La confiança que he de mon amat-. —E qui és ton maestre?-. Respòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.

71. Demanaren a l'amic quals sónb los fruits d'amor. Respòs: —Plaers, cogitaments, desigs, sospirs, ànsies, treballs, perills, turments, llanguiments. Sens aitals fruits no es lleixa amor tocar a sos servidors.

83. Demanaren a l'amic, de l'amor de l'amat. Respòs que l'amor de son amat és influència d'infinida bonea, eternitat, poder, saviea, caritat, perfecció; la qual influència ha l'amat a l'amic.

85. Encercava l'amic són amat, e atrobà un home qui moria sens amor; e dix que gran damnatge era  d'home qui moria a nulla mort sens amor. E per açò dix l'amic a l'home que moria: —Digues: per què mors sense amor? Respòs: —Per ço cor sense amor vivia. 

97. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: —D'amor-. —De què est? —D'amor.  —Qui t'ha nodrit? —Amor. —De què vius? —D'amor. —Con has nom? —Amor. —D'on vens?. —D'amor. —On vas?. —A amor. —On estàs?. —En amor. —Has altra cosa mas amor?. Respòs: —Hoc, colpes e torts contra mon amat. —Ha en ton amat perdó?. Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal entre amor e esperança.

168. Estava pres l'amic en lo carçre d'amor. Pensaments, desigs  e remembraments lo guardaven e l'encadenaven  per ço que no fugís de son amat; llanguiments lo turmentaven; paciència, esperança lo consolaven. Morira's l'amic; mas l'amat li demostrà son estament, es reviscolà l'amic.

El Libre d'Amic e Amat, tot i ser concebut de forma independent, quedà inclòs al Libre d'Evast e Blanquerna que, redacatat d'una sola tirada, avui datem entre els anys 1274 i 1283.

Ramon Llull. A Vós Dona Verge Santa Maria (Ant 3)

Absis de Santa Maria de Taüll, a la Vall de Boí, del segle XII




A VÓS DONA VERGE SANTA MARIA

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler qui es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vós, qui és maire d’amor;
Qui vós no vol no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.

Mant home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.


I A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.

II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler, Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.

*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).

COMENTARI: Aquest poema el trobem inclòs al capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Aloma, e de son fil Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria, qualitats que esdeven instruments capaços d’afavorir la conversió dels infidels i de promoure la pietat i devoció cristianes.

De fet, Llull aplica les tècniques formals i temàtiques de l’amor cortès, per fer una cançó d’amor religiós. Exalta la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que faci que molts vagin a Síria a predicar i convertir infidels. Recordem que Llull va sentir la crida de Déu, i a partir d’aquest fet, sentí la responsabilitat de predicar la religió cristiana, aconseguint així, que tots aquells que no ho eren, acabessin creient i estimant a la verge Maria. Llull, doncs, utilitza els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però ara amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Ho podem comprovar amb els dos versos de la primera cobla, que expressen directament l’amor per la Mare de Déu. Però a la resta de versos, si substituïm el nom de la verge Maria pel d’una dona, acaba tenint un sentit profà de l’amor.

-El poema consta de tres cobles. La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:

1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C // 2a est: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B // 3a est: 8a/8a/10B/10B

Ramon Llull, l'enamorament (per Teodor Suau)

Teodor Suau i Puig (Ciutat de Palma, 1947) és canonge de la Seu de Mallorca. Ara fa un parell d'anys ja va publicar Ramon Llull, Somni, MIracle i Misteri (El Gra de blat), un llibre centrat en la condició cristiana de Ramon Llull. Però en aquest vessant religiós, Suau ja remarcava l'especial capacitat d’estimar de Llull, que va acabar vehiculant envers Déu. "El resultat és una vida estranyament rica en humanitat, en saviesa, en voluntat de fidelitat a la seva obsessió: que l’Amor sigui conegut i estimat". Tant és així que Llull esdevé també un precursor del diàleg intercultural i, en un context medieval, ja és capaç d'escriure: "Els infidels són persones com nosaltres".

Teodor Suau és un col·laborador habitual de Serra d'Or, que aquest mes (novembre 2015) dedica la seva pàgina mensual a Ramon Llull, ara que som a punt de commemorar el setà centenari de la seva mort. Novament, la interpretació de l'enamorament lul·lià que fa Teodor Suau em sembla molt interessant, almenys per provar que l'entenguin els nostres alumnes de secundària…

Ramon Llull

(…)

Tothom sap que Llull fou algú excepcional. Basta recordar les dades més significatives per a comprovar-ho: una quantitat enorme de quilòmetres solcats, en les condicions d'aquell temps que no ho feien gens fàcil, i que el dugueren a creuar Europa i la Mediterrània de cap a cap, de Santiago de Compostel·la a Jerusalem, passant per París, Montpeller, Gènova, Roma, Tunis, Bugia… En el curs d'aquests viatges patí naufragis, presó, pallisses i apedregament… La seva fou una vida excepcionalment llarga per a aquelles saons: prop de noranta anys i dues-centres vuitanta obres escrites! Sense ordinador i sobre totes les matèries que hom es pugui imaginar, des de la més alta mística fins a la matemàtica, la geometria i l'astronomia: conegué reis, papes, bisbes, savis, amics i enemics en abundància. Conegué èxits i fracassos; desencís i desconhort. Una vida plena, que experimenta un canvi radical quan Ramon ja ha complert trenta-un anys i rep la gràcia d'allò que ell anomena «conversió a la penitència» i que en realitat és l'inici d'un camí el contingut del qual només pot tenir un nom: un procés d'enamorament.

(…)

Ramon era un jovençà típic del seu temps, de casa bona i, per tant, sense haver-se de preocupar gaire per sobreviure (…). Això li permetia esmerçar el seu temps lliure en allò que desplegava amb més veritat la seva forma de ser: una persona particularment sensible a l'amor. Ramon fou des de sempre un home enamoradís, amb tota la intensitat, la bellesa i la profunditat d'aquest mot. Va cercar una vegada i una altra l'objecte/subjecte d'aquest amor, amb qui pogués viure de manera recíproca la passió que esdevé estimació en el temps. Quan el va trobar, comprengué que només l'Amor pot ser l'Absolut de la voluntat humana d'estimar i deixar-se estimar. Ho comprengué després d'un itinerari costós i ple de dificultats que no dubtà a superar. Llavors, tot va fluir com d'una font santa: havia trobat l'Amat; havia trobat el sentit i la felicitat.

(…)

Cada pàgina dels seus llibres, cada ratlla dels seus poemes, cada hora de la seva vida són el càntic a aquest Amor trobat, descobert, conrat i acaronat fin a la mort. Vet aquí la perspectiva i l'horitzó de qualsevol lectura que es faci de la persona, la vida i l'obra del nostre Ramon.

Ramon Llull, Cant de Ramon

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.

Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Dé li gran senyor
qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Ramon Llull

Aspectes biogràfics

Després de la conversió, Llull recomença la seva formació intel·lectual a Mallorca. Aprèn àrab amb un esclau i llatí al convent de Santa Maria.

L’Infant Jaume, hereu del regne de Mallorca, el crida la cort a fi de que un teòleg franciscà examini les seves obres, que són aprovades. El príncep també li proporciona els mitjans per fundar una escola, Miramar. 

Entre el 1288 i 1289 Ramon Llull fa el primer viatge a París, que en aquell moment representava el centre intel·lectual d’Europa, per defensar la seva Art a la universitat. Fracassa. 

Després d’estar-se a Roma, viatja a Gènova i fa el seu primer viatge al Nord d’Àfrica, a Tunis, per predicar als infidels seguint la seva pròpia Art. 

Torna a Roma al 1294 i es relaciona amb el papa dimissionari Celestí V. Tres anys després torna a París i després d’aquesta estada fa el retorn a la seva terra natal. 

Al 1301 fa un viatge a Xipre, la petita Armènia, l’Àsia menor, Jerusalem, Gènova i Montpeller. 

Cinc anys després té l’entrevista amb el papa Climent V. Al mateix any fa el segon viatge missioner al nord d’Àfrica, a Bugia, on és empresonat durant sis mesos per predicar la seva Art, també condemnat a mort i finalment expulsat del país. 

Arriba a Pisa després d’un naufragi. Torna a escriure obres perdudes que conservava a la seva memòria. Un any després, entre el 1309 i el 1310 fa la seva última expedició a París, i duu a terme una intensa activitat antiaverroista. 

Als 84 anys arriba moribund a Mallorca (o bé mor en el viatge de tornada veient la seva terra) ja que es diu que els musulmans el van lapidar a Bugia. Les seves restes són dipositades a l’església dels franciscans de la ciutat de Mallorca. 

L'obra de Ramon Llull

Llull, doncs, va escriure i viatjar sense repòs. Va aprendre l’àrab per dur millor a terme la tasca evangelitzadora, va explicar-se a les universitats més famoses de la seva època, va visitar reis i papes... I malgrat que també va conèixer el fracàs, mai va aturar els seus propòsits. Barreja de místic, missioner, filòsof i viatger, incorporà la literatura a la tasca de cristianitzar i, en definitiva, de convèncer. Perquè la seva intenció, d’inspiració divina, sempre va ser la de crear un corpus ideològic fonamentat en textos de finalitat didàctica i persuasiva. 

Llull és un cas únic en les literatures romàniques, i això almenys per tres raons:

1- Perquè va ser el primer autor no anònim que va escriure en llengua catalana sobre temes humanístics i científics, i un dels primers autors literaris en una llengua romànica. 
També va utilitzar el llatí, tal i com era habitual entre la gent més culta, i fins l'àrab; però a ell li interessava arribar a un públic el més ampli possible i s’adonà que només ho aconseguiria en la pròpia llengua.

2- Perquè va ser un creador de llenguatge.
No tingué predecessors en l’ús del català literari, i va ser ell qui en fixà el model. Tots els autors posteriors el va prendre com a referent.

3- Per la magnitud de la seva obra. 
Més de 243 obres que tracten temes teològics, didàctics o morals. Més que no pas escriptor de ficció, cal relacionar Llull amb el la voluntat didàctica i moralitzadora pròpia del teòleg, filòsof i missioner que va ser.

En voleu saber més? Aneu al número 5 de la revista Sàpiens! :

Llull vivia alegrement i sense problemes, quan una aparició de Jesucrist el va convèncer que havia d'abandonar la seva vida esbojarrada i dedicar-se únicament a servir Déu. No li va ser fàcil, però certament va passar els anys que li quedaven perseguint aquest objectiu. Això és, donar una resposta irrefutable, per lògica, de la veritat de la fe cristiana.

Per a difondre aquesta resposta Ramon Llull va viatjar als confins del Mediterrani i una mica més enllà; el van rebre reis i papes; el van apedregar i gairebé linxar… Tot això eren fets que podia preveure aproximadament; el que potser l'hauria sorprès és que als Països Catalans se'l recordés sobretot per un fet purament instrumental: la innovació literària i lingüística de la seva obra. Per ell, l'expressió escrita era un simple mitjà per la seva tasca missionera. Però el fet és que fou el primer a utilitzar el català en una obra filosòfica, científica o teològica, i que va signar el que segurament va ser la primera novel·la en aquesta llengua. Per això, si bé el seu mètode és de molt difícil comprensió per a un lector mitjà del segle XXI, els estudiants de secundària continuen estudiant Ramon Llull.

                                                                      Extret de la revista Sàpiens, gener 2019

Resums fet pels alumnes de 1r de BTX  Adnane Arjeuan, Nerea Arenas, Héctor Call i Aina Fernández (cursos 2011 i 2012)

Súper-Llull

Si no ens entenem 

pel llenguatge, 

entenem-nos 

per l’amor

Bernat de Ventadorn, Quan veig l'alosa aletejar —i altres

"... els trobadors gaudien d'un gran prestigi, tenien una sòlida formació retòrica i musical, i eren ben considerats en l'estratificada societat feudal. (...) Guillem de Peitieu (1071-1126) va ser el primer trobador occità i el més representatiu de la primera generació de trobadors. Posteriorment destacaren Jaufré Rudel, Marcabrú, Cercamon, Bernat de Ventadorn, Giraut de Bornelh i Arnautz Daniel. També hi va haver dones trobadores, trobairitz en occità, com la comtessa de Dia i Azalais de Porcaraigues. De trobadors catalans n'hi ha documentats vint-i-quatre. Els més rellevants, contemporanis dels trobadors occitans, van ser Guillem de Berguedà i el rei Alfons II. Al segle XIII destaquen les figures de Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Ramon Vidal de Besalú, Cerverí de Girona i Jofre de Foixà".

Roser Armengol, Literatura Catalana. Matèria de Modalitat. Castellnou edicions, Barcelona 2009.


Probablement, la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca sigui aquest "Can vei la lauzeta mover", de Bernat de Ventadorn, en versió d'Alfred Badia, "Quan veig l'alosa aletejar", (de l'antologia d'Ed. 62, col. MOLU, vol. 14. Poesia trobadoresca, Barcelona, maig de 1982). El comentari final és un fragment de la notícia amb què Lola Badia encapçala cada trobador en el recull.

I

Can vei la lauzeta mover
De joi sas alas contral rai,
Que s’oblid’ e.s laissa chazer
Per la doussor c’al cor li vai,
Ai tan grans enveya m’en ve
De cui qu’eu veya jauzion,
Meravilhas ai, car desse
Lo cor de dezirer no.m fon.

II

Ai, las tan cuidava saber
D’amor, e tan petit en sai,
Car eu d’amar no.m posc tener
Celeis don ja pro non aurai.
Tout m’a mo cor, e tout m’a me,
E se mezeis e tot lo mon!
E can se.m tolc, no.m laisset re
Mas dezirer e cor volon.

III

Anc non agui de me poder
Ni no fui meus de l’or’ en sai
Que.m laisset en sos olhs vezer
En un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
M’an mort li sospir de preon,
C’aissi.m perdei com perdet se
Lo bels Narcisus en la fon.

IV

De las domnas me dezesper!
Ja mais en lor no.m fiarai!
C’aissi com las solh chaptener,
Enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c’una pro no m’en te
Vas leis que.m destrui e.m cofon,
Totas las dopt’ e las mescre,
Car be sai c’atretals se son.

V

D’aisso’s fa be femna parer
Ma domna, per qu’e.lh o retrai ,
Car no vol so c’om deu voler,
E so c’om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
Et ai be faih co.l fols en pon!
E no sai per que m’esdeve,
Mas car trop puyei contra mon.

VI

Merces es perduda, per ver,
Et eu non o saubi anc mai,
Car cilh qui plus en degr’aver,
No.n a ges, et on la querrai
A can mal sembla, qui la ve,
Qued aquest chaitiu deziron
Que ja ses leis non aura be,
Laisse morrir, que no l.aon.

VII

Pus ab midons no.m pot valer
Precs ni merces ni.l dreihz qu’eu ai,
Ni a leis no ven a plazer
Qu’eu l’am, ja mais no.lh o dirai.
Aissi.m part de leis e.m recre!
Mort m’a, e per mort li respon ,
E vau m’en, pus ilh no.m rete,
Chaitius, en issilh, no sai on.

VIII

Tristans, ges no.n auretz de me,
Qu’eu m’en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e.m recre,
E de joi e d’amor m’escon.

Versió catalana d'Alfred Badia:

"Quan veig l'alosa aletejar..."

I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.

II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.

IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

VI
De pietat ja no n'hi ha
—jo mai no en fui coneixedor—
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!

VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant camí, a exili ombrós.


Notícia de Bernat de Ventadorn

"Segons la tradició antiga, Bernat de Ventadorn (...1147-1170...) és fill d'un servent i una fornera del castell de Ventadorn; es forma literàriament en l'ambient culte que li proporciona el senyor, poeta ell mateix, i després, esdevingut trobador i enamorat de la mestressa, és enviat a l'exili.
(...)
Bernat de Ventadorn és un dels grans trobadors clàssics (...) i de tots ells és qui ha estat més valorat per la crítica moderna: la seva vena poètica és d'un sentimentalisme apassionat i dolençós que, llegit a la romàntica, pot fer molt efecte.
(...)
"Quan veig l'alosa aletejar" és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca (...). És un poema de desesperació i mort, en què l'enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L'alosa planejadora de la pimera estrofa, paral·lel figurat de l'abandonament íntim a la joia, també és merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís). El Tristany de la tornada, confident del poeta, sembla que designa Raimbaut d'Aurenga, un trobador coetani de Bernat de Ventadorn, senyor de diverses terres i castells al nord d'Avinyó, a la Provença.".

Lola Badia

   

Mètrica:

Quan / veig /  l'a / lo / sa__ a/ le / te /jar              (a)
jo / io / sa __al / raig / ma / ti / na / dor,              (b)
com / de / fa / lleix / i__ es / dei / xa__ a / nar,   (a)
que__ el / cor / li / ves / sa / de / dol / çor,           (b)
(...)

Temàtica per cobles 

(cobla: estrofa bàsica de la poesia trobadoresca en occità)

· Cobla 1: El trobador veu una alosa feliç i li té enveja, perquè ell se sent desgraciat.
Tòpic de la Natura contraposada als sentiments del trobador (l'alosa contenta —l'ocell primer que tradicionalment despertava els amants d'una nit d'amor— i ell, desgraciat. "El raig" del segon vers és una metonímia del sol. El darrer vers, hiperbòlic de dolor: "em meravello que, al moment, el cor no se'm fongui de desig"

· Cobla 2: El trobador es plany d'haver perdut l'amada, que l'ha abandonat.

Tòpic de la dama com a lladre de cors, una dama poderosa que ho té tot —ús de polisíndeton— que no li atorgarà més "favor" mentre el poeta, per contra, "d'amar no em puc estar". 

· Cobla 3: Recorda el moment de veure els seus ulls, quan es va enamorar.

Ara tenim el tòpic de la dama traïdora, "que el va deixar mirar-se en els seus ulls" (els ulls com a mirall) cosa que li va produir la bogeria per amor (un altre tòpic): "mai més vaig tenir poder sobre mi, ni vaig ser meu des del moment...". La dama traïdora és, en termes feudals, un mal senyor ja que no té cura del seu vassall. La cobla acaba amb el mite grec de Narcís, història d'un amor impossible i d'una metamorfosi a flor.

· Cobla 4: El trobador culpa a totes les dones, per no ajudar-lo gens.

Es fa present la misogínia medieval: rebaixa la midoms a "domna" i critica a tot el gènere femení, perquè no l'ajuden, perquè no són de confiança, perquè el desesperen, perquè una el destrueix i el confon, i les tem, i no les creu, i totes són iguals... Hi ha referències a l'ideal de vida cavalleresc: si abans defensava les dones, ara les "desempararà".

· Cobla 5: Li retreu a ella la seva incoherència.

El trobador té por d'haver "picat massa alt" pel gran poder que ella té. Però al text original es clar que continua rebaixant la dama, que ja ha passat de midons a domna i ara a femna (femella). És capriciosa i voluble "no vol que el s'ha de voler, i allò que se li prohibeix, fa". Dins la cobla original apareix un vers  que sembla ser un proverbi antic: "i he fet com el boig en el pont". Si en un pont inestable un cavaller havia de descavalcar i dur el cavall per les regnes, o bé repartir el pes de les seves bosses per poder passar sense problemes, un boig no ho faria, i per tant el pont i ell caurien. És una metàfora del fet que la seva bogeria per amor "l'ha dut a caure en desgràcia".

· Cobla 6: Ella no té pietat d'ell, i el veu morir d'amor, sense ajudar-lo.

Continua acusant la dama de mala senyora: la que hauria de tenir més pietat no en té, per tant, ja no la pot tenir ningú més. I a més, és tan bella, que "qui la veu , no pot creure que no tingui pietat de qui la desitja"

· Cobla 7: Decideix marxar de la vora d'ella, que "l'ha mort" per amor.

En aquesta cobla insinua tenir alguna mena de dret a ser estimat per ella, segons el vassallatge feudal. Aleshores, quan un vassall era abandonat pel senyor, s'exiliava del feu, marxava. Ell fa igual: calla ("com a mort li responc") i se'n va, ja que ella no el reté a la seva vora. L'acumulació de les coses que no han influït en ella (ni precs, ni pietat, ni dret), mitjançant un polisíndeton, encara agreuja el seu sentiment i la pietat del lector envers ell.

· 8 Tornada: S'acomiada de Tristany, el seu amic, i decideix no tornar a cantar.

S'acomiada de Tristany, un senhal d'un amic seu, el trobador Rimbaut d'Aurenga. I insinua que no li envia la seva cançó a ella, per amagar-se'n. Segurament, tot el poema era una pura convenció: en realitat, el trobador no se'n va enlloc.

De Xtec, 2005

I encara, de Bernat de Ventadorn, un fragment de 

Non es meravelha s'eu chan 

amb el tema de la mort per amor i la dama sense mercè.

Bona domna, re no.us deman
Mas que.m prendatz per servidor,
Qu’e.us servirai com bo senhor,
Cossi que del gazardo m’an.
Ve.us m’al vostre comandamen,
Francs cors umils, gais e cortes!
Ors ni leos non etz vos ges,
Que.m aucizatz, s’a vos me ren.

Bona senyora, només us demano
que m'accepteu de servidor,
que us serviré com a bon senyor.
sigui la que sigui la recompensa.
Veieu-me sota les vostres ordres
amb cor franc, humil, alegre i cortès;
no sóu ni un os ni tampoc lleó
perquè em mateu si a vos em lliuro.