Miquel Martí i Pol, L'Elionor (1972) (Ant 46)

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".

                                      La fàbrica (1972)

La fotografia és de Lewis Hiner, feta a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

Joan Brossa, Poema (1970) (Ant 43)

Poema (1970) recollit a Poemes visuals, Barcelona, 1975.

JOAN BROSSA 

(Barcelona 1919-1998)

Poema. Comentari de text.

Extret de Antologia de la poesia catalana, edició de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions. Poesia, clàssics catalans. Barcelona, 2005. 

Dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista plàstic i poeta, així es descrivia ell mateix. El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana. Vinculat des de sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948. Tanmateix és un poeta polimòrfic, com diu Glòria Bordons*, ja que ha treballat totes les formes: des de les més clàssiques, el sonet i l'oda, o la sextina dels trobadors, passant per les formes populars i la poesia escènica per arribar, a partir de 1950, a la poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible, quasi una acta notarial de la realitat més prosaica. En els anys quaranta havia fet alguns cal·ligrames, però serà en els anys seixanta que la poesia visual centrarà el seu interès, la paraula ja no és suficient i cal recórrer a la visualització material del poema. Per a Brossa la poesia visual és en paraules seves: "la recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic". El material que utilitza és molt variat: il·lustracions, cartes, documents, números, dibuixos i sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals. D'aquesta manera pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra "Poema", el cos del qual és una pistola.

(*) Joan BROSSA, Antologia polimòrfica. Edició a cura de Glòria Bordons. Barcelona, Galàxia Gutenberg- Cercle de Lectors. 2001.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (1968) Sis poemes

Les dones i els dies (1968) és la reimpressió de tres llibres anteriors de Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (1960),  Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). 

La platja

El sol se l'ha menjat. Anava sola, 
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
   Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs de l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.


Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.



Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                  "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany. "
                                                    Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 


Si puc

Alguna cosa ha entrat 
dins alguns vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?


Kensington

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
                          I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
                 «Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m’he tornat una flor groga.»
     D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m’hi doni. Dic:
                       «Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí.»
     M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
     «No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m’he tornat una flor groga.»

Per als docents que provem de fer poesa a l'aula, i amb Ferrater al costat: un text de Jaume Bosquet. 

Du bist wie eine Blume: Ets com una flor. Heine + Schuman

Rosa Leveroni, No em preguntis, amor, per què t'estimo (Ant 30)

Escrit l'any 1946, "No em peguntis, amor, per què t'estimo" forma part de l'extens llibre Presència i record (1952), que recull l'obra poètica de Rosa Leveroni des del final de la guerra civil. Leveroni forma part de la generació de la República que s'havia donat a conèixer en els anys trenta -el 1936 publica Epigrames i cançons-, però que va veure frustrada la seva joventut amb la guerra i va haver de viure l'exili interior. Malgrat això, la poesia de Leveroni s'inscriu en el simbolisme europeu, en la línia de Rilke o T. S. Eliot, o de les poetes angleses Christina Rossetti i Elisabeth Barret Browning, i assenyala una certa normalitat pel que fa a la incorporació de la dona a la literatura.

"No em preguntis, amor, per què t'estimo" és l'elegia 6 de la sèrie Elegies de la represa, em què la poeta expressa el seu desig amorós, extrem, més enllà de la raó i del temps. (...).

Extret de Antologia de la poesia catalana, ed. a cura de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions, Barcelona, 2005.



No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

                                    Presència i record (1952)

Carles Riba, Súnion (1943) (Ant 28)

Súnion!  T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
   tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
   amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
   que en els fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
   pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
   ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
   súbitament,  oh precís,  oh fantasmal!  i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
   ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                                Elegies de Bierville (1943)

Joan Oliver —Pere Quart— Corrandes d'exili (1947) (Ant 38)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

                            Saló de tardor (1947). 

Bartomeu Roselló-Pòrcel, A Mallorca, durant la guerra civil (1937) (Ant 31)

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


           Barcelona, setembre de 1937

"A Mallorca, durant la guerra civil" fou publicat pòstumament dins Imitació del foc (1938).

atzur: m. Color blau celeste.
tedi: m. Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no ens interessa.

Teodor Llorente, Vora el barranc dels Algadins (Ant 12) (1909)

Teodor Llorente i Olivares

(València, 1836 - 1911)
Poeta, periodista i polític conservador valencià.

Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou un dels impulsors més rellevants de la Renaixença valenciana. Fundador del diari Las provincias, fou també membre fundador de l'entitat cultural Lo Rat Penat des de la qual també impulsà uns Jocs Florals. 

Contrari a la politització del catalanisme que es començava a manifestar a finals del XIX, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, si bé fou conscient del fracàs —fins i tot en l'àmbit cultural— de la seva posició regionalista. 

La seva poesia en català, que gairebé sempre anomenà llemosí, va seguir els tòpics jocfloralescs excepte en alguns poemes de motiu rural, entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció com ara és aquest sobre el barranc dels Algadins (Vora'l barranch dels Algadins) de 1909.

Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
¡Qui oir pogués sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!

                            Llibret de versos (1909).

Comentari

El barranc dels Algadins és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià. En l’època de Teodor Llorente, era un autèntic barranc de 23 km entre els termes municipals d'Alginet i Algemesí. Avui és una plana dedicada al conreu dels tarongers i travessat per sèquies sense canyissars  ni, tampoc, rastre d'ànecs silvestres. Potser per això encara ens és més evident l'exaltació de la natura que fa Llorente: mas, arbres, ocells i plantes prenen cos i vida, i protagonitzen un himne al paisatge, amb múltiples batecs de vida. Som davant un autèntic locus amoenus (paisatge ideal, bucòlic, en un entorn natural). A partir d'aquí, el poema esdevé correlat de la infantesa mitificada (la felicitat perduda en el temps que va habitar el mas dels Algadins) i assumpció de l'inevitable pas del temps en termes de cloenda:

El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

La composició poètica està estructurada al voltant d'una anàfora (repetició d'una mateixa paraula, o estructura sintàctica, a l'inici o final de diferents versos successius: "Vora el barranc dels Algadins"). Són un total de quatre estrofes, cadascuna d'elles de vuit versos octosíl·labs, amb esquema de rima 8A/8B/8B/8A/8A/8C/8C/8A.

Hi podem distingir tres parts:

-Una primera a la primera estrofa, on descriu el paisatge, en aquest cas el barranc dels Algadins, que li porta bons records, talment l’aroma dels tarongers (hipèrbole: no té lo món millors jardins)

         

-Una segona part formada per la segona i tercera estrofa, on parla del desig de reveure palmeres i ocells (hipèrbaton: l'aigua corrent els camps anega; onomatopeia: sona el tic-tac en els molins)
          

-Una tercera que coincideix amb la quarta estrofa, i que acaba per lamentar el temps passat de la infantesa (hipèrbaton: mourà demà les palmes l’aire).

Jacint Verdaguer, Els dos campanars, Epíleg a "Canigó" (1885) (Ant 13)

Doncs , ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs què n’heu fet, o valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Ursèol a on és lo Dormitori?
La cel·la abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmorteïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants, d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

–Campanes ja no tinc, –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh! Qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar,
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu que vius més avall, no els veus tornar?

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada;
mes ai! la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai! sense esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

–Caurem plegats, –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou cents anys de vida,
mes, nou Matussalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadàver gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajeure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai! qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí–.

Així un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Jacint VERDAGUER , Canigó (1885)

La il·lustració, de Junceda, per a la singular edició de Canigó de 1945, només tolerada per la censura franquista amb ortografia pre-fabriana.

Jacint Verdaguer, Vora la mar (1883) (Ant. 14)

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digau-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

                      

                            Caldetes, 10 de gener 1883

Publicat dins Flors del Calvari (1895)

Bonaventura Carles Aribau, La Pàtria (1832)

La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major, escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema portà realment per títol La Pàtria (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor" —un diari liberal, de Barcelona, en castellà, que va aparèixer entre 1833 i 1837—  es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana. El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar inmens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaher, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Mètricament, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl·labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.

El tema general del poema és l'enyor de Catalunya i l'exaltació de la seva llengua, com a representació de la pàtria. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:

- Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
- Les tres següents octaves parlen de la llengua.
- La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.

Conté molts elements propis del Romanticisme: la lira abandonada (aquest instrument musical és símbol de la poesia des dels Psalms de la Bíblia ), la identificació del paisatge amb la problemàtica personal, el fat o destí perseguidor, l'enyor de la pàtria perduda (que ja apareix en Schiller i Novalis).

Alguns aclariments:

- La "tomba del jueu" és Montjuïc; i la "mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. 

- La llengua llemosina o el llemosí, citat tantes vegades, és el nom de la llengua catalana. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català. En tot cas, la confusió prové de l'època dels trobadors: els autors de la Renaixença creien que la llengua dels trobadors medievals era català antic (llemosí).

Joan Roís de Corella, Balada de la garsa i l’esmerla (Ant 8)

La Balada de la garsa i l’esmerla, conformada per una introducció i el que la tradició ha identificat amb la balada pròpiament dita, és un dels textos més atractius de Roís de Corella (1435-1497), l’escriptor renaixentista nascut a Gandia, com Ausiàs March, i, amb aquest, màxim representant de l’època d’or de la lírica catalana. (Més a Josep Bargalló. Exercicis de mètrica)

Ab los peus verds, los ulls e celles negres, 

 penatge blanc, he vista una garsa, 

 sola, sens par, de les altres esparsa, 

 que del mirar mos ulls resten alegres; 

 i, al seu costat, estava una esmerla, 

 ab un tal gest, les plomes i lo llustre, 

 que no és al món poeta tan il·lustre, 

 que pogués dir les llaors de tal perla; 

 i, ab dolça veu, per art ben acordada, 

 cant e tenor, cantaven tal balada: 

 "Del mal que pas no puc guarir, 

      si no em mirau 

 ab los ulls tals, que puga dir 

     que ja no us plau 

 que jo per vós haja a morir. 

 Si muir per vós, llavors creureu 

      l'amor que us port, 

 e no es pot fer que no ploreu 

      la trista mort 

 d'aquell que ara no voleu. 

 Que el mal que pas no em pot jaquir, 

     si no girau 

 los vostres ulls, que em vullen dir 

     que ja no us plau 

 que jo per vós haja a morir".

Vegeu-lo interpretat per Raimon a http://www.youtube.com/watch?v=HBwvb9rrzvM

Ausiàs March, LXXXI - Així com cell qui es veu prop de la mort…

LXXXI

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

LXXXI

Com aquell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

i veu el lloc on es pot refugiar

i no hi arriba perquè té mala sort,

m'esdevé a mi, que dures penes passe,

i us veig com l'únic remei als meus mals.

Desesperat d'acomplir els desitjos,

el vostre orgull aniré arreu contant.

                                                    Versió de Josep Piera            

                                                    dins Ausiàs March. Una tria.

                                                    Tast de clàsics, 2. Ed. Barcino. 2011.

Ausiàs March, XIII - Colguen les gents ab alegria festes...

Colguen les gents ab alegria festes, 
lloant a Déu, entremesclant deports, 
places, carrers e delitables horts 
sien cercats ab recont de grans gestes, 
e vaja jo los sepulcres cercant, 
interrogant ànimes infernades, 
e respondran, car no són companyades 
d'altre que mi en son contínuu plant. 

Cascú requer e vol a son senblant,
per ço no em plau la pràctica dels vius:
d'imaginar mon estat són esquius,

sí com d'om mort, de mi prenen espant. 
Lo rei xiprè, presoner d'un heretge, 
en mon esguard no és malauirat, 
car ço que vull no serà mai finat, 
de mon desig no em porà guarir metge. 

Cell Texion qui el buitre el menja el fetge 
e per tots temps brota la carn de nou, 
e en son menjar aquell ocell may clou, 
pus fort dolor d'aquesta em té lo setge, 
car és un verm qui romp la mia pensa, 
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre, 
e llur treball no es porà enterrompre 
sinó ab ço que d'haver se defensa. 

E si la mort no em dugués tal ofensa: 
fer mi absent d'una tan plasent vista, 
no li graesc que de terra no vista 
lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa 
de perdre pus que lo imaginar 
los meus desigs no poder-se complir, 
e, si em cové mon derrer jorn finir, 
seran donats térmens a ben amar. 

E, si en lo cel Déu me vol allogar, 
part veure a Ell, per complir mon delit 
serà mester que em sia dellai dit 
que d'esta mort vos ha plagut plorar, 
penedint vós com per poca mercè 
mor l'ignocent e per amar-vos martre, 
cell qui lo cors de l'arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se. 

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé 
que es pot bé fer hom morir per amor: 
creure de mi que só en tal dolor, 
no fareu molt que hi doneu plena fe.

El text correspon a l'edició de Joan Ferraté. Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Quaderns Crema. Barcelona, 1979.

El poema s’estructura en cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornada de quatre que segueixen l’esquema de creu-creuada: 10A/10B/10B/10A/10C/10D/10D/10C. 

Ausiàs March utilitza el decasíl·lab de tradició catalana, amb cesura a la quarta síl·laba.

Vegeu-ne un comentari sencer aquí

Anselm Turmeda, Elogi dels diners (Ant 6)

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l'home orat,
pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que n'usa

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes

Diners magres fan tornar gords
e tornen ledesmes los bords
si diràs "jas" a hòmens sords
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans,
moros, jueus e cristians
leixant a Déu e tots los sants
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc,
a qui diu "no" fan-li dir "oc",
vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar,
si·ls pots haver no·ls leixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat té Sent "Jo-ha'n".
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

La pintura, de Marinus van Roejmerswaelen, és del s XVI i es conserva al Museu del Prado a Madrid. "El canvista i la seva muller", 1539, reflecteixen molt bé l'esperit de Turmeda tot i que aquest matrimoni, holandès i ric, no pretenia pas el papat!

Ramon Llull. A Vós Dona Verge Santa Maria (Ant 3)

Absis de Santa Maria de Taüll, a la Vall de Boí, del segle XII




A VÓS DONA VERGE SANTA MARIA

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler qui es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vós, qui és maire d’amor;
Qui vós no vol no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.

Mant home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.


I A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.

II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler, Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.

*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).

COMENTARI: Aquest poema el trobem inclòs al capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Aloma, e de son fil Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria, qualitats que esdeven instruments capaços d’afavorir la conversió dels infidels i de promoure la pietat i devoció cristianes.

De fet, Llull aplica les tècniques formals i temàtiques de l’amor cortès, per fer una cançó d’amor religiós. Exalta la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que faci que molts vagin a Síria a predicar i convertir infidels. Recordem que Llull va sentir la crida de Déu, i a partir d’aquest fet, sentí la responsabilitat de predicar la religió cristiana, aconseguint així, que tots aquells que no ho eren, acabessin creient i estimant a la verge Maria. Llull, doncs, utilitza els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però ara amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Ho podem comprovar amb els dos versos de la primera cobla, que expressen directament l’amor per la Mare de Déu. Però a la resta de versos, si substituïm el nom de la verge Maria pel d’una dona, acaba tenint un sentit profà de l’amor.

-El poema consta de tres cobles. La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:

1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C // 2a est: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B // 3a est: 8a/8a/10B/10B

Cerverí de Girona, Viadeyra (Ant 2)

Ayçò és viadeyra

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!

I
No'l prenatz lo fals jurat,
que pec és, mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,
que pec és, ez adormit,
Jana delgada!

III
Que pec és, mal ensenyat,
no sia per vós amat,
Jana delgada!

IV
Que pec és, ez adormit,
no jaga amb vos e·l lit,
Jana delgada!

V
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!

VI
No jaga ab vos e·l lit;
més vos y valrà l'amich,
Jana delgada!

------
Això és viadera

No el prengueu el fals marit,
Jana delicada!

1- No el prengueu el fals jurat,
que és neci, mal ensenyat…
2- No el prengueu el mal marit,
que neci és i adormit (ensopit)…
3- Que és neci i maleducat,
no sigui per vós amat…
4- Que neci és, i adormit,
no jegui amb vós al llit…
5- No sigui per vós amat,
més val aquell que teniu en privat (en la intimitat)…
6- No jegui amb vós al llit
més us hi valdrà l’amic…


delgada: esvelta, literalment "delicada".
pec: neci, poc espavilat.

Es tracta d’una composició de Cerverí de Girona (Guillem de Cervera, 1259-1285), que s’inspira en la tradició popular que es cantava en els viatges per tal d'alleugerir la monotonia i la duresa del camí. De fet, el mateix títol "viadeyra" ja significa "cançó de camí".

Aquesta procedència popular es detecta a la mètrica del poema (versos heptasíl·labs organitzats per cobles a partir d'un refrany inicial), però també molt especialment pel contingut que reflecteix els tòpics de l’amor cortès, en una estructura feta a base de paral·lelismes que anem retrobant d’una estrofa a l’altra.

"Quant al tema, s'emparenta amb les cançons de malmaridada, comunes al fons líric romànic. Es tracta d'aconsellar una dona perquè refusi el marit que li han proposat o imposat (...) i accepti, en canvi, l'amic, que ella prefereix, fins al punt que comparteixin el llit. A tal fi s'enumeren els vicis del promès o fals marit (fals jurat, pec, mal ensenyat, adormit, etc.) amb caràcter denigratori, perquè redundin, indirectament, a potenciar les virtuts de l'amic, que és probable que hàgim de fer coincidir, en la ficció del cant, amb la veu que enuncia el poema, és a dir, amb Cerverí de Girona"

DELOR, GRIFOLL i JULIÀ, Antologia de la poesia catalana p. 126 Castellnou edicions, BCN 2009

Guillem de Berguedà, Cansoneta leu e plana (Ant 1)

De Guillem de Berguedà en desconeixem les dates de naixement o mort, però en tenim notícies documentades entre 1138 i 1192. Pep Paré i Enric Martín ens diuen a l'Antologia de poesia catalana que, si de cas, en sabem "el caràcter arrauxat, sanguini, que, d'una banda, l'embranca en inacabables enfrontaments feudals i que, de l'altra, produeix una literatura visceral en què campen sense disfressa malvolences i fòbies" (...) "El seu perfil és el d'un senyor de la guerra, amb una hisenda estimable, facciós i brutal com tants d'altres del segle XII". No es va arribar a casar i no se li coneix descendència, però ell mateix escriu que acabà abandonat per tots, "perquè a tots els posava banyes o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes"!

Cansoneta leu e plana

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no·i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qu·el nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non a ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben es fols qui·s vana
c’ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Cançoneta lleu i blana / lleugereta, sense ufana / faré jo d'un cert marquès, / traïdor de Mataplana, / que de mil fraus porta el pes. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes.

Oh, ben hagen, les llosetes / de Melgurs, de viltat netes, / on perdéreu de dents, tres. / En les llosetes, pobretes, / tampoc no s'hi coneix res. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

El braç no us val una figa / que apar cabiró de biga, / arronsat sota l'arnès. / Potser si el punxa una ortiga / el nervi us estendria. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Marquès, qui de vos es fia, / si cerca amor té falsia, / si bon goig, poc resta il·lès. / El qui amb vós ha anat de dia, / a la nit ja no us ha admès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

De fer amb vós la migdiada / no es vana persona nada / que anheli costum cortès, / si no es posa, alliçonada, / calces de cuir cordovès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Lectures prescriptives per al batxillerat

Lectures prescriptives per al batxillerat

Lectures  per a la matèria comuna de 
llengua catalana i literatura al batxillerat
Promoció 2019-2021

1r de BTX
1- Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Episodis amorosos (versió actualitzada)*.
2- Antologia de poesia catalana (35 poemes)*.
3- A criteri del departament:
Mercè Rodoreda, Aloma
i Pere Calders, Invasió subtil i altres contes o Àngel Guimerà, Mar i cel.

2n de BTX
1- Àngel Guimerà, Terra baixa.
2- Mercè Rodoreda, Mirall trencat.

* De les lectures marcades amb un asterisc, només serà objecte d’avaluació la selecció de l'obra que trobareu a continuació.

Dels anys anteriors...

A primer de batxillerat hem presentat l'antologia dels 35 poemes així com dels episodis amorosos del Tirant. I  a més a més, a criteri del Departament de llengües de l'INS Guillem Catà hem optat per:

Cursos 2012-13 i 2013-14: Joaquim Amat-Piniella, K. L. Reich

Curs 2014-15:  Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

Curs 2015-16: Àngel Guimerà, Terra baixa. També vam assajar l'opcionalitat al tercer trimestre entre Invasió subtil i altres contes, Uf, va dir ell i Te deix amor, la mar com a penyora.

Curs 2016-17: Àngel Guimerà, Terra baixa i Mercè Rodoreda, Aloma.

Curs 2017-18: Prudenci Bertrana, Josafat i Mercè Rodoreda, Aloma.

Curs 2018-19:

Curs 2019-20: K L Reich (i ampliació Liana Millu)  

Curs 2020-21: Aloma

 

Lectures per a la literatura catalana de modalitat 
d’humanitats i ciències socials, i de la modalitat d’arts.
Promoció 2019-2021

1. Santiago Rusiñol, L’alegria que passa.
2. Joan Maragall, Visions & Cants.
3. Joan Carner, El cor quiet.
4. Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.
5. Salvador Espriu, Narracions.*
6. Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona.

* Salvador Espriu, Narracions. Només la selecció:
“Tereseta-que-baixava-les-escales”.
“El meu amic Salom”.
“Teoria de Crisant”.
“Tòpic”.
“Conversió i mort d’en Quim Federal”.
“En Panets passeja el cap”.
“El país moribund”.
“Letizia”.
“Mariàngela l’herbolària”.
“Tres sorores”.
“Sota la fredor parada d’aquests ulls”.
“Potser contat de nou amb parsimònia”.
“Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja”

Dels anys anteriors...

Promoció 2012 - 2014
1 Àngel Guimerà, Mar i cel.
2 Josep Carner, Antologia poètica.*
3 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antologia poètica *
4 Salvador Espriu, Antígona.
5 Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta.
6 Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar.

Promoció 2013-2015
1 Àngel Guimerà, Mar i cel.
2 Josep Carner, Antologia poètica.*
3 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antologia poètica *
4 Salvador Espriu, Antígona.
5 Pere Calders, Invasió subtil i altres contes.
6 Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar.


Promoció 2014-2016
1 Narcís Oller, Pilar Prim.
2 Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades.
3 Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antologia poètica *
4 Salvador Espriu, Antígona.
5 Pere Calders, Invasió subtil i altres contes.
6 Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar.

Promoció 2015-2017
1 Narcís Oller, Pilar Prim.
2 Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades.
3 Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis.
4 Joan Vinyoli, Vent d’aram.
5 Pere Calders, Invasió subtil i altres contes.
6 Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz.

Promoció 2016-2018
1 Caterina Albert, "Víctor Català", Solitud.
2 Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades.
3 Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis.
4 Joan Oliver, Ball robat.
5 Joan Vinyoli, Vent d’aram.
6 Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz.

Promoció 2017-2019
1 Caterina Albert, "Víctor Català", Solitud.
2 Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades.
3 Josep Carner, El cor quiet.
4 Joan Vinyoli, Vent d’aram.
5 Joan Oliver, Ball robat. 
6 Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona

 

Promoció 2018-2020 

1. Caterina Albert, “Víctor Català”, Solitud. 

2. Joan Maragall, Visions & Cants. 

3. Joan Carner, El cor quiet. 

4. Joan Oliver, Ball robat. 

5. Salvador Espriu, Narracions.* 

6. Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona.

Promoció 2019-2021
1. Santiago Rusiñol, L’alegria que passa.
2. Joan Maragall, Visions & Cants.
3. Joan Carner, El cor quiet.
4. Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants.
5. Salvador Espriu, Narracions.*
6. Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona.

 

(*) Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. 
Episodis amorosos. Capítols. seleccionats

[Tirant arriba a Constantinoble i s’enamora de Carmesina]
CXVII. Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que l’Emperador li dix. Des del paràgraf «Com foren en la gran sala del palau l’Emperador lo pres per la mà...» fins al final (p. 372-373).
CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador (p. 374-375).

[Tirant malalt d’amors. Diafebus, confident i mitjancer de Tirant]
CXIX. Raons de conhort que fa Diabebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç d’amor (p. 375-385).
CXX. Lamentació d’amor que fa Tirant (p. 385).
CXXI.Raons que fa Diafebus a Tirant, aconhortant-lo de ses amors (p. 386-389).

[Tirant declara el seu amor a Carmesina]
CXXVI. Com Tirant satisféu en les raons que l’Emperador li demanava). Des del paràgraf «E Tirant se’n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la Princesa véu que Tirant se n’anava...» fins al final (p. 403-404).
CXXVII. Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava (p. 404-409).

[Amors de Diafebus i Estefania]
CXLVI. Capítol 146: La sentència que l’Emperador donà contra los cavallers, ducs e comtes que presos eren. Des del paràgraf «Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué esment…» (p. 487-493).
CXLVII. L’albarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus (p. 494).

[Somni fingit de Plaerdemavida]
CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant (p. 557-561).
CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Certament —dix la Princesa— que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida... (p. 561-566).

[Festes a Constantinoble. L’episodi de la pinta i la sabata en «lo lloc vedat»]
CLXXXIX. Les grans festes que l’Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Lla on és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada» (p. 616-629).

[Consells de Plaerdemavida a Tirant]
CCXIV. Parla Plaerdemavida (p. 655-657).

[La Viuda malparla de Tirant a Carmesina]
CCXV. Lo mal consell e reprovat que la Viuda Reposada donà a la Princesa contra Tirant (p. 657-659).

[Esposalles de Diafebus i Estefania. Facècies de Plaerdemavida]
CCXX. Resposta feta per l’Emperador a Tirant (p. 668-671).

[Estefania i Plaerdemavida confidents i mitjanceres de Carmesina i Tirant. Diàlegs sobre l’amor.]
CCXXVIII. Raonament que fa la duquessa de Macedònia a la Princesa (p. 688-691).
CCXXIX. Com Plaerdemavida donà esforç a l’ànimo de Tirant (p. 692-695).
CCXXX. Les raons que passaren entre Tirant e la Princesa, e Plaerdemavida (p. 695-697).

[Tirant contempla Carmesina durant el bany]
CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa (p. 697-700).

[Plaerdemavida introdueix Tirant al llit de Carmesina]
CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant (p. 701-702).

[Conseqüències. Tirant es trenca la cama]
CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida (p. 702-707).

[Els amors d’Hipòlit i l’emperadriu]
CCXLVIII. Lo principi dels amors d’Hipòlit e de l’Emperadriu (p. 734-735).
CCXLIX. Com l’Emperadriu demanà a Hipòlit qui li feia aquell mal (p. 735-736).
CCLX. Resposta feta per l’Emperadriu a Hipòlit (p. 751-754).
CCLXI. Com Hipòlit mostra de paraula la contentació que té de sa senyora.
CCLXII. Rèplica que fa l’Emperadriu a Hipòlit (p. 755-763).
CCLXIII. La comparació de la vinya que fa Hipòlit a l’Emperadriu (p. 763-766).

[La Viuda declara el seu amor a Tirant. Difamacions i maquinacions de la Viuda: el negre Lauseta i el fals avortament de Carmesina]
CCLXIV. Com l’Emperadriu ordenà la vida d’Hipòlit. Des del paràgraf «Com Tirant estigué bé de la cama, anava sovintal palau...» fins al final (p. 768-770).
CCLXV. Raonament que fa Tirant a la Viuda Reposada (p. 771-772).
CCLXVI. Resposta que fa la Viuda a Tirant (p. 772-773).
CCLXVII. Resposta que féu Tirant a la Viuda Reposada com lo requerí d’amors (p. 774).
CCLXVIII. Replica la Viuda al parlar de Tirant (p. 775-777).
CCLXIX. Replica Tirant a la Viuda, ignorant la sua maldat (p. 777-781).

[Matrimoni secret no consumat entre Tirant i Carmesina]
CCLXXI. Resposta que la Princesa fa a Tirant (p. 782-784).
CCLXXII. Com Tirant pres jurament de la Princesa que li compliria lo matrimoni (p. 784-785).
CCLXXIII. Rèplica que fa la Princesa a Tirant (p. 785-786).
CCLXXIV. Rèplica que fa Tirant a la Princesa (p. 786-787).
CCLXXX. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa (p. 795-796).
CCLXXXI. Lamentació que fa la Princesa estant en los braços de Tirant. Des de l’inici fins al paràgraf: «—Per la mia fe —dix la donzella de Montblanc—, ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortès cavaller...» (p. 796-797).

[La ficció de la Viuda Reposada]
CCLXXXIII. Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant (p. 802-806).
CCLXXXIV. Conhort que fa la Viuda Reposada a Tirant (p. 806-807).

[Tirant i Carmesina consumen el matrimoni secret]
CDXXXIV. Com Tirant anà a Contestinoble per parlar ab l’Emperador (p. 1085- 1088).
CDXXXV. Gràcies d’amor que fa Tirant a la Reina (p. 1088- 1089).
CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà lo castell (p. 1089- 1090).
CDXXXVII. Reprensió d’amor que fa la Princesa a Tirant (p. 1090- 1091).

[Mort de Tirant]
CDLXVII. Com pres a Tirant lo mal del qual passà d’aquesta vida (p. 1145-1147).
CDLXX. Breu de comiat tramès per Tirant a la sua Princesa (p. 1149-1150).
CDLXXI. Com l’Emperador tramès lo duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges, e com Tirant, fent-se portar a Contestinoble, en lo camí passà d’aquesta vida (p. 1150- 1152).

[Planys fúnebres de l’emperador i Carmesina per la mort de Tirant]
CDLXXII. Lamentació que féu l’Emperador per la mort de Tirant (p. 1152- 1155).
CDLXXIII. La lamentació que féu la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1155-1156).
CDLXXIV. Altra lamentació que fa la Princesa sobre lo cos de Tirant (p. 1157-1160).

[Hipòlit i l’emperadriu al tron de Constantinoble]
CDLXXIX. Lo dol e lo plant que fon fet aprés la mort de la Princesa (p. 1170-1172).

CDLXXX. Com los parents de Tirant s’ajustaren e tingueren consell qual d’ells farien Emperador (p. 1172-1174).

(La citació de pàgines es refereix a l’edició de Martí de Riquer, Barcelona: Ariel, 1979.)


(*) Antologia de poesia catalana. 35 poemes
És la numeració que acompanya els textos del blog, al costat del títol de cada poema.

01. Guillem de Berguedà: “Cançoneta leu e plana”.
02. Cerverí de Girona: “No el prenatz lo fals marit...”.
03. Ramon Llull: “A vós, dona Verge Santa Maria...”.
04. Ausiàs March: Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”).
05. Anselm Turmeda: “Elogi dels diners”.
06. Jordi de Sant Jordi: “Desert d’amics, de béns e de senyor”.
07. Joan Roís de Corella: “La balada de la garsa i l’esmerla”.
08. Francesc Vicent Garcia: “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat...”.
09. “A la vora de la mar” (cançó popular).
10. Bonaventura Carles Aribau: “La pàtria”.
11. Teodor Llorente: “Vora el barranc dels algadins” de Nou llibret de versos (1909).
12. Jacint Verdaguer: "Vora la mar”, de Flors del calvari (1895).
13. Miquel Costa i Llobera: “El pi de Formentor” de Poesies (1885), edició de 1907.
14. Joan Maragall: “Oda a Espanya”, de Visions i cants (1900).
15 Joan Alcover: “La Balanguera”, de Cap al tard (1909).
16. Josep Carner: “Cançoneta incerta” d’El cor quiet (1925), edició de Poesia (1957).
17. Maria Antònia Salvà: “L’encís que fuig”, d’Espigues en flor (1926).
18. Josep Maria Junoy: “Oda a Guynemer”, de Poemes i cal·ligrames (1920).
19. Joan Salvat-Papasseit: “Tot l’enyor de demà”, de L’irradiador del port i les gavines (1921).
20. Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”, de Cançons de rem i de vela (1923).
21. Carles Riba: “Súnion, t’evocaré de lluny...”, ’Elegies de Bierville (1943).
22. Clementina Arderiu: “El pendís”, de L’alta llibertat (1920).
23. Rosa Leveroni: “Elegies de la represa, VI”, de Presència i record (1952).
24. Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “A Mallorca durant la guerra civil”, d’Imitació del foc (1938).
25. Màrius Torres: “La ciutat llunyana”, de Poesies (1947).
26. Agustí Bartra: “Oda a Catalunya des dels tròpics” de L’arbre de foc (1946), edició d’OC (1971).
27. J.V. Foix: “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella...”, de Sol, i de dol (1947).
28. Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”, d’El caminant i el mur (1954).
29. Pere Quart: “Corrandes d’exili”, de Saló de tardor (1947).
30. Joan Vinyoli, “Les boies”, de Cercles (1979).
31. Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”, de Da nuces pueris (1960).
32. Joan Brossa: “Poema”, de Poemes visuals (1975).
33. Vicent Andrés Estellés: “Els amants”, de Llibre de meravelles (1971).
34. Miquel Martí i Pol: “L’Elionor”, de La fàbrica (1972).
35. Maria Mercè Marçal: “Brida”, de Bruixa de dol (1979).

Indicacions per a les edicions de l’antologia de poesia catalana:

– Els poemes d’autors medievals han d’anar acompanyats d’una versió en prosa actual. Cal destacar el text original, amb la consegüent adaptació ortogràfica i, amb un altre tipus de lletra, cal introduir la versió actualitzada.

– La lectura dels poemes ha de facilitar-se amb notes que introdueixin aclariments lèxics.

– Seria convenient que cada poema fos precedit per un breu text explicatiu que ajudés a situar l’autor i la seva obra. Aquesta nota hauria d’afavorir essencialment la lectura, sense pretendre la inserció de l’obra en un context històric.

Fins 2014, l'Antologia de poesia catalana era de 47 poemes...

1. Guillem de Berguedà: “Cançoneta leu e plana”.
2. Cerverí de Girona: “No el prenatz lo fals marit...”.
3. Ramon Llull: “A vós, dona Verge Santa Maria...”.
4. Ausiàs March: Poema LXXXI (“Així com cell qui es veu prop de la mort...”).
5. Ausiàs March: Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes...”).
6. Anselm Turmeda: “Elogi dels diners”.
7. Jordi de Sant Jordi: “Desert d’amics, de béns e de seny”.
8. Joan Roís de Corella: “La balada de la garsa i l’esmerla”.
9. Francesc Vicent GarciaMés informacióD'aco: “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava...”.
10. “A la vora de la mar” (cançó popular).
11. Bonaventura Carles Aribau: “La pàtria”.
12. Teodor Llorente: “Vora el barranc dels algadins” de Nou llibret de versos (1909).
13. Jacint Verdaguer: “Els dos campanars”, de Canigó (1885).
14. Jacint Verdaguer: “Vora la mar”, de Flors del calvari (1895).
15. Miquel Costa i Llobera: “El pi de Formentor” de Poesies (1885), edició de 1907.
16. Joan Maragall: “La vaca cega”, de Poesies (1895).
17. Joan Maragall: “Oda a Espanya”, de Visions i cants (1900).
18. Joan Alcover: “La Balanguera”, de Cap al tard (1909).
19. Josep Carner: “Cançoneta incerta” d’El cor quiet (1925), edició de Poesia (1957).
20. Josep Carner: “Bèlgica”, de Llunyania (1952), edició de Poesia (1957).
21. Maria Antònia Salvà: “L’encís que fuig”, d’Espigues en flor (1926).
22. Josep Maria Junoy: “Oda a Guynemer”, de Poemes i cal·ligrames (1920).
23. Joan Salvat-Papasseit: “Tot l’enyor de demà”, de L’irradiador del port i les gavines (1921).
24. Joan Salvat-Papasseit: “Com sé que es besa”, d’El poema de la rosa als llavis (1923).
25. Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”, de Cançons de rem i de vela (1923).
26. Josep Maria de Sagarra: “Aigua-marina”, d’Àncores i estrelles (1936).
27. Carles Riba: “Que jo no sigui més com un ocell tot sol...”, d’Estances (llibre segon) (1930).
28. Carles Riba: “Súnion, t’evocaré de lluny...”, ’Elegies de Bierville (1943).
29. Clementina Arderiu: “El pendís”, de L’alta llibertat (1920).
30. Rosa Leveroni: “Elegies de la represa, VI”, de Presència i record (1952).
31. Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “A Mallorca durant la guerra civil”, d’Imitació del foc (1938).
32. Màrius Torres: “La ciutat llunyana”, de Poesies (1947).
33. Agustí Bartra: “Oda a Catalunya des dels tròpics” de L’arbre de foc (1946), edició d’OC(1971).
34. J.V. Foix: “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella...”, de Sol, i de dol (1947).
35. J.V. Foix: “És quan dormo que hi veig clar”, d’On he deixat les claus... (1953).
36. Salvador Espriu: “Cançó del matí encalmat”, d’El caminant i el mur (1954).
37. Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”, d’El caminant i el mur (1954).
38. Pere Quart: “Corrandes d’exili”, de Saló de tardor (1947).
39. Pere Quart: “Vacances pagades”, de Vacances pagades (1961).
40. Joan Vinyoli, “Les boies”, de Cercles (1979).
41. Gabriel Ferrater: “Floral”, de Da nuces pueris (1960).
42. Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”, de Da nuces pueris (1960).
43. Joan Brossa: “Poema”, de Poemes visuals (1975).
44. Joan Brossa: “Eco”, de Rua de llibres (1980).
45. Vicent Andrés Estellés: “Els amants”, de Llibre de meravelles (1971).
46. Miquel Martí i Pol: “L’Elionor”, de La fàbrica (1972).
47. Maria Mercè Marçal: “Brida”, de Bruixa de dol (1979).


Literatura universal, antologia proposada:
Més informacióD'aco
01- Homer (VIII a.C.), Cant XXIII. Ulisses reconegut per Penèlope, v. 209-284, de l’Odissea. Traducció de Carles Riba.
02- Safo (650-580 a.C.), Cants. Llibre primer, v. 1-28. Traducció de Manuel Balasch.
03- Horaci (65 a.C.), Èpodes II, Paraules d’Alfeu, v. 1-70. Traducció de Joan Carbonell. Més informacióD'aco
04- Carmina Burana (segles XII i XIII): "Oh, fortuna", de Cançons de Beuern. Traducció de Joan
Petit.
05- Bernart de Ventadorn (segle XII), XVIII “No és meravella si el meu cant”. Traducció d’Alfred Badia.
06- Dante Alighieri (1265), Infern I (v.1-9, 61-63, 79-84), Infern V (v. 100-141), Paradís XXXII (v. 88- 96), de Divina Comèdia. Traducció de Joan Francesc Mira.
07- Francesco Petrarca (1304), I "Els qui en rimes esparses escolteu", de Cançoner. Traducció de Miquel Desclot.
08- Francesco Petrarca (1304), CCLXVII "Ai, el bell rostre, ai, el seu esguard", de Cançoner. Traducció de Miquel Desclot.
09- Ausiàs March (1400), “Veles e vents han mos desig complir”.
10- Garcilaso de la Vega (1501), “A Dafne ya los brazos le crecían”.
11- Pierre de Ronsard (1524), “Quan siguis molt velleta” , de Les roses de Ronsard, Segon llibre dels Sonets per a Helena. Traducció de Pere Rovira.
12- William Shakespeare (1564), I "Volem que siguin més les belles criatures”. Traducció de Joan Triadú.
13- William Shakespeare (1564), CXXXVII, “Tu, Amor, boig i cec, ¿als meus ulls què els has fet,” Traducció de Joan Triadú.
14- John Donne (1572), "No t'altivis sentint-te anomenar", de Sonets. Traducció de Marià Villangómez.
15- William Blake (1757), “Londres”. Traducció de Francesc Parcerisas.
16- William Wordsworth (1770), “Nocturn” , de L'abadia de Tintern. Traducció de Miquel Desclot.
17- Friedrich Hölderlin (1770), "Cant d'Hiperió", de Set poemes de Hölderlin. Traducció de Carles Riba.
18- Novalis (1772), "Avall envers el si de la terra", v. 1-60, d’Himnes a la nit. Traducció d’A. Tàpies-Barba.
19- Lord Byron (1788), “Les illes de Grècia, les illes de Grècia”, v. 1-30. Don Joan, cant III, Traducció de Francesc Parcerisas.
20- P.B. Shelley (1792), "Elegia a la mort de John Keats” XXXIX, XL, XLI, XLIII. Traducció de Marià Villangómez.
21- John Keats (1795), "A la tardor". Traducció de Marià Manent.
22- Giacomo Leopardi (1798), "L'infinit", de Cants. Traducció de Narcís Comadira.
23- Victor Hugo (1802), "La història". Traducció de Joan Peña.
24- Emily Brontë (1818), “Remembrança”. Traducció de Francesc Parcerisas.
25- Walt Whitman (1819), "Curull de vida, ara, compacte, visible...". Traducció d’Agustí Bartra.
26- Charles Baudelaire (1821), "L'albatros" Traducció de Xavier Benguerel.
27- Emily Dickinson (1830), "No és morir el que ens fa mal...". Traducció de Marià Manent.
28- Christina Rossetti (1830), “Quan sigui morta, amo”. Traducció de Rosa Leveroni.
29- Stéphane Mallarmé (1842), "Do del poema”. Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia.
30- Paul Verlaine (1844), "El meu somni familiar". Traducció de Joan Peña.
31- Arthur Rimbaud (1854), "Vocals". Traducció de Joan Peña.
32- Konstantinos Kavafis (1863), "La ciutat". Traducció de Carles Riba.
33- William Butler Yeats (1865), "La màscara" Traducció de Marià Villangómez.
34- Paul Valéry (1871), El cementiri marí, estrofes 1, 5, 12, 13, 16, 18, 19, 22, 24. Traducció de Xavier Benguerel.
35- Robert Frost (1874), "Refent paret". Traducció de Miquel Desclot.
36- Gottfried Benn (1886), “Hora blava”. Traducció de Guillem Nadal.
37- Rainer Maria Rilke (1875), "Dia de tardor". Traducció de Joan Vinyoli.
38- La Comtessa de Noailles (1876), “El temps de viure”. Traducció de Joan Peña.
39- T.S. Eliot (1888), "East Coker, V, de Quatre quartets. Traducció d’Àlex Susanna.
40-Fernando Pessoa (1888), "Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món", d’Odes de Ricardo Reis. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.
41- Giuseppe Ungaretti (1888), "Matí". Traducció de Narcís Comadira.
42- Anna Akhmàtova (1889), "La dona de Lot". Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova.