La Setmana Tràgica de 1909

Tramvia elèctric bolcat i travesser enmig del Torrent de l'Olla, al barri barceloní de Gràcia, per tal 
d'ésser utilitzat com a barricada durant els fets de la Setmana Tràgica, del dilluns 26 al dissabte 31 de juliol de 1909.

Una insurrecció obrera i popular 

L'anomenada Setmana Tràgica va ser una autèntica insurrecció obrera i popular que va sotragar Barcelona i altres ciutats catalanes durant una setmana llarga en un moviment en què es van barrejar dos dels ingredients més importants que havien configurat en el decurs dels anys les motivacions de les classes populars urbanes catalanes: l'antimilitarisme i l'anticlericalisme.

L'origen fou l'inici d'una nova guerra tot just encetada pel Govern espanyol amb una nova campanya militar al nord d'Àfrica que va acabar essent extraordinàriament desgraciada per Espanya. (…) La conferència internacional d'Algesires de l'any 1906 havia consagrat els interessos francesos però també va atorgar a Espanya el control del nord del territori (…) Espanya va iniciar la seva penetració pacífica en direcció a l'interior del Marroc. Al mateix temps es varen fundar dues companyies amb l'objectiu d'explotar la riquesa minera del nord d'Àfrica: la Sociedad Española de las minas del Rif i la Compañía Norteafricana.

La presència francoespanyola al Marroc no va ser, però, ben acceptada per la población autòctona (…) i un primer atac de les càbiles rifenyes contra les mines i el ferrocarril l'octubre de 1908 va obligar a paralitzar els treballs. (…) Quan es reinicià la feina el 1909, els espanyols van haver d'enfrontar-se a l'oposició declarada d'un important conjunt de tribus, encapçalades per Mohammed el Mizien, anomenat El Chaldi (…) fins la derrota clamorosa d'aquell estiu al Barranco del Lobo, on les tropes espanyoles sofriren unes 1.200 baixes.

(…) L'esclat de la guerra, que el Govern va intentar presentar, en els primers moments, com una operació de policia, va motivar de manera immediata una intensa campanya antibel·licista, en la qual varen participar totes les forces de l'esquerra catalana, particularment les organitzacions obreres. Els obrers, que no podies pagar les 1.500 pessetes de redempció per alliberar-se del servei d'armes, tornaven a ser els protagonistes d'un nou "tribut de sang", ara a fi de defensar els interessos dels grups financers espanyols al Marroc. I el record de les expedicions cap a Cuba, només onze anys abans, era encara mol recent. Les primeres manifestacions públiques contra la guerra, en una societat sensibilitzada pel tema des de feia dècades, començaren a Barcelona el dilluns dia 12 de juliol, i en el decurs de la setmana la tensió va anar pujant de graus.

Quan el diumenge següent, dia 18 de juliol, va sortir una nova expedició militar, formada per soldats i reservistes, del port de Barcelona, es va anar formant una manifestació completament espontània, al voltant dels soldats, que va culminar al moll, on les dames de l'alta societat barcelonina repartien entre els soldats medalles, escapularis i cigarretes. Aquesta escena va encrespar encara més els ànims de la multitud al moll, on a més es produïren moments d'una gran emotivitat, amb soldats reservistes acomiadant-se de les seves dones i fills. Els plors es barrejaven amb crits de "que hi vagin els rics", "que hi vagin els frares", "llenceu els fusells", "a baix Comillas" -en referència a Comillas, propietari dels vaixells que portaven els soldats al Marroc- i, una vegada embarcats els soldats, la policia va haver de disparar trets a l'aire per tal de dispersar la multitud i va detenir els manifestants més destacats.

A partir d'aquest moment el conjunt de forces polítiques de l'esquerra catalana va optar per prendre posicions davant d'un moviment que es preveia de caràcter estatal, per bé que Barcelona n'havia de prendre la iniciativa (…).

La nit del dilluns dia 19, quan varen comenar a circular de boca en boca les notícies de la derrota espanyola al Marroc del dia anterior, es varen reiniciar les manifestacions, i a partir de l'endemà la idea de tirar endavant una vaga general contra la guerra va començar a prendre cos. (…). La vaga, de caràcter pacífic, havia de començar el dilluns dia 26 de juliol.

Fragments de "La Setmana Tràgica de 1909", de Pelai Pagès i Blanch, publicat dins Història del moviment obrer als Països Catalans, Edicions del País Valencià, València 2001.


Pous i Pagès, "Per a les dames blanques"

El diumenge 18 de juliol, després de recórrer diferents carrers de la ciutat, va embarcar al port de Barcelona un batalló. Per fer la cosa encara més ultratjant, quan els soldats estaven a punt d'embarcar-se, unes quantes senyores de l'aristocràcia van intentar donar-los medalles, escapularis i tabac. Això va provocar els primers aldarulls populars. Josep Pous i Pagès ho descriu així:

"Ab gest de suposada pietat, aristocràtiques dames reparteixen, arran de moll, tabac i medalles an els soldats que embarquen cap a la guerra. La medalla diu "In hoc signo vincis", davall d'una creu. L'estoig que tanca'l present de la dotzena i mitja de cigarrets, mostra de la munificació femenina y aristocràtica, porta per lema dedicatori: "Al soldado español".

(…) Oh, caritatives y aristocràtiques dames! El vostre gest heroic es grotesc: el present del vostre esplèndit patriotisme y del vostre zel apostòlic, un escarni y un sarcasme. Ja que la llei us ofereix el privilegi de no haver de passar el dolor de veure com s'embarquen, camí de la mort possible, els que són carn de la vostra carn, amor de la vosra ànima, lo millor que podríeu fer, fora no insultar ab l'espectacle del vostre privilegi, ab l'ostentació de la vostra inútil y mesquina caritat, el dolor dels infelissos que la manca de trescents duros obliga a passar l'aigua per oferir llur vida a l'escomesa de les càbiles rifenyes".

Fragments de l'article de Josep Pous i Pagès "Per les dames blanques", publicat a El Poble Català el 20 de juliol de 1909. Reproduït a J. M. Huertas Clavería, Obrers a Catalunya. Manual d'història del moviment obrer (1840-1975). Ed. Avenç. Barcelona, 1982.


Joan Maragall, "La ciutat del perdó" 

Extret de MARAGALL i GORINA, Joan: Elogi de la paraula i altres assaigs. MOLC, Edicions 62 i "La Caixa". Barcelona, 1981.

Comentari de Xtec:
Aquest article intimista de Joan Maragall i Gorina (1860-1911), escrit el 10 d'octubre de 1909, demanava el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) que estava a punt de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. Al mateix temps denunciava la greu responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana en els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909). Enric Prat de la Riba (1870-1917) no va deixar publicar aquest article.


Algunes nobles veus que aquí mateix s'han alçat i altres que n'he sentit per altra banda m'han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d'ésser l'objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat? -Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment. I quan tristament pressento que més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!
   ¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!
   ¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
   I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes, i els que s'esperen...!
   No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n'hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar i se l'abandoni i se'l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d'una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l'amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d'ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?
   Si an aquest home l'haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.
   I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-; -An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: -Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes" sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
   Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat. Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!
   I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.

Teodor Llorente, Vora el barranc dels Algadins (Ant 12) (1909)

Teodor Llorente i Olivares
(València, 1836 - 1911)
Poeta, periodista i polític conservador valencià.


Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou un dels impulsors més rellevants de la Renaixença valenciana. Fundador del diari Las provincias, fou també membre fundador de l'entitat cultural Lo Rat Penat des de la qual també impulsà uns Jocs Florals. 

Contrari a la politització del catalanisme que es començava a manifestar a finals del XIX, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, si bé fou conscient del fracàs —fins i tot en l'àmbit cultural— de la seva posició regionalista. 

La seva poesia en català, que gairebé sempre anomenà llemosí, va seguir els tòpics jocfloralescs excepte en alguns poemes de motiu rural, entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció com ara és aquest sobre el barranc dels Algadins (Vora'l barranch dels Algadins) de 1909.

Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
¡Qui oir pogués sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!

                            Llibret de versos (1909).




Comentari

El barranc dels Algadins és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià. En l’època de Teodor Llorente, era un autèntic barranc de 23 km entre els termes municipals d'Alginet i Algemesí. Avui és una plana dedicada al conreu dels tarongers i travessat per sèquies sense canyissars  ni, tampoc, rastre d'ànecs silvestres. Potser per això encara ens és més evident l'exaltació de la natura que fa Llorente: mas, arbres, ocells i plantes prenen cos i vida, i protagonitzen un himne al paisatge, amb múltiples batecs de vida. Som davant un autèntic locus amoenus (paisatge ideal, bucòlic, en un entorn natural). A partir d'aquí, el poema esdevé correlat de la infantesa mitificada (la felicitat perduda en el temps que va habitar el mas dels Algadins) i assumpció de l'inevitable pas del temps en termes de cloenda:

El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

La composició poètica està estructurada al voltant d'una anàfora (repetició d'una mateixa paraula, o estructura sintàctica, a l'inici o final de diferents versos successius: "Vora el barranc dels Algadins"). Són un total de quatre estrofes, cadascuna d'elles de vuit versos octosíl·labs, amb esquema de rima 8A/8B/8B/8A/8A/8C/8C/8A.

Hi podem distingir tres parts:
-Una primera a la primera estrofa, on descriu el paisatge, en aquest cas el barranc dels Algadins, que li porta bons records, talment l’aroma dels tarongers (hipèrbole: no té lo món millors jardins)
         
-Una segona part formada per la segona i tercera estrofa, on parla del desig de reveure palmeres i ocells (hipèrbaton: l'aigua corrent els camps anega; onomatopeiasona el tic-tac en els molins)
          
-Una tercera que coincideix amb la quarta estrofa, i que acaba per lamentar el temps passat de la infantesa (hipèrbaton: mourà demà les palmes l’aire).

Joan Alcover i Maspons, Desolació (1909)












Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

                                               
                                               Dins Cap al tard (1909)

Prudenci Bertrana, Josafat (1906) Caps. 1r i 2n

Prudenci Bertrana

Prudenci Bertrana i Comte va néixer a Tordera (el Maresme) el 19 de gener de 1867, i morí a Barcelona el 21 de novembre de 1941.

Fill d'un propietari rural d'ideologia carlina, va estudiar el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, seguint la voluntat paterna. Però abandonà aquests estudis i es va matricular a la Llotja per dedicar-se a la pintura. L'any 1899 va escriure la seva primera novel·la, Violeta (inèdita fins a l'any 2013). El 1902 va abandonar la pintura i va entrar a la redacció de la revista "Vida" on va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes. El 1903 va publicar Tard i el 1906 Josafat, la novel·la que el consagrà com a escriptor. 

Tanmateix, la publicació de Josafat, de costat als seus vincles polítics del nacionalisme republicà, van ser motius d'escàndol a Girona. Dos anys més tard, el 1908, van demandar-lo a Barcelona per pronunciar la conferència "De les belleses de la Natura i el meu goig", amb la qual va proposar una actitud antiintel·lectual totalment enfrontada amb el moviment Noucentista. D'aquesta conferència van sortir les Proses bàrbares (1911), que assenyalen el moment culminant de la seva producció i que s'inscriu de ple en el Modernisme, al costat de Víctor Català o Raimon Casellas, amb qui coincideix en el concepte de la Naturalesa i de la relació que s'estableix entre l'home i la Natura

L'any 1911 Prudenci Bertrana s'instal·la definitivament a Barcelona, on va dirigir, amb un sou miserable i condicions laborals molt precàries, "L'Esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia". Com a periodista també va col·laborar assíduament a "La Veu de Catalunya", "El Poble Català" o "La Publicitat". I encara compaginava aquestes activitats amb la plaça de professor de dibuix i pintura de l'Escola del Bosc, de l'Ajuntament de Barcelona.

A la dècada dels 30, va fer revisió de la seva pròpia trajectòria biogràfica amb la trilogia "Entre la terra i els núvols", integrada per L'hereu (1931, premi Crexells), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948). Va morir el 1941 a Barcelona. A partir del 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el repartiment del premi de novel·la que porta el seu nom i que s'ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere.

Josafat

Resum argumental
La novel·la narra la història de Josafat, personatge primitiu que, procedent de les Guilleries i havent passat pel Seminari, acaba essent campaner de l'església de Santa Maria, és a dir, de la catedral de Girona. El fanatisme religiós que té inculcat aquest personatge, la violència i el desig eròtic reprimit esclaten quan, a través de Pepona, amiga de la infantesa a qui sempre ha recordat i ha desitjat, coneix Fineta, una bagassa afamada d'experiències sexuals violentes i animalitzades, la qual veu en Josafat el prototipus de mascle que busca. Les relacions entre Fineta i Josafat durant un parell de mesos en les estances del campanar de Santa Maria fan plantejar al protagonista la lluita entre la seva inclinació religiosa i el desig carnal; la idea del pecat, del sacrilegi, el convenciment de ser constantment observat per Déu i de profanar-li la casa l'exasperen fins al punt de reconciliar-s'hi a través de la confessió. (...)
(Pere Farrés, Josafat, de Prudenci Bertrana, Les naus d'Empúries, núm. 4. Barcelona, 1985)

Publicada fa més d'un segle, Josafat ocupa un lloc destacat dins la narrativa catalana contemporània. El professor i critic Enric Sullà deia de Josafat: "Es pot considerar com una obra moralitzant que pretén fer avorrir el vici mostrant-ne la lletgesa, però, tot i que la novel·la permet aquesta lectura, també és possible la interpretació contrària (...) Tanmateix, cap de les dues interpretacions no esgota la capacitat significativa de l'obra, irreductible en la seva ambigüitat constitutiva, essència de moltes de les grans obres d'art". I és que al capdavall, en paraules de Pere Farrés, Josafat planteja com a tema la destrucció de l'individu, incapaç de superar la lluita que en ell exerceixen les forces còsmiques bàsiques dels principis del Bé i del Mal. La novel·la, fonamentada en símbols, parteix de la valoració social que identifica la prostituta com a representant del Mal i el dogma religiós com a representant del Bé. Aquesta apreciació, però, amaga una temàtica molt més complexa, i és que el discerniment d'allò que és el B´i allò que és el Mal sovint obeeix consideracions, sobretot ideològiques, subjectives, interessades i condicionants.   

Si voleu saber-ne més:
-Xtec.


Josafat
de Prudenci Bertrana (1906)


I

Aquest capítol primer aporta dos elements fonamentals: el coneixement de l'espai on es desenvoluparà l'acció de la novel·la, i el del personatge principal, Josafat. Transcripció íntegra:
     
Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.
     La gran pila, amb sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i el seu contorn elegant, desapareix en l’ombra espessa impregnada de l’especial efluvi que només es desprèn de l’aigua beneita. 

     En l’angle de la capella, hi ha una porta oberta a colps de coltell quan, edificat el campanar, alguns segles aprés que l’església, hi hagué necessitat de comunicació interior. 
     Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereixen les juntures dels carreus. Talment, sembla que el mur peni i, al traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu, en l’enorme massa que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau. 
     Al fons d’aquest passadís, és en va que els ulls s’esforcin, no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res no s’albira, sols una ratlla lívida de claror filtrada indica el junt d’una porta: una porta feixuga i tosca que ofereix una gran resistència a l’empènyer commòs de les mans inhàbils que intenten obrir-la. Un cop oberta, s’entra en un espai estret i llarg de forma trapezoïdal, estrany i misteriós. Una llum de celístia trista i somorta davalla per un finestral cegat fins a dalt on uns vidres polsosos tapen una esquifida finestra. 
     Sobre l’altíssima obertura, arrenca la mitja volta negra i fumada. Gruixuts llibants de cànem l’atravessen, i llur vertical paral·lelisme sembla enlairar més i més el sostre d’una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades perquè no entrebanquin. En un racó, la caixa de l’escala, on l’hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins una altra torre, cilindre de tenebres que, amb ses finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i amb sa porta de golfos poderosos barrada sempre amb forrellat, sembla guardar un secret espantable.    
     Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira. 
     Els mobles d’aquella estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitud enguerxida, de cosa inútil. Són humils i escassos. Un senzill trespeus de ferro aguanta fins a certa altura un braseràs d’aram. En la cendra, mig colgat, hi ha el gresol de l’encenser i dos o tres ganxos per treure’l i posar-lo carregat de brases. A prop, un escambell, que és el setial del campaner, i aprés, més enllà, arrambat a la paret, s’hi veu un armari de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa rosegada pels corcs. Sobre d’ella, una llumenera i uns quants objectes informes i polsosos fan companyia a un gros setrill de llauna, de bec corbat i nansa abonyegada. 
     Un banc d’església d’ample respatller i caixa espaiosa toca per un extrem uns graons que serveixen per llençar-se i prendre embranzida per fer vogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per a la mateixa cosa. En el mur, dins uns cordills posats en creu, que travessen una tauleta de caires fistonejats, s’hi veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimònies religioses de cada dia. En el mateix clau que aguanta la gallofa, uns rosaris plens de verdet hi pengen i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomer estarrufat i amb poques plomes. 
     Tant en la porta de l’escala com en la que dóna a l’església, hi rumbegen creus de palma, potes d’esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta hores. 
     Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironar, ni hi sabria riure.
     Per allí, hi trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de volves més fosques que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig ajagut en el seu banc, que bruny amb el fregadís del seu cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu que llença des de son escambell on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, àdhuc la seva cara, està cobert d’aqueixa melangiosa i humil pàtina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l’encens i els llavis xiuxegen. Els objectes que té a l’entorn són tots coberts d’una capa de tartrà, secreció de ses manasses, que s’estén fins als caires dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot el que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol la «Maria», quan sempre havien estat dos per brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l’altra part de l’església tan isolada, tan tètrica, tan veïna a galeries, escales i buidors atapeïdes d’enigmàtiques tenebres, que s’hi desvetllarien els més coratjosos. 
     Aquest home es deia Josafat. Era un pagès vingut del cor de les Guilleries. De grandassàs sentí vocació de consagrar-se a Déu i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un matí fugí de casa seva i es presentà al seminari sense recordar-se que no sabia de lletra. Tanta ingenuïtat el féu cèlebre: mestres i deixebles explicaven la seva història i amb ell es divertien. Però Josafat era tossut i tenia mal geni; volgué aprendre de lletra i posà mala cara als que se’n reien.
     Mentrestant, com que del poble no havia dut més que un farcell de roba, el flabiol de pastor i una vareta de freixe, visqué de miracle, fent variades i petites feines: enganxava anuncis religiosos a les esglésies; passava rebuts de societats catòliques, targes de convit, de funerals i enterraments, de sermons i novenes; servia conscienciosament els capellans, els quals l’ajudaven tant com podien, admirats d’aquella fervorosa constància. 
     Josafat un dia tingué prou clarividència per comprendre que ell, de sacerdot, no en seria mai i, ja que no podia dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Déu i de l’Església, que s’atragué la benvolença de tots els que el tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li donaven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l’esquena. 
     Josafat no sabia com correspondre a semblants mostres d'estimació.
     Josafat era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge. Posà això, que era l'única cosa que tenia, al servei dels seus protectors, que saberen agrair-ho i celebrar-ho. Oh!, en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era un joiell. Els seus fets eren contats amb rialles de satisfacció. Es ponderava la seva força i les seves victòries. Però un dia en féu massa. Acompanyava Nostramo amb la testa acotada, com de costum; brandava amb una mà la campaneta i amb l’altra sostenia la llanterna; la gent es prosternava al passar i aquell acatament l’enorgullia com si pròpiament hagués estat dirigit a la seva persona. 
     Sols un vianant, amb brusa blava, féu el seu camí sens ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat se’l mirà. Josafat tenia un mirar tràgic i, en enfadar-se, un tic nerviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaordidora, es dirigí a l’home irreverent, signant-li la boina amb gest imperiós. L’home irreverent no s’immutà i, amb veu tranquil·la i parla forastera, digué que ell no es descobria més que pel seu capitost i per la imatge sacrosanta de la República, i refusà senzillament Josafat, que allargava el braç per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L’home, empès contra una porta, es defensà un breu instant, però, de sobte, s’oí el dring ofegat de la campaneta i un doll de sang brollà de la testa esberlada del foraster. Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut, i sobre d’ell, roent de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!
     Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors: bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats; però, l’encevament, la feresa, la mala entranya que havia demostrat, si bé era disculpable en un home com ell, per la força de la fe que revelava, podia ocasionar un conflicte: raons amb la justícia, escàndols que sempre són aprofitables pels periòdics avançats.
     Cregueren prudent d'arrecerar-lo i sol·licitaren per a ell el nomenament de campaner. L’ocasió no podia ser més bona. Dels dos que n’eren de l’església de Santa Maria, l’un s’havia tornat maniàtic: inventava tocs nous amb els quals volia expressar el geni del sant que es celebrava, el color de la casulla que havia de posar-se el sacerdot i altres coses mai imaginades. El seu company hagué de fer valer la seva antiguitat, i el reformador renuncià el seu càrrec, tocat de son amor propi i convençut de que l’enveja persegueix sempre els artistes genials. Josafat ocupà el lloc del dimitent. Trobà en el campanar un vellet suau i bondadós que l’ensinistrà en el maneig de les campanes, li ensenyà a fer hòsties i el posà al corrent de totes les obligacions del seu càrrec. Els anys inutilitzaren ben aviat el pobre vell, i Josafat s’acostumà a fer la feina sol. Aprés el jaio morí, i el nou campaner, aspre i sorrut, s’estimà més viure isolat, i treballar doble, que no pas compartir amb un altre el domini d’aquells llocs que tant harmonitzaven amb el seu esperit ombrívol. Com que Josafat valia per dos, i això representava una economia, ningú hi posà dificultats.
     Des de llavors Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia. Els amics clergues l’anaven a veure. Li retreien les seves fetes i, rient i bromejant, l’encoratjaven.
     Arribà a creure’s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per a una ocasió oportuna. I esperava sense impaciència, segur que a l’avenir podria pagar les consideracions que li tenien i servir, amb tota la seva bona voluntat i amb el que més podia, el seu Déu i aquells admirables protectors, que l’havien posat de campaner, i que seguien afalagant-lo com un nin rebec i temible.
     Josafat no solament tocava les campanes sinó que guarnia i endreçava l’església; i, poc a poc, a còpia de pegar colps d’espolsadors a les imatges, anà perdent-los el respecte. Conservà, però, una gran por als turments infernals i una gran veneració a les barbes severes i majestuoses del Pare Etern.
     Sobretot, l’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta.
     Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; quant a la luxúria, el destorbava. Per no turmentar la consciència ni contrariar els instints, emprenia llargues i pregones meditacions sobre el sisè manament: en el món hi havia una mena de dones amb les quals es podia pecar sense atraure la ira del cel: eren dones perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i el càstig, objecte de lícit esbarjo de la continència, i amb les quals, si no es glorificava el Senyor, tampoc se l’ofenia gran cosa. El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, arran del campanar, en unes cases pobres de teulades rònegues. I a l’estiu, sobretot, quan en les migdiades la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se en la finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d’on sotjava hores i hores. Abocat sobre l’abís, a voltes de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d’una finestra, darrera unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l’incitava i l'omplia de curiositat voluptuosa. 
     En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s’enllumenaven, i ombres incertes es movien darrera les cortines caigudes, i d’aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut. Aprés, en somnis, se li apareixia una visió de la seva jovenesa: una pastora ajaçada a l’herba que, jugant amb un gos d’atura, li mostrà sa carn blanca i cobejosa. I la pastora havia vingut del seu poble, la tenia amagada en les laberíntiques tenebres dels seus dominis; la cercava, amb tremolor impacient, per galeries i soterranis, pels racons plens de runes i mals endreços, per les escales infinides i, quan la veia, quan ella, obrint-li els braços, se li oferia impúdica, una processó inacabable de capellans vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe s’interposava entre ells. El senyor bisbe, pegant-li amb son bàcul, el foragitava del temple, i els altres li cridaven hipòcrita i traïdor, impur i mal home, i l'escopien, mentre a fora una gran gentada l’esperava per esquarterar-lo, tot cantant La Marsellesa.
     —Oh, no! Mai! L’escàndol, el menyspreu dels bons sacerdots, la severitat del rector, la seva vida plàcida interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bes impur d’una donota. Així pensava en despertar de les seves temptacions. Amb tot, hi havia dies que rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenia dos camins. L’un era vèncer la seva avarícia de pagès, els seus temors d’adolescent, i trucar a les portes del vici, i saciar-se de voluptuositat; l’altre era prendre muller, casar-se com la llei de Déu mana. I del lluny del lluny del seu passat li venien enyorances del terrer nadiu. Sorgia una altra vegada la pastora del somni, i l'excitava amb les contorsions del seu cos vital, gambant pels prats amb les galtes enceses d’impuresa i cridant-lo amb l’esguard deshonest dintre les solituds de les muntanyes. Josafat sentia recances, es penedia de no haver collit aquell capoll de dona, i, dins ses orelles la rialla burleta de la mossa menyspreada retrunyia amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. Si ara fos! 
     L’anima rústega de Josafat es poetitzava amb el desig d’amar. Tragué el seu flabiol, i assegut en el seu mirador amb les cames penjant sobre el precipici, recordà les tonades de la seva terra. I sota les teulades vibrants de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lasses de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flabiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
      Josafat tenia llevat de faune en la seva naturalesa; com el déu Pan, enamorat d’una nimfa esvaïda, tocava melangiosament la flauta.


II

Aquest segon capítol, molt breu, inicia la narració de l'episodi de la vida de Josafat  que és la base de la novel·la: assabentar-se que Pepona, de qui fa anys es va enamorar al poble, ara és a la ciutat i que, per una qüestió de papers, passarà a veure Josafat.

     Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el «Déu te gord» amb una esquenada atuïdora.
     Era un oncle de la porqueirola del somni; venia a ciutat per treure uns papers de la cúria, i desitjava que Josafat, que tenia bones relacions amb els capellans, l’encaminés.
     —Malviatge Judes! Jo no m’hi entenc amb romansos d’aqueixa llei.
     Parlaren llargament.
     Josafat se l’emportà a la seva cambra i el convidà a beure un got de vi negre.
     El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordoma vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta, després de compartir-ho per als dos àpats. De vegades, a l’hivern sobretot, substituïa la carn per mongetes, i era tan grossa la bullida, que li durava per tota la setmana.
     El pagès trobà aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
     —Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre. 
     I el goll li trontollà d’esgarrifança.
     Un cop hagué, l'oncle de la porqueirola, enraonat amb mossèn Lluís, capellanet entès que Josafat li féu conèixer, volgué tornar-se'n. Allò de la cúria aniria llarg: calia regirar molts papers per trobar l'expedient d'una obra pia, amb les poques notícies que havia pogut donar l'home del goll.
      —Vaja, salut; conserveu-vos-hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrà la meva neboda de tant en tant per saber alguna cosa.
      —La Pepona!
      —Llampus! Potser sí que no sabeu que la Pepona serveix ací. Fa més de quatre anys. De bona refè que no ho sabíeu? Sí, home, sí.
     Va explicar-se. Pepona era massa deseixida per viure guardant porcells. Serví en un hostal; aprés se n'anà a vila, i ara estava a casa d'una senyorassa que la tractava com a una amiga.
     —Llamp me mati, Josafat, us juro que se la campa; s'és trasmudada tota. Ja la veureu. Quan tingueu els papers, doneu-los-hi, que ella s'encarregarà d'enviar-me'ls... Vaja, ja estem entesos; que Déu vos gord; fins a un altre dia, que em penso que serà tard.
     Així parlà el bon pagès, i ensopegant per la capella baptismal, eixí a l'església, mullà els dits en aigua beneita i partí. Josafat restà alegre. L'alegria del campaner no era més que una llunyana esperança de tornar a veure la carn blanca de Pepona.
     Fins al vespre tral·larejà els gois de santa Magdalena, i bells ensomnis enjoiaren el seu cor feixuc.


III

     Passaren dies. Una tarda Josafat mig dormia en el seu banc. El silenci era pregon. La fosca s'ensenyoria de la gran nau deserta; les llànties brillaven en les capelles, com místiques lluernes d'aquella nit anticipada. Dins el campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venia de la capella baptismal deixondí el campaner. Josafat fità els ulls a la ratlla negra de la porta ajustada i escoltà atentament.
     El refrec d'uns peus que palpen, temerosos de trobar un obstacle, continuava barrejat amb un xiuxiuejar inintel·ligible.
     Solien molestar sovint Josafat curiosos que demanaven permís per visitar els seus dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.
     En això un sotrac en un banc de la capella emplenà de ressò tota l'església, i esclataren femenines rialles.
     Al campaner se li esbiaixà la boca i, aixecant-se d'una revolada, anà per renyar les dones que interrompien, irrespectuosament, el silenci de la casa de Déu. En el mateix instant els golfos grinyolaren i la porta s'obrí el just per deixar passar un caparró de noia somrient i encuriosida. Mai en aquell lloc no havien resplendit unes faccions tan reblertes de mundanal picardia, ni mai el tètric ambient s'havia amarat d'una flaire tan contorbadora com la que enviava el cos de la intrusa, amagat darrera el fustam de la feixuga porta.
     El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. A pesar seu el jaspi dels seus ulls fosforejava de cobdícia.
(...)


IV

L'església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada a la part més alta de la ciutat. La seva construcció havia durat segles. Gòtica en el seu interior, tenia la façana barroca, la qual, amb les seves capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat.
     El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectònic que la façana: una àmplia coronisa que corria al seu entorn assenyalava el segon dels tres estatges en què fou dividit, i més amunt s'obrien vuit finestres, que aixoplugaven altres tantes campanes. La cúpula en sostenia una altra de minúscula, que servia de base al penell: un àngel de bronze simbolitzant la Fe, amb les ales mig esteses i la vestidura voleiant. Al costat del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves, amb llurs gàrgoles, embalumaven el grandiós edifici.
(...)


V

Al final d'aquest capítol es consumaran les relacions físiques entre Josafat i Fineta. Abans, però, Bertrana ens mostra tot un ventall de sensacions voluptuoses de forma i intensitat diferents. A continuació, el fragment final del Vè capítol:

(...)
     Res no indicava l’existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.
     Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta. Encengué una llumenera i mirà la seva amiga que, vestida del tot, s'havia alçat i prenia la mantellina de sobre l'escambell.
     —Adéu, fins demà; oi Josafat?
     Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat, l'abraçà en una revifalla del desig.
     —Prou, Josafat; ara no, sents?
     El campaner no féu cas de les paraules de Fineta.


VI

Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera. Quan ella se li presentà de nou, ell no discutí pas amb la seva consciència; però de vegades els remordiments li exprimien l'ànima. Cada dia, allà a les vuit, mentre trescava per l'església, veia com un senyor jesuïta, de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al confessionari. Llavors el campaner sentia ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l'absis amb intenció de prosternar-se als peus del confessor. Però mai no ho feu. «—Demà», pensava. Sabia que un cop confessada la seva concupiscència ja no hi hauria manera de tornar a veure Fineta. Oh, l'amor de Fineta. Amb quina ànsia el fruïa, i com l'esperava cada tarda!
     Solia emmenar-se la bagassa a dalt, a les golfes, sobre la gran volta, i allí, asseguts en una estora vella, entre dos pilans dels que sostenen les bigues, conversaven fins a l'arribada del crepuscle. Al principi Fineta no volia seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d'amor antihumà, horrible, que aconseguís commoure les seves entranyes perverses, fartes d'amors de tota mena.
(...) 


VII

     Fineta no era dona que renunciés de cop i volta a l'amor d'un home, i menys a l'amor de Josafat. I tornà a pujar la rampa de Santa Maria, tornà a acaronar-la el vent de la tarda, i ella tornà a mirar l'horitzó, com si prengués comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.
     Contra el que no era costum en semblant hora, una campana voltejava en els finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjà el cor amb la lenta vibració de les seves batallades. Romangué admirada, atenta al retruny august de la «Brandamorts», meditant el simbolisme d'aquell nom, amb el qual la ciutat esporuguida havia batejat el bronze tètric. Pensà que era el braç formidable de Josafat que el movia i s'imaginà el campaner espitregat, amb la pell suosa, reganyant el seu coll gruixut, dur i tendinós, i el desig de clavar les dentetes en el tou de muscles palpitants li féu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.
     Quan Fineta entrà, el campaner estava dret sobre els quatre o cinc graons que servien per a prendre embranzida. La veié, i, dissimulant-ho, esperà el tomb de la campana, i bo i engrapant amb les seves manasses el llibant, es llançà amb els braços contrets i la faç congestionada.
     Repercutí el batall, i Josafat pujà de nou la graonada, calmosament, seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran indiferència per la mossa, botà una altra vegada. Ella, sense parlar-li, el deixava fer, tot contemplant embaladida aquell espectacle fantàstic. I la negra silueta de Josafat s'agitava, suspesa en la llarguíssima corda, entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores muralles, mentre a dalt, en la fumada volta, grinyolaven les corrioles.

     Fineta, tot revifant el seu desig, atiant la seva passió, seguia quieta, en espera de l'esclat de benvinguda que li faria el campaner.

(...)

     –Dejuna, tu, que ells ja s’afarten. –En sabia moltes històries dels ensotanats; diverses vegades s’havia deixat esclafar per ells–. Pesen, pesen; són del teu tremp, Josafat; però fas bé de no fiar-te’n; a tu te’n traurien, del campanar, però a mi em ficarien de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna, que ells ja s’afarten.
     I esclatà en una rialla aspra, discordant, endimoniada, i llançà més verí, més odi, desfogant el seu despit amb paraules cíniques i gestos indecents.
     El campaner mirava a l'entorn, bo i cercant una eina forta i dura que anés bé per esclafar d'un sol cop aquell cap d'escurçó, que l'enastava llançant-li per les dilatades pupil·les tota la força nerviosa del seu cos d'histèrica vibrant d'ira, ple d'esgarrifoses estridències.
     Fineta degué comprendre les intencions del campaner, perquè es redreçà d'un bot epilèptic.
     —Jo he vingut amb les entranyes enceses per tu; mata'm, però morta i freda encara seguiré desitjant-te.

(...)


VIII

     I no vingué l'ombra alta i severa.
     «—Vetllaré per vós; el pecat que contamina la vostra ànima és d'aquells que solen perdurar en els homes; el vostre ésser està saturat de concupiscència i fàcilment tornaríeu a caure.» Així li parlà el confessor en l'hora solemnial de l'absolució, i això recordava Josafat, i això determinà aquella violència.
      Anava revenint-se.
      Què havia passat? Què havia fet? Què succeiria? Els seus ulls jaspiats registraven els racons més foscos de la gran nau. L'instint li aconsellà de barrar tota l'església.
(...)

IX

     Après del toc d'oració, Josafat obrí el temple. L'empenta del cancell sorollà tota la nau, i una glopada d'auba entrà, subtil i flairosa. Més tard els vidres dels finestrals i rosons s'aclarien, i les llànties, amb extremituds agòniques, reduint el cercle de llur llum, s'esmorteïren.
(...)


El text reproduït procedeix de l'edició a cura d'Enric Sullà, publicada dins la col·lecció «Antologia Catalana», núm. 67 (Barcelona, Ed.62, 1972)

Rudyard Kipling, Si... (1896)

Rudyard Kipling (Bombai, 1865 – Londres, 1936) va néixer a l'Índia, i s'educà a Anglaterra. Retornà a l'Índia i hi treballà com a periodista fins a l'any 1889. A partir d'aquesta data va viure a Anglaterra i als Estats Units. Va tenir una carrera de gran èxit com a escriptor, amb títols encara avui ben populars (The Jungle Book, 1894: El llibre de la selva). Fou el primer britànic en aconseguir un Premi Nobel. La seva poesia, un xic oblidada, fou reconsiderada per la crítica a partir de l'antologia que en preparà T. S. Eliot l'any 1941.

El poema «Si...» (en anglès "If—") va ser escrit l'any 1896 i va aparèixer publicat el 1910. Contemporani de les tesis Noucentistes, Kipling hi planteja una reflexió sobre la pròpia identitat i el fet de viure. En una perspectiva britànica, hom parla d'una "evocació de l'estoicisme victorià" i fins i tot hi ha qui hi llegeix les normes del comportament britànic. Sigui com sigui, encara avui és un dels poemes preferits entre els anglesos i un dels seus versos «If you can meet with Triumph and Disaster and treat those two impostors just the same» ("si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe // i tractar igual aquests dos impostors") es troba a la paret de l'entrada a la pista central de Wimbledon.

A continuació, la traducció que en va fer Francesc Parcerisas recollida a Poesia anglesa i nordamericana, MOLU, Ed.62 ''la Caixa'', Barcelona, 1985


Si...

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odïin,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial; 

si pots somniar -sense fer que els somnis et dominin;
si pots pensar -sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles;

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: ''Seguiu!''

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home

- - - - - - - - - - - - - - - - - -


If…

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: 'Hold on!'

If you can talk with crowds and keep your virtue,
' Or walk with Kings - nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man, my son!