, va ser publicat per primera vegada l'any 1978, per Ed62. Es tracta d'un recull d'històries que mostren l'actitud de Calders davant la realitat, a cavall d'un agut sentit de l'humor i una punta d'ironia sobre el comportament humà. De fet, Calders aconsegueix que la imaginació i la fantasia acabin per interrogar les nostres conviccions sobre l'aparença "normal" de les coses. A l'estudi preliminar de Joan Martínez Sala per a l'edició d'Ed62 a la Col. Educació, llegim el següent fragment:
(…) Exposarem primer com utilitza Calders la presència dels elements meravellosos o fantàstics.
Per dir-ho resumidament, podem trobar-hi tot un catàleg de sorpreses, d'alteracions de la realitat o de la normalitat que anirien des dels fets francament inusuals, insòlits, però més o menys possibles (per exemple, que els tigres entrin a les habitacions d'un hotel tropical), fins a la fantasia, pròpia dels contes infantils o de fades (un raspall que es converteix en gos, un cavall d'espases que se separa del paper i pren vida pròpia…).
(…) En termes generals es tracta d'alguna cosa, una aparició, una transformació, una presència, que alteren de cop i volta la normalitat, o millor dit encara, la tranquil·litat dels personatges…
Així doncs, els contes de Calders ens porten a través de totes les possibilitats de la imaginació i de la fantasia: podem trobar-hi allò que és simplement imprevisible, un fet insòlit que no sabríem dir si és o no és possible, o coses realment fantàstiques, que pot ser que tinguin una explicació màgica o científica o que no tinguin cap explicació (…).
Es tracta en tots els casos d'un fet inexplicable, de vegades sobrenatural, que trenca els esquemes de la lògica del que és previsible. En alguns conbtes, quan l'atzar prodigiós o el destí ineludible superen completament les possibilitats de dominar-los o de mirar d'adaptar-s'hi com bonament pugui, Calders opta per la solució catastròfica, (…), l'edifici que s'ensorra "
Ara bé, maltgat tot això que acabem de dir, la narrativa de Calders no pertany, en sentit estricte, al que se sol anomenar el gènere del fantàstic. Mai no és la intenció principal dels seus contes fer-nos entrar en un diguem-ne "reialme" on ocorren meravelles per fer volar la fantasia o per fer por, que és la tècnica habitual del gènere (…)
… El que compra per a Calders no és ben bé el fet prodigiós per sí mateix, sinó (…) la reacció amb què s'hi encaren els personatges.
(…) ja hem dit que la literatura de Calders respon a una visió del món: la presència de fets estranys en els contes és més aviat una forma de fer-nos mirar d'una manera nova la nostra realitat quotidiana. Calders va defensar sempre que convivim diàriament amb coses absurdes i no en fem cabal (…) En definitiva, els contes de Calders són també una manera de fer-nos reflexionar sobre allò que considerem "normal" tot mostrant-nos amb normalitat allò que considerem "estrany".
Joan Martínez Sala, Op. cit, pp. 22-26
INVASIÓ SUBTIL
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida –«amb força ceba», digué–, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d'Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…
—No hi ha res com a casa! –reblà amb un aire de satisfacció.
—Viviu al nostre país?
—I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
—I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
—Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
—Que vols dir que n'has vistos gaires?
—No, però els clisso de seguida!
—T'ho ha dit ell, que era japonès?
—Ni una sola vegada. Són astuts…
—T'ho ha dit algú?
—Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.
- - - - - - -
EL MILLOR AMIC
L'home estava molt excitat. Era d'aquells temperaments que proven de dominar-se, però encara hi perdia, perquè la pressió interior el tenia vibràtil com una campana feinera.
–Jo no somio ni pateixo al·lucinacions –deia–. Veig una cosa i me la crec si la puc tocar. Si no, la poso en quarentena.
–Però vós dieu que vau topar-hi…
–I tant! Va venir de poc que no em fa caure. Jo caminava mig ajupit, furgant amb el bastó els llocs on podia haver-hi bolets. Hi ha qui diu que els boletaires som cerebrals, imaginatius. Jo dic que hi ha de tot... En el meu cas, puc assegurar que mai no he estirat més el seny que la màniga. De cop, vaig topar amb algú, i sort del bastó, perquè d'altra manera hauria fet el paper de les quatre grapes. Alço els ulls i em trobo amb aquell tipus, dret, rígid, immòbil com un armari de paret. Anava vestit d'aviador de grans altituds, amb aquella mena de granota lluent, de color de plata. "Un que ha anat de corcoll", vaig pensar de primera intenció.
–I què és el que us va sorprendre?
–Gairebé res: no tenia cara. A dins el casc, vista a través de la finestra translúcida, només una buidor total, il·luminada amb una llum fosforescent. La llum bategava, i, a cada batec, tota la figura creixia, Sort que un pensa que a barallar-se sempre s'hi és a temps. Si no, li hauria ventat una bastonada irreparable. Jo (és bo de saber-ho) pico fort.
–Però ell no us molestava pas…
–No i sí. No diré que em fes por, però tampoc no em feia goig. De sobte, ell que em diu: «Bon dia i bona hora», i jo que li contesto: «Salut hi hagi!». Em vaig quedar glaçat, potser pel to metàl·lic de la seva veu, potser perquè em va parlar en un català de curiosa ressonància, qui sap si amb accent tortosí…
–I això que tenia d'estrany?
–Vós mateix! Heu vist mai cap català equipat com un tripulant de coets? No tirem per aquí, nosaltres... Atabalat, em vaig asseure en una pedra, i ell m'imità tot asseient-se a terra, calmós i matusser. Cedint a una inspiració momentània, vaig preguntar-li: «Per casualitat, no sou pas extraterrestre, vós?». I ell em va respondre que sí, tan tranquil, i encara volgué saber si jo tenia res a objectar-hi. «Home, no –vaig replicar-li–, sóc demòcrata i de mena sociable».
–I la cara? Ja li havia sortit?
–Ni de bon tros! Continuava amb les pampallugues de la seva fosforescència. A tall de tempteig, vaig oferir-li un cigarret i em digué que no fumava…
–Com volíeu que fumés, amb el casc posat i sense boca, segons dieu?
–Precisament per veure com s'ho feia. La veu li sortia d'una reixeta col·locada a la part frontal del casc, i jo, a falta d'ulls davant meu per lligar conversa, clavava la mirada allí.
-No vau preguntar-li on havia après català?
-Sí, i em digué que no en sabia un borrall.Va explicar-me que duia un artifici que traduïa els seus pensaments i els ampliava d'una manera sonora, fos quin fos l'idioma del seu interlocutor. A la inversa, l'aparell recollia les paraules de l'altre i les servia al seu enteniment clares i netes. «Tot automàtic?», vaig preguntar-li. «Tot», va respondre'm. Vaig allargar-li la mà amb ganes de felicitar-lo (encara no em sé avenir de la meva audàcia), però ell no correspongué. Fou una situació delicada, que per un moment va enfredorir l'entrevista. Sóc tan sensible a aquests detalls!
–Els deuen educar d'una altra manera…
–És la reflexió que vaig fer-me, i, per trencar la tibantor, vaig elogiar-li l'aparell lingüístic. «És summament pràctic. Us cansareu de vendre'n. Aquí hi teniu un bon mercat». Ell no va mostrar cap interès i m'assegurà que les seves visites obeïen a uns altres objectius.
–Bon punt a tocar. No vau preguntar-li què hi busquen, a la terra?
–Ho tenia a la punta de la llengua, però va semblar-me que calia esperar una mica, per tal de guardar les formes. Érem a frec de migdia i queia una hora serena, amb tot el paisatge perfilat i amorosit pel sol. Jo em mirava el foraster i ell no sé què feia, ja que sense fesomia és difícil d'endevinar els sentiments dels altres. Vam callar durant una estona, i, al final, el vaig emprendre novament: «Ara que ja hi ha més franquesa, em podríeu dir on teniu la cara?». «No en tinc –em va contestar–. No tinc cap de les coses que a vosaltres us serveixen per a compondre la figura».
–I doncs? Amb què omplia l'uniforme?
–Clavat! Vaig fer-li aquesta mateixa observació. Em va respondre que tot era artifici, una manera aproximada d'adquirir aparença humana, per tal de no desvetllar massa curiositat. Anava ben lluny d'osques!
–Fa basarda, això…
–Sí. Sobtadament, em va venir una aprensió. «No m'encomaneu pas radiacions? Sóc pare de família i molt considerat a la casa on treballo». Ell va riure, malament, perquè es veu que aquest extrem no l'han resolt. Em digué que no patís, que no em passaria res. Aleshores, amb més confiança, vaig fer-li la pregunta bàsica: «I com és que no us decidiu a baixar del tot? Molt voletejar, moltes llumetes, però d'aterratges pocs i sempre d'esquitllentes. Què us passa?».
–Això el devia picar!
–No tant com sembla. «Jo bé he baixat –exclamà–. I en dir jo faig servir un terme relatiu. No sabeu quants som a dins d'aquesta funda, i, sobretot, no sabeu quants som a fora».
–Ep! Això m'hauria esverat.
–I a mi també. Vaig tenir la sensació que em voltaven, i ell m’ho va conèixer. «Quiet, quiet!»– crida. I afegí –: Són maneres de dir, comparances desesperades. És com el concepte baixar, que depèn d’on estiguis enfilat o del lloc d’on vinguis. Per exemple, a vós no us passarà pel cap baixar d’una atracció en marxa, com ara la vagoneta d’una muntanya russa…». –Una atracció? Quin punt de vista més excitant! Seria bona que tractés d’una fira còsmica!
–Si, oi? A tant la volta interplanetària… Però a mi em faria l’efecte d’una enredada, estic segur que la cosa ha de tenir més envergadura. Vaig portar la conversa cap als alienígens i ell em replicà que els americans (i una mica tots nosaltres) ho veiem tot a través de la baralla i de la invasió. En resum: que som uns subnormals malcriats i escometedors. Afegí que el nom d’alienígens no lliga i que seria més adequat qualificar-los de sexòfors. «I ara! –vaig dir-li–. Quin nom més desorientador! Per què, sexofòrs?» Ell es va irritar. «Per què, per què! –digué–. Sempre esteu igual! Apunta-t’ho i calla!». Em va tutejar per primera i última vegada, llicència de poca entitat si té en compte la situació. En aquell moment, va aturar-se-li un tàvec a la reixeta i començà a manotejar per a esquivar-lo. Vaig dir-li que no li faria res, degut al gruix del casc i per falta de carn on fiblar. Em respongué que érem una colla de bruts, nosaltres, i que teníem tota la geografia com un corral.
–Així és que, de mica en mica, s’anava descarant…
–Es veu que sí. Aleshores, vam sentir un tret, i al cap d’un instant es va presentar un pagès amb una escopeta de dos canons sota l’aixella. Duia un parell de perdius pengim-penjam i el seguia un gos petit i tronat, que era un manyoc de nervis. El pagès, en veure aquella figura es va quedar de pedra. Però va dissimular, i em demanà foc, tot mirant de reüll el meu (diguem-ne) company. El gos començà a lladrar i a fer salts de través al voltant del sexòfor, el qual es va aixecar i retrocedí a poc a poc, mentre deia amb una veu amable: «Quisso, gosset bufó...Qui és la fera de casa?». Però al final va perdre el comportament i ens digué que si no ens endúiem aquella bèstia lluny d’allí la desfaria a puntades de peu. Em va semblar que tremolava, però potser eren les contradiccions i les dilatacions del seu sistema intern. El pagès digué que ens guardaríem bé prou de maltractar-li el gos, i estic convençut que ja feia comptes a base d’una perdigonada vindicadora. El que pot la inconsciència! Vaig demanar-li que agafés l’animal i el tingués a part, que en acabat ja l’hi explicaria tot i li donaria una propina.
–I el sexòfor?
–Va dir que se li feia tard i que ens havia de deixar, amb gran recança de part seva. Se sentí un xiulet estrany, i en un alzinar de la dreta va brillar una resplendor molt intensa. Va semblar-me que tot brunzia i l’herba s’inclinà pentinada per un vent càlid. «Us acompanyaré un tros», vaig dir al visitant. «Un tros, només», em va respondre. De tant en tant, es girava per veure si el pagès aguantava el gos.
–Veure amb què? No dieu que no tenia ulls?
–Es deuen espavilar amb altres peces. Us asseguro que no es perdia cap detall. Pel camí, vaig demanar-li si voldria fer el favor de gravar-me un jeroglífic a la cantimplora, i s’excusà dient que no tenia temps, que ja tornaria un altre dia. De cop es deturà. «Un què heu dit?». «Un jeroglífic –que li repeteixo jo–. Com a record, perquè em creguin. Ja hi ha precedents…». Es va posar a riure (només el so, ja s’entén), i em digué que som una colla de sonats.
–Així mateix, amb una expressió tan típica?
–Tal com ho conto. Reprengué la marxa, i jo estava neguitós pensant que se’n aniria sense deixar-me cap penyora. «Si almenys em comuniquéssiu un missatge!», vaig suplicar-li. S'aturà novament, i em va fer l’efecte que reflexionava. «D’acord –digué–, us en deixaré un: vigileu-vos la demografia! Deixeu-vos d’ortodòxies i de floritures morals. Ara esteu preocupats per la falta d’estatges i us afeixuga la recerca de pis. Però no sabeu el que és buscar planeta!». A mi, això de la demografia, em va evocar fatalment el trasbals de la reproducció. Sense engaltar, sense pensar-ho gaire, vaig preguntar: «I vosaltres? Com us reproduïu?». «Com les calcomanies!», em respongué. Però em sembla que era per enllestir, perquè tot seguit m’ordenà que m’aturés i va emprendre una correguda cap al bosc d’alzines. Abans de desaparèixer entre la vegetació em va fer un gest que devia ser adéu, i, gairebé de seguida, els arbres es van estremir, el terra trontollà i un objecte volador va enlairar-se majestuosament amb l’aparat de sempre: llums de colors i un zumzeig especial. Va parar-se a uns dos-cents metres d’altitud, oscil·là com si es gronxés i sortí disparat com una fletxa cap a la banda de Manresa.
–I no va passar res més?
–Home, Déu n’hi do! Vaig allargar quinze pessetes al pagès i no les va voler, ni va admetre explicacions. Estava enfadat, perquè deia que amb tantes anades i vingudes li espantàvem la caça. Afegí que, l’any darrer, uns forasters com aquell li havien fet una cremada a l’era i va dir que no trobava bé que gent com jo els donéssim audiència. Això és tot: poseu-hi la data i llestos.
–Però ¿voleu que. a l’atestat, hi figuri el vostre nom i l’adreça? No us ho aconsello pas... En virtut del meu càrrec, sé que això us portarà molèsties. Al capdavall, el vostre testimoni no aporta res de nou als casos registrats fins ara…
–Que no? Quina poca vista! Es pot dir que hem fet un descobriment sensacional. De debò que no pesqueu l’ona?
–Que potser us referiu a l’aparell traductor?
–No, i això que l’aprecio. Es tracta d’una cosa més important: ara sé que els gossos els fan por. Estic convençut que aquesta és la causa que no baixin més sovint!
–És una teoria atractiva. Ara que ho dieu, hi caic. I no els critico pas! A mi tampoc no em fan peça. Bé, vós mateix: firmeu aquí, poseu-hi la pòlissa corresponent i ja veurem què passa.
Transcripció de Laura Quintana i Andrea Izquierdo
--------------------------
NOSALTRES DOS
Potser l’home canta en els moments d’intimitat per no pensar, per no submergir-se en aprofundiments torbadors. Sota la dutxa, davant el mirall a l’hora d’afaitar-se o en qualsevol instant de treva brindat per la solitud.
Aquest rostre emblanquit per l’escuma de sabó és el meu. Després de tants anys de donar-li audiència no en puc dubtar. Però hi ha alguna cosa... M’acosto al mirall, em miro el fons dels ulls i em ve fred a l’espinada. «M’agradaria de fer-me amic de mi mateix —penso—. Una bona coneixença, sortir junts, parlar de tu a tu amb tota franquesa...». Ep! És el moment de cantar i ataco un tema folklòric en versió modernitzada. No en quedo content, sóc objectiu. M’ha fallat la prova de despistar i, temerari, em torno a mirar fixament. Ell és allí, aquí, a fora i a dins. Em sabria greu que s’adonés del meu desconcert! Continua afaitant-se nerviosament, es talla i això ens lliga: la gota de sang que li surt de la galta correspon a una ferida que em cou a mi.
Per la banda de mar disparen salves. No sé ben bé si és que arriba algú o se celebra una efemèride que necessita el reforç de les canonades per falta d’il·lusió popular. El cas és que avui som diumenge. Els mobles i els objectes m’observen silenciosament i jo els planto cara amb un gest de propietari. Amb això en tindran prou.
He tingut, per tant, la revelació de portar-me a dins a mi mateix, arrupit en fosques cavitats viscerals. Potser es tracta d’una plena normalitat, però avui que tinc temps em proposo d’analitzar-ho amb calma. I em guanya un sentiment de timidesa, com si fes visita i compliments i hagués de vigilarme la conversa. En resum, que no és la manera d’enfocar-ho. Després de tot, no es tracta d’un desconegut que em sigui indiferent: som socis en totes les empreses.
Fa sol i els raigs arriben a mig menjador, filtrant-se a través de la persiana d’aquella manera coneguda i entranyable. Un colom s’ha aturat a la barana del balcó, i se m’acut que si tingués una escopeta podria disparar-li a tret segur. A aquella distància, els perdigons farien una gran destrossa, hi hauria escampall de plomes i esquitxos. Això d’una banda; de l’altra, em ve l’entrada d’un amor desinteressat pel colom i li desitjo un present feliç i un futur ple de prosperitat.
¿Qui s’ha inclinat per l’afusellament sense apel·lació i qui pels bons auguris? Per tal de reflexionar, m’assec al balancí i encenc un cigarret. M’empasso el fum amb fruïció. En canvi, l’altre no fuma. Al contrari: rondina contra el vici i prova d’espantar-me amb històries de tumors i de velleses amargades per la bronquitis. Em posa nerviós.
Amb la Trini em fa el mateix, però invertint el sentit d’austeritat. Jo hi vaig de bona fe: companya de treball i prou, atenció a la feina i posat seriós; ell, en canvi, em burxa perquè l’empaiti. Em presenta el panorama amb tanta seducció que exposa la Trini a situacions de molt de compromís.
No puc explicar res que vingui de nou. Ja se sap: és la consciència. Però em sembla que es tracta d’un mort astutament carregat al bé i al mal. Mentre ells dos s’ho fan, nosaltres ens reservem el dret d’aplaudir o de xiular les escenes fortes, sense altres limitacions que la correcció imposada als espectadors pel propietari del local. Els més conscients pensem que ja ens passaran el compte, i, que, d’una manera o altra, pagarem. Mentrestant, hi ha crèdit…
No és un joc net, no anem bé. Només cal llegir el diari, fer números i esverar-se. L’home alienat! És fàcil de desentendre-se’n i caure pel cantó de les abstraccions, considerant la societat com una bastida complicada i forastera, en la qual nosaltres només hi fem el paper de víctimes. Les coses dolentes vénen de fora de nosaltres mateixos, i en la protesta no sol haver-hi confessions de culpa personal.
Quan algú es lleva com ara jo en el dia d’avui, és de plànyer. Sense dir ni una paraula, m’escolto. A base d’un monòleg dialogat —diguem-ho així—, intento de sincerar-me amb l’altre, que no sé si és la meva funda o al revés, una forma que cobreixo jo.
Vist sota aquest prisma, se m’acut que el suïcidi és un assassinat a seques. Anem a suposar que aquest ximple dispara contra mi. Un tret de mal esquivar! Em trobarien de cos present, amb la pistola als dits, i tothom diria que no cal culpar ningú de la meva mort. Per arrodonir més la coartada, l’altre podria deixar prop del cadàver una nota escrita amb la meva cal·ligrafia exacta. Les vegades que deu haver ocorregut! Ara: si jo disparo primer, l’estenc a ell amb la mateixa impunitat. Però de difunt un de sol, i encara gràcies.
Provo de distreure’m contemplant un calendari que tinc penjat al menjador. A cada mes, hi ha representada una muntanya suïssa a tot color, plena de detalls evocadors. «Evocacions a sant de què?», em diu l’estadant de l’ànima. I afegeix: «Si no coneixes aquests llocs! A més, com se’t va ocórrer de plantificar aquí una cosa tan cursi?».
Estic a punt de replicar-li que una muntanya estrangera sempre serà una basa forta, però reconec que en el fons té raó. Són petiteses que gairebé me’l fan estimar. M’ajuden a comprendre que siguem inseparables, tot i que sovint l’odiï. Poc o molt, és el que deu passar amb els matrimonis: la duresa del xoc quotidià es veu compensada per les tebiors nupcials. Tanmateix, ell sempre ha tendit a frenar-me, no m’he pogut desenrotllar de gust. Estic segur que jo sóc modest, com totes les persones que realment valen. Però em calen estímuls, com tothom, i aquest ximple que porto a dins no me’ls dóna. Per cada vegada que m’empeny —com en el cas de la Trini i els himeneus furtius que em suggereix—, n’hi ha una dotzena que m’atura a frec de grans, audacioses i arriscades empreses.
«Res no faries!», em replica. «Saps tan bé com jo que ets curt de caràcter, que tot se te’n va en soliloquis». De bona gana l’empaitaria a puntades de peu... Arribo a alçar amb força la cama dreta, i sento de seguida un cop a la part superior de la cuixa. Aprensions, manies... És difícil de saber-ho. Irritat, començo a vestir-me de pressa. He de sortir a airejar-me, a prendre el sol. Mentre agafo el pom de la porta d’una revolada, pregunto per pura fórmula: Véns? I ell em respon: «Tu diràs! Però on penses anar? No t’has adonat que a casa s’hi està molt bé?».
Baixo els graons de dos en dos i sento el trepig d’ell sota les meves soles. Ja m’ha aigualit la sortida! Perquè és ben veritat que a casa, si no m’empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d’horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals. Contradictori, oblidant cínicament que fa un instant em temptava a quedar-me, ell em diu que estic engorronit, que ja només sóc capaç de trobar el gust de les quatre parets.
La llum del carrer m’enlluerna. Faig quatre passes cap a la dreta i sento una estrebada interior: «No, home! Tomba cap a l’esquerra!». Giro en rodó i m’encamino cap al port. Em domina, però en aquest cas no té cap mèrit, perquè el port i la marina en general m’agraden. Ah! I jo també l’obligo a seguir-me... No pot gallejar gaire.
La gent em sembla fascinada per l’encant del dia festiu, sobretot a mesura que m’aproximo al mar. Tinc un gest ple de virilitat: ell vol anar a l’escullera, però jo m’aturo a les Drassanes i m’assec dignament en un banc, davant el Museu Marítim. La cosa, per tant, va a mitges, i a vegades li faig ajupir el cap. Sense massa satisfacció, val a dir-ho, perquè he de contribuir amb el meu clatell a les seves inclinacions.
L’estada al banc és agradable. En això hi ha acord i ho aprofito per treure els pensaments a passejar. Surten, salten, donen voltes com cadells sota l’alegria de l’aire lliure. N’hi ha un que fins i tot em fa l’efecte que ensuma el tronc d’un arbre.
És divertit de contemplar les anades i vingudes de la gent, com si no sabessin el pa que s’hi dóna. Un nen s’atura davant meu, em mira descaradament i quan en té prou s’allunya xiulant. Allunyar-se és un terme relatiu: se’n va fins a la paret del museu i palpa les pedres. Es treu un guix de la butxaca i dibuixa un rectangle, com una porta. L’escena m’arriba a contrallum i acluco una mica els ulls per veure-hi millor. El nen empeny la porta imaginària —és ben bé el perfil d’una porta— i, és clar, topa amb la pedra. Però no es desanima pas. Reflexiona un instant i, després, traça pulcrament el pom, amb la xapa sencera i el forat del pany; fa el gest d’obrir-lo, es veu una fugaç escletxa i el nen desapareix engolit pel mur.
El fet em deixa en estat de meditació. És evident que les criatures d’ara saben més coses que les d’abans. Són més esparpillades, les preparen millor, com si la vida s’hagués proposat un trot didàctic. Jo potser sóc antiquat i encara aprecio la innocència. Això sí: admiro el progrés, vingui d’on vingui.
De cop i volta, el meu eco, l’interior del mirall o el que sigui, em torna a importunar: «Ets capaç de creure’t les coses tal com te les presenta la mirada —em diu—. No escarmentaràs mai». Jo responc que em fio dels ulls o no em fio de ningú, i que allò no han estat pas llumenetes. Ell em replica que potser sí o potser no, que un temperament d’investigador autèntic aconsellaria d’acostar-s’hi.
Com que ja ho desitjava, m’aixeco del banc i m’atanso a la paret. De prop, el dibuix de la porta és ben definit; jo m’hauria d’ajupir una mica per passar-hi. El nen no es veu enlloc. Dissimuladament, faig pressió amb el braç, provant d’obrir, amb el resultat previsible: la muralla és ferma, de poc aveniment amb les raons humanes. Però hi ha el pom, disposat en aparença a no deixar passar per alt la missió que li és encomanada. Allargo la mà a poc a poc, amb uns batecs de cor que em comprometen, i aleshores m’adono que una venedora de cacauets em contempla amb fixesa. Alto! Despisto, imito el gest de caçar un insecte. Histriònic, faig com si esclafés el mosquit —es veu que es tractava d’un mosquit—, i figura que llenço la diminuta despulla. Adorno la jugada amb un somriure cruel, just en el moment en què descobreixo a terra el tros de guix utilitzat pel nen.
Se m’acut que el guix pot tenir virtuts màgiques, el cullo precipitadament i me’l fico a la butxaca. La venedora encara em mira amb una certa impertinència. «Es pensarà que et guardes el mosquit», em diu l’altre. Li responc que tant me fa, que pensi el que vulgui. Però no és veritat: em torno vermell i tiro cap a la Rambla, amb ganes d’arribar a casa.
Sento la personalitat del guix, l’agafo cloent els dits amb energia. És ben meu. «Ja en podràs tirar un bon tros a l’olla!», observa l’hoste permanent. De primer, ho atribueixo a l’enveja, però reconec de seguida que estem destinats a compartir-ho tot. Només ho fa per molestar-me.
Camino de pressa, mentre aguanto el xàfec del seu sarcasme. «I ara què? —em va dient—. Arribaràs a casa amb la il.lusió de pintar una porta a la paret i anar-te’n d’esquitllèbit. Això està bé que ho faci una criatura, però tu ja ets massa gran. I on aniries si et sortia la maroma? A veure: on aniries?».
Ni molt lluny ni molt a prop, penso. No es tracta pas de distàncies. Voldria fugir d’una manera neta, una evaporació sense haver de bellugar-me gaire, però efectiva. Em trauria del damunt la part de món que em pesa i arreglaria la petita resta amb el delit que s’hi posa quan s’estrena pis. Com un corcó, el meu oponent replica: «Desenganya’t, el món et pesa tot ell d’una manera suportable. Si te’l poguessis treure del damunt (que no podràs), la pèrdua de llast et faria volar com un globus».
És antipàtic, no ho pot evitar. «Tu què saps!», li dic, amb el mateix to del «Jo què sé!» que em susciten les preguntes inextricables.
Si sabés com fer-ho, m’arrencaria la muda veu de dins. He tingut notícia de consciències de gran envergadura, que torturen amb un estil elevat i donen un aire interessant a qui les posseeix. La meva, senzilla i col.loquial, mata a pessics. No n’estic gens orgullós. Em ve una idea —cosa que sempre m’excita—, i apresso encara més el pas.
Arribo al meu carrer, a casa meva, i pujo l’escala a gambades. Ja sóc aquí. La cadernera dels veïns canta a la babalà, amb més instint que coneixements. Hi ha en l’aire un anunci de possibles novetats i jo em miro el guix en el palmell de la mà estesa.
«Calla!», ordeno al meu estadant metafísic, quan va per engaltar-me noves ironies. Insòlitament, m’obeeix. No sospita el meu propòsit... Però l’ha de saber per força!
Busco un llenç de paret lliure de noses. Els pisos són petits i tendim a atapeir-los, no trobaré gaires pams quadrats en espera d’una nova ocupació, però al dormitori —apartant una mica la tauleta de nit— puc disposar d’un espai. Mirant-m’hi molt dibuixo una porta; sembla que el guix s’arrapi a l’empaperat i el perfil em queda bé. Sempre he tingut una disposició natural per al dibuix figuratiu, tot i que no n’he tret partit. (Ara no sé si aquesta observació l’he feta jo o l’altre.)
El pany em costa. No és que vulgui donar-li una importància excessiva, sinó que realment la té. Al final, el capto i em queda un pany que parla. A partir d’aquí, tot sembla venir de cara. Acluco els ulls —no ho puc evitar—, empenyo la fulla de la porta i sento que cedeix. Tan difícil que semblava! «Passa tu primer», ordeno autoritàriament a l’altre. I pica d’una manera increïble, dòcil a la meva voluntat. Quan és a l’altra banda, tanco de cop. No sé ben bé què passa: el batent em talla com una ganiveta.
Aquest ximple s’ha equivocat. Ha fet mutis a través de la paret i quedo jo, incorporal i desvestit, si se’m permet l’expressió. Què faré sense la funda que em cobria? M’entra el desig de veure’m per primera vegada (si hi ha de què), i me’n vaig a la cambra de bany; estranya perspectiva, ja que no tinc imatge per a rebotre…
Torno al menjador una mica intranquil, val a dir-ho, per l’obscur panorama de passar a engrossir la legió dels sense feina. M’asserena el pensament que una cosa o altra trobaré aquí o a fora del país. Tanmateix, m’havia acostumat a la nostra habitud, i, llevat de poques excepcions, el feia anar com volia. Ara segons qui trobi…
Sobtadament, sento un pessigolleig a les arrels, la impressió que una forma em xucla. A terra, ran de les rajoles, pren cos un parell de sabates. La formigor va pujant i apareix la gira dels pantalons, la cintura, la vora de l’americana. Totes les peces em són familiars. Estic segur que es tracta d’un fenomen de regeneració que, fins ara, només havia afavorit determinades espècies menors, de la mena de les sargantanes. Es va confirmant cada peça: les mans (sembla que la carn les enguanti a poc a poc), els braços (m’estiro la pell com si m’ajustés les mànigues d’un jersei cenyit), la nou del coll, la cara i el cimall dels cabells, amb els mateixos símptomes de calvície prematura. Espero que s’acabi de formar la bola del cervell i així que la veig feta (poc o molt arrodonida i amb els canals i els filets de sang a lloc), ataco fent burla d’aquella separació frustrada: «Ja t’ho deia que no aniries gaire lluny! En el moment de les grans decisions, falles».
És cert, torna a ésser aquí, però l’espant no me’l treu ningú. No és que l’evanescència m’esveri, ni que m’hagi sorprès massa el poder del guix (algunes fórmules escrites damunt una pissarra han provocat enormes convulsions), però la paret del dormitori dóna al carrer i, amb la il.lusió d’estimbar l’altre, ha vingut de poc que no faig un salt de quatre pisos. Quin negoci hauria fet! Retrobo amb un respir la veu de la meva rèplica: «Ets un tros de quòniam!», em diu. No li contesto, perquè estic content de sentir-lo (o de sentir-la, la cosa no queda clara). Considerant-ho objectivament, ens fem molta companyia.
És tal com ho explico. Hi ha vegades que els coneguts em pregunten si no m’avorreixo, en esment de la vida solitària que porto. No saben ni sospiten res. Perquè de diumenges com aquest que estic passant, carregats d’aventura i de misteri, en tinc la vida plena.
Transcripció de Naima Kazout
--------------------------
EL TESTAMENT DE "LA HIENA"
M'havien delegat per assassinar un funcionari i, encara que em vingués a repèl, havia de complir. En aquest món, si només fèiem allò que ens ve de gust ens estovaríem. A més, considero que quan un home milita, ha d'ésser disciplinat i obedient.
El funcionari em va rebre de seguida, perquè li portava de part d’una amiga seva una carta magistralment falsificada. Figurava que li duia un paquet confidencial i, en asseure'm davant d'ell, a l'altra banda de la gran taula de ministre, vaig obrir la cartera de mà i em vaig treure la pistola amb el silenciador posat. El buròcrata es va tornar groc i es mostrà molt estranyat. No se sabia avenir, em digué, que hagués passat els controls de vigilància. En explicar-li que els teníem sota suborn, va condemnar farisaicament la corrupció que imperava.
Em feia llàstima. Potser era la falta de costum o es devia a l'abim que hi ha entre les prèdiques i les accions. El cert és que no em decidia a engegar-li el tret, no hi havia prou franquesa. Això sense comptar els escrúpols, que també pesen.
—Què li passa? —em va preguntar el personatge.
—Es que vostè hauria d'ajudar —vaig respondre-li—. Si disparo amb presses i el toco malament, patirà i em farà patir a mi. En canvi, programant-ho entre tots dos, podem encertar de bones a primeres una ferida fulminant, mortal de necessitat, que ens permeti de prescindir del daltabaix de l'agonia…
Em va dedicar un gest despectiu amb el braç, com si m'enviés a la porra, i s'alçà del setial amb l'aire de fer unes quantes gambades. «Quiet!», vaig cridar-li. No s'aturà i ni tan sols es va girar per mirar-me. Recorregué el despatx amunt i avall, sense reparar en la meva presència. Cal dir que jo tenia molt disminuïda la capacitat d’espantar, pel fet d'haver declarat d'entrada el meu propòsit de matar-lo. Què podia afegir que em fes més perillós?
—Miri que si disparo de mala fe i li toco el nervi, la sentida pot ser brutal! —vaig dir-li amb veu ronca—. Hi ha fiblades pitjors que la mort mateixa…
Se'm va plantar al davant i em clavà una mirada interrogadora.
—Com està d'anatomia topogràfica? —em preguntà— ¿Vol dir que sap on apuntar, no ja per martiritzar-me (tal com insinua), sinó per a eliminar-me, que és la pedra de toc d'aquesta entrevista?
—No —vaig contestar-li—. No sé anatomia de cap mena fora del coneixement senzill de la figura. La idea és anar de cara al cor i deixar que la naturalesa faci el seu curs.
—I on el tinc el cor, si no és indiscreció?
—Al costat esquerre, com tothom.
—No. Com tothom, el tinc entre els dos pulmons, justament damunt del diafragma. A vostè li falten els coneixements indispensables…
M'havia fet el propòsit de tenir paciència perquè, pobre home, prou tribulació devia passar. Eren unes reflexions que em feia aleshores, desconeixedor del caràcter de la meva víctima. I, de passada, que se'm permeti una consideració que pot ésser útil a molts: quan es vol matar algú, convé conèixer-li el caràcter i les sortides abans d'embolicar-se. Tant de bo que jo ho hagués tingut en compte!
—Bé —vaig replicar calmosament—: no ens posem nerviosos. A mi no em costa res de tirar on vostè digui. Al capdavall, l'interessat és vostè.
—Hi ha un punt de la persona delicadíssim —digué—. La nuca! Un tret a la nuca amb l'arma a frec de pell, mai no necessita bis.
De cop i volta el vaig trobar inclement. Calia tenir mala ànima per parlar amb tanta fredor d'una batzegada que el desgraciaria d'una manera irrevocable. Però no volia discutir-ho.
—Vostè mateix —vaig dir-li.
—No em fio del seu encert —replicà—. No es mogui, que li indicaré el lloc exacte…
Jo romania assegut. Ell va acostar-se'm per darrera i amb la mà esquerra m'obligà a ajupir el cap, com fan els barbers amb els seus clients. Fins i tot, per un brevíssim instant, em vingué aquella son dolça que amoroseix el trasbals de fer-se tallar els cabells. Endormiscat, esperava que el meu antagonista em toqués amb la punta del dit índex el precís indret fatal. Però en comptes d'això, va agafar d'una revolada l’escrivania de plata que tenia a la taula i me la va estampar al clatell. Aquesta traïció la vaig saber dies després, perquè de moment em correspongué la pèrdua del coneixement i dels sentits.
El metge de la presó opina que he quedat bé, que he tingut una sort enorme. Són punts de vista! Sordejava una mica i amb el cop he millorat. Ara, d'això a tenir sort... L'advocat d'ofici creu que n'hi ha per anys, que me la carregaré de valent, sobretot pel detall de portar armes sense permís en un centre oficial. M'agradaria saber què hauria passat si hagués demanat permís! Són una colla d’hipòcrites.
La fermesa d'esperit no m’inclina al repòs i a la meditació entre aquestes quatre parets. Recordo, penso, faig balanç... Evoco amb nostàlgia el dia de la reunió secreta durant la qual van adjudicar-me l'àlias de «La hiena». No fou fàcil, perquè dos companys més aspiraven al mateix motiu, al·legant actuacions passades. Jo els vaig guanyar invocant una mística de futur, la meva set d'implacabilitat. El meu rival més pròxim va haver d'acontentar-se amb l'àlias de «La mangosta» i l'altre amb el de «L'escurçó». I encara gràcies!
Sóc doncs, «La hiena», un pseudònim massa suggestiu per tancar-lo entre murs de pedra. No, no sóc egoista. Si pogués en faria donació al grup, en qualitat de reintegrament. Però al grup l'han fet miques. A còpia d'acorralar-me a preguntes nit i dia amb una insistència criminal, els han agafat a tots.
I ara, en estat de plena lucidesa, sense coaccions de ningú, lliurement, vull deixar el sobrenom a qui en pugui fer bon ús, perquè és una pena que es consumeixi amb mi aquí dins. Jo, per molt de temps, no en faré res i a fora encara pot servir. No sóc versat en qüestió d'institucions de beneficència, tinc poques relacions i coneixences. En principi, el deixo a un asil d'orfes, amb l'esperança que, poc o molt, apreciaran que és tot el que tinc. Penso que potser hi haurà qui en sortirà ofès i enardit, amb prou punxades i raons per a utilitzar-lo amb pugnacitat vindicativa. I que es produirà el relleu immortal!
- - - - - - -
TOT ESPERIT
Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d'octubre em van venir a veure dos inspectors joves, un xicot i una noia.
Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m'espantés, perquè no era pas sol. M'explicaren que nous mètodes estadístics posaven al descobert una gran quantitat de casos d'aquest peculiar estat civil.
Jo estava serè («vaporós», em digueren ells) i encara no em sentia esverat.
–¿I què passa, docs, amb la meva dona i els meus fills i amb la vida que porto ?
«No res. Són imaginacions vostres», em replicaren.
–Bé, sí... Però i ells, els meus parents?
«Se us imaginen a vós», van respondre'm. Se'ls veia molt segurs i no paraven de repetir-me que, de moment, no hi havia motius de preocupació. Tant m'ho digueren que a l'últim em va venir suor freda. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar una vegada més i em donà uns quants cops amistosos a l'esquena; va sonar com si algú piqués un núvol amb els artells (el que pot l'aprensió).
–Podeu donar gràcies de no ser un vampir –em digué–. Això sí que és un desfici constant i un perill per a la família. Veiem cada quadre! Vós, almenys, no feu mal a ningú.
–I com m'he de comportar?
–Com si tal cosa. Amb naturalitat, i tot pensant que la fantasmagoria d'ara ja no és com la d'abans.
Els vaig acompanyar fins a la porta, i pel camí els remerciava per la conformitat que provaven de dur-me. Però de retorn al menjador, vaig comprovar (ficant-me la mà a la pitrera) que entre la camisa i el cos hi tenia una separació de ben bé dos travessos de dit.
Transcripció de Laila Chkiro
- - - - - - -
VINC PER DONAR FE
Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equilibri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar.
–Amèlia –vaig dir-li–: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.
Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de vampirs. En això tenia raó i ja se n’havia parlat pel poble; en canvi, els vells deien que la culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions i afectaven el règim de pluges.
El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva traça de brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt, passant-lo a la Creu Roja, o al braç eclesiàstic.
La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia a portar galetes als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.
Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevinaven entre plecs d’una matèria exànime.
En qualsevol altra circumstància, jo hauria corregut, alçant-la amorosament per a dipositar-la en un sofà. En aquell cas no vaig fer-ho i fins m’esforçava a impedir que els altres s’hi acostessin. Tocar algú desaparegut de mort sobrenatural fa respecte i, en el cas dels vampirs, és summament exposat.
Va semblar-me que el municipi s’havia de fer càrrec de les despulles i arreglar l’enterrament, però l’alcalde s’hi va oposar. Segons ens recordà, una persona morta per un vampir esdevé vampir ella mateixa, per a sortir de la seva tomba i continuar una estranya labor de proselitisme. Fent valer la seva autoritat, m’ordenà que entrés a casa el que quedava de la cosina Amèlia, amb instruccions de vigilar-la perquè no fiblés ningú.
La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts. La meva dona, que per un ratolí o un insecte que entri a la cuina ja s’esvalota, estava fora de si. Em retreia a cada moment que la cosina ho era per la meva banda i que el meu deure era embolicar-la amb una manta i portar-la a Granollers, a casa de la meva tia. S’aplicava a dir-me coses desagradables de la meva família, sobre si sempre teníem malalties rares, en contrast amb la seva, que era una gent normal que acostumava a morir de feridura. Jo li perdonava perquè, en el fons, també estava ressentit amb la difunta.
Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran que és molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra.
–La manera d’acabar amb els vampirs –afirmà– és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.
Perquè s’entretinguessin, vaig donar-los un ganivet i la pota d’una cadira esvinçada, encomanant-los que hi fessin punta. Mentre s’ocupaven amb aquesta feina, trucà un veí, que era el distribuïdor de gas del poble i, per aquest motiu, el teníem aviciat. Imbuït de la seva importància, l’home mesurava les paraules i era amic de fer sentències. Contemplà el cadàver, tapant-se discretament la boca amb un mocador i digué:
–No tenim remei, nosaltres. Volem entrar al mercat comú i encara ens passen aquestes coses…
Va seure una estona, convençut de l’obligació de fer el panegíric de la morta i començà a lloar les seves virtuts, confonent-la amb una altra cosina meva, l’Enriqueta, que encara és viva i ningú no la pot veure. Després, s’abandonà a la vulgaritat criticant la policia, amb allò que era molt bona per agafar al pobre que roba un pa, però que fallava en els casos de veritable lluïment.
Els nens entraren amb l’estaca afuada i jo em vaig avergonyir, ja que em sabia greu que un veí presenciés determinades intimitats. En canvi ell, que era instruït, comprengué amb una sola mirada i no tan sols ens aprovà, sinó que ens estimulava. «S’ha de fer –va dir–. És l’actitud més raonable i correcta. I com més aviat, millor».
Discutírem llavors per qui havia de clavar l’estaca. Jo volia que fos la meva esposa, puix ella estava acostumada a matar l’aviram i a posar injectables, dues operacions que a mi m’esborronen. S’hi negà, emparant-se en el fet que si passava alguna desgràcia tota la vida li faria retrets. Vaig allargar l’estaca al veí:
–Sense compliments, home. Aquí tots l’apreciem molt i l’Amèlia, si ho veia, estaria contenta.
S’excusà amb el criteri que, a desgrat de l’afecte mutu, era aliè a la família i no li pertocava el privilegi.
–No obstant això –afegí- la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobat un notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un…
Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.
Encara, mentre el veí redactava l’acta, vaig provar una escapada tractant de convèncer els nens, oferint-los l’estaca:
–No ho voleu fer per l’Amèlia? Tant que us estimava, pobreta!
Agafant-se les mans al darrera negaren amb el cap dient que eren massa petits. Veient-me obligat, em vingué un gran entendriment. Me l’estimava molt, l’Amèlia. Havíem jugat de menuts i la seva mare sempre em donava berenar i em pentinava, sense fer diferències amb els seus fills. Resignat, però no pas convençut, em vaig entestar que desinfectessin l’estaca. Em semblava una delicadesa final que no podíem defugir, perquè l’Amèlia i jo dúiem el mateix cognom i ens aveníem molt.
–Però si la cadira estava ben neta –protestà la meva esposa–. Després no tindràs alcohol per afaitar-te.
Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig és molt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a fer-me tornar enrera.
–Amèlia, nena, és pel teu bé –vaig dir amb una veu pausada i clara.
Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleugera convulsió, que segons el veí era deguda que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara, bo!
Ens en vam anar a dormir, una mica excitats perquè vaig haver de pegar els nens per llur entossudiment que talléssim el cap, cosa que a mi ja em semblava de més a més. L’endemà sol·licitàrem el permís d’enterrament i l’alcalde encara el negava; però quan va veure l’acta amb la data i les signatures es desarmà.
–Els felicito –digué–. Mai no hauria cregut que se’ls acudís, amb papers i tot.
I autoritzà el sepeli, al qual no vam plànyer res.
Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parlat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble a fer-ne un reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les les comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el noi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l'Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!
- - - - - - -
ESPORT I CIUTADANIA
Vingué un moment d’aquells que sempre arriben: les idees sòlides d’unitat passaven per una crisi, sobretot perquè els equips centrals no marcaven. La fallada posava en quarantena tot el sistema, amb la consegüent amenaça per a les conviccions, que afrontaven un decandiment del futbol nacionalista. Es van fer rogatives, sense el gust d’altres vegades, perquè els progressistes frenaven el folklore de la fe. Per acabar d’adobar-ho, es produí un col·lapse que afectava figures de molt lluïment en altres espectacles i la petita pantalla no sabia cap on girar-se. Qui més qui menys, els homes esteparis sofrien pel prestigi (tan treballosament aconseguit i mantingut) de la virilitat indígena. De cop i volta s’adonaven que la història que estaven fent no pagava el tret i que això –a més de posar en perill les apostes benèfiques– feia trontollar tota la bastida.
Enmig d’aquestes dramàtiques circumstàncies es produí el gran prodigi. Quan faltaven sis minuts per acabar un partit de molt compromís –que els representants de les essències racials perdien per dos a zero–, ocorregué que els llums de l’estadi van disminuir d’intensitat i, en canvi, al centre del camp va brillar la figura d’un davanter miraculós, uniformat de blanc (de fet, no desentonava) i amb una llarga cabellera. Tot ell resplendia amb una rara fosforescència. Mentre la multitud, a les grades, s’aguantava la respiració, l’aparegut va organitzar tres arrencades va marcar tres gols impecables, que pujaren al marcador i decidiren el partit. El capità dels contraris va protestar en nom del club de la costa que representava, però l’àrbitre (que a desgrat de l’atabalament momentani no havia perdut la intuïció), va ensenyar-li la targeta i l’altre s’estamordí.
L’endemà, els crítics més identificats amb la línia van demostrar que no hi havia res al reglament que pogués ésser utilitzar per a anul·lar gols com aquells. Un comentarista molt llegit digué que si les intervencions meravelloses haguessin de provocar la invalidació dels resultats dels encontres (o combats o batalles, que tot és la mateixa cosa, deia) s’haurien de depurar les cròniques oficials. «I la història», afegia mordaçment, «és irreversible».
La premsa de províncies intentà de parar el cop, al·legant tímidament que la prohibició de fitxar jugadors estrangers s’havia de fer extensiva –per pura lògica– als jugadors sobrenaturals. Però la Federació va fer publicar una nota puntualitzant que la tradició miraclera era tan arrelada al país, que calia considerar el davanter fosforescent com a oriünd, Ara bé (afegia la Federació): no era cosa de servir amb safata als clubs perifèrics un precedent de tanta transcendència, perquè només faltaria aquesta, que tothom es fes un calendari amb santoral a mida per a atomitzar la lliga; qui havia picat primer, quedava com a picador magne i llestos.
Alguns diaris van passar les pàgines esportives a la secció de litúrgia, però la disminució de les vendes els va tornar en si i es van deixar de floritures.
Hi havia poques sortides airoses per a una situació tan delicada. Afortunadament, l’època convidava a mirar enrere amb propòsits de retruc nostàlgic i se’ls va acudir que els finals de lliga coincidissin amb efemèrides de la Reconquesta. Així, el jugador metafísic, marcat per tot l’equip contrari, tenia ocasió d’elaborar uns quants gols antològics.
Tanmateix, tal com passa quan les institucions s’han de refiar dels miracles, la gent s’avorria, havia perdut l'indispensable gust per l'imprevist. I amb la finalitat de conservar, almenys, una mica de truita per al somni, van acordar tàcitament, de sotamà, que el veritable campió seria el qui quedés en segon lloc. Un campió sense corona (sense aurèola, deien ells), i aquest seria l’honor que posarien damunt la taula.
Ara: segons com es mirés, tot havia quedat com abans, per la qual cosa no valia la pena de molestar cap apòstol.
Transcripció d'Anna Caparrós i Alba López
- - - - - - -
FILOMENA USTRELL
(1916 – 1962)
La Filomena Ustrell va néixer a Berga, cap a les darreries de l'any més baix apuntat entre parèntesis. Filla de Joan i de Munda, tingué una infantesa que no va cridar l'atenció de ningú, i fou educada a batzegades, més en habilitats domèstiques i d'adornar que no pas en cultura humanística.
El pare de la Filomena fou un baster que adquirí renom amb l'invent d'un ronsal de tracció múltiple de gran eficàcia. Va viure'n amb decòrum fins que els motors de gasolina substituïren la força animal per una altra de més bèstia, moment que marcà la decadència de la família Ustrell. El pare, ressentit, féu cap a la taverna i es va barrotar la vida en cosa de setmanes. La vídua va resistir, amb penes i treballs, fins al casament de la noia, però aquesta efemèride cal historiar-la a part.
La Filomena no estava per pensar en bodes de conveniència. Deixant de banda la feblesa econòmica, mai no havia tingut cop de vista i, si es va col·locar, fou ben bé perquè en aquest món tot es despatxa. El dia dotze de maig de l'any 1936, en una església modestament apariada, va prometre fidelitat eterna a en Felip Sirena, un jove gris, de poques taules verbals i sense complicacions de caràcter. Era un home reservat, que posava injeccions a domicili i no se li coneixien altres vicis. No se sap si la seva vocació hauria donat per a sostenir el matrimoni, perquè no va haver-hi temps de res: quatre mesos després de la cerimònia religiosa, en Felip Sirena se'n va anar al front i allí va acabar-se-li la poca biografia, ja que mai més se'n van tenir notícies. Cal dir que tres setmanes abans que el noi s'incorporés a les forces populars, la mare de la Filomena tingué una punxada més forta que les de costum i es va morir entre l'eixida i la cuina, abocant el menjar de l'aviram i sense temps d'arribar al seu llit o, almenys, al balancí del menjador.
Considerem, doncs, que la Filomena va quedar-se sola al món a la ratlla dels vint anys. Sort que havia resultat honestament fecundada, de manera que pel febrer de l'any 1937 donà a llum un producte de sexe masculí, normal si no es fa esment del poc pes i d'una taca morada que la criatura tenia al front. Aquesta taca esdevindria mítica, estava destinada a aparèixer a tots els periòdics esportius de la Península i a molts de l'estranger.
Aleshores començà l'etapa heroica de la Filomena, que va maldar per tenir la casa neta i el fill aconduït, sense deixar de petja el problema de la subsistència. Fabricava pastissos de formatge i els repartia a domicili, d'un cap de setmana a l'altre. Es revelà formal de mena i bona administradora, una vídua ensopida molt elogiada per tothom.
La Filomena fou una marassa i d'aquí arrenca el seu pes específic dins la història del país. El seu fill, en Felipó, va pujar de constitució prima; era d'aquells infants que conviden a la bufetada, no pas pel seu temperament –ja que era introvertit i quiet-, sinó pel seu aspecte, inhumana circumstància que confirma la crueltat de l'ambient. Els seus companys d'escola el pegaven cada vegada que els venia de gust i en Felipó, que tenia els braços curts i de poca consistència, era allisat sovint.
Un dia que en Felipó va arribar a casa escabellat i amb sang al nas, la Filomena va dir-li: «Nen, això s'ha acabat. La vida és dura i, si no saps defensar-te, et faran mal. Ja sé que els punys no et responen, però hi ha altres anatomies. A partir d'avui, emprendrem un entrenament intens».
Per raó de la feina, la Filomena tenia uns quants sacs de farina buits. Va agafar-ne un braçat i els lligà, fent coixí, a la soca del cirerer que hi havia al pati de la casa. Va estrènyer la corda amb tot de voltes sàviament disposades, fins a aconseguir una massa compacta i ben travada. Amb amor maternal –però amb energia–, va manar que en Felipó es calcés les sabates de pell de vaca disposades per als dies de pluja i de fangueig, i situà el noi en front de l'arbre. I digué: «Ara, Felipó, asserena't i estigues pel que fas. Apunta els sacs i etziba'ls unes quantes puntades de peu, sense atabalar-te, amb freda indiferència, però sense afluixar».
Cada tarda, quan el noi tornava del col·legi, la seva mare el sotmetia a la disciplina de les guitzes al cirerer. No hi valien excuses. Per molt cansada que es trobés pel tràfec diari, la Filomena dedicava una hora sencera a perfeccionar l’estil d’en Felipó. Ben aviat, la cama dreta del nen va adquirir un presència i un perfil propis, que potser la feia aparèixer esguerrada en relació amb el total de la figura, o potser perfecta, segons com es mirés.
«Ja ho saps», recomanava tossudament la Filomena. «Quan algú t'empipi, i sobretot si prova de posar-te les mans al damunt, apunta-li a la canyella i dispara fort». En Felipó va preguntar si ja valia, allò. I la Filomena, lapidària, respongué: «Quan es tracta de fes-se respectar, val tot».
És admirable l’instint d’una mare. Només un d’aquests éssers mal apreciats podia descobrir el tresor que ocultava la cama dreta d’en Felipó. A l’escola el panorama va canviar radicalment en qüestió d’un parell de mesos, el temps just que necessità el fill de la Filomena per sembrar el terror amb uns cops de peu col·locats i poderosos. Va consagrar-se el dia que deixà fora de combat el fill del farmacèutic, el condeixeble que gallejava més. Aquest rival, fort i escometedor, va estar-se prop de deu minuts gemegant i saltant a peu coix, aguantant-se amb les mans la cama dolorida. Li queien unes llàgrimes grosses, amb les quals esquitxava els companys que feien l’intent d’assistir-lo.
El fill del farmacèutic, que era un xicot realista, i, després de tot, noble, així que va haver-li passat la sentida, agafà en Felipó pel braç i li digué una sola paraula: «Associem-nos». Fou l’entrada d’en Felipó al món màgic de la fama. Des d’aleshores, cada vegada que organitzaven matx durant l’esbarjo, en Felipó era sol·licitat com a defensa central i no va trigar a veure’s que tenia el do de tallar totes les combinacions de la davantera enemiga.
La carrera del noi de la Filomena fou fulgurant. És clar que no es pot dir que entre nosaltres passin desapercebudes habilitats com les seves. Potser sí que se'ns fuga algun cervell, però els peus de primera categoria sempre troben aquí la seva galleda d'or. De l'equip de l'escola, en Felipó va passar a la «Selecció Salesiana», i d'allí a l'onze comarcal, on després d'una temporada brillant fou contractat per un equip de tercera divisió.
Quan va veure que el seu nom començava a sortir als diaris, en Felipó –que al camp i a la vida havia aprés a calcular les jugades–, va posar-se Sànchez com a pseudònim, amb la mira de cridar l'atenció de la societat més il·lustre de la capital. Però això fou per poc temps, perquè el destí l'havia de menar cap a colors i ensenyes molt variats. El públic el batejà en última instància immortalitzant-lo com a Felipó-la-Barrera. Per als íntims, simplement, la Barrera.
Són incomptables les penes i les frustracions col·lectives que la Barrera ha amorosit amb la seva fabulosa cama dreta. La seva llegenda és un patrimoni popular dels més autèntics. Tanmateix, al fons del personatge visible, resta la figura abnegada i lúcida de la mare, la vídua humil que tingué la intuïció d'on podia arribar un noi aparentment neulit. Sense Filomena no hi hauria hagut Felipó, i això no queda pas circumscrit al simple camp de la genètica.
La Filomena Ustrell va viure prou per a recollir els fruits de la seva obra. Prou, però no gaire més, perquè va morir relativament jove, encara ben conservada dins el que podia donar de si. A la tardor de l'any 1962 agafà una grip que semblava cosa de no res i ja no va parar fins a rendir tribut. «No puc més», digué al final. I el metge de capçalera comentà: «Tota la vida ha estat un escarràs».
Si hi ha possibilitats de percepcions postmortem, la Filomena ha d'estar francament contenta. Cada vegada que l'entrevisten –que no són poques–, en Felipó-la-Barrera declara que tot ho deu a la seva mare. Bell homenatge i bona font d'inspiració per gravar les lletres del monument funerari que, algun dia, caldrà dedicar al descans etern de l'exemplar ciutadana.
