Narcís Oller
UN DIVENDRES DE LA SOLÍS
(Fragment) Dins de
Rurals i urbanes (1910)
Un divendres de la Solís és un «quadro» del recull de narracions costumistes Rurals i urbanes. Tot i que el va ser publicat el 1910, Un divendres de la Solís és un estudi de personatges escrit a final del segle XIX que serviria de base per a la novel·la Pilar Prim del 1906.
Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a que es dediquen amb tanta assiduïtat els homesd'altres països, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmet
dels plaers més exquisits de la vida, ha arribat atrobar que no n'hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salons que obren aquí les senyores desa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatre barat.
Ferm en aquesta convicció, un dia que a la penya tothom se li'n reia, ens va demanar permís per a posar-nos un exemple demostratiu de la seva tesi. Els més enraonadors, que es van veure amenaçats d'estar mitja hora sense badar boca, pretextant excuses van retirar-se; però els més indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben bé en els balancins, vam dir-li:
– Vinga, Muret, vinga.
I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, començà així:
– Diguem-ne un divendres de la Solís. Hi vaig concórrer poc després d'haver conegut mare i filla en un viatge. Prescindeixo del pare, perquè. a còpia de veure'l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig començar a prescindir-ne ja en el viatge, i perquè, ademés, jo ni sé si ell sabia que la seva dona rebés els divendres. Jo anava, doncs, únicament a veure donya Olímpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per... En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de la tarda quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tan enlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conèixer sinó la Berteta, única persona també que em va allargar la mà. Tot eren dones, i en aquella ocasió totes estaven dretes al voltant d'una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcada complacència, sobretot per les Solís. Per fi, aquestes van sortir amb ella, el criat va donar força al gas de l'aranya i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que allí quedaven i que s'havien tornat a asseure molt callades. Primer la Camil·la Borràs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dins de la butaca de mà dreta, ni hauria pas arribat a descobrir si no és pel rastre de la seva veu parda i la lluentor dels quevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, després, saludar la que feia més tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis. una tarragonina fenomenal que ocupava mig sofà, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacció, encara que amb la pena amb què poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaigi nclinar-me lleument davant d'una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta, rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peònia tarragonina; i vaig fer encara una reverència més freda a la parella que quedava, mare i filla Rodés: la mare una morena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l'Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada, d'edat indefinible i d'aires bastant descompassats.
Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre «la calor impròpia del temps», i, al punt en que l'Assumpteta Rodés va aixecar-se per badar una mica més un dels balcons, van tornar les Solís i va rependre's la conversa.
Donya Olímpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camil·la i aquell monument tarragoní, amb un apressament tot afectuós i agraciat, després d'haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d' haver-nos deixat sols, ella i sa filla.
– És la primera visita – va dir-nos – que fa aqueixa bona amiga meva al treure's el dol. Era del cas correspondre a la seva distinció: no és veritat?
– No faltava més!
– Pobra Pilar! –va fer, en to d'assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc compàs el seu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l'abultament enorme del seu pit.
– És viuda, aquella senyora? – va preguntar la Camil·la, donant al qualificatiu pobra l'única interpretació que va creure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant.
– Ai ai! que no la coneix, Camil·la? ... ¡I jo no les he presentades! ¡Ai, que distreta que sóc, Mare de Déu!
—Sí, que la coneix, Camil·la, sí! – van exclamar tres o quatre veus alhora.
—És una ricatxa: la viuda Güell. Al menos n’ha d’haver sentit parlar.
—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’olvida així com així: és guapíssima!
