Joan Salvat-Papasseit, una síntesi (Manresa, Tocats de Lletra 2024)

 

Tomàs Garcés, condol per Joan Salvat-Papasseit (1924)

El dia 7 Catalunya va perdre amb Joan Salvat-Papasseit un dels seus cors més generosos. En Salvat mor als 30 anys i havia patit molt. Els seus llibres de versos i la seva mateixa vida són, però, no un gemec malaltís, ans un esforç per la joia. Joan Salvat-Papasseit ha lluitat i ha cantat. Era un franciscà. El seu cor cristià bategava amb delit. En una antologia de la poesia religiosa catalana, més d’un poema de Salvat-Papasseit brillaria amb claror ben pura. No cal sinó recordar aquella evocació greu del Nadal: Jesús plorós davant les nostres misèries. Les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit llur més ingenu conreador. Però dels “Poemes en ones hertzianes” a “La rosa als llavis” havien passat alguns anys, i Joan Salvat-Papasseit havia fet molt de camí. També era lluny aquella generosa adolescència que inspirava una anarquia idealíssima. Salvat-Papasseit és el poeta de “Les conspiracions”. Els somnis polítics de Catalunya han trobat en Salvat-Papasseit una veu apassionada i pura que els cantava. “Res no és mesquí”. Heus ací un dels mots més preciosos del nostre malaguanyat amic. Res no és mesquí. Malalt com sabia el seu cos, estimava el món i els homes. Era un cristià, beneïa Déu i les seves creacions. La noblesa, l’entusiasme, l’esguard amorós de Joan Salvat-Papasseit eren el fons inestroncable de la seva poesia. Era un lluitador. Els que hem estat els seus amics estimarem sempre el seu record. La seva vida fa plorar de tendresa. Nat en el racó més pobre d’un suburbi, infant trist sense jocs i sense escola, soldat precoç de la lluita per la vida, treballador d’oficis aspres, guaita del moll en nits fredes, sent néixer dintre seu, als vint-i-cinc anys, l’espurna divina de la poesia. Aquell orgull d’escriure en català, que és la joia més dolça de Josep Carner, quina felicitat no havia d’ésser per a Joan Salvat-Papasseit! L’escalf dels seus propis versos l’amanyagava més que una llar tèbia a un caminant miserable. Reposa en Déu, Joan Salvat! No han mort la teva ànima ni els teus poemes. El port deu enyorar-te (...)

Tomàs Garcés, 1924

Tomàs Garcés (Barcelona 1901-1993) publicava aquest condol a La Publicidad (22-VIII-1924) quinze dies després del traspàs del poeta, en una lectura que remarcava el seu vessant d’idealisme cristià molt més que no pas el llibertari. Sigui com sigui, gairebé cent anys després podem constatar que, efectivament, els poemes de Salvat-Papasseit no han mort. 

Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor (1925) -4 poemes

NOCTURN PER A ACORDIÓ

                                                                               a Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                               què és
                                          guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
                             què és
                                       guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

                                                                             A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu           l'ésser fuster:

—serra que serraràs

                             i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls, et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

I caminen de pla

—damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans           oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!

Tot el Port se n'enjoia

                                  car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:

veiéssiu les gavines

                               com els duen claror.


I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa          el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

                                  de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta: 

                                         de paleta que en sap

                                         i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

-si ho volen

                  sense escales

                                      pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

                    i els sòcols

                                     i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! —em deia
                                                ajocant-se:

-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

—¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
—Quan corris món, el meu nom què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

—No et deixaré

                       et dire el nom d'amiga.

La meva amiga com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
                                    dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis (1923)

La il·lustració, de la portada original, de Josep Obiols

La rosa és l'expressió més pura de la poètica salvatiana. En primer lloc és un poema unitari. Un poema que, escrit entre el 21 i el 23, consta de trenta-un poemes breus, distribuïts en una introducció i vint seccions, o capítols, d'extensió desigual, que són autònoms i, a la vegada, depenen els uns dels altres...

[...]. 

En La rosa, Salvat desenrotlla una teoria de l'amor que recull, i potencia, alguns materials vells i d'altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. En primer lloc, la història és realista en dos sentits: elimina tota mena de component moral o intel·lectual i redueix l'amor als límits d'un exercici lliure i espontani de la carn. ¿Es tracta d'una aventura real o, al contrari, d'una aventura imaginària que condensa, o no, un seguit d'aventures reals? De fet és una història articulada sense cap referència precisa de tipus geogràfic, cronològic o personal. El protagonista, en un moment donat, diu: "perquè has vingut ara torno a estimar"...

[...] 

En segon lloc l'amor, l'entén, el poeta, com una autèntica religió. Una religió sense culpes ni càstigs que, amb tota llibertat, barreja ingredients de la mitologia clàssica —Cupidell— amb d'altres trets de la cortesia medieval —presó d'amor: "sóc presoner / que la vull presonera"— i amb d'altres, en fi, trets de la tradició cristiana popular: jaculatòries (cal·ligrama I), ex-vots (cal·ligrama II). etc. En l'amor, els homes i els déus hi coincideixen:

          Botons de foc al cor

          la fiblada d'amor —

          però els déus s'hi tatuaven.

Joaquim Molas. Fragments del Pròleg a Joan Salvat-Papasseit: Poesies. Barcelona: Ariel, 1978.

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS

Relació de poemes

I- EL DESIG I EL CONVIT

             QUINA GRUA EL MEU ESTEL
             DEIXARÉ LA CIUTAT

             PERQUÈ HAS VINGUT

             I EL SEU ESGUARD

             AMO L'AROMA

II- EL CAL·LIGRAMA, 1        

III- LES IMATGES, 1

              I EL VENT DEIXAVA

IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA

              SER MESTRE D'AMOR

              SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

V- LES IMATGES, 2

              SI, PER TENIR-LA 

VI- COLLITA DE PÈTALS

              MENTRE LA ROBA S'EIXAMORA

VII- L'INICI

              SERÉ A TA CAMBRA, AMIGA

VIII- LES IMATGES, 3

              MOCADOR D'OLOR

IX- CONTENTAMENT

              QUIN TEBI PLER

X- LA PENYORA EN OFRENA

              TIRANIA DE L'AMOR

              ÉS FADRINETA I COM UN SOL

XI- LES IMATGES, 4

              PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA

XII- COLLITA DE FRUITS, 1

              ULLS CLUCS L'AMOR

XIII- EL CAL·LIGRAMA, i 2 

XIV- COLLITA DE FRUITS, 2

              SI LA DESPULLAVA

              VISCA L'AMOR

              BLANCA BRUNA

XV- LES IMATGES, i 5

              I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

XVI- LLEGENDA

              SI N'ERA UN LLADRE

XVII- EL SOMNI I LA ROSADA

              LA CARN FA CARN

              QUIN DESVETLLAR-ME

              MES D'AQUEST SOMNI

XVIII- ARA, I CADA DEMÀ

              SI ANESSIS LLUNY

XIX- CARTE-LETTRE

              RAILS I MÉS RAILS

XX- TANCA  

EL POEMA DE 
LA ROSA ALS LLAVIS
Joan Salvat-Papasseit (1923)


          Botons de foc al cor
          la fiblada d'amor—
          però els déus s'hi tatuaven.


I - EL DESIG I EL CONVIT

                           Quina grua el meu estel

Quina grua el meu estel, 

quin estel la meva grua! 

—de tant com brilla en el cel 

sembla una donzella nua. 

L'espurneig que em fereix l'ull 

són els seus pits quan s'inclina: 

si fa un mirall de l'escull 

perleja a l'arena fina. 

De la meva barca estant 

dono al cordill tota mida. 

I l'ala clara, sestant, 

del gavot que passa i crida. 

Oh, el seu flanc rosa i argent 

i la trena que es deslliga! 

Volar d'oronella al vent! 

cabell desfet de l'amiga.

Amiga del dolç turmell. 

—Com una vela s'enfila 

espitllera de l'ocell: 

si jo llenço el braç, vacil·la. 

Vianant vora la mar 

prega pels marins que arriben; 

si veuen l'estel dansar 

moren de tant que sospiren. 

Vianant, puja al meu bot 

que és lliure de la sentida, 

però no diguis ni un mot 

si no vols perdre la vida. 

Vianant, no parlis, no, 

que l'oreig l'acosta, i mira 

que et prendrà l'amor senyor 

—que el mariner ja sospira.

- - -



                         deixaré la ciutat

deixaré la ciutat que em distreu de l'amor,
la meva barca
                        el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—

l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
                                que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré            maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.

- - -




                          Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia 
                            envejosa
                                           a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
                         i el cantarà l'alosa.

- - -



                           I el seu esguard

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
                    que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
                 baix baixet
                                   a l'orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau:

- - -



                          Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora           tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo per pagar-la               ja em donaré teu.


II - EL CAL·LIGRAMA,  1

IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA

                         Ser mestre d'amor

Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s'afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.



VII - L'INICI

                          Seré a ta cambra, amiga

Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:
Cupidell a la porta m'obrirà
                                             i tancarà.

Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.

I si Tu ets temerosa
                                no et deixarà cridar.



XII - COLLITA DE FRUITS, 1


                             ulls clucs
                                             l'amor

ulls clucs
              l'amor
sap que la vida sempre és una festa

una cançó
Déu se l'estima com una llàntia encesa

ulls clucs
              l'amor
Déu li manava que es lligués la bena

passava jo

i ara es venjava fent que fossis meva:

                 xiula i feineja
                 fa ta cambreta




XIV - COLLITA DE FRUITS, 2 

                        Si la despullava

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
—ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells:

- - -


                           Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
                    l'he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
                     la volia i l'he pres.


XVIII - ARA, I CADA DEMÀ


                               Si anessis lluny

Si anessis lluny
                         tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fora conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.



XIX - CARTE-LETTRE


                          rails i més rails

rails i més rails
—i més rails
                  i més rails—
(la xemeneia fa el seu nom blanc
                                      en marxa)

jo resto pres per la xarxa dels rails:
cor i desig com unes mans lligades

(si xiula fort
                   penso que m'ha cridat)
—perquè enyora l'amant
i jo l'amor del cos
                  i el de l'amor només de l'estimada

i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l'agulla dels rails
                                        i la màquina

         MES RAILS QUE VOLS D'OCELL
                 LA MATINADA CLARA



XX - TANCA

L'altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai
—per la joia que m'espera
cada pi em dóna la mà.



------------------------

Notes:

1- Quina grua el meu estel.
Del Blog de Josep Bargalló: “Grua”, doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és, doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”, “sentida”, “oreig”

Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (Marxa Nupcial)

      MARXA NUPCIAL






"(...) perquè el circ es basa a tenir una actitud crítica i lliure. La gent del circ s'havia venut a un sistema basat en la nostàlgia i el públic infantil. Però la força dels meus avantpassats era que el circ passava per seu un lloc lliure, on tot estava permés. I també un lloc de coneixement: és al circ on a Europa es veu per primer cop una bombeta elèctrica o el cinema o animals exòtics com un elefant o un lleó.... Hi havia un moviment filosòfic d'alliberament de l'ésser humà. I era un alliberament popular, proletari, enfrontat a espectacles com l'òpera, fets per a la classe alta".

Entrevista al còmic Leo Bassi, Ara, 22/08/2013

Joan Salvat-Papasseit, L'irradiador del port i les gavines (1921) -5 poemes

L'irradiador del port i les gavines
(Poemes d'avantguarda)
1921


S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges


Canto la lluita

Cavaller d'un corser
                                 qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
                  l'arraulit bestiari
                                           tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna…
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus
                                                                           domenys)



Nadal

                                                                         a Emili Badiella

Sento el fred de la nit
                                   i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
                                   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat

Els de casa         a la cuina
                                           prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
                                         i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

                                      Jesús ja serà nat

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos            arrencarà a plorar

Tot l'enyor de demà
                                                                      
                                                                     a Marià Manent

Ara que estic al llit
                               malalt,
                               estic força content.
- Demà m'aixecaré                  potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors                                       sota el sol,
                                       sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                               amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                               i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                    i els baixa,
                                    tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                   de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                                  matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                              i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: - Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                                  amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                     i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l'escudella rossa,
                              fumejant.

I vosaltres              amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                   si m'aixeco,
                                   demà.
Si no em puc aixecar,
                                   mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


Res no és mesquí

                                                                  a Josep Obiols

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                 bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.