Charles Dickens, David Copperfield (1850) Trad. de Joan Sellent

David Copperfield
és una novel·la de Charles Dickens, narrada en primera persona per l’homònim David Copperfield, que detalla les seves aventures en el seu trajecte de la infància a la maduresa. Com a tal, normalment es classifica en el gènere bildungsroman, com ho poden ser Grans Esperances, del mateix Dickens o Jude l’obscur de Thomas Hardy.

Es va publicar com a sèrie el 1849 i el 1850 en 19 fulletons mensuals de 32 pàgines i dues il·lustracions de Hablot Knight Brown, més conegut com a Phiz. El mateix 1850 David Copperfield es va publicar com a llibre i Dickens el tingué sempre com el seu favorit. Sovint també se'l considera un punt d’inflexió en la seva obra, que separaria les seves novel·les de joventut de les de maduresa.

 

En la novel·la, Dickens reprèn aspectes autobiogràfics de la seva joventut, a propòsit de la disciplinació de la vida moral i emocional del protagonista, que haurà d’aprendre a anar en contra del "primer impuls erroni del cor indisciplinat". La famosa línia d'obertura de la novel·la precisament és, en la traducció de Joan Sellent:

 

"Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran..."

 

La novel·la, doncs, té el tema principal en el creixement i el canvi personal, però Dickens també satiritza molts aspectes de la vida victoriana, des de la condició de la dona en el matrimoni, l'estructura de classes, el sistema de justícia penal, la qualitat de les escoles o l'ocupació dels nens a les fàbriques. Sovint veurem com els poderosos abusen dels febles i indefensos. «Dickens se centra en els orfes, les dones i els discapacitats mentals per demostrar que l'explotació, no la pietat o la compassió, és la regla en una societat industrial».

 

Inici de l’obra

David Copperfield va néixer a Blunderstone, Suffolk, Anglaterra, sis mesos després de la mort del seu pare. La seva mare —Clara Copperfield, amorosa i infantil— i la seva amable mestressa de casa —Clara Peggotty— el crien aquí. Però quan té set anys, la seva mare es casa amb Edward Murdstone. El casament es produeix que ell ho sabés, durant una visita que feia precisament a la família de Peggotty, a Yarmouth. El germà pescador de Clara Peggotty, Daniel — el senyor Peggotty— vivia en una barcassa varada, amb la seva neboda adoptiva Emily, i Ham, i també una vídua gran, la senyora Gummidge.

El fet és que, quan torna a casa, David descobreix que la seva mare s'ha casat i immediatament tindrà motius per no agradar el seu padrastre, Murdstone, que creu exclusivament en mètodes de criança severs, fins i tot durs, que ell qualifica de «fermesa». David tindrà els mateixos sentiments per la germana de Murdstone, Jane, que es va instal·lar-se a la casa poc després. Entre els dos germans tiranitzen la seva pobre mare, fent que la seva vida i la de David siguin miserables, i quan, en conseqüència, David es queda endarrerit en els seus estudis, Murdstone intenta colpejar-lo, en part mortificar la seva mare. A la fi, un dia David mossegarà Murdstone i poc després és enviat a Salem House, un internat, sota la direcció d'un director despietat anomenat Mr Creakle. És allà on es fa amic d'un nen més gran, James Steerforth, i també de Tommy Traddles...

Els personatges

La llista de personatges no pararà de créixer, i és amb ells que es trena tota l'obra, immensa i coral. La Wiquipèdia anglesa els classifica en tres categories diferents: els que tenen un esperit disciplinat, els que tenen un esperit indisciplinat, i, finalment, els que amb el temps, fruit de l'esforç i el sacrifici, aconsegueixen asserenar llur esperit. 
Agnès o el senyor Peggotty són clars exemples de la primera categoria, Uriah Hepp i Sterrforth (James) entrarien dins la segona classificació, i finalment, David Copperfeild seria el més clar exponent del tercer grup.

També cal apuntar que Dickens, en la seva obra, utilitza personatges i aspectes a manera de comparació i contrast entre si, tant a nivell intel·lectual com a nivell disciplinari, de manera que ens fa veure, de manera més clara, els defectes i virtuts de tots els personatges. Un exemple en seria Agnès Wickfield i Dora Spenlow: Dora és immadura (fruit d'una vida faltada d'esforç i d'aprenentatges) i és incapaç de gestionar situacions compromeses, acabant per plorar desesperadament, mentre que Agnès resta calmada, segura de si mateixa, fins i tot en les situacions més tenses, quasi mai sotmetent-se als sentiments.

Personatges principals:

David Copperfield, jr.
Clara Copperfield (Clara Murdstone a l'inici de l'obra, fins a la seva mort, també als albors de la novel·la)
Senyora Peggotty (durant part de la història, senyora Barkis, ja que es casa amb el senyor Barkis, que morirà a mitjans de la novel·la). La fidel serventa i companya de tota la vida de David té per nom Clara, curiosament el mateix que la mare de David.
Betsey Trotwood
Senyor Dick
Tomàs Traddles
Senyor Wickifield
Agnès Wickfield (al final Agnès Copperffield)
Wilkins Micawber
Emma Micawber
James Steerforth
Rosa Dartle
Daniel Peggotty
Ham Peggotty
Emília
Uriah Heep
Doctor Strong
Anna Strong
Edward Murdstone
Jane Murdstone
Senyora Gummidge
Dora Spenlow (Dora Copperfield durant una part de l'obra, ja que es casa amb David Copperfield, tot i morir cap al final de l'escrit)
Senyor Creakle
Senyor Chillip


Primera página i tres fragments:


CHARLES DICKENS

DAVID COPPERFIELD

HISTÒRIA I EXPERIÈNCIA PERSONALS
DE DAVID COPPERFIELD, FILL

Capítol 1
Neixo

Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran. Per començar la meva vida pel començament, constato que vaig néixer (així m’ho han explicat, i així ho crec) un divendres a les dotze de la nit. Va ser observat que el rellotge es posava a tocar, i jo a plorar, simultàniament.
   Tenint en compte el dia i l'hora del meu naixement, la llevadora i unes dones sàvies del veïnat, que ja havien començat a interessar-se vivament per mi uns quants mesos abans que hi hagués cap possibilitat de coneixe'ns en persona, van declarar, en primer lloc, que estava destinat a ser infeliç a la vida; i, en segon lloc, que tindria el privilegi de veure fantasmes i esperits; dues facultats estretament unides, segons creien, a totes les infortunades criatures de l'un i l'altre sexe nascudes a les hores petites d'un divendres a la nit.
   Del primer punt no cal que en digui res, aquí, perquè la història de la meva vida ja demostrarà, millor que cap altra cosa, si aquella predicció ha estat verificada o desmentida pels resultats. Pel que fa al segon apartat de la qüestió, només observaré que, si no és que vaig ensopegar amb aquesta part de la meva herència quan era un nen de bolquers, encara és hora que l'hagi d'experimentar. Però no me'n queixo en absolut, d'haver estat privat d'aquest do; i, si és que hi ha algú altre que en disfruta actualment, per mi ja se'l pot ben quedar.
(...)


«A un costat del foc seia la meva mare; a l'altre, el senyor Murdstone. La mare va deixar caure la costura i es va aixecar precipitadament, però diria que també amb timidesa.
—Clara, estimada, —va dir el senyor Murdstone—: refrena't! Control control per damunt de tot!... Davy, com estàs noi?»

Cap. III. Pàg. 97

Tornant de la primera estada a Yarmouth. Clara Copperfield - senyor Murdstone - Peggotty


«Si algú m'hagués dit, aleshores, que tot allò no era més que un joc brillant, amb l’únic objectiu de passar l’estona i d’esbravar la seva vitalitat, només pel gust irreflexiu de sentir-se superior, en un simple afany despreocupat i gratuït per guanyar allò que per a ell no tenia cap valor i, un cop guanyat, llençar-ho de seguida... si, com dic, aquell vespre algú m’hagués volgut fer creure una mentida com aquesta, no sé pas  com hauria reaccionat, ni si hauria estat capaç de contenir la meva indignació!»

(If anyone had told me, then, that all this was a brilliant game...) 

Cap. XXII. Pàg 539.

A la barcassa de Yarmouth, Steerforth – senyor Peggotty – senyora Gummidge – Ham - Emily

 

«...i m’adono que la vida, en realitat, és una suma de petites nimietats».

(...and feel the truth, that trifles make the sum of life). 
Final capítol LIII. Pàg. 1293.

Michela Murgia, L'acabadora (2009)

L'acabadora


Capítol U


Fillus de anima

És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra. Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai, era filla d'aquest segon part.

    Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l'error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d'una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d'alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru. No va ser fins temps després que la Maria va entendre què era exactament.

(...)

No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.

   La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts. Entrava a l'habitació sense fer soroll, s'asseia davant del llit on ella dormia i la mirava en la foscor. En aquelles nits, la nena, que creia que ocupava el primer lloc en els pensaments de Bonaria Urrai, dormia sense comprendre encara el pes de ser la seva única preocupació.

L'acabadora, de Michela Murgia (Accabadora, 2009). Publicada en català per Ed. Proa, 2011, amb traducció de Mercè Ubach.


Pastissos bons i bonics, «com ho poden ser les coses dolentes»: a L'Acabadora s'hi flairen amaretti, gueffus, pirichittus, capigliette, tiliccas i aranzade fragants i deliciosos —i els vasets d'abbardente per les ànimes dels difunts. Però la història de la Bonaria i la Maria, fruit d'una pràctica àmpliament acceptada —el fill'e anima— és molt més que un tomb per la Sardenya del segle passat, ancestral i primitiva: ens acara a una manera radical d'entendre la vida... i la mort.