Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Avantguardes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Avantguardes. Mostrar tots els missatges
Joan Brossa, Poema (1970) (Ant 43)
Poema (1970) recollit a Poemes visuals, Barcelona, 1975.
JOAN BROSSA
(Barcelona 1919-1998)
Poema. Comentari de text.
Extret de Antologia de la poesia catalana, edició de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions. Poesia, clàssics catalans. Barcelona, 2005.
Dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista plàstic i poeta, així es descrivia ell mateix. El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana. Vinculat des de sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948. Tanmateix és un poeta polimòrfic, com diu Glòria Bordons*, ja que ha treballat totes les formes: des de les més clàssiques, el sonet i l'oda, o la sextina dels trobadors, passant per les formes populars i la poesia escènica per arribar, a partir de 1950, a la poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible, quasi una acta notarial de la realitat més prosaica. En els anys quaranta havia fet alguns cal·ligrames, però serà en els anys seixanta que la poesia visual centrarà el seu interès, la paraula ja no és suficient i cal recórrer a la visualització material del poema. Per a Brossa la poesia visual és en paraules seves: "la recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic". El material que utilitza és molt variat: il·lustracions, cartes, documents, números, dibuixos i sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals. D'aquesta manera pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra "Poema", el cos del qual és una pistola.
(*) Joan BROSSA, Antologia polimòrfica. Edició a cura de Glòria Bordons. Barcelona, Galàxia Gutenberg- Cercle de Lectors. 2001.
Brossa visual, per Jordi Coca
BROSSA VISUAL
L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…
L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.
S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.
Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…
El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.
Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.
Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.
Jordi Coca
L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…
Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa –el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.
L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.
S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.
Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…
El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.
Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.
Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.
Jordi Coca
La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.
Tomàs Garcés, condol per Joan Salvat-Papasseit (1924)
El dia 7 Catalunya va perdre amb Joan
Salvat-Papasseit un dels seus cors més generosos. En Salvat mor als 30 anys i
havia patit molt. Els seus llibres de versos i la seva mateixa vida són, però,
no un gemec malaltís, ans un esforç per la joia. Joan Salvat-Papasseit ha
lluitat i ha cantat. Era un franciscà. El seu cor cristià bategava amb delit.
En una antologia de la poesia religiosa catalana, més d’un poema de
Salvat-Papasseit brillaria amb claror ben pura. No cal sinó recordar aquella
evocació greu del Nadal: Jesús plorós davant les nostres misèries. Les
tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan
Salvat-Papasseit llur més ingenu conreador. Però dels “Poemes en ones
hertzianes” a “La rosa als llavis” havien passat alguns anys, i Joan
Salvat-Papasseit havia fet molt de camí. També era lluny aquella generosa adolescència
que inspirava una anarquia idealíssima. Salvat-Papasseit és el poeta de “Les
conspiracions”. Els somnis polítics de Catalunya han trobat en Salvat-Papasseit
una veu apassionada i pura que els cantava. “Res no és mesquí”. Heus ací un
dels mots més preciosos del nostre malaguanyat amic. Res no és mesquí. Malalt
com sabia el seu cos, estimava el món i els homes. Era un cristià, beneïa Déu i
les seves creacions. La noblesa, l’entusiasme, l’esguard amorós de Joan
Salvat-Papasseit eren el fons inestroncable de la seva poesia. Era un
lluitador. Els que hem estat els seus amics estimarem sempre el seu record. La
seva vida fa plorar de tendresa. Nat en el racó més pobre d’un suburbi, infant
trist sense jocs i sense escola, soldat precoç de la lluita per la vida,
treballador d’oficis aspres, guaita del moll en nits fredes, sent néixer dintre
seu, als vint-i-cinc anys, l’espurna divina de la poesia. Aquell orgull
d’escriure en català, que és la joia més dolça de Josep Carner, quina felicitat
no havia d’ésser per a Joan Salvat-Papasseit! L’escalf dels seus propis versos
l’amanyagava més que una llar tèbia a un caminant miserable. Reposa en Déu,
Joan Salvat! No han mort la teva ànima ni els teus poemes. El port deu
enyorar-te (...)
Tomàs Garcés, 1924
Tomàs Garcés (Barcelona 1901-1993) publicava
aquest condol a La Publicidad (22-VIII-1924) quinze dies després del traspàs
del poeta, en una lectura que remarcava el seu vessant d’idealisme cristià molt
més que no pas el llibertari. Sigui com sigui, gairebé cent anys després podem constatar que, efectivament, els poemes de Salvat-Papasseit no han mort.
Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor (1925) -4 poemes
NOCTURN PER A ACORDIÓ
a Josep Aragay
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA
A Jordi López-Batllori
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
—serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla
—damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! —em deia
ajocant-se:
LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC
Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! —em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.
Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-
I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.
Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-
I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.
—¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
—Quan corris món, el meu nom què et dirà?-
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
—Quan corris món, el meu nom què et dirà?-
A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
—No et deixaré
et dire el nom d'amiga.
La meva amiga com un vaixell blanc.
I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis (1923)
 |
| La il·lustració, de la portada original, de Josep Obiols |
[...].
En La rosa, Salvat desenrotlla una teoria de l'amor que recull, i potencia, alguns materials vells i d'altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. En primer lloc, la història és realista en dos sentits: elimina tota mena de component moral o intel·lectual i redueix l'amor als límits d'un exercici lliure i espontani de la carn. ¿Es tracta d'una aventura real o, al contrari, d'una aventura imaginària que condensa, o no, un seguit d'aventures reals? De fet és una història articulada sense cap referència precisa de tipus geogràfic, cronològic o personal. El protagonista, en un moment donat, diu: "perquè has vingut ara torno a estimar"...
[...]
En segon lloc l'amor, l'entén, el poeta, com una autèntica religió. Una religió sense culpes ni càstigs que, amb tota llibertat, barreja ingredients de la mitologia clàssica —Cupidell— amb d'altres trets de la cortesia medieval —presó d'amor: "sóc presoner / que la vull presonera"— i amb d'altres, en fi, trets de la tradició cristiana popular: jaculatòries (cal·ligrama I), ex-vots (cal·ligrama II). etc. En l'amor, els homes i els déus hi coincideixen:
Botons de foc al cor
la fiblada d'amor —
però els déus s'hi tatuaven.
Joaquim Molas. Fragments del Pròleg a Joan Salvat-Papasseit: Poesies. Barcelona: Ariel, 1978.
EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS
Relació de poemes
I- EL DESIG I EL CONVIT
QUINA GRUA EL MEU ESTEL
DEIXARÉ LA CIUTAT
DEIXARÉ LA CIUTAT
PERQUÈ HAS VINGUT
I EL SEU ESGUARD
AMO L'AROMA
II- EL CAL·LIGRAMA, 1
III- LES IMATGES, 1
I EL VENT DEIXAVA
IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA
SER MESTRE D'AMOR
SOTA EL MEU LLAVI EL SEU
V- LES IMATGES, 2
SI, PER TENIR-LA
VI- COLLITA DE PÈTALS
MENTRE LA ROBA S'EIXAMORA
VII- L'INICI
SERÉ A TA CAMBRA, AMIGA
VIII- LES IMATGES, 3
MOCADOR D'OLOR
IX- CONTENTAMENT
QUIN TEBI PLER
X- LA PENYORA EN OFRENA
TIRANIA DE L'AMOR
ÉS FADRINETA I COM UN SOL
XI- LES IMATGES, 4
PERQUÈ ÉS ALTA I ESVELTA
XII- COLLITA DE FRUITS, 1
ULLS CLUCS L'AMOR
XIII- EL CAL·LIGRAMA, i 2
XIV- COLLITA DE FRUITS, 2
SI LA DESPULLAVA
VISCA L'AMOR
BLANCA BRUNA
XV- LES IMATGES, i 5
I QUAN CONFIATS ELS ARBRES
XVI- LLEGENDA
SI N'ERA UN LLADRE
XVII- EL SOMNI I LA ROSADA
LA CARN FA CARN
QUIN DESVETLLAR-ME
MES D'AQUEST SOMNI
XVIII- ARA, I CADA DEMÀ
SI ANESSIS LLUNY
XIX- CARTE-LETTRE
RAILS I MÉS RAILS
XX- TANCA
EL POEMA DE
LA ROSA ALS LLAVIS
Joan Salvat-Papasseit (1923)
Botons de foc al cor
la fiblada d'amor—
però els déus s'hi tatuaven.
I - EL DESIG I EL CONVIT
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
—de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
cabell desfet de l'amiga.
Amiga del dolç turmell.
—Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
—que el mariner ja sospira.
- - -
deixaré la ciutat
deixaré la ciutat que em distreu de l'amor,
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—
l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva
li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo
i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.
- - -
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
- - -
I el seu esguard
i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau:
- - -
Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo per pagar-la ja em donaré teu.
II - EL CAL·LIGRAMA, 1
IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA
Ser mestre d'amor
Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s'afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.
VII - L'INICI
Seré a ta cambra, amiga
Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:
Cupidell a la porta m'obrirà
i tancarà.
Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.
I si Tu ets temerosa
no et deixarà cridar.
XII - COLLITA DE FRUITS, 1
ulls clucs
l'amor
ulls clucs
l'amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l'estima com una llàntia encesa
ulls clucs
l'amor
Déu li manava que es lligués la bena
passava jo
i ara es venjava fent que fossis meva:
xiula i feineja
fa ta cambreta
XIV - COLLITA DE FRUITS, 2
Si la despullava
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
—ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:
al mig de la toia
clavellets vermells:
- - -
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
XVIII - ARA, I CADA DEMÀ
Si anessis lluny
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fora conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.
XIX - CARTE-LETTRE
rails i més rails
rails i més rails
—i més rails
i més rails—
(la xemeneia fa el seu nom blanc
en marxa)
jo resto pres per la xarxa dels rails:
cor i desig com unes mans lligades
(si xiula fort
penso que m'ha cridat)
—perquè enyora l'amant
i jo l'amor del cos
i el de l'amor només de l'estimada
i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l'agulla dels rails
i la màquina
MES RAILS QUE VOLS D'OCELL
LA MATINADA CLARA
XX - TANCA
L'altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai
—per la joia que m'espera
cada pi em dóna la mà.
------------------------
Notes:
- - -
deixaré la ciutat
deixaré la ciutat que em distreu de l'amor,
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—
l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva
li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo
i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.
- - -
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
- - -
I el seu esguard
i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau:
- - -
Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo per pagar-la ja em donaré teu.
II - EL CAL·LIGRAMA, 1
IV- EL DELERÓS MESTER I LA FLORIDA
Ser mestre d'amor
Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s'afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.
VII - L'INICI
Seré a ta cambra, amiga
Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà:
Cupidell a la porta m'obrirà
i tancarà.
Entremaliat i destre serà Ell qui et prendrà.
I si Tu ets temerosa
no et deixarà cridar.
XII - COLLITA DE FRUITS, 1
ulls clucs
l'amor
ulls clucs
l'amor
sap que la vida sempre és una festa
una cançó
Déu se l'estima com una llàntia encesa
ulls clucs
l'amor
Déu li manava que es lligués la bena
passava jo
i ara es venjava fent que fossis meva:
xiula i feineja
fa ta cambreta
XIV - COLLITA DE FRUITS, 2
Si la despullava
Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
—ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:
al mig de la toia
clavellets vermells:
- - -
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
XVIII - ARA, I CADA DEMÀ
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fora conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.
XIX - CARTE-LETTRE
rails i més rails
rails i més rails
—i més rails
i més rails—
(la xemeneia fa el seu nom blanc
en marxa)
jo resto pres per la xarxa dels rails:
cor i desig com unes mans lligades
(si xiula fort
penso que m'ha cridat)
—perquè enyora l'amant
i jo l'amor del cos
i el de l'amor només de l'estimada
i ara imagino
el seu bes i el seu braç
i és sols l'agulla dels rails
i la màquina
MES RAILS QUE VOLS D'OCELL
LA MATINADA CLARA
XX - TANCA
L'altra banda de la serra
té un encís que no he dit mai
—per la joia que m'espera
cada pi em dóna la mà.
------------------------
Notes:
1- Quina grua el meu estel.
Del Blog de Josep Bargalló: “Grua”, doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és, doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”, “sentida”, “oreig”
Del Blog de Josep Bargalló: “Grua”, doncs, és un mot polisèmic, de diverses accepcions i segurament la menys coneguda en la majoria del territori és la de sinònim d’estel. Malgrat això, en bona part de la costa catalana és el mot més usual per anomenar aquell “tros de paper o de tela” que es fa volar. Salvat-Papasseit, un nen d’origen gitano, d’avis del Camp de Tarragona i nascut i criat a la Barceloneta, el que feia volar a la platja eren grues -més que estels, que és el que tenien els nens de Gràcia en amunt. “Quina grua el meu estel…” és, doncs, un quiasme de sinònims -el local, primer, i el més estàndard, després.- emmarcat en un poema on predomina un clar ús del llenguatge mariner -”sestant”, “gavot”, “bot”, “sentida”, “oreig”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)