Els comtes-reis catalans, de Guifré el Pelós a Martí l'Humà

"Dins l'Imperi carolingi hi havia una forta tendència a fer hereditaris els càrrecs. Quan l'hereditat va esdevenir un fet, es va donar un primer pas cap a l'emancipació dels diversos països, entre ells els comtats catalans, perquè els comtes ja no eren nomenats per l'emperador; no calgué sinó aprofitar l'afebliment de la monarquia franca, dominada per lluites civils. Aquests comtats, emancipats de la sobirania franca, van ésser la base on es dreçà la nostra nacionalitat".

Ferran Soldevila, Resum d'Història dels Països Catalans, Cap. 9, "Els comtats catalans", Ed. Barcino. Barcelona, 1975.
El dibuix, de Llucià Navarro, presenta el mite de Guifré el Pelós, i està extret del disc Història de Catalunya en cançons (1971).


Relació dels comtes-reis catalans, amb els anys de regnat, des de Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú i Girona, que inicia una dinastia de cinc segles, fins el Compromís de Casp (1412).

878-897 : Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I. Inicia la dinastia del Comtat de Barcelona.
897-911 : Guifré II (dit també Borrell I), fill de Guifré I
911-947 : Sunyer I, germà de l'anterior
947-966 : Miró I, fill de l'anterior, amb el seu germà
947-988 : Borrell II, germà de l'anterior

El 988 Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, ja que tres anys abans no havia rebut l'ajuda demanada quan Almansor atacà Barcelona. Borrell II instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França. Amb Jaume I, i el tractat de Corbeil (1258), la independència serà també de dret.

988-992 : Borrell II. Inicia la dinastia sobirana del Comtat de Barcelona

992-1017 : Ramon Borrell, fill de Borrell II, amb la seva esposa Ermessenda de Carcassona, associada al govern pel seu marit.

1017-1035 : Berenguer Ramon I el Corbat, fill de l'anterior.

1035-1076 : Ramon Berenguer I el Vell, fill de l'anterior.
1076-1082 : Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes, fill de l'anterior, amb el seu germà
1076-1097 : Berenguer Ramon II el Fratricida, germà de l'anterior

1095-1097 : amb Ramon Berenguer III el Gran, nebot de l'anterior, associat al govern pel seu oncle
1097-1131 : Ramon Berenguer III el Gran. 1112 casament amb Dolça de Provença.
1131-1137 : Ramon Berenguer IV el Sant, fill de l'anterior.

L'any 1137 Ramon Berenguer IV rep de Ramir II d'Aragó el Monjo, el Regne d'Aragó en donació, i esdevé príncep sobirà i dominador del regne. El 1150 es casa amb Peronella, segons havien acordat, filla nascuda el 1136 del breu matrimoni entre Ramir II i Agnès de Poitiers, filla del duc Guillem IXè d'Aquitània.

1137-1162 : Ramon Berenguer IV el Sant. Corona Catalano-Aragonesa.

1162-1196 : Alfons I el Cast, fill de l'anterior. 

1196-1213 : Pere I el Catòlic. 1204, casament amb Maria de Montpeller. Pere I mor a la desfeta de Muret. Fi de la influència transpirinenca.

1213-1276 : Jaume I el Conqueridor.

Pere I el Catòlic, vençut i mort a Muret el setembre de 1213, deixava el seu fill Jaume en poder del seu vencedor, Simó de Montfort. Però el papa Innocent III ordenà lliurar-lo als seus súbdits que l'educaren al castell de Montsó. Rei als deu anys, Jaume I destinà el primer temps del seu regnat a sobreposar-se a la noblesa. Després van venir les grans conquestes (Mallorca el 1229; Eivissa el 1235; i la campanya del País Valencià, des de 1232 fins 1245, i fins Múrcia el 1266). I és per això que se'l considera el pare des Països Catalans.

Jaume I va viure 68 anys, que era molt en aquella època. També va tenir moltes dones i almenys 14 fills. La seva segona muller, Violant d'Hongria (1216-1251) va participar en moments molt importants del seu govern, i hi va concebre fins a 9 fills —5 noies i 4 nois. Precisament, amb la intenció de fer reis els seus fills, Violant enemistà Jaume I amb el fill del seu primer matrimoni (Alfons d'Aragó, mort el 1260) i al capdavall aconseguí que el rei dividís els seus estats entre Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller. Ferran Soldevila no dubta a qualificar d'«error» la decisió, per tal com "aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites". 

1276-1285 : Pere II el Gran o "dels francesos" per la victòria de coll de Panissars el 1285. Fill de l'anterior.

1285-1291 : Alfons II el Franc, fill de l'anterior. Desposseeix les Balears al seu oncle Jaume de Mallorca, que havia col·laborat amb els francesos.

1291-1327: Jaume II el Just. Germà de l'anterior. Inicialment rei de Sicília, promourà la gran expansió mediterrània a Sardenya i sobre els ducats d'Atenes i Neopàtria.

1327-1336 : Alfons III el Benigne, fill de l'anterior.

1336-1387 : Pere III el Cerimoniós, fill de l'anterior.

1387-1396 : Joan I el Caçador, fill de l'anterior. 

1396-1410 : Martí I l'Humà, fill de l'anterior. A la seva mort no hi ha una descendència legítima ja que l'any abans havia mort el seu fill, Martí el Jove, rei de Sicília. 

1412 - Compromís de Casp. Després d'un interregne de dos anys, farcit d'intrigues, els compromissaris reunits a Casp voten Ferran d'Antequera, el que suposa l'entronització d'una nova dinastia de prínceps castellans a la corona catalano-aragonesa.

Trobareu més informació encara a a Vikipèdia

Literatura medieval, context històric i cultural

L'Eclesiastès, a la Bíblia

Paraules de l'Eclesiastès, fill de David, rei de Jerusalem.  

Vanitat de vanitats diu l'Eclesiastès, vanitat de vanitats. Tot és vanitat!

¿Què en reporta l'home de tot el seu treball en què malda sota el sol? Vanitat de totes les coses.— Se'n va una generació i en ve una altra, però la terra dura sempre. El sol s'aixeca, el sol es pon, corrent cap al seu lloc, d'on torna a alçar-se. Se'n va cap al migjorn i gira cap al nord; voltes i més voltes fa el vent, i encara torna a giravoltar. Tots els rius corren al mar, i el mar no s'omple, i continuen anant sempre al mateix lloc (…)

Per a tot hi ha el moment, 

i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d'infantar i temps de morir. 

Temps de plantar i temps de collir. 

Temps de matar i temps de guarir. 

Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure. 

Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne. 

Temps d'abraçar i temps per estar-se'n. 

Temps de cercar i temps de perdre. 

Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir. 

Temps de callar i temps de parlar. 

Temps d'estimar i temps d'odiar.

Temps de guerra i temps de pau.

L'Eclesiastès és un llibre petit, però revolucionari en l'ordre de les idees. El seu títol hebreu, Cohèlet, d'una arrel que vol dir «reunir», es refereix al seu autor i ha estat traduït en la versió grega per Ekklesiastés. Sota aquest enigmàtic epítet d'«home de l'assemblea», que tant pot referir-se al president com al públic, s'amaga una gran personalitat. No és el rei Salomó, encara que ho vulguin simular les al·lusions de 1:1-16 i la disfressa reial de 2:4-10. El llibre és tota una altra cosa que unes «confessions» del rei savi penedit. Es tracta d'un ensenyament sapiencial, però molt original, que no se cenyeix gaire a les doctrines tradicionals ni tampoc a les formes. El llibre propugna una tesi central que es repeteix a tots els capítols, però sense procedir per una demostració massa lògica, sinó per una espontània associació d'idees que rodegen el pensament bàsic. «Tot és vanitat», diu l'Eclesiastès a cada pas. És la conclusió a què ha arribat després d'haver indagat els ensenyaments de la vida i d'haver pouat a totes les fonts. La vida li apareix una absurditat, si tot s'acaba amb la mort. Com a conseqüència, escriu que no hi ha res millor per a l'home que menjar i beure i divertir-se; això l'acompanya en el seu treball durant els dies de la leva vida que Déu li ha donat sota el sol (8:15).

Uns el titllen d'epicuri, altres, d'estoic. La majoria, amb mires més apologètiques que exegètiques, volen considerar l'obra com un conglomerat de sentències de tendència diversa, procedente de moltes mans i destinades a corregir-se mútuament. Però la unitat global, cal mantenir-la sense prejudicis. Tret del títol i de l'epíleg, el llibre, tot i presentar dificultats, pot ser atribuït a un mateix autor, indubtablement un «savi», erudit i original, que devia ensenyar a Jerusalem cap a la meitat del segle III a. C. Es demostra obert a totes les tendències filosòfiques del temps. Escriu en hebreu, però el notem influenciat per l'arameu i el fenici, i fins per l'egipci i l'acàdic. El seu estil recorda de lluny el de la diatriba grega. El seu llenguatge és hiperbòlic, com escau a un semita, i cal matisar les seves afirmacions i negacions, sovint només dialèctiques.

El cos de doctrina pot sorprendre a primer cop d'ull. Però Cohèlet no és ni un jueu imbuït de doctrines profètiques ni un cristià ple de coneixement revelat i d'esperança. Coneix la tradició històrica i doctrinal del seu poble, però se'n troba espiritualment desvinculat. El seu Déu no és el Jahvè dels seus pares, sinó un Elohim prou llunyà i prou arbitrari perquè els homes el temin sense preocupar-se gaire d'estimar-lo. És d'ell que ve la vida i la seva fruïció, però el perquè de tot resta per a l'home calculadament amagat. Els homes saben distingir entre el just i el dolent, però Déu afavoreix només el qui li és grat. Una retribució justa no existeix, ni ara ni mai. ¿Per què, doncs, amoïnar-se per ser bo o per ser savi? La saviesa, que sembla la clau de tot, no fa més que afegir-hi decepcions. Tot és vanitat!

Damunt un pensament tan clar fan nosa les interpretacions. Però potser preferiríem que hi calguessin. De fet, l'Eclesiastès no va ser acceptat massa fàcilment ni per jueus ni per cristians. I trobar-lo avui dins el Cànon de les Escriptures pot ser encara, per a alguns, motiu d'escàndol. ¿On és, diuen, el privilegi de la inerrància que acompanya un llibre inspirat? Tot depèn de saber donar a cada llibre el lloc que li és propi. La Revelació està integrada per una sèrie d'elements que mútuament s'esclareixen, tot i contradir-se. La missió de Cohèlet és doble: negant cap altra vida que la present, ens fa estimar les coses d'ara en el seu punt just, sense engrescar-nos-hi massa; de retop, posant en evidència la mesquinesa d'unes satisfaccions que moren, ens empeny, sense proposar-s'ho, a buscar-ne d'altres més estables.

L'Eclesiastès ocupa dignament el seu lloc. La seva lectura remou la inevitable inquietud de l'home posat davant d'ell mateix i abandonat a la seva ignorància. És un testimoni de la seva impotència racional. Però també li és un exemple de sinceritat en la lluita per la busca de la veritat. L'home tot sol no es basta. Li cal trenar el fil (4:12) per anar segur. I és, de fet, la llum cristiana que li ofereix els elements que manquen: vida i mort són termes invertits; desenganys i injustícies serveixen d'estimulants per a anhelar la felicitat veritable; adonar-se de la vanitat de totes les coses significa saberse ja mig col·locat en la dimensió d'eternitat. L'Eclesiastès ha donat un pas difícil, però necessari, en el camí fosc i lent dels homes cap a aquesta llum.

Tots els comentaris, de la Bíblia de Montserrat. Però el text combina la proposta montserratina amb la de la bíblia interconfessional amb el resultat que a mi, particularment, més em satisfà.

. . . . .

vanitat 

[s. XII; del ll. vanĭtas, -ātis 'buidor; vanitat']

f 1 Qualitat de va. La vanitat dels plaers del món.

2 Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents. Una persona carregada de vanitat. Tenir una vanitat insuportable.

Sòfocles, Antígona (442 a.C.)

Apunts de Literatura Universal, amb la col·laboració de Catherine Soler. 

ANTÍGONA, de Sòfocles

De la Viquipèdia:

Antígona (del grec: Ἀντι- 'en contra de' i γόνος 'raça, societat') és una tragèdia del dramaturg atenès Sòfocles, escrita, segons els estudiosos, cap al 442 aC. 

L'obra conté unes nocions que eren compartides pels antics grecs (i que s'inclouen, majoritàriament, en l'Èdip rei sofocleu i Els set contra Tebes d'Èsquil): Èdip es casà amb la seva mare, Iocasta, després de matar el seu pare, Laios, i, havent estat proclamat rei de Tebes, engendrà quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan es descobreix l'entramat (és l'argument de l'Èdip rei) Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls per a després partir a l'exili amb les seves filles (els seus fills, que es neguen a acompanyar-lo, són maleïts pel pare a morir l'un en mans de l'altre). Com que el tron de Tebes havia quedat vacant, Etèocles i Polinices decideixen alternar-se el poder, però quan arribà el torn de Polinices, Etèocles es negà a cedir-li el ceptre. L'ofès se'n va a Argos i, ajudat des d'allà, ataca la ciutat natal amb un exèrcit comandat per set cabdills. Tebes resistí victoriosa, però els dos germans moren un per l'arma de l'altre (argument d'Els set contra Tebes).

Anàlisi a classe:

    El tema de l'obra és l’enfrontament entre Antígona i Creont.

    Les lleis divines, no estan escrites però són fruit de la tradició = no discutides.

    Creont defensa l’ordre humà. Però fent valdre les lleis de la ciutat, Creont esdevindrà un tirà...

    Antígona i Creont protagonitzen, doncs, l'enfrontament de l’ordre diví i l’ordre humà.

        Dos subtemes:

        1. L’enterrament de Polinices.

        És un tragèdia, dos morts (germans), lluiten l’un contra l’altre.

        2. El sacrifici d’Antígona.

        Ens impressiona la seva actitud. Desobeeix però té la capacitat d'assumir el càstig.

Recollit de la lectura del llibre:

- Els que governen han de manar. Creont defensarà la tirania. La fortalesa de la pàtria. Ha de buscar maneres de fer gran la ciutat. Creont es la tirania.
- Etèocles va morir defensant la seva ciutat (Tebes) i per això ha ser ser honorat. L’enemic en canvi (Polinices. que també ha mort i el seu exèrcit s'ha retirat) no serà honorat.
- Creont NO deixa saltar-se la norma. Farà matar aquell qui enterri a Polinices. Cal fixar-se que el cor pensa que no hi haurà ningú a Tebes que vulgui morir per aquesta ximpleria.
- El guardià té por d’anar a veure a Creont. El guardià vol anar a denunciar a Antígona per què l’ha vist enterrar a Polinices. Però té por perquè a l’hora de denunciar-la no sap si Creont s’ho prendrà malament ja que ell és el oncle d’Antígona.
- Els guardians es culpaven els uns als altres. S’esveren entre ells. Algú d’ells a d’anar a explicar-li la notícia al rei (Creont). El missatger avisa que es una mala notícia. Creont té por de que hagin sigut els propis guardians. Creont pensa que han comprat als seus guardians amb diners per enterrar a Polinices. Diu que els diners han estat una cosa nefasta pels homes. Creont vol castigar als guardians. Creont acusa indirectament que els guardians s’han deixat comprar. Creont és un mal governant i creu que li fan mal per tot arreu. Un dels guardians vol marxar i no ser més guàrdia tenint a Creont de rei.

Per continuar. pensant...

UN DEBAT ENTRE ÈTICA I POLÍTICA

Antígona, filla d'Èdip rei de Tebes, ha vist morir els seus dos germans Etèocles i Polinices l'un per mà de l'altre, en una guerra civil que ha acabat donant el poder al seu oncle matern Creont; com que Etèocles defensava la ciutat i Polinices, exiliat, l'atacava, el nou sobirà ha decretat que el primer rebi honors fúnebres i el cos del segon sigui abandonat a voltors i gossos. Antígona no ho pot sofrir i desafia el decret de Creont mirant de cobrir amb una mica de terra el cadàver de Polinices. La inflexible convicció de la noia que ambdós germans han de ser tractats iguals, que ara que són morts ha de ser restituïda la igualtat entre els dos, duu Creont a la crispada i injusta decisió de condemnar-la a morir. Des de Hegel, que hi va veure el model d'una crisi fundadora de la modernitat —entre la família i l'Estat, entre natura i llei—, aquest enfrontament entre Antígona i Creont no ha cessat de trobar-se en el centre del debat sobre la dignitat i els límits de la condició humana i sobre el sentit tràgic de la vida i de la història —sobre ètica i política, en definitiva.

Fragment de la introducció a Antígona, de Salvador Espriu, que fa Carles Miralles a l'edició de La Butxaca - Ed.62, Barcelona, 2008.

- - - 

UNA PROPOSTA D'EXAMEN

1- Comenta aquest fragment de l’Episodi II. Tingues en compte, sobretot, els

aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) Què ha passat? Qui hi ha participat? Contextualitza l’episodi.

b) Quin és el veritable conflicte que planteja Sòfocles?

c) Per què diem que aquesta obra de teatre és una Tragèdia?

(...)

CREONT (a Antígona): I tu, tu que acotes el cap a terra, ¿afirmes o negues haver

realitzat aquests actes?

ANTÍGONA: Afirmo haver-ho fet. Mai no ho negaré.

CREONT: Però tu, digues-me amb brevetat, sense ambigüitats: ¿coneixies l’edicte

que prohibia aquesta acció?

ANTÍGONA: El coneixia. ¿Per què no l’havia de conèixer si era ben públic?

CREONT: ¿I, tanmateix, has gosat transgredir les lleis?

ANTÍGONA: Perquè no era Zeus qui me les dictava, ni mai la Justícia que té el

seu estatge entre els déus subterranis no ha ordenat lleis semblants entre els

homes.

2- Descriviu els personatge d’Antígona i Creont, i analitza què representen. Utlitza

el concepte de l’Hybris.

3- Contemporàniament d’altres autors han versionat aquest mite d’Antígona, també

a Catalunya. Qui ho va fer i, en aquest cas, on focalitza la seva atenció?

La Bíblia, llibre de llibres

La Bíblia és el conjunt de textos doctrinals del cristianisme. Es tracta d'un recull de llibres, de diversos autors, gèneres i estils, que van ser escrits en un llarg període de temps (gairebé un mil·lenni: 900 a.C. -100 d.C.) i que abasta des de la creació del món, l'origen de la humanitat i els conceptes de pecat i salvació, així com la idea de Déu i de com aquest es relaciona amb els humans. La seva forma evoca d'altres literatures antigues orientals (relat de la creació a Gènesi o també els llibres sapiencials amb què es designen el conjunt del llibre de Job, el dels Proverbis, l'Eclesiastès i el Càntic dels càntics, entre d'altres, a l'Antic Testament).

Etimològicament, el terme Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material. Traduïda a més de 2000 llengües, encara avui es pot dir que es tracta del llibre amb major difusió de la història, des que l'any 1452 Gutenberg en va enllestir un tiratge de 180 exemplars reproduint la traducció al llatí vulgar -la Vulgata- que havia fet sant Jeroni, al segle V. 

Es tracta, doncs, d'un "llibre de llibres" sagrat de les religions jueva i cristiana. Per als jueus hi ha 39 llibres. Els cinc primers, que constitueixen l'anomenat Pentateuc, són per a la religió jueva la Torà -o la llei. Per als cristians, la Bíblia es divideix en Antic Testament -els protestants reconeixen també 39 llibres, mentre que els catòlics 45- i Nou Testament, compost per 27 llibres admesos generalment per totes les confessions religioses. L'Antic Testament, escrit fonamentalment en hebreu i també amb fragments en arameu, comprèn els llibres que parlen de l'Aliança de Jahvé (Déu) amb el poble d'Israel. El Nou Testament, que ens ha arribat en grec, comprèn l'Aliança que estableix Jesús amb la humanitat. 

La Bíblia, segons les doctrines cristiana i jueva, va ser literalment inspirada per Déu. Per això la seva exegesi -la interpretació del seu missatge- és un aspecte fonamental de la teologia, fins el punt que al llarg dels segles ha generat debats, cismes i fins guerres i acusacions d'heretgia. 

En qualsevol cas, al cap dels anys la Bíblia ha esdevingut també, per a la cultura occidental, el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida. La seva influència en la literatura i l'art universals ha estat determinant en tots els sentits, de manera que una bona part del fons mític i de la imatgeria occidental li'n deu l'existència.

(Font principal: Literatura universal, Llorca-Rafart. Castellnou Edicions, Barcelona 1999. La il·lustració correspon a La creació d'Eva, de Michelangelo)


Un exemple és el següent fragment del Gènesi, el primer llibre de la Bíblia, que es proposa narrar l'origen del món. És Déu qui, amb la paraula! des del caos inicial ordena totes les coses. En trobaríem més exemples similars a Egipte, Amèrica del Nord o la Xina. Mites. En aquest cas, es tracta d'un text de singular bellesa que provindria de la tradició oral. No té ni veracitat ni, encara menys, cap pretensió científica. Però inicia un relat que prova de donar sentit a la vida. Fa -en el millor sentit del terme- literatura.

I per reblar el clau, només recordar que l'Evangeli segons Sant Joan, al Nou Testament, comença així:

"Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l'existència per mitjà d'ella, i ni una sola de les que han vingut a l'existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l'hagin pogut atènyer mai".


Antic Testament: Pentateuc
Gènesi
Orígens del món i dels pobles

1- Creació. Origen dels temps sagrats.— Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua.

Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

Déu digué: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, i des del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s'aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l'aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d'animals: cuques i tota mena d'animals domèstics i salvatges.» I fou així. Déu va fer, doncs, tota mena d'animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l'home. Primera llei sobre els aliments.— Déu digué: «Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». Déu creà, doncs, l'home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l'home i la dona. Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d'aliment. I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s'arrosseguen per terra, a tot el que viu, els dono tota l'herba verda per aliment». I fou així. Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2-  I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s'hi mouen. Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l'obra que havia fet. Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l'obra que havia creat i havia fet. Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Versió de la Bíblia dels monjos de Montserrat, 1970. Edició digital completa aquí

Mètrica i versificació

La mesura del vers


Vers: 

La paraula vers prové del substantiu llatí versus, i vol dir solc i, també, fila, línia… Un  vers, doncs, és un conjunt de paraules ordenades segons unes regles arbitràries que en regulen des del nombre de síl·labes fins a les pauses, accents o ritme. Un vers sol ocupar una ratlla i, com als solcs d'un camp, al final cal girar i continuar en el següent vers. La combinació amb d'altres versos constitueix, aleshores, un poema.

Mesura dels versos en català:

El vers català més comú acaba en paraula plana, per això, a l'hora de mesurar versos, es compta fins a la darrera síl·laba accentuada, sigui aguda, plana o esdrúixola. Això suposa que…

-Si el vers acaba en paraula aguda, el nombre de síl·labes és el mateix que apareix en el vers. “Quina grua el meu estel” (7)
-Si el vers acaba en paraula plana no es compta l’última síl·laba. Ex: “Apoteòtic!” (4)
-Si el vers acaba en paraula esdruíxola no es compten les dues últimes síl·labes. Ex: “I aquella nit que fou màgica"(7).


Versos blancs, estramps i versos lliures:

Anomenem vers blanc el vers d'una composició sense rima i que, malgrat això, se sotmet a les lleis rítmiques i mètriques, amb un determinat esquema regular. Si, a més de ser blanc, no se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular, l'anomenem vers lliure. Els decasíl·labs blancs femenins (acabats en paraula plana o esdrúixola) són anomenats estramps.

Fenòmens de contacte fonètic entre mots


Hiat:

Consisteix a pronunciar separadament dues vocals en contacte, especialment si totes dues són tòniques o hi ha una pausa mètrica (coma, punt, etc) entre elles:
Qui- és- a-quell- qui- en- a-mor- con-tem-ple 

(10 síl·labes, A. March) 

Sinalefa:

Consisteix a pronunciar en una sola síl·laba dues vocals en contacte, sobretot si són vocals iguals o àtones, o quan una d'elles pertany a un mot monosíl·lab. S'ha de tenir en compte que les pauses mètriques (comes, punts, etc) no impedeixen les sinalefes:
A-ca-da ins-tant,-i en-els-se-gles-em-moc

(10 síl·labes, J.V. Foix)

Elisió:

Consisteix a suprimir la pronúncia d'una de les dues vocals en contacte.

Re-cor-da-sem-prai-xò-Se-pha-rad

(9 síl·labes,  S. Espriu) 

Continuarà

Resum de mètrica catalana

http://www.xtec.cat/~aribas4/literatura/metrica.htm

http://www.usuaris.tinet.cat/jta/metrica.html#tinyena

http://calaixdelectures.blogspot.com.es/2012/11/resum-de-metrica-i-figures-literaries.html

 https://es.slideshare.net/pilargobierno/recursos-retrics

Per què fem literatura a secundària? (el primer dia!)

"Vorrei che tutti leggessero. Non per diventare letterati o poeti, ma perché nessuno sia più schiavo"
— Gianni Rodari

Notes esparses per a un primer dia...

1- Noms i presentacions.
2- Esquema del curs i calendari segons document adjunt.
3- Criteris generals d'avaluació de l'assignatura
4- Les eines (Manual, llibres de lectura i dossiers), i fórmula col·laborativa en suport informátic
5- Reflexió: per què serveix això que fem?

Tu, i tu, i tots... fem literatura

No llegim. I encara menys escrivim! Però necessitem les paraules... i necessitem dir-les:
          explicar-nos / convèncer / seduir / emocionar...

De la llengua a la literatura: el text elaborat! El breu instant que heu dubtat a l’hora de penjar un comentari al facebook, és el moment que va del text ordinari a la literatura! Tu, sí, i tu i tu, tots fem literatura!

... i doncs què és la literatura?

De la Viquipedia: Literatura és l'art d'escriure. Ah! oh!!

Etimològicament, el mot deriva de la paraula llatina litteratura, el sentit original de la qual és "Art d'escriure i de llegir". Però el concepte de literatura és més ampli, i amb ell anomenem també el conjunt d'obres literàries d'un poble (literatura catalana), d'una època (literatura romàntica), d'un gènere (literatura èpica), etc.

En general, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. Fins i tot hi ha qui defensa que es pot incloure qualsevol tipus de treball basat en símbols (còmic, imatges, escultura...). Habitualment, però, es consideren com a literatura només els textos escrits amb voluntat estètica.

Diu Nabòkov que la literatura no va néixer el dia que un noi va arribar corrent de la vall neandertal cridant "el llop, el llop", amb un enorme llop gris a punt d'encalçar-lo; la literatura neix el dia que un noi arriba cridant "el llop, el llop", sense que cap llop el persegueixi. "Que aquell pobre noi acabés devorat per un animal de debò, per haver mentit tantes vegades és només un accident. Entre el llop dels boscos i el llop de la història increïble hi ha un espurnejant terme mig. Aquest terme mig, aquest prisma, és la literatura".

Consumidors i creadors

Consumim molta literatura perquè la nostra vida és més aviat grisota.
Molta poesia (cançons, anuncis...) (suport àudio)
Molta narrativa (telesèries, pel·lícules, serials esportius...) (sup. audiovisual)

I ambé fem literatura! Penseu en el teatre que feu per als de casa, amb els pares, amb els germans o amb els companys... I la novetat: ens expressem a les xarxes socials: som llegits! Doncs tot això és Literatura, i nosaltres provarem de començar-ho a estudiar en dues hores a la setmana. Només dues hores! És una llàstima perquè la literatura, com l'art, el sexe o la gastronomia, no vol pressa. 

El luxe no sempre és útil.

Pot ser que a algú de vosaltres li sembli que, en les actuals circumstàncies del món, l'estudi de la literatura sigui una pèrdua d'energia; sobretot l'estudi de l'estructura i l'estil. És veritat que ho pot semblar. Però en tots els esperits, els uns inclinats envers allò artístic, els altres envers allò més pràctic, hi ha sempre una cèl·lula receptiva per les coses que transcendeixen les espantoses preocupacions de la vida quotidiana.

Els textos que estudiarem, doncs, no us ensenyaran res que pugueu aplicar a cap problema evident de la vida. No us ajudaran ni a l'oficina ni a l'exèrcit ni a la cuina ni en una llar d'infants. De fet, els coneixements que compartirem aquí són luxe pur. No us ajudaran a comprendre l'economia social de França ni els secrets del cor d'una dona o d'un jove. Però pot ser que us ajudin a sentir la pura satisfacció que transmet una obra d'art inspirada i precisa, i aquesta sensació de satisfacció a la vegada produeix un sentiment d'autèntic consol mental, el consol que un hom pot sentir quan pren consciència, malgrat tots els seus errors i totes les espifiades, que la textura interior de la vida és també matèria d'inspiració i precisió.

I sí, si voleu, aleshores, la literatura és útil, utilíssima:

-podem anar al teatre o al cinema... i entendre la pel·lícula!
-podem entretenir-nos, evadir-nos i fins adormir-nos
-podem lligar o conèixer gent
-podem suportar millor el dolor!!!

En resum...

No us amoïneu al primer entrebanc! Us agrada la tònica? Com la literatura, només al final decidim si ens agrada, no pas al primer glop!

I llegirem, poemes, fragments de textos o novel·les senceres. A veure si ens entrenem a elevar-nos una mica més d'on acostumem a estar, per tal de collir els millors fruits del pensament humà.

I què hem de saber? Súpersíntesi: http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC-0224771.xml#.VDav0ksxi-8

Marc teòric: Graó editorial (com fem literatura a la Secundària)

(Sobre la mania de fer versos...

—En un fragment de la novel·la 'Els quaderns de Malte Laurids Brigge', Rilke feia dir al personatge: «…fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove) –són experiències.» Era el que pensava Vinyoli.