Fonc ja ha llong temps, segons io he llegit, en Catalunya, un gentil hom,... apellat, lo qual fonc dotat més de seny e de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquistar la gràcia del piadós
3
4
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada en casa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mès en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne apunt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos dels quals totes les cases dels grans senyors son plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.
5
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab continuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n'apercebés no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bé tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sanc ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensa que seria valent home si hagues ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant comença'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.
6
Havia aquesta noble dona un procurador, lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malai la pobretat del jove e la poca conexença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa mostrant haver compassió pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre.
7
—Curial, jo coneguí bé ton pare lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista la entrada que fist en casa del marquès a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marquès no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne filla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunicar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé après de mos dies te fare senyor.
Lola Badia, sobre el Curial:
D'entrada, Curial és un home d'armes, que, si bé posseeix una formació singular en el trivium, la filosofia, la poesia i la música, en realitat exerceix de cavaller. La novel·la, en efecte, ens explica successivament els seus amors amb la senyora vídua de Milà, la protecció que aquesta li atorga, les seves fetes com a alliberador de la duquessa d'Àustria, falsament acusada d'adulteri, els seus primers passos amorosos amb la jove germana de la duquessa i el seu triomf com a cavaller en un solemne torneig que el rei de França celebra a Melun.
Tanmateix, abans de portar l'heroi cap a la victòria final i al matrimoni amb la seva antiga amant i protectora, l'autor el fa passar per una nova prova, la definitiva. Curial cau en desgràcia per culpa d'uns envejosos i, abandonat de tothom, decideix marxar en peregrinació a Terra Santa. En tornar, una tempesta el farà anar a raure a Tunis, on patirà captiveri, un captiveri nord-africà ple de records virgilians, amb una tendríssima Dido musulmana, lectora de l’Eneida i suïcida per amor. Posteriorment Curial aconsegueix escapar i recuperar la fama perduda.
La culminació de la seva carrera consisteix a cobrir-se de glòria vencent els turcs que pretenen d'envair Europa. Aconseguir després la mà de la seva Güelfa ja només és obtenir «les tornes» d’aquella glòria, com Martorell fa dir a l’emperador quan atorga Carmesina a Tirant en circumstàncies anàlogues.
Lola Badia, a “Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes”, dins Tradició i modernitat als segles XIV i XV (Estudis de cultura literaria i lectures d’Ausiàs March), Institut Universitari de Filologia Valenciana i Publicaciuons de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1993.
Curial, un heroi modern
Curial, talment veurem després amb Tirant, no és un personatge inversemblant o amb poders sobrenaturals: si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament. Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència... Però la prova definitiva de Curial és el seu enfrontament en solitari amb el seu propi destí, ja lliure de la tutela de la dama que, inicialment, se’l feia seu seguint els cànons de l’amor cortès (vg. fragment del capítol 9, al primer llibre:
Una estructura en tres llibres
(Viquipèdia)
Primer llibre
Narra com Curial, nascut d'una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d'uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l'indissoluble llaç sentimental. L'heroi se'n va a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d'una falsa acusació d'adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Làquesis, la seductora germana del duc de Baviera. Malgrat que Curial rebutja l'oferta. Güelfa s'assabenta de l'episodi i és presa d'un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s'hi celebren.
Segon llibre
El llibre segon correspon a l'anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, l'autor relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s'ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d'haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l'heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d'ell.
El Desafiament de Bordeus, previst per a l’1 de juny de 1283, amb la participació del rei de Sicília i Nàpols, Carles d’Anjou, i el rei Pere II de Catalunya i III d’Aragó, en lluita pel tron de Sicília, va ser sens dubte un dels desafiaments més importants de la història medieval. Aquest episodi apareix en la Crònica escrita per Bernat Desclot entre 1283 i 1288, i també queda recollit Curial e Güelfa.
Tercer llibre
En el tercer llibre, després d'un viatge a Terra Santa i a Grècia —on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs—, naufraga a les costes del nord d'Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l'amor que senten per l'heroi unes dames mores —una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial— i a la intervenció de diversos nobles cristians, el protagonista pot tornar a Montferrat, on finalmente la Güelfa l'acaba acceptant com a marit, atenent el precioso del
