A continuació, un d'aquells articles, del 31 d'octubre de 2009 a l'Avui. Aquest:
L'expulsió
Fa quatre-cents anys exactament, aquesta tardor del 2009. Quatre segles justos de la primera neteja ètnica organitzada en un país d'Europa. No un pogrom, que n'hi ha haguts tants, no una matança, un assalt a calls o a moreries, no una expulsió de jueus d'ací o d'allà que havien de fugir com podien. No això, que en la terrible història europea (i d'Àsia, i d'Àfrica i d'Amèrica), han estat fets recurrents, i que sembla (si mirem els països islàmics sobretot) que encara no s'han acabat. Aquells fets de fa quatre segles exactes, aquella expulsió dels moriscos, va ser l'eliminació rigorosa de tot un poble: d'un poble sencer, ocupant immemorial de les terres d'on l'expulsaven, un poble diferent per formes de viure, per cultura i llengua, i sobretot per religió. Tret a la força de les cases, els barris, els pobles i les comarques senceres on vivia. Centenars de milers entre tots els regnes hispànics, dels quals 125.000 al País Valencià (una tercera part de la població total) i algunes desenes de milers del sud de Catalunya, en la vall de l'Ebre. I qui se'n recorda, ara?
Una neteja total, escrupolosa, organitzada, amb tots els mitjans tècnics, personals i militars de l'època, amb flotes senceres reunides per al cas, vaixells noliejats, funcionaris, controladors, pagadors, gent que portava els llibres amb les llistes, patrulles que buidaven els pobles. Tot l'aparell de la monarquia mobilitzat, amb una organització impecable, per a un sol objectiu: fer fora, en pocs dies o en poques setmanes, tot un poble que es considerava inassimilable, irreductible, massa diferent per poder formar part de la nació cristiana: la "nació de cristians nous" (o siga, els musulmans batejats a la força en la primera meitat del segle XVI), era en realitat una "nació de moros". Se sotmetien a les exigències externes de la conversió, però ignoraven les predicacions, es mantenien fidels a la seua identitat: batejats, oprimits, vigilats, continuaven sent allò que eren, "sempre moros". Així ho expressava l'arquebisbe Ribera el 1601: "Sabemos con evidencia moral...que viven en la secta de Mahoma guardando y observando (en cuanto les es posible) las ceremonias del Alcorán... Tanto que, hablando con propiedad, devemos llamarlos no moriscos, sino moros".
I això, evidentment, no es podia tolerar molt de temps. L'expulsió, en tot cas, no va ser obra ni iniciativa dels veïns dels moriscos mateixos, i menys encara de les autoritats del Regne de València i de la seua noblesa, els més afectats per la decisió. Va ser idea i obra del monarca, i dels seus consellers castellans. Pensaven, entre altres coses, que si a Espanya, després de tants anys de repressió, no quedaven jueus ni judaïtzants, ni protestants, ni tan sols erasmistes, ¿per què calia consentir la presència d'aquells mahometans o apòstates, que a més a més eren súbdits deslleials i potencialment perillosos? Així, entre finals de 1607 i primers de 1608, el Consell d'Estat torna a tractar repetidament el tema dels moriscos, en especial dels valencians. I es planteja la qüestió, de manera ben crua, en termes de mal major o mal menor, i què és pitjor, si "permitir que los moriscos de Valencia vivan como apóstatas y hereges con tan grande escandalo y ofensa de Dios, o dexarlos yr donde quisieren"; amb la qual cosa, conclouen, també es reduiria el perill de "tindre tants enemics dins de casa".
De sobte, doncs, tornen a posar-se sobre la taula els mateixos arguments de sempre. A finals del 1608 es reunia a València una junta o petit sínode de prelats i altres eclesiàstics, que va discutir el tema de la conversió o expulsió sense acabar de resoldre res en termes jurídics o teològics. I finalment, el 4 d'abril de 1609 el Consell d'Estat (sense representants valencians, no cal dir-ho) va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, començant pels del regne de València. En aquesta decisió, cap opinió valenciana no comptava: comptava la del duc d'Alba i la del duc del Infantado, la del conestable de Castella, el comanador major de Lleó, el duc de Lerma i el cardenal de Toledo. Joan de Ribera degué fer consultes discretes a València, acompanyades o no d'amenaces i d'insinuacions, i a principis de setembre li escriu al duc de Lerma que la noblesa i els senyors, ho acceptaven submisos: "Si Su Magestad manda sacarlos, aunque el daño sea mucho, lo recibirán con grandísima conformidad y obediencia, sin réplica ni contradictión". I no cal dir que l'opinió pública, si existia, no comptava per a res. Ni l'opinió dels estaments del regne de València, que no van ser ni tan sols consultats.
Passats quatre-cents anys d'aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic del que ara en diríem neteja ètnica brutal, només podem especular –amb una mica de fantasia retrospectiva– sobre la hipòtesi d'una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l'expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella "nació de cristians nous" s'hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. O per a gran part de la vall de l'Ebre, de Saragossa fins a Amposta.
Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d'assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d'alguna manera partícips d'aquell drama, i hereus de les seues conseqüències. Sembla, però, que no ens afecta gens, com si no fóra cosa nostra, com si participàrem d'aquella indiferència urbana que, després de l'últim comboi de deportats, es manifestà amb un solemne Tedèum a la Catedral: "Con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música". Hi hagué molta música. I ara no hi ha res.
