Josep Maria Espinàs, Els nostres objectes de cada dia (1981) La bufanda

Una antologia de Josep Maria Espinàs hauria de contenir fragments molt més importants. Però en aquest cas hi consigno un fragment que, temps era temps, feia servir en alguns exàmens de català a l'institut. Espinàs, des d'aquella columna final de l'Avui, va conreuar una llengua viva i renovada, i els seus llibres esdevingueren un fenomen popular. Pura quotidianitat. I del tot entranyables.


La bufanda 

Als hiverns de la meva infantesa, en sortir de casa, la meva mare acostumava a dir-me: «Posa’t bé la bufanda». No es limitava a dir-ho, sinó que ho repetia, encara que jo ja dugués la bufanda perfectament col·locada. Les mares —almenys les mares com la meva— sentien en aquells temps la necessitat d’exercir la seva vocació protectora, i no sé què opinaran els pedagogs moderns, però a mi, als cinquanta-tres anys, aquests antecedents afectuosos em semblen de primera. És innegable que, molt sovint, la recomanació –des del punt de vista del possible refredat— era innecessària. Ho era també des del punt de vista familiar? Aquestes tendres insistències, voleu dir que no deixen un rastre positiu? Que els psicòlegs en facin les seves interpretacions, però una mica de compte, perquè aquesta mena d’interpretacions, com les modes, canvien cada cinc anys.

Mirem què ha passat, mirem, i vejam si la cosa no és sorprenent, extraordinària: la bufanda, tan tradicional, s’ha convertit en una bandera juvenil. Era totalment imprevisible. Bufandes tremendes, llarguíssimes, espectaculars. Ens cansarem de veure pel carrer com la majoria d’homes madurs, de quaranta o cinquanta anys, passen l’hivern amb el coll a l’aire, com si res. I veurem els nois que estrenen joventut com s’emboliquen amb bufandes enormes fins als ulls, o col les duen sobre espatlles, llargues i penjants, com les pells de les senyorasses d’altres èpoques.

Quan eren infants, la majoria d’aquests xicots no van tenir una mare que els imposés la bufanda protectora, perquè les mares dels anys seixanta, pertanyents a una determinada classe social, ja havien après que cal respectar la llibertat infantil. I ara resulta que tot just disposen d’una certa independència i d’alguns dinerons, la primera cosa que fan aquests nois és comprar-se una bufanda.

(...)

Aquesta moda, és clar, té una explicació. I és que la gent adulta del país pensa «Jo no gosaria pas dur-les, aquestes bufandes». Vet aquí el secret: la longitud del cabell, la camisa estampada, les botes, la bufanda, tot això que l’adult «no pot» dur, és, naturalment, allò que el jove «cal» que dugui.

Josep Ma. Espinàs Els nostres objectes de cada dia. Ed. 62. 1981

Miquel Martí i Pol, Ara mateix (1981)

Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                           Publicat a Cercles (1979)

José Agustín Goytisolo, Palabras para Julia (1979)


















Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Tom Waits, Christmas Card From a Hooker in Minneapolis (1978) V. en català

Tom Waits, 
Christmas Card From a Hooker in Minneapolis
dins el seu sisè àlbum Blue Valentine (1978)








Nadala d’una puta a Minneapolis

Hey Charlie, I'm pregnant and living on 9th Street
Right above a dirty bookstore off Euclid avenue
And I stopped takin’dope, and I quit drinkin’whiskey
And my old man plays the trombone and works out at the track.
Ei, Charlie estic embarassada i visc al carrer 9,
just a sobre d'una llibreria bruta, rere l’avinguda Euclid,
i vaig parar de prendre drogues, i deixar de beure whisky,
i el meu vell toca el trombó i entrena a la pista.


He says that he loves me even though it’s not his baby
He says that he'll raise him up like he would his own son
And he gave me a ring that was worn by his mother
and he takes me out dancin’every saturday night.
I diu que m'estima tot i que el nadó no és seu
i diu que ell el pujarà igual que si fos propi,
i em va donar un anell que duia la seva mare
i em porta a ballar cada dissabte nit.


And hey Charlie I think about you every time I pass a fillin' station
On account of all the grease you used to wear in your hair
And I still have that record of Little Anthony & the imperials
but someone stole my record Player, how do you like that?
I ei Charlie, penso en tu cada vegada que passo per una benzinera
arran de tota la brillantina que et posaves als cabells,
i encara tinc el disc de Little Anthony & the imperials
però algú va robar el meu tocadiscs, què et sembla?


Hey Charlie I almost went crazy after Mario got busted
I went back to Omaha to live with my folks
But everyone I used to know was either dead or in prison
So I came back in Minneapolis, this time I think I'm gonna stay.
Ei Charlie, gairebé paro boja després de l'arrest d'en Mario,
així que vaig tornar a Omaha a viure amb els meus pares
però tota la gent que coneixia eren morts o a la presó
així que vaig tornar a Minneapolis, aquest cop em penso que m’hi quedaré.

Hey Charlie I think I'm happy for the first time since my accident
I wish I had all the Money we used to spend on dope
I'd buy me a used car lot, and I wouldn't sell any of’em
I'd just drive a different car every day dependin’on how I feel.
Ei Charlie, em penso que sóc feliç per primera vegada des del meu accident
i desitjaria tenir tots els diners que solíem gastar en droga.
Em compraria una pila de cotxes usats i no en vendria cap.
Senzillament conduiria un cotxe diferent tots els dies, depèn de com em sentís.


Hey Charlie for chrissake, if you want to know the truth of it?
I don't have a Husband, he don't play the trombone
I need to borrow Money to pay this lawyer and Charlie, hey
I'll be eligible for parole, come Valentine’s day.
Ei Charlie, per l’amor de Déu, vols saber la veritat?
No tinc marit ni ell toca el trombó,
i necessito demanar diners per pagar aquest advocat i Charlie, ei,
potser em donen la  llibertat condicional, vine el dia de Sant Valentí.


Minneapolis és una ciutat de l'estat de Minnesota, al nord dels Estats Units, a la vora del curs superior del riu Mississipí,

Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes



—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Miquel Martí i Pol - Estimada Marta (1978)

                                               VII
No em prens ni et prenc. Traço el perfil d’un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s’esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d’un sol crit,
d’un sol desig, d’un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L’espera és tensa. Tens
l’arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres. Tens els pits
suaus i erectes i te’ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m’aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.