Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Àngels Gregori, New York, New York (2010)

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.

Àngels Gregori Parra 

Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans. 

La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.

Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial

                      

                             T O C C A T A

Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor  (…)

LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez

Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Emili Teixidor, Pa negre (2003)

1.

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.
(...)

2.

A l'hivern era diferent. 

A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes  vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)

3.

Vivíem a la prunera fins a la tardor.

Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
   -Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)

Emili Teixidor, Pa negre 

Cançó del Mariscal (Dagoll Dagom, Els Pirates, 1997)

Aquest poema és un autèntic homenatge a les esdrúixoles! El text coincideix amb el recitat de la cançó, encara que difereixi un pèl amb la lletra oficial.

   Els Pirates és la versió catalana de l'opereta The Pirates of Penzance de Gilbert & Sullivan, traduïda per Xavier Bru de Sala i estrenada per la companyia Dagoll Dagom al Teatre Victòria de Barcelona el 18 de novembre de 1997.

Cançó del Mariscal

MARISCAL 

Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica,
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.

Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores... 

(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)

conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores! 

Ponç Pons, Dirty realism (Sheaffer) (1995)

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

Ponç Pons, On s'acaba el sender, Ed.62, Barcelona, 1995.


Ponç Pons, l'any 2014, publica un  quadern de notes, apunts i reflexions: El rastre blau de les formigues. Una mica de tot. "Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura…" diu Ponç Pons en una entrevista publicada el 24/V/2014 al diari Ara.

"Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica".

"L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida"

"Hi ha dues paraules que m'agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l'escriviure, en certa manera. L'altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m'ho posi difícil".

"Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí ben dutxat i afaitat, me'n vaig a l'institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art… Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me'n vaig a Sa Figuera Verda. Des d'allà intento entendre millor el món i estimar-lo més".

"L'art ens humanitza i fa la vida més apassionant"