Te deix, amor, la mar
com a penyora
Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava…
Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel. Em sap greu emprar aquests mots, que potser et faran pensar que sent remordiments, que no estic tranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinze anys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau, per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, el curs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut, lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts per anar al concert del Teatre Nou. Teníem entrades de franc que enviava al col·legi el Patronat dels Amics de les Arts. A tu no t’agradava com desgraciava la música aquella orquestra provinciana que feia tot el que podia amb els violins, les trompes, els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i esquerdat de la seva actuació. Però venies i t’asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d’ull em miraves. Un dia em vas dir—sortíem d’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitorava amb l’esguard. Em preguntares què et volia demanar amb aquella manera de mirar-te, com si et busqués l’ànima. Jo et vaig contestar—me’n faig creus, de la meva sinceritat— que sempre mirava així quan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me.
M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles polides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls que eren els teus —jo veia el món com tu el miraves— captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous. M'afalagava tant d'interessar-te, que m’esforçava per endevinar i traduir les teves reaccions fent-les passar per meves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuit anys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-me recorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner del Carme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes i olor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols, a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. O també puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso la Porta del Mar, fa pudor d’encens…
Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua esclatava a les síquies i els ametllers començaven d’enllestir un cel de neu entre les seves branques. Amb tu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc, d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un temporal, que trobàvem després de caminar bastant, muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines i pins i garrigues de mates i romaní... No solíem parlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia la meva esquena. De tant en tant, el meu cap es repenjava sobre la teva espatlla i tu em besaves com ningú no ho ha fet mai.
Anava descobrint el món de la mateixa manera que l’amor em descobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica—però això no ho sabia aleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, es fon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxes aparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retorna a tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada de besos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantes coses!
La terra humida després de la pluja, l’esplet de roselles entre el blat, les terrasses dels cafès plenes de sol, els nins, les oronelles, les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amor per damunt de tot, l’amor de què mai, per aquella època, no parlàvem.
Les nostres relacions duraren vuit mesos i sis dies exactament. Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la moral i els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig haver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu; més d’una vegada les companyes canviaven el tema de la conversa quan jo m’acostava, però ningú, tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara, enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encara la ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la seva veu, però he oblidat les seves paraules, retenc tan sols dues frases que —com la tornada porfidiosa d’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repeteixes mentalment sense voler— m’han acompanyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació. T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més». Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt de mal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu patiment. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia dit res. Tothom es comportava com sempre. El meu pare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorca com a premi a les bones notes que havia tret als exàmens de juny.
Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs. Em sentia buida, borda, distant, quasi no em coneixia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquell estiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aquella immensa capacitat d’amor, es nodria únicament de tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. La darrera tarda, érem al passeig marítim, tenies el cotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plorar —eren tants els motius!— buscant refugi als teus braços, que em rebutjaren. La dansa de mil llumetes reflectint-se a la badia em feia pessigolles als ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques i trossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; la mateixa tensió que t’esgotava posava un rictus tràgic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap a mi i amb un gest de desolació em passares una mà pels cabells com la primera vegada. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar; com un autòmat et sortien les paraules de la boca:
—Això no pot continuar. Hem de posar punt final a les nostres relacions que no tenen cap sentit. De sobte una bafarada d’olor de mar em féu marxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidre de l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un color d’un blau intensíssim que em feria l’esguard i no sabia ben bé si era el color de la mar o el dels teus ulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per a vuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones, ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pel vidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però, del nostre ull de bou. Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni d’adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué —me’n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava —al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia—, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora del temps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nostra mida i on cauríem sense salvació. Sense salvació, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos, perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable, ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l’espill de la teva carn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teu cos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, de l’esperit, millor, que em portaria a conèixer el darrer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més, al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornava de la petita cabina al teu cotxe. Del passat present al present momentani. La teva tendresa era aspra aleshores, quan decidires que durant aquell estiu no ens havíem de tornar a veure, perquè tu no volies que ningú et culpés de marcar la meva vida per sempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanar que no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, amb totes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teu rostre trist tenia una expressió distant quan em prohibires que t’escrivís i em demanares tot el contrari del que jo t’oferia: l’oblit.
Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L’activitat del descans —banyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donar un volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.
No vaig oblidar-te. Cada nit t'escrivia i em guardava, curosament, les cartes en un calaix tancat amb pany i clau imaginant que un dia tu les llegiries una per una. Eren dues unces de felicitat, ja ho sé, pensar que les meves cartes formaven un caramull ben espès i podrien ocupar-te moltes hores de lectura, hores en que tornaries, inexorablement, a mi. Estava gelosa de tot el que tu feies i jo no ho sabia. De les teves anades i vingudes per ciutat, de la gent que t'envoltava, de la teva feina. Aquell estiu tenies el projecte …
com a penyora
Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava…
Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel. Em sap greu emprar aquests mots, que potser et faran pensar que sent remordiments, que no estic tranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinze anys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau, per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, el curs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut, lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts per anar al concert del Teatre Nou. Teníem entrades de franc que enviava al col·legi el Patronat dels Amics de les Arts. A tu no t’agradava com desgraciava la música aquella orquestra provinciana que feia tot el que podia amb els violins, les trompes, els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i esquerdat de la seva actuació. Però venies i t’asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d’ull em miraves. Un dia em vas dir—sortíem d’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitorava amb l’esguard. Em preguntares què et volia demanar amb aquella manera de mirar-te, com si et busqués l’ànima. Jo et vaig contestar—me’n faig creus, de la meva sinceritat— que sempre mirava així quan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me.
M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles polides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls que eren els teus —jo veia el món com tu el miraves— captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous. M'afalagava tant d'interessar-te, que m’esforçava per endevinar i traduir les teves reaccions fent-les passar per meves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuit anys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-me recorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner del Carme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes i olor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols, a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. O també puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso la Porta del Mar, fa pudor d’encens…
Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua esclatava a les síquies i els ametllers començaven d’enllestir un cel de neu entre les seves branques. Amb tu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc, d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un temporal, que trobàvem després de caminar bastant, muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines i pins i garrigues de mates i romaní... No solíem parlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia la meva esquena. De tant en tant, el meu cap es repenjava sobre la teva espatlla i tu em besaves com ningú no ho ha fet mai.
Anava descobrint el món de la mateixa manera que l’amor em descobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica—però això no ho sabia aleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, es fon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxes aparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retorna a tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada de besos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantes coses!
La terra humida després de la pluja, l’esplet de roselles entre el blat, les terrasses dels cafès plenes de sol, els nins, les oronelles, les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amor per damunt de tot, l’amor de què mai, per aquella època, no parlàvem.
Les nostres relacions duraren vuit mesos i sis dies exactament. Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la moral i els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig haver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu; més d’una vegada les companyes canviaven el tema de la conversa quan jo m’acostava, però ningú, tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara, enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encara la ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la seva veu, però he oblidat les seves paraules, retenc tan sols dues frases que —com la tornada porfidiosa d’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repeteixes mentalment sense voler— m’han acompanyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació. T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més». Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt de mal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu patiment. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia dit res. Tothom es comportava com sempre. El meu pare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorca com a premi a les bones notes que havia tret als exàmens de juny.
Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs. Em sentia buida, borda, distant, quasi no em coneixia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquell estiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aquella immensa capacitat d’amor, es nodria únicament de tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. La darrera tarda, érem al passeig marítim, tenies el cotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plorar —eren tants els motius!— buscant refugi als teus braços, que em rebutjaren. La dansa de mil llumetes reflectint-se a la badia em feia pessigolles als ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques i trossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; la mateixa tensió que t’esgotava posava un rictus tràgic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap a mi i amb un gest de desolació em passares una mà pels cabells com la primera vegada. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar; com un autòmat et sortien les paraules de la boca:
—Això no pot continuar. Hem de posar punt final a les nostres relacions que no tenen cap sentit. De sobte una bafarada d’olor de mar em féu marxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidre de l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un color d’un blau intensíssim que em feria l’esguard i no sabia ben bé si era el color de la mar o el dels teus ulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per a vuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones, ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pel vidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però, del nostre ull de bou. Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni d’adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué —me’n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava —al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia—, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora del temps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nostra mida i on cauríem sense salvació. Sense salvació, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos, perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable, ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l’espill de la teva carn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teu cos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, de l’esperit, millor, que em portaria a conèixer el darrer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més, al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornava de la petita cabina al teu cotxe. Del passat present al present momentani. La teva tendresa era aspra aleshores, quan decidires que durant aquell estiu no ens havíem de tornar a veure, perquè tu no volies que ningú et culpés de marcar la meva vida per sempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanar que no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, amb totes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teu rostre trist tenia una expressió distant quan em prohibires que t’escrivís i em demanares tot el contrari del que jo t’oferia: l’oblit.
Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L’activitat del descans —banyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donar un volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.
No vaig oblidar-te. Cada nit t'escrivia i em guardava, curosament, les cartes en un calaix tancat amb pany i clau imaginant que un dia tu les llegiries una per una. Eren dues unces de felicitat, ja ho sé, pensar que les meves cartes formaven un caramull ben espès i podrien ocupar-te moltes hores de lectura, hores en que tornaries, inexorablement, a mi. Estava gelosa de tot el que tu feies i jo no ho sabia. De les teves anades i vingudes per ciutat, de la gent que t'envoltava, de la teva feina. Aquell estiu tenies el projecte …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada