Fanny —Fanny Comas, per ser exactes— és una noia educada en una família burgesa de Barcelona que, després de la mort del seu pare, la ruïna familiar i la fugida dels seus germans a l'Amèrica del Sud, començarà a treballar en un espectacle de revista al Paral·lel. La protagonista ha de fer-se càrrec de la seva mare, que no accepta la pèrdua de l'estatus social burgès. La història fa un gir quan Fanny coneix a Jordi, un jove burgès, de qui s'enamorarà, malgrat que representa la classe social de la qual ella va ser apartada.
Carles Soldevila, s'estrena com a novel·lista amb Fanny (1929), la primera novel·la d'una trilogia formada per Eva (1931) i Valentina (1933), guanyadora del Premi Crexells de narrativa del mateix any. Fanny, la més coneguda de totes, representa un punt d'inflexió en la narrativa en català de l'època, tant per les característiques de la protagonista com per la innovació que va suposar la utilització del monòleg interior.
Fanny
Quina foscor! I pensar que a fora fa un sol que enlluerna. Aquest teatre només es pot mirar amb tota la lluminària i tots els reflectors encesos. Aleshores dissimula que és una barraca innoble. Però, ara!... Les llotges buides semblen boques esdentegades que badallen... Fan horror. I aquest fustam mig podrit cruix només que el gat hi passi. I la pudor dels wàters —diguem-ne wàters. Tanmateix trobo que en fan un gra massa d'obligar-nos a assajar amb aquesta misèria de llum: un parell de bombetes. És ridícul i fins contraproduent. Desanima. Després aquest pobre Míster Wallace anirà dient que elles manquen d'entrain. Doncs, no! Qui més qui menys s'acaba de llevar i encara no s'ha desensonyat del tot. Després, la majoria no hem fet un desdejuni de princesa. Ah, els meus desdejunis d'abans: mel, melmelada, cacau, cafe, llet, mantega... Val més no pensar-hi. Em roda el cap. No és que pateixi fam materialment, però... no sols de pa viu l'home. L'única que deu aplaudir aquest estalvi de llum és la mamà. La pobra! Com s'adorm en el seu racó!... Ben mirat, és la millor cosa que pot fer. Quan la veig conversar amb les altres mamàs, pateixo. No hi lligarà mai. No sap situar-se. Ca! Al cap de cinc minuts de parlar amb algú, ella ja fa venir bé la conversa per col·locar el disc de la nostra passada grandesa, i del servei que teníem i dels viatges que fèiem i de les bones relacions que cultivàvem... És horrorós! No comprèn que amb totes aquestes evocacions no fa altra cosa que tirar-se terra als ulls. Les unes la prendran per una fantasiosa, que sols conta boles; les altres, per una orgullosa que les vol humiliar fent-los saber que no és del seu braç... No ho vol entendre. Es fa antipàtica i de retop em compromet a mi. No pararé fins que la convenci que no em cal cap mena d'acompanyament per a venir a assajar... ni per a venir a la funció. Ja es pot haver adonat que aquest ofici és molt menys perillós del que semblava de fora estant. És a dir, ara com ara, no me'n sembla gens de perillós... T'asseguro que em trobo més tranquil·la aqui dins que en alguns cinemes, quan hi anava amb la miss, en els nostres bons temps... Fa quinze dies que visc entre bastidors! que freqüento un escenari! que hi exhibeixo les formes!... I no passa res. Res. És admirable, no? De vegades, fins penso si no serà un mal senyal i tot. Dec interessar molt poc. Potser, malgrat que procuro adaptar-me, faig encara un posat esquiu, distant, aristocràtic!... En fi, jo estic certa que em sabré situar; sé on sóc. Però la mamà valdria més que restés a casa, llegint novel·les. Ja ho sé; ella s'obstina a acompanyar-me per apaivagar els seus remordiments. La seva Fanny ballant i desfilant en una revista del Paral·lel! Realment no és això el que somniaves per a ella. Pensionat belga, tennis, equitació, viatges... No hi ha dubte que la teva Fanny era candidata a un bon matrimoni burgès. Amb qui?... Ni la mamà ni el papà no eren gaire complicats en les seves exigències. Un minyó de bona família i amb pessetes... Això era suficient. En Quintana els semblava un bon partit per a la seva nena. No m'ho deien clarament; però no calia pas que badessin boca. Els papàs tenien una diplomàcia tan ingènua! A mi, en Quintana no m'acabava d'entusiasmar. No sé per què. Reconec que tenia qualitats... Però mai no em va fer sentir cap emoció que valgués la pena...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada