Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor (1925) -4 poemes

NOCTURN PER A ACORDIÓ

                                                                               a Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                               què és
                                          guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
                             què és
                                       guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

                                                                             A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu           l'ésser fuster:

-serra que serraràs

                             i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls, et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

I caminen de pla

-damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans           oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!

Tot el Port se n'enjoia

                                  car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:

veiéssiu les gavines

                               com els duen claror.


I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa          el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

                                  de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta: 

                                         de paleta que en sap

                                         i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

-si ho volen

                  sense escales

                                      pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

                    i els sòcols

                                     i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! -em deia
                                                ajocant-se:

-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

-No et deixaré

                       et dire el nom d'amiga.

La meva amiga com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
                                    dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.