Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor (1925) -4 poemes

NOCTURN PER A ACORDIÓ

                                                                               a Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                               què és
                                          guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu
                              què és
                                        guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
                             què és
                                       guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

                                                                             A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,

mireu           l'ésser fuster:

—serra que serraràs

                             i els taulons fan a miques,

i de cada suada deu finestres ja han tret.

Gronxada d'encenalls, et munten una taula;

si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.

I caminen de pla

—damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans           oh, els manyans!

De picar mai no es cansen:

pica que picaràs i s'embruten els dits;

però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten

i els galls de les teulades

que vigilen de nits.

I són homes cepats

com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!

Tot el Port se n'enjoia

                                  car piquen amb ressò

i es diu si neix un peix a cada cop que donen

-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:

veiéssiu les gavines

                               com els duen claror.


I encara hi ha un ofici

que és ofici de festa          el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,

si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:

un pis que hom veu al sostre

que el feien i cantaven:

tots porten bata llarga

                                  de colors a pleret.

I encara més

si us deia l'ofici de paleta: 

                                         de paleta que en sap

                                         i basteix aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia

-si ho volen

                  sense escales

                                      pugen al capdamunt;

fan també balconades que hom veu la mar de lluny

els finestrals que esguarden tota la serralada,

i els capitells

                    i els sòcols

                                     i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!

Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! —em deia
                                                ajocant-se:

-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

—¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
—Quan corris món, el meu nom què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,

i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

—No et deixaré

                       et dire el nom d'amiga.

La meva amiga com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
                                    dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


PROVERBI

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.