Sebastià Juan Arbó neix a Sant Carles de la Ràpita, el Montsià, el 1902, però als vuit anys anà a viure a Amposta. El seus pares, pagesos, estaven al servei d'una família francesa, rica i culta, factor que tindra una influència decisiva en la seva vocació literària: és tot just amb divuit anys que comença a escriure Terres de l'Ebre. El 1927 marxa cap a Barcelona, on aviat veu publicada la novel·la L'inútil combat (1931). I un any després publica Terres de l'Ebre.
La primera edició d'aquesta novel·la fou publicada per Llibreria Catalonia l'any 1932. Després fou reeditada per l'Editorial Janés el 1947 i per l'Editorial Selecta el 1955. L'any 1966 Terres de l'Ebre fou inclosa en el primer volum de l'Obra catalana completa de Sebastià Juan Arbó, de la col·lecció "Clàssics catalans del segle XX" d'Edicions 62. El mateix text és el que recollia l'edició de la MOLC el juliol de 1980. D'aquesta reedició és on provenen els següents fragments i, també, aquest de Carme Arnau, a la introducció de l'obra:
Terres de l'Ebre és la novel·la dels "humiliats i ofesos" de la societat, dels pagesos de la Ribera, però, també, la tragèdia de la soledat, una soledat que porta finalment a la destrucció de la persona humana. L'autor recorre a la tercera persona narrativa i crea una obra de gran ambició, centrada en la figura d'un pare (Joan) i del seu fill (Joanet) que menen una vida de soledat, treball i misèria en unes terres desolades. (…)
TERRES DE L'EBRE
Oh pare, ¿és possible que un tan vehement desig de viure animi aquests dissortats?
Virgili, Eneida
Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.
Ells es queden allí baix a la barraca, i treballen fins més tard: treballen l'un prop de l'altre —pare i fill—, dues figures diminutes, corbades sobre la terra en la deserta soledat. Lluny d'allí, a les barraques de l'altra banda del camí, cantava un treballador, i el seu cant sonava distant. Aquí, entorn d'ells, silenci: només se sentia el colpejar monòton de les aixades contra la terra dura.
La nit munta lentament als cels pàl·lids: la meta que han fixat a llur tasca encara és allunyada i l'avenç és lent i fatigós. Joanet, el fill, sent que una pregona tristesa va envaint-li l'ànima. Gairebé sempre, a aquesta hora, en la pau infinita del capvespre, quan els camperols s'allunyen pels camins i ells es queden sols amb el silenci i la nit dels camps. Joanet experimenta aquest mateix sentiment, i en ell se sent allunyat de tot el que l'envolta. Allí hi ha el seu pare, a la vora d'ell, abstret en la feina. Joanet el mira un moment: ell no sap explicar-se quin secret impuls o quina cega obstinació el sosté en aquella activitat ininterompuda. El vell treballa, en efecte, en un mateix ritme sostingut, constant i tenaç, gairebé febrós, sinó que el seu braç tremola cada vegada un xic més i la inclinació del seu cos s'accentua també una mica més de dia en dia. La suor l'inunda tot: li brolla copiosament del front i els polsos i va caient de gota en gota damunt la terra: a l'esquena li forma una ampla taca on queden confoses la camisa i la pell. De tant en tant, el vell es redreça sobre el solc, es treu el mocador que porta enganxat a la cintura i s'eixuga la suor del rostre. És un moment, i de seguida s'enganxa de bell nou el mocador a la cintura i torna a enfonsar-se en la tasca amb la mateixa ardor. Joanet pensa que l'ha vist així de l'alba, i des del dia anterior, i des de l'altre i del de més enllà: des de sempre. En tot el que pot recordar, ell no ha vist sinó treball en aquella vida: fora del treball no existeix res per al seu pare, i Joanet, ara, reflexionant-ho, sent que creix encara més la seva tristesa, i li parla:
—Pare, vostè ja podria plegar; el que manca, ho acabaré jo.
El vell no contesta; és com si entre el soroll de l'aixada, entre l'ardor del seu treballar, la veu del fill s'hagués perdut. S'ha restablert el silenci i, com abans, entorn d'ells se sent només el colpejar de les aixades contra la terra dura.
L'ombra de les muntanyes ha anat estenent-se per la vall; el cel ha anat enfosquint-se en un ample tremolor moradenc. Passat un moment, el vell deixa el treball i es redreça amb esforç. Causa la penosa impressió que no s'ha pogut alçar del tot, i un que l'esguardés sentiria el desig d'ajudar-lo, d'allargar-li una mà, perquè acabés d'aixecar el cap, de sortir completament del treball. Però seria en va: de tant decantar-se sobre el solc, en el seu cos ha quedat ja impresa la inclinació, i així seguirà fins a la tomba, cada volta un xic més inclinat. El vell es posa l'aixada al muscle.
—No triguis— diu al fill, sense mirar-lo. I s'allunya en cerca de la sendera que mena a la barraca.
El fill deixa al seu torn de treballar i, amb l'aixada a la mà —sense recalcar-s'hi—, el mira allunyar-se en el capvespre, amb lent caminar, corbat pels anys i els sofriments, prematurament envellit; el mira perdre's darrera del bosquet d'àlbers i amb el pensament el segueix encara fins a la barraca, on sap que entrarà amb el mateix posat, sense desarrugar el front.
Son pare! Havia crescut vora d'ell com els rebrots dels àlbers al peu de la soca, i ara, en aquest moment de reflexió, a Joanet li semblava un desconegut. Els records afluïen a poc a poc a la seva ment; afluïen les hores de la seva infantesa passades al costat d'ell sense carícies ni manyagueries, sense mostres d'afecte, quasi sense paraules: només la monotonia de les hores iguals i dels dies; el treball començat amb la primera claror de l'alba i a voltes encara amb la llum de les estrelles, com en les temporades de les feines al camp, només amb el breu parèntesi de les menjades. Tota la seva adolescència i la seva joventut havien transcorregut d'aquesta manera, empresonades en l'adusta soledat de les barraques, com un bou amarrat en un estable amb el record de les amples deveses en les quals pasturà lliurement.
Amb l'ànima enfosquida Joanet tornà de bell nou al treball: però la ment ja no li arrossegava i els seus pensaments volaven cap als dies passats. Com un assedegat a qui de lluny arribés l'alegre remor de les aigües, així es precipitava la seva ànima devers la seva infantesa, i Joanet s'enfonsava en l'atmosfera clara dels records que, a poc a poc, anava recobrant de les ombres, cada volta més nets, més lluminosos, impregnats d'una suavitat més commovedora com més desolat era el panorama del seu present. I, d'entre tots els records, una figura, una sola figura, apreixia destacada de tot, com nimbada de no sabia quina resplendor: la seva mare. Ella havia mort feia molts anys, però Joanet cada dia la tenia més present, més viva en el pensament, i amb la mare ressuscitava per a ell tot un món desaparegut per sempre i l'evocació del qual li posava llàgrimes als ulls.
Hi havia una anada al poble per les festes, per passar-les amb els avis, a l'antiga casa pairal de la mare. Hi havia les muntanyes clares i els camps verds i el riu; hi havia l'horitzó obert i serè de la matinada ; la línia de minsos turonets, el poble, el pont, el campanar; la banda local, que tocava passant pels carrers, amb els músics uniformats; els infants que jugaven per les places; les anades i vingudes de la gent, les rialles, l'altra cridadissa…
Aquell dia, com cada volta que anaven allà, abans d'arribar al poble —ho recorda molt bé— la mare va baixar del carro i prengué per la drecera, per no travessar tot el poble amb els seus carrers sempre plens de gent; la mare, en aquestes ocasions, muntava per la vora del canal i molt abans que ells es trobava ja a la casa dels avis. Així, Joanet, la podia ja veure en arribar, allà al fons del carrer, dreta davant de la porta i sortint-los a l'encontre amb el somriure.
Ell arriba corrents; sa mare l'aixeca en els seus braços i el besa, mentre van apareixent els avis i el saluden amb veus alegres.
Després van pels carrers del poble; ell és encara molt petit, i és tímid, com criat a les barraques; mira els altres infants com corren i juguen follament; mira la banda, amb els seus músics uniformats, que passa tocant pels carrers; mira les cases, les persones, i a la tarda, després del dinar de festa, Joanet presencia el pas de la processó.
Va amb la seva mare i la seva tia i s'agafa amb força a les faldilles per por de perdre's en el tumult, entre la bulliciosa agitació. Ella, sa mare, l'estreny dolçament contra si, com si ella també ella temés perdre'l en la bullícia.
Pel fons del carrer venia avançant la processó; arribaven ja els sons vibrants de les trompetes i apareixia la primera bandera i la primera imatge, després, oscil·lant (…)
—Pare, vostè ja podria plegar; el que manca, ho acabaré jo.
El vell no contesta; és com si entre el soroll de l'aixada, entre l'ardor del seu treballar, la veu del fill s'hagués perdut. S'ha restablert el silenci i, com abans, entorn d'ells se sent només el colpejar de les aixades contra la terra dura.
L'ombra de les muntanyes ha anat estenent-se per la vall; el cel ha anat enfosquint-se en un ample tremolor moradenc. Passat un moment, el vell deixa el treball i es redreça amb esforç. Causa la penosa impressió que no s'ha pogut alçar del tot, i un que l'esguardés sentiria el desig d'ajudar-lo, d'allargar-li una mà, perquè acabés d'aixecar el cap, de sortir completament del treball. Però seria en va: de tant decantar-se sobre el solc, en el seu cos ha quedat ja impresa la inclinació, i així seguirà fins a la tomba, cada volta un xic més inclinat. El vell es posa l'aixada al muscle.
—No triguis— diu al fill, sense mirar-lo. I s'allunya en cerca de la sendera que mena a la barraca.
El fill deixa al seu torn de treballar i, amb l'aixada a la mà —sense recalcar-s'hi—, el mira allunyar-se en el capvespre, amb lent caminar, corbat pels anys i els sofriments, prematurament envellit; el mira perdre's darrera del bosquet d'àlbers i amb el pensament el segueix encara fins a la barraca, on sap que entrarà amb el mateix posat, sense desarrugar el front.
Son pare! Havia crescut vora d'ell com els rebrots dels àlbers al peu de la soca, i ara, en aquest moment de reflexió, a Joanet li semblava un desconegut. Els records afluïen a poc a poc a la seva ment; afluïen les hores de la seva infantesa passades al costat d'ell sense carícies ni manyagueries, sense mostres d'afecte, quasi sense paraules: només la monotonia de les hores iguals i dels dies; el treball començat amb la primera claror de l'alba i a voltes encara amb la llum de les estrelles, com en les temporades de les feines al camp, només amb el breu parèntesi de les menjades. Tota la seva adolescència i la seva joventut havien transcorregut d'aquesta manera, empresonades en l'adusta soledat de les barraques, com un bou amarrat en un estable amb el record de les amples deveses en les quals pasturà lliurement.
Amb l'ànima enfosquida Joanet tornà de bell nou al treball: però la ment ja no li arrossegava i els seus pensaments volaven cap als dies passats. Com un assedegat a qui de lluny arribés l'alegre remor de les aigües, així es precipitava la seva ànima devers la seva infantesa, i Joanet s'enfonsava en l'atmosfera clara dels records que, a poc a poc, anava recobrant de les ombres, cada volta més nets, més lluminosos, impregnats d'una suavitat més commovedora com més desolat era el panorama del seu present. I, d'entre tots els records, una figura, una sola figura, apreixia destacada de tot, com nimbada de no sabia quina resplendor: la seva mare. Ella havia mort feia molts anys, però Joanet cada dia la tenia més present, més viva en el pensament, i amb la mare ressuscitava per a ell tot un món desaparegut per sempre i l'evocació del qual li posava llàgrimes als ulls.
Hi havia una anada al poble per les festes, per passar-les amb els avis, a l'antiga casa pairal de la mare. Hi havia les muntanyes clares i els camps verds i el riu; hi havia l'horitzó obert i serè de la matinada ; la línia de minsos turonets, el poble, el pont, el campanar; la banda local, que tocava passant pels carrers, amb els músics uniformats; els infants que jugaven per les places; les anades i vingudes de la gent, les rialles, l'altra cridadissa…
Aquell dia, com cada volta que anaven allà, abans d'arribar al poble —ho recorda molt bé— la mare va baixar del carro i prengué per la drecera, per no travessar tot el poble amb els seus carrers sempre plens de gent; la mare, en aquestes ocasions, muntava per la vora del canal i molt abans que ells es trobava ja a la casa dels avis. Així, Joanet, la podia ja veure en arribar, allà al fons del carrer, dreta davant de la porta i sortint-los a l'encontre amb el somriure.
Ell arriba corrents; sa mare l'aixeca en els seus braços i el besa, mentre van apareixent els avis i el saluden amb veus alegres.
Després van pels carrers del poble; ell és encara molt petit, i és tímid, com criat a les barraques; mira els altres infants com corren i juguen follament; mira la banda, amb els seus músics uniformats, que passa tocant pels carrers; mira les cases, les persones, i a la tarda, després del dinar de festa, Joanet presencia el pas de la processó.
Va amb la seva mare i la seva tia i s'agafa amb força a les faldilles per por de perdre's en el tumult, entre la bulliciosa agitació. Ella, sa mare, l'estreny dolçament contra si, com si ella també ella temés perdre'l en la bullícia.
Pel fons del carrer venia avançant la processó; arribaven ja els sons vibrants de les trompetes i apareixia la primera bandera i la primera imatge, després, oscil·lant (…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada